Parròquia de Sant Jaume Apòstol, l9 de desembre de 2020

Lectures: 2Sa 7,1-5,8-11,16; Sl 88,2-5,27,29; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

Benvolgut Mn. Jordi, rector, benvolguts mossens, majorales, benvolgudes autoritats (Sr. Josep Sans Alcalde i corporació), estimat poble Sant de Déu.

Ens hem aplegat avui, aquí, a l’Església de Sant Jaume de Figuerola del Camp per festejar Maria, Mare de l’Esperança a qui aquí li teniu tan gran veneració. Malgrat les peculiaritats i limitacions d’aquest 2020 que s’acaba, hem pogut apropar-nos un cop més i de forma presencial a la parròquia per veure Maria (això sí, amb les mesures sanitàries i la prevenció de contactes socials que ens indiquen les autoritats). Hem passat els darrers mesos sense acabar d’estar segurs de poder fer aquesta celebració ni de quanta gent ens hi podríem trobar. En altres paraules, hem passat els darrers 9 mesos amb l’ai al cor, adaptant-nos necessàriament a una nova manera de relacionar-nos, de treballar, i fins i tot d’estudiar. La Humanitat sencera està passant una prova, una prova d’àmbit planetari. I ara sembla que ens en sortirem, gràcies a la vacuna que han trobat centenars d’investigadors repartits per tot el món i que fa uns dies es va començar a administrar a diferents països. Però la vacuna encara necessitarà un temps per arribar a totes les parts del planeta, a totes les persones que la necessiten.

Tot el que ha passat i tot el que està passant, des de l’inassumible nombre de víctimes d’aquesta pandèmia, fins a la constatació que l’ésser humà és fràgil, tot, ens porta a plantejar-nos preguntes molt importants: Amb la vacuna n’hi haurà prou? Pretenem seguir vivint com abans de la pandèmia? Com ajudarem els milers de víctimes de la crisi sanitària, econòmica, social o laboral? Què canviarem en les nostres vides per poder contribuir a fer un món millor? Per què hem malbaratat el planeta i tants recursos naturals? Són aquestes unes preguntes certament de difícil respondre…, però com a éssers humans i també com a creients, hem de saber assumir, plantejar i respondre des dels valors cristians.

«Efectivament, la pandèmia ha capgirat i posat en qüestió una part important del funcionament de la nostra societat que semblava immutable i cal un nou model de societat». El mateix Papa Francesc ho ha proposat en la Carta Encíclica Fratelli Tutti —en la que demana a tothom de treballar per una fraternitat universal definitiva que ens agermani a tots— i ho ha dit també en moltes de les paraules que ens ha adreçat en aquest temps de pandèmia; recordo ara aquelles històriques paraules pronunciades en solitari sota la pluja la passada Quaresma, a la plaça de Sant Pere del Vaticà: «Mestre, no t’importa que estem perduts? L’angoixa que experimentem amb aquesta pandèmia desemmascara la nostra vulnerabilitat i descobreix les nostres falses i supèrflues seguretats amb les quals havíem construït els nostres projectes i les nostres prioritats. Ara ens posem davant teu i et supliquem Desperta! Senyor!». Ho deia tot referint-se al passatge evangèlic de la tempesta que assotava la barca dels deixebles.

Durant aquest temps s’han desbordat rius de pobresa i de persones necessitades i hem constatat com la pandèmia de la pobresa i la marginalitat ja convivien amb nosaltres des de fa temps malgrat la humanitat mirés molts cops cap a l’altra cantó. «Calen canvis d’estil de vida, de producció i de consum que ens facin adonar que una cosa és sentir-se obligats a viure junts i altra molt diferent és gaudir de la bellesa de la vida en comú», afegeix el Papa a la Fratelli Tutti. Tot plegat ho hem afrontat amb la solidaritat, amb el treball multiplicat de Càritas i amb una implicació personal força important. Ni tan sols el dia d’avui, amb els confinaments comarcals acabats d’estrenar, no acabem de veure un final de tot plegat sense la nostra col·laboració solidària acomplint el que ens demanen. Tampoc podrem oblidar mai cadascuna de les milers de víctimes i sentirem sempre un nus a la gola en encomanar a l’abric de l’Amor de Déu tota la gent que ha mort.

I malgrat tots aquests moments i totes aquestes constatacions… s’acosta el Nadal. El tenim a tocar, està a les portes. L’hem estat esperant durant cada setmana i cada dia d’aquest temps d’Advent; hem anat vestint la nostra esperança al voltant del naixement de Jesús. I ho hem fet junt amb Maria, la Reina que espera un Fill. I és que, certament, Advent és el temps d’espera del Messies, però aquest fet cabdal de la Història de la Salvació va íntimament lligat al fet real que Maria esperi un fill: qui va viure, patir i gaudir la gestació de Jesús va ser Maria. És així: l’embaràs és la vivència única de totes les mares del món i podem dir, plenament joiosos i ben satisfets, que Maria ens és model d’Esperança perquè és ella qui va dur Jesús a les entranyes, regalant-li el seu amor i acceptant el designi de Déu. Per això, ja que aquí a Figuerola honoreu Maria en la devoció a la Mare de Déu de l’Esperança voldria apropar-me breument al tema cabdal de l’Advent: «Maria, la noia que espera un Fill». Ho farem a través de les lectures que acabem d’escoltar, especialment amb el preciós relat de l’Anunciació, on podem veure com Déu es va triar un lloc digne per realitzar l’obra de l’Encarnació i ho va fer mitjançant l’Esperit enviat a Maria. La llarga espera històrica del Poble d’Israel arribava a la seva culminació amb un senzill “sí” «fiat» pronunciat per Maria. Quin fet més entranyable! L’Encarnació de Déu, gràcies a un senzill sí d’una noia.

En aquest text de l’Anunciació veiem que Déu es construeix una estada, com a la lectura d’Isaïes, la primera lectura, quan hem sentit que el profeta deia que Déu no vol estar en una casa construïda per interessos polítics o religiosos, vol una casa més humana i més digna. I a nosaltres ens passa com al Rei David que vivim al palau de cedre, mentre l’arca de Déu està sota una lona i tenim tendència a viure el moment de després del missatge sense adonar-nos que Ell ve al nostre encontre en cada home i en cada esdeveniment. La resposta al text d’Isaïes, per nosaltres, és l’Evangeli de l’Anunciació. Voleu casa més humana que Maria? Maria acull l’àngel des de la senzillesa de casa seva (la visita de Gabriel succeeix quan estava a casa) i li ofereix la senzillesa de la seva ànima com a resposta al seu anunci. Maria acull Déu i confia en Déu, i espera il·lusionada el fruit d’aquesta donació. Podríem dir que, en Maria, sí que Déu se sent com a casa, perquè Maria li ha lliurat tota la seva vida. I nosaltres també podem fer-ho, perquè Déu vol viure la nostra vida des del principi al final, des de la concepció fins a la mort i ho fa des del si de Maria.

Estimades i estimats. Tota la litúrgia del temps d’Advent ens ajuda a entendre la magnitud del que significa el naixement de Jesús, la irrupció del que és Etern en la temporalitat del nostre món… Per això és temps d’Esperança, perquè cal tenir el cor molt pur i l’ànima mot disposada per a atendre, comprendre i acceptar un misteri tan gran. Però ho podem fer gràcies a l’exemple de Maria. Hem de saber demanar a Maria que ens ajudi a dir també el nostre particular sí a Déu. No és una cosa reservada a Maria. Des de la nostra vida, la de cadascú, hem d’estar promptes a respondre sí a Déu quan ens enviï el seu àngel. Hi heu pensat mai? I si resulta que Déu em crida a mi per alguna cosa? O us penseu que això no pot ser? Doncs sí, Déu ens crida constantment a ser fidels imitadors de Jesús, i una de les millors maneres de ser-ho és agafant el model de la seva mare, Maria. Hem de fer present el Fill de Déu, Jesús, també al nostre món.

Per totes aquestes meravelles el salm ha cantat i ha lloat el Senyor! «Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors.» Així és, davant el moment més decisiu de la nostra història com a Creació de Déu, agraïm al Senyor tot el que ha fet i restem bocabadats davant la seva iniciativa que compta tant amb nosaltres. Per això no podem deixar de cantar les seves grandeses. Ens cal que la seva gràcia infongui en els nostres cors el record de la seva fidelitat, de la seva misericòrdia, del seu amor per a tots nosaltres. Ens cal cantar tota la vida els seus favors per a viure en l’aliança que ell ens proposa a cada moment.

Que Maria, la Mare de l’Esperança que tant estimeu aquí a Figuerola del Camp —i que fou coronada canònicament tan sols fa dos anys— ens ajudi a posar-nos al costat de Jesús, a acollir-lo en el pessebre de la nostra vida, a respondre’l quan ens cridi a seguir-lo i a dir-li sí. Amén.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies