Parròquia de Santa Margarita de la Riera de Gaià, l desembre 2020

Lectures: Rm 8, 31b-35.37-39; Mt 5,l-12a

Benvolguts i benvolgudes. Estimat poble sant de Déu,

Sovint diem que la vida és un camí. I ho diem i ho expressem particularment d’un amic, o d’una persona amb qui hem conviscut, que hem estimat. I diem que ha acabat el seu camí, el camí d’aquesta vida. I això és ben veritat: la mort és el terme del nostre caminar per aquest món que passa.

Aquesta realitat, avui la palpem i l’experimentem davant la mort del nostre estimat Mn. Josep. La nostra fe en Jesucrist ens porta a pregar per ell, que va ser segellat amb el baptisme en aquesta seva parròquia de Santa Margarida de la Riera, i que va intentar viure amb fidelitat a la seva consciència fent de missioner a diversos països africans, per tal que el nostre Déu, tres vegades sant, el purifiqui i l’aculli a la seva presència pels mèrits de Jesucrist. Ningú no queda exclòs d’aquesta pregària de l’Església. Coneixent el tarannà espiritual amb la seva donació entregada a l’Evangeli de Mn. Josep, crec que avui, aquesta trobada aquí a l’Església -abans d’anar al cementiri- ha de ser per a nosaltres: l) Una jornada de record agraït, per tal que després: 2) sigui un dia de comunió fraterna amb ell en la pregària esperançada i, encara, 3) de prendre el relleu de la torxa del seu testimoniatge.

És dia de record. I és bo que, homes i dones necessitats de concretar les coses, recordem avui tot el bé i tota la bondat, tot el servei sacrificat, fins i tot en perill de la seva vida, que Mn. Josep va portar a terme durant la seva estada en aquest món.

Ordenat de prevere el 29 de març de 1959, aquí, en aquesta mateixa parròquia en el marc de la Vetlla Pasqual després dels estudis sacerdotals al Seminari, havia anat a cursar els estudis de teologia a la Universitat de Salamanca. Immediatament, en tornar, va ser destinat a fer de professor en el  Col·legi Mare de Déu de la Mercè de Montblanc. Més tard, el curs 1966-67 fou vicari de la Canonja. A l’any següent, capellà de la Marina a la base de El Ferrol. Retornat del servei  militar fou destinat com a Rector al Pla de Santa Maria. El 1973, fou nomenat rector del Pont d’Armentera, Esblada i Querol, fins el setembre de 1976. Durant aquest temps, també fou membre de la Delegació diocesana de laics. Però la seva vocació missionera havia anat madurant, decidint anar a Rwanda. De fet, l’Arquebisbe Josep Pont i Gol, al 1976 va voler feu seu el que el papa Pius XII havia demanat a les diòcesis del primer món d’adoptar alguna parròquia en llocs de necessitat del Tercer Món, sobretot a l’Àfrica. L’aleshores arquebisbe va parlar amb el bisbe de Vic, diòcesi que ja tenia presència a Rwanda. A partir d’aquest moment, Mn. Josep Cabayol va començar la missió amb ells a les parròquies de Ruhankuba i Ruli, a la diòcesi de Kigali. Poc després, era enviat a la parròquia de Ruhula de la mateixa diòcesi. Per cert, el diumenge passat, quan es va saber la notícia de la mort de Mn. Josep, el grup missioner de Vic ens va donar el condol i ens va fer saber de la impossibilitat d’estar avui aquí en l’eucaristia de comiat. Els hi ho agraïm de cor.

Els inicis de la vocació missionera de Mn. Josep es troben aquí mateix en aquesta parròquia de Santa Margarita de la Riera. Ens ho explica ell mateix en una entrevista que se li va fer a la Revista Església de Tarragona en el número de l’estiu del 2012. Ens diu que vivia davant de les monges, el seu pare era el pagès de les monges i la seva mare els anava a comprar, a més els nens anaven a col·legi allí. A l’escola sovint hi anaven mossens i monges missioneres i els explicaven les seves experiències, fet que va fer néixer en ell les ganes d’anar a les missions i fer aquest pas. I aquí es va iniciar el testimoniatge de vida d’una persona que ho ha donat tot amb gran entusiasme, oblidant les seves pròpies necessitats i posant-hi al davant les dels altres, amb una capacitat molt profunda de treball i compromís en la defensa dels drets humans, tants cops oblidats a l’Àfrica.

Des de 1976 romandrà a Rwanda treballant com a missioner i infermer. El 1982 es decideix traslladar la seva missió diocesana al país veí, Zaire, actual República Democràtica del Congo, a la missió de Bibwe, frontera amb Rwanda, on treballarà intensament al servei pastoral, amb l’equip missioner de l’Església diocesana de Tarragona; i també a l’hospital de la missió, un lloc molt aïllat de la missió, amb diferents ètnies i amb grans problemes socials. Cal dir que en la missió de l’Església diocesana hi passaren mossens com Mn. Ramon Blas, Mn. Josep M. Mitjans o Mn. Josep Pascual, a banda d’alguns laics i laiques, la majoria infermers o infermeres o metges. El 1990 i per espai d’un any, Mn. Josep Cabayol es traslladà a Ngovayang, al Camerún, treballant com a infermer a través de l’organització Metges sense Fronteres. De fet, Mn. Josep, a més de tenir el títol de llicenciat en teologia per Salamanca, a l’any 1973 s’havia tret el títol civil d’Assistent Tècnic Sanitari a la Universitat de Barcelona, a l’Hospital Clínic.

A l’any 1991, tomà a Tarragona, essent rector de la Pobla de Montornès, de Masllorens, de Salomó i, també, poc més tard, de Creixell. Per cert, Mn. Joan Brulles, fins aquest estiu rector de Creixell i actualment col·laborador a la missió de Marrakech, ens ha fet arribar el seu més sentit condol pel traspàs de Mn. Josep.

Després del greu genocidi entre hutus i tutsis tingut a la primavera de l’any 1994, per cert, personalment el vaig viure amb una especial intensitat doncs em trobava de rector a Navata, un poble de l’Alt Empordà d’on era fill el P. Joaquim Vallmajó, pare blanc, que treballava a Rwanda de feia molts anys i que fou assassinat en aquest genocidi i que Mn. Cabayol coneixia i estimava profundament. Doncs Mn. Josep Cabayol decideix, el juliol del mateix any, tornar a la República Democràtica del Congo, on s’estableix en els camps de refugiats de Goma, on arribava molta gent provinent de la veïna Rwanda.

Des de 1996, amb la postguerra, pot reprendre la seva tasca missionera a Rwanda, a la parròquia de Memba, diòcesi de Ruhengeri, donant amb la seva vida un testimoni cristià d’entrega absoluta als altres i seguint la crida que va sentir a la seva joventut a viure, pel bé dels altres, amb la mateixa austeritat i pobresa de mitjans que la població amb la que conviu.

El 1998, toma a Tarragona i s’hi està tan sols un curs, essent rector de La Bisbal del Penedès, La Juncosa de Montmell i de Selma-Pla de Manlleu. Toma, el setembre de 1999 a Rwanda, a la parròquia de Memba, on ja havia estat els anys anteriors. Però a l’any següent, es trasllada a la parròquia de Kampanga, a la mateixa diòcesi de Ruhengeri, on hi arriba a l’abril de l’any 2000.

Gràcies a la col·laboració de l’Església de Tarragona, poc a poc va poder construir al voltant de 8.600 habitatges, casetes rodones, de palla, i la paret de fang. I la culminació de tota aquesta ajuda va ser l’aprovació de la construcció del centre de formació i assistència social en aquesta parròquia de Kampanga. Fou un projecte de l’Església arxidiocesana de Tarragona que es va posar en marxa l’any 2008 amb la celebració de l’Any Jubilar de Sant Fructuós. Aquest centre té com a finalitat ser l’habitatge dels preveres i al mateix temps ofereix diversos serveis socials: un lloc on les noies aprenguessin a cosir a màquina i els nois aprenguessin fusteria per a construir després les seves pròpies cases, una casa d’acollida, de reunions, etc. Per cert, ahir al migdia vam rebre una afectuosa carta del Vicari General de la diòcesi de Ruhengeri, el P. Gabin Bizibungu, manifestant-nos el condol per la mort de Mn. Josep. Al mateix temps, em deia que avui, ara, a la mateixa hora que nosaltres celebrem aquesta eucaristia aquí a La Riera, ells celebren una missa de rèquiem a la parròquia de Kampanga que diu ell, tant va servir Mn. Josep i que va ser el seu darrer camp d’apostolat en aquella diòcesi.

Mn. Josep Cabayol va tornar definitivament a Tarragona el setembre de 2014. Personalment, he conegut a Mn. Cabayol d’ençà que estic a Tarragona. Ell ja es trobava molt malalt a l’hospital i, més tard, el vaig poder visitar a la residència de Valls. Agraeixo a les Carmelites Missioneres Teresianes la cura que n’han tingut fins al final de la seva vida.

Estimats i estimades. La vida de Mn. Josep ­­–a més dels serveis prestats directament a la nostra arxidiòcesi– ha estat una vida de donació pels més pobres durant gairebé cinquanta anys com a missioner, sense mai un no per ningú. Veu radical de profeta, seduït per Déu i per la causa dels més pobres. Un home clar i planer al mateix temps. Un home que havia perdut la por. És allò de sant Pau a la lectura que avui hem escoltat: «Qui ens separarà de l’amor de Crist? La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mateixa mort? […]. De tot això en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima». És la visió esperançada de l’apòstol.

La vida de Mn. Josep ha estat un reflex d’aquesta visió esperançada, del compromís cristià que tota persona té com a batejada, i és la de ser testimoni de Crist i comprometre’s allí on es trobi amb els més necessitats. I tot aquest compromís embolcallat sempre en una visió curulla d’esperança en el Senyor. En l’entrevista abans esmentada de la Revista Església de Tarragona, on es feia també balanç de l’obra social feta a la parròquia de Kampanga, se li preguntava què volia dir evangelitzar en aquella situació. I responia d’aquesta forma ben senzilla: «La missió que se’ls porta és que hi ha un Déu que ens estima. Hi hem anat com Jesús, tal i com ell ens ha ensenyat a viure seguint les paraules que ens va dir: “Prediqueu la Bona Nova els qui creieu i bategeu amb el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. I aquest és el sentit de la missió. Al mateix temps d’allí han sortit i van sortint vocacions. Nosaltres tenim trenta-quatre catequistes que fan aquesta missió de Jesús: “ensenyeu, els qui creieu i bategeu­ los “». Les paraules senzilles de Mn. Josep anaven acompanyades d’un treball

ingent de la pròpia vida en favor dels pobres del món. Adoneu-vos que aquest és l’Evangeli sine glossa, que és la clau que obre totes les portes. Quan l’Església és capaç de presentar-se davant el món amb l’única arma de l’Evangeli de Jesús a les mans, esdevé creïble i aleshores esdevé més fàcil interessar-se pel que diu i proposa. L’Evangeli és el nostre tresor, és el necessari tresor. I això és el que va saber oferir Mn. Josep. L’Evangeli, com el de les benaurances que avui se’ns ha proclamat, parla per ell mateix, no necessita afegitons, i tan sols el poden distorsionar les nostres mancances o el poc coratge. Avui, en el comiat de Mn. Josep, hem de dir: el futur del món és la salvació que ens ve pel Crist. L’Evangeli salva el món de l’egoisme de cada grup humà i allibera del desordre provocat per l’amor al petit grup. L’Evangeli salva el món de la injustícia i de la fatalitat d’unes desigualtats que serien pretesament inevitables, com si res no pogués canviar. I l’Evangeli salva encara de la buidor, del buit existencial, del desajustament interior, de la tristesa de sentir-se nàufrag, del pensar que la vida acaba amb la mort corporal.

Molt estimats i estimades. Avui, pregant per Mn. Josep, demanem al mateix temps saber prendre-li la torxa del seu testimoniatge. Serem creïbles com ell si parlem amb el cor i amb els fets. Mn. Josep ens ha deixat la bona olor de Crist. I un jardí es mesura per la fragància, no per la quantitat de flors que hi ha plantades. Igualment, una Església mare de misericòrdia, una Església que traspua Evangeli, es mesura per la seva capacitat de fer sentir la bona olor de Crist.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies