Parròquia prioral de Sant Pere de Reus, 16 de gener de 2021

Lectures: Fets 10,34-43; Salm 102; Jn 11,21-27

 

Benvolguts i benvolgudes. Estimats mossens. Estimada família, germans Felip i Elena, nebots de Mn. Creu. Benvolgut Alcalde de Reus. Estimat poble sant de Déu.

Ens trobem avui reunits aquí, a l’Església prioral de sant Pere de Reus, per a demanar al Senyor de la vida l’etern descans del nostre estimat Mn. Creu, que ha mort. Excusem en aquesta Eucaristia de comiat al mateix prior d’aquesta parròquia i a altres rectors de la ciutat que no poden ser presents aquest matí a causa de trobar-se particularment confinats per la pandèmia. Es troben, però, units en la pregària amb tots nosaltres.

Germans i germanes. Ens trobem reunits no tan sols com a familiars, amics o companys de Mn. Creu, sinó principalment com a homes i dones de fe, per a qui l’Eucaristia no és merament un protocol social, sinó la màxima expressió de la nostra fe en la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. Ens ho recordava la primera lectura d’avui, treta del llibre dels Fets dels Apòstols, quan ens resumia la fe de la primera comunitat cristiana en aquella admirable predicació de l’apòstol sant Pere i que podria resumir-se en el fet que Crist ha mort i ha res­ suscitat per a la nostra salvació. Però, sobretot, ens ho recordava l’Evangeli que ens acaben de proclamar, en aquell diàleg sublim entre Jesús i Marta, a propòsit de la mort del seu germà Llàtzer: «Jo sóc la resurrecció i la vida -diu Jesús-; els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més».

L’esdeveniment de la mort és un fet que ens concerneix a tots, a l’home i la dona de tota època i de tot lloc, petits i grans, rics i pobres, creients i no creients. Davant aquest misteri, per més que vulguem, no podem evitar la pregunta cabdal que aborda la humanitat: Per què la mort? Quin sentit té la vida? És que hi ha quelcom després de la mort? Per què tenim por a la mort…? La resposta a totes aquestes preguntes no esdevé fàcil…, però podem pensar que la por que tenim, és potser, perquè ens trobem condicionats per la por al totalment desconegut, al que ignorem, o perquè tenim por de separar-nos dels éssers que estimem…, o, encara més, perquè ens neguem a acceptar que tot allò de bonic que hem viscut, les grans coses que hem fet i tot el camí que hem recorregut, es puguin perdre sobtadament en el no res. És aquí, davant aquesta realitat de la mort, quan emergeix, per un costat, la nostra fragilitat, la nostra limitació i la nostra petitesa; però, d’una altra banda, emergeix també un desig molt fort d’eternitat, donat que el veritable amor demana eternitat. Nosaltres ens sentim destinats a estimar no per un temps, no per uns pocs anys. El veritable amor, l’amor autèntic, tot ell sedeja eternitat, tot ell se sent cridat a estimar i a ser estimat per sempre. Aleshores, tots cerquem quelcom que ens convidi a esperar, un signe que ens proporcioni consol i esperança, serenitat i confiança des del propi cor.

Molt estimats i estimades. La Paraula de Déu que avui se’ns ha proclamat és aquesta àncora segura i ferma d’esperança que tenim els cristians. Perquè, com resàvem en el Salm, «el Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No acusa sense fi ni es manté irritat per sempre». L’àncora segura i ferma d’esperança és, sobretot, el Senyor Jesús, perquè és ell «el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts», com avui ens deia sant Pere.

Però aquesta Paraula de Déu que hem escoltat no és merament lletra escrita en un codi de fa dos mil anys. No és merament un llibre d’història a investigar pels estudiosos i arqueòlegs de tom. La Paraula de Déu que hem escoltat és i ha estat feta vida en aquells que creuen, esperen i estimen. L’esperança que ens dóna la Paraula de Déu proclamada, com una icona vivent, la trobem feta vida en el mateix itinerari espiritual de Mn. Creu, que avui portem a enterrar.

Nascut a Valdecolmenas, província de Conca, el 2 de maig de 1941, als pocs anys, amb la seva família ja vivia a Castellvell del Camp, considerant sempre la seva parròquia de sant Vicenç, si bé, no la parròquia d’origen, la seva parròquia d’adopció, donat que en els mateixos anys quaranta, allà hi rebé el sagrament de la confirmació i, més tard, després dels seus estudis en el Seminari de Tarragona, hi rebé l’ordenació presbiteral el dia 30 d’agost de 1964.

Diplomat en Sagrada Escriptura i Filologia Catalana, i llicenciat en Pedagogia, va exercir els seus primers anys de ministeri com a vicari de les parròquies de Sant Salvador del Vendrell (1965-1966), de Sant Esteve de Vila-seca (1966- 1970) i de Santa Maria de Cambrils (1970-1984). A Cambrils, a més de vicari de Santa Maria, durant els mateixos catorze anys, va ser el capellà dels Germans religiosos del Col·legi La Salle. Precisament, ahir vam rebre una carta de condol de la comunitat educativa «La Salle Catalunya», i, concretament, del seu visitador auxiliar Germà Josep Canal, en el que manifesta que els Germans de les Escoles Cristianes de Catalunya senten amb pesar el traspàs de Mn. Creu, a l’hora que també comparteixen el goig esperançat de saber que s’ha presentat davant de Déu Pare amb molts noms escrits en el seu cor. Durant els anys que va ser vicari de la parròquia Santa Maria de Cambrils, es va fer molt proper a l’escola i també a l’Aspirantat. «Jo, personalment, –afirma el germà Josep Canal– el recordo d’aquella època, celebrava l’eucaristia diàriament amb els Germans, i nosaltres, els aspirants, anàvem un parell de cops a la setmana, a més de la missa dominical. Restem units en la pregària. Que el bon Déu aculli a Mn. Creu, i també li donem gràcies pel seu testimoni i mestratge».

Seguidament, després de Cambrils, l’any 1984, Mn. Creu va ser nomenat rector de l’església parroquial de la Puríssima Sang de Reus. Va ser-ne el rector fins l’any 1996 i també anys més tard, del 2002 al 2016. A més, durant uns pocs mesos, va ser administrador de dues parròquies de la ciutat de Reus: de Sant Francesc d’Assís (2000) i de Sant Josep Obrer (2004). A l’any 1996 i fins el 2016, per tant, per espai de vint anys, va ser prior d’aquesta parròquia de Sant Pere de Reus. També fou prefecte de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Reus, del 2002 al 2016; i consiliari de l’Arxiconfraria de Nostra Senyora de Lourdes, del 2013 al 2016. Del 2016 a l’actualitat era rector de la parròquia de sant Vicenç de Castellvell del Camp i, també, capellà del Santuari de Misericòrdia.

La llarga relació de Mn. Creu amb la ciutat i l’arxiprestat de Reus –pensem que es remunta d’una forma ininterrompuda, si bé amb càrrecs diversos, a l’any 1984– ha suposat apropar la seva figura de bonhomia a molts àmbits de la vida de la ciutat, més enllà de l’àmbit estrictament creient. Un capellà que moltes institucions de la ciutat han tingut en compte pel seu tarannà proper, cosa que li va permetre també llaurar tota una xarxa d’amistats amb les que parlava de fe i de vida cristiana, de cultura, de preocupació per les coses que no anaven bé o, fins i tot, compartir llargues partides de petanca als estius.

Al web de l’arxiprestat, tan bon punt es va conèixer ahir el seu traspàs, s’hi podia llegir: «Donem gràcies a Déu per haver conegut i compartit tants moments amb Mn. Creu. Certament que la ciutat de Reus sempre el recordarà com un home dialogant, un sacerdot obert i acollidor, una persona optimista que va donar el millor d’ell mateix per a transmetre la joia de la fe en Jesucrist–. També en un àmbit tan concret com el del Santuari de la Misericòrdia arrelà el seu estil, un cop, diguem-ho així, va heretar el llegat del també recordat Mn. Antoni Roquer.

L’àmbit de la catequesi, de la pastoral en general, també li era còmode. Així, em plau recordar quan el passat 20 de setembre -amb l’Associació de Misericòrdies-, a pocs dies de la celebració de la Solemnitat de la Mare de Déu de Misericòrdia, en plena pandèmia, presidí la seva darrera eucaristia al Santuari. A l’homilia d’aquesta missa va dir: «No tinguem cap mena de dubte: Jesús és un gran catequista. Ara nosaltres ens recolzem en mil coses i tecnologies per transmetre el missatge de Jesús. Ell es valia de la paraula». I afegia tot valent­ se de la paràbola de la vinya i els vinyaters: «Potser que nosaltres portem molts anys treballant per una parròquia i tal vegada arriba un grup nou que cerca Déu i… et penses que tu ets millor que l’altre perquè ha arribat tard? A la vinya del Senyor hi ha lloc per a tots».

Però, Mn. Creu va tenir també altres càrrecs d’àmbit diocesà, donat que del 1982 al 1985 va ser arxipreste del Baix Camp-Marina; del 1996 al 2016 va ser arxipreste de Reus; i, també, del 1997 al 2005 va ser Vicari episcopal del Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat i Urgell Garrigues.

Amb tot, és cert, com resàvem en el Salm de la Missa d’avui, «la vida de l’home dura com l’herba, floreix com la flor dels camps; desapareix quan hi passa la ventada, i ni és coneix el lloc on era». Al capdavall la nostra esperança acaba essent el Senyor, donat que, com també deia el Salm, «l’amor del Senyor pels seus fidels és de sempre i dura sempre». És veritat que la pèrdua d’un ésser estimat, d’un company prevere, és quelcom molt dolorós, però ara, fins i tot, enmig d’aquest dolor i tristesa, se’ns invita a viure aquest moment, no com els qui no tenen fe, sinó com aquells que tenen la certesa «que si hem mort amb Crist, també ressuscitarem amb ell» (Rm 6,8). Doncs sabem que hem estat sal­ vats en esperança (Rm 8,24).

Us vull dir també avui que, personalment, sento molt haver d’acomiadar a Mn. Creu, i demano al bon Déu que el faci partícip del goig etern. Desitjo, al mateix temps, agrair a Déu la vida sacerdotal plena de Mn. Creu, la seva entrega, generositat de cor i la seva estimació a l’Església. Va ser poc el temps que ens vam conèixer, però vaig poder apreciar i valorar les seves qualitats i capacitats. I quelcom que em va cridar l’atenció en aquests últims mesos de malaltia greu i de convalescència, va ser la seva capacitat de viure-ho amb serenor confiada, tenint posada la confiança en Déu, i podent dir que unia la seva pròpia passió a la passió del Senyor. Per aquest motiu, invoco el Senyor perquè li tingui en compte les seves obres, que en les seves mancances li mostri la seva misericòrdia, que li doni la recompensa dels justos, i que tot el que va predicar i ensenyar amb gran intel·ligència, ho pugui ara viure plenament. I nosaltres, que seguim en aquest món, se’ns demana viure el que creiem i prediquem constantment. Com deia Marta a l’Evangeli, Jesús «és el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».

I que Maria, la Mare de Déu, consol i esperança nostra, mare de Misericòrdia, romangui prop nostre, com ho va fer amb els deixebles després de la mort del seu Fill. I que, com resem en els Goigs del Santuari de Misericòrdia i que tantes vegades Mn. Creu havia cantat, tots els qui ens hem aplegat en aquesta Eucaristia de comiat, puguem resar confiadament:

«Com que feu de sentinella,
no hem de viure amb cap temor.
Verge de Misericòrdia,
mireu-nos amb ulls d’amor».

 Amén.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies