Els Pallaresos – 5 desembre 2020

Lectures: 2 Corintis 4,7-15; Salm 33; Joan 15,18-21

Molt estimat poble sant de Déu. Avui, malgrat les limitacions ocasionades per la pandèmia, ens hem pogut trobar per aquesta celebració de l’eucaristia en la qual, a més, beneirem la imatge del beat Andreu Prats, rector d’aquesta parròquia en esclatar la persecució religiosa de 1936 i màrtir de la fe.

El beat Andreu Prats Barrufet, fill dels esposos Marià i Dolors, havia nascut a la Selva del Camp (Baix Camp) el dia 7 d’agost de 1886. El 17 d’agost d’aquell any 1886 va rebre el baptisme, i l’orde presbiteral el 21 de setembre de 1912. L’any 1915 va ser nomenat vicari de la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l’Espluga de Francolí, i el 1931 va ser nomenat rector d’aquesta Parròquia de Sant Salvador dels Pallaresos. Els feligresos d’aquesta parròquia el tenien per un sant i així mateix ho creien els seus enemics, els quals l’apreciaven com a persona particular, però l’odiaven com a sacerdot. Un cop al mes feia una hora santa davant del Santíssim, cada dia, el viacrucis agenollat i una visita diària al Santíssim d’un quart d’hora, com a mínim. Vivia pobrament i el que tenia ho donava als necessitats. Era escrupolosament pulcre en les coses del culte i en la neteja de l’església. Apòstol infatigable en la predicació, en la pregària, en el confessionari, en la catequesi, en les visites als malalts, o parlant amb la gent. Profundament humil. Mai no prenia cap decisió sense haver-la precedit d’una estona de pregària.

Pressentint la persecució religiosa, va dir als seus companys sacerdots: «Ens hem de preparar per al martiri; estic segur que s’apropa l’hora del nostre sacrifici». El dia 22 de juliol de 1936 va ser convidat a deixar l’abadia d’aquesta parròquia abans de les 4 de la tarda. Després va dir als seus amics: «No marxaré si no és a la força; que els meus feligresos no puguin dir que els he abandonat». Un amic li va contestar que això era una temeritat. Per això cap a les tres es va congregar al temple amb un bon grup de feligresos, als quals va beneir amb el Santíssim i se’n va acomiadar amb paraules paternals. Es va refugiar a casa Bofarull amb un amic seu. Al capvespre totes les coses de l’església van ser cremades, mentre Mn. Andreu i el seu amic sortien cap al camp. Mn. Andreu va plorar amargament i van resar el rosari amb el firmament il·luminat per les flames dels objectes de l’església. A les dues de la matinada van retornar a casa Bofarull, on va romandre sis dies pregant i celebrant cada dia missa.

El dia 27 de juliol van amenaçar la família que l’acollia amb aquestes paraules: «No sé si teniu el capellà, però si el teniu l’assassinaran aquí mateix.» En assabentar-se’n, Mn. Prats va determinar anar-se’n, camps a través, a casa del seu germà, a la Selva del Camp. Abans li van portar menjar durant tres dies a l’indret de la Cogullada. Aquí passava el dia resant. Conservava la pau i, preveient el seu martiri, repetia: «Estic conformat a passar tot el que Déu vulgui». «Si la meva mort ha de contribuir al triomf de la fe, que vingui com més aviat millor». Per fi va arribar a casa del seu germà de la Selva del Camp, on passava el temps resant, sovint amb els braços en creu.

El dia 13 d’agost es va presentar el comitè. Els seus membres van dir a la seva cunyada Antònia Roselló que es veurien obligats a matar-la si el capellà desapareixia de casa seva. A les l O de la nit hi van anar dos homes armats reclamant el capellà. Aquest va contestar: «Ja vinc». Va prendre el breviari i el van conduir al comitè, on va ser insultat i maltractat. Van determinar de portar­ lo a Reus a declarar. En acomiadar-se del seu amic Jacint Felip li va dir: «Felip, ets molt bo, fins al cel.» Per fi se’l van emportar en direcció a Reus, i en el quilòmetre quart el van invitar tres cops a cridar «Visca la República», però ell repetia amb fervor: «Visca Crist Rei!». Els va exhortar a la conversió, a la vegada que els perdonava. Al final li van disparar uns trets amb tan mala forma que el dia següent encara se sentien els seus gemecs. El van assassinar només perquè era sacerdot. Va ser enterrat al cementiri de Reus.

És bo de subratllar unes paraules que va escriure a la seva majordoma des del seu refugi: «Si algun dia sabessis la feliç sort del meu martiri, alegra-te’n, perquè seré comptat amb els de Jesús, que són els del Calvari. […] Conformem-nos totalment amb la voluntat de Déu, que en això consisteix la veritable felicitat».

Molt estimats i estimades. Aquest és el testimoniatge del martiri del nostre beat Andreu Prats, tal i com ens ha arribat fins a nosaltres. Beatificat a Tarragona el 13 d’octubre de 2013, ens és per a tots nosaltres un testimoni fefaent de vivència de l’Evangeli. Ell és màrtir de la fe.

El terme «màrtir» prové del grec µapmç, mártys, que significa «testimoni». Donat que tots els cristians hem de ser màrtirs, és a dir, hem de ser testimonis de Crist, encara que, com el beat Andreu, no hàgim de ser punits per aquesta causa, avui, en l’escaiença de la benedicció de la seva imatge, pot ser un bon dia per reflexionar sobre el martiri, és a dir, sobre el testimoniatge.

Característica fonamental del martiri cristià és donar la vida amb consentiment lliure[1]. No estar disposat a abdicar de la fe és un exercici de llibertat responsable. Aquest capteniment, tanmateix, no ens ha de confondre. No vol dir que als màrtirs no els agradi la vida, que no valorin el que han de deixar, i molt especialment les persones que estimen. Tanmateix, davant el dilema, no estan disposats a renunciar a la fe. També donen testimoni de desitjar  i esperar amb confiança la vida eterna, la pàtria definitiva. En valorar més la fe –o la veritat de l’Evangeli– que la pròpia vida, precisament, aquesta no es perd, sinó que es retroba en una vida nova.

Potser, ben mirat, la virtut més pròpia dels màrtirs no és el coratge, sinó l’esperança, la confiança total en Déu, la confiança total en Jesucrist. No es tracta, per tant, de superhomes, ni de supercristians, però no tenen por, donat que en el moment de donar testimoni porten la cuirassa d’una esperança ferma. És allò que diu el Salm: «Confio en Déu, no temo res. Els mortals, què em poden fer?» (56,5). O bé, el que hem cantat en el Salm d’avui: «El Senyor m’ha escoltat, res no m’espanta».

D’aquí que, en parlar dels màrtirs, no es posi tant l’accent sobre la mort sagnant, sinó sobre l’estimació fins a l’extrem, a Déu i als germans. Aleshores és quan la conversió i la mateixa missió eclesials poden sorgir dels màrtirs. I quan dic conversió i missió eclesials, em refereixo a la nostra pròpia conversió i a la nostra pròpia missió com a cristians en aquest món. Ells han posat el Regne de Déu per sobre dels avantatges terrenals. Adorar Déu i donar-li glòria no és un sentiment estèril i deshumanitzador, sinó una missió i un servei al món. Per tant, no és la mort que fa el màrtir, sinó el seu amor, per sobre de tot, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Els màrtirs estimen de forma adulta, sòlida, universal: no busquen exclusivament la pròpia salvació, sinó la de tots els altres homes i dones.

La vida cristiana consisteix en estimar, i aquest amor apunta cap a un seguiment del Mestre que va venir «a servir i a donar la vida» (Me l 0,45). Aquesta és l’ofrena que han realitzat existencialment els màrtirs i els testimonis de la fe; aquest és el nou culte en esperit i en veritat que ens demana a tots Jesús mateix. I hem de pensar en allò que Jesús avui ens ha dit a l’Evangeli: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi que a vosaltres». Perquè «el criat no és més important que el seu amo».

Molt estimats i estimades. «Formem part d’una Església que porta saba antiga i santa. Som fills d’una terra eclesial regada amb sang de màrtirs». Màrtirs antics, com sant Fructuós, Auguri i Eulogi. Però màrtirs més actuals, com els de la passada persecució religiosa i, concretament, el beat Andreu Prats, d’aquí els Pallaresos. «Mai no hem d’oblidar una veritat teològica: el misteri de l’Església sempre precedeix els màrtirs. Abans que l’Església dels màrtirs, hi ha l’Església tota ella màrtir. I tota forma de martiri expressa la vocació de tota l’Església de ser testimoni de la Veritat del Crist»[2].

Benvolguts i benvolgudes. Que la memòria del beat Andreu Prats  ens estimuli també a nosaltres a ser màrtirs, és a dir, testimonis convençuts de la nostra fe. [Com afirma el Concili Provincial Tarraconense, amb un to solemne i ja en la seva resolució primera, «no hi pot haver veritable evangelització sense el testimoniatge que té com a condició la unitat dels cristians, com a ànima l’amor de Jesucrist i com a cos l’atenció i la donació solidària als necessitats, als pobres i als marginats» (CPT)]. Per exercir-ho, com ja hem dit abans, potser no ens cal ser simplement herois, potser el que ens cal és viure la nostra vida cristiana amb autèntica esperança i, aleshores, en el moment oportú, en l’hora oportuna, l’Esperit del Senyor que tot ho renova, ens donarà el coratge i l’impuls per a confessar-lo en les proves i en els problemes de la vida, perquè –com afirma el papa Francesc– estarem bregant enmig del fang del camí.

Que el testimoniatge del beat Andreu ens esperoni a tenir la solidesa espiritual que ell va tenir, morint per causa de l’Evangeli. Que el record de la seva vida ens porti a viure sempre amb un cor jove, fonamentat en l’eterna joventut de l’Evangeli de Jesús.

Que la Mare de Déu ens estimuli en aquest bon propòsit, ella que és Mare de Misericòrdia.

[1] Cf. Joan BUSQUETS, «El sentit del martiri», en Narcís AMICH – Joan BUSQUETS, Els màrtirs de l’Església de Girona, ahir i avui, Bisbat de Girona 2007, 37-81.

[2] Jaume PUJOL, Carta Pastoral «Els màrtirs, testimonis suprems de l’amor al Crist», Tarragona, juny 2013, 16.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies