Parròquia de Sant Ramon de Coma-Ruga (El Vendrell), 6 de febrer de 2021
Lectures: Sa 3,1-6.9; Salm 102; Jn 17,24-26

Benvolguts i benvolgudes. Estimats mossens. Estimada família de Mn Armand, germà, cunyada i nebots. Estimat poble sant de Déu.

Ens trobem avui reunits aquí, a l’Església de Sant Ramon de Coma-ruga, per a demanar al Senyor de la vida, l’etern descans del nostre estimat Mn. Armand, que ha mort. La crueltat de la pandèmia que sofrim ens ha colpejat amb força amb la mort del nostre estimat mossèn, com ho va fer ja a la primera onada, aquí a El Vendrell, amb Mn. Josep M. Barenys. La pandèmia ens fa experimentar l’experiència radical de la pròpia insuficiència. La nostra pobra vida ens fa anar pel món, d’ací i d’allà, com cecs, recolzats en el nostre bastó blanc dels cinc sentits, desitjosos de ser, desitjosos de protegir i d’omplir la nostra vida i, al capdavall, desitjosos d’eternitat. Però en la mort de les persones estimades, en la mort gairebé sobtada de Mn. Armand, experimentem la radical limitació de la nostra condició humana i, al mateix temps, palpem la possibilitat de no ser més, de ser com l’herba del camp. Perquè, com afirma el Salm l03, que avui hem resat i cantat, «la vida de l’home dura com l’herba, floreix com la flor dels camps; desapareix quan hi passa la ventada, i ni és coneix el lloc on era». La mort de les persones estimades posa al nostra davant l’experiència de la nostra pròpia mort, «d’assemblar-nos al bestiar de qui no es parla més» –com afirma també el Salm 49. La mort posa al nostre davant una por de tipus únic: És la por a no viure més, la por a fondre’ns, la por a desfer-nos, la por a ser com la palla escampada pel vent.

I és llavors quan ens cal retornar a la Paraula de Déu. És llavors quan cal que retrobem el nostre nord. És llavors quan sentim, com avui, la necessitat d’amarar-nos dels passatges de l’Escriptura, per tal que la nostra pobra fe sostingui la nostra prova. «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu», hem escoltat a la primera lectura. Quin consol tan gran experimentem amb l’afirmació del llibre de la Saviesa. La Providència divina té cura de nosaltres. La nostra vida està a les mans de Déu. Això és ben cert per a totes les persones, però pel que correspon a les que han mirat de ser justes al llarg de la seva vida, l’Escriptura continua dient: «Cap turment no les podrà tocar». Aquesta afirmació sembla identificar-se més amb els màrtirs, o amb aquells innocents que han sofert alguna mena de persecució injusta. Penso, de tota manera, que tota persona està exposada, al llarg de la seva existència, a possibles turments o proves difícils. La vida de Mn. Armand no n’ha estat exempta. I nosaltres també ho estem experimentant en aquests moments complexos i incerts que estem vivint. Sovint la mort arriba gairebé accelerada, que no hauríem pogut ni sospitar tot just fa quinze dies. Arriba gairebé com un lladre a la nit, amb tot allò que comporta de sofriment, d’humiliació, fins i tot d’angoixa. Amb tot, l’angoixa i la tristesa que hem anat vivint aquests últims dies s’han vist augmentats per les limitacions en l’afecte i acompanyament que podíem haver ofert a Mn. Armand, amb les limitacions i el perill de contagi que ens ha imposat la maleïda pandèmia.

Si bé, la nostra vida es va consumint a poc a poc, com una espelma, també l’experiència de la mort de les persones estimades ens va transformant en una vida purificada, una vida que ens dóna l’oportunitat de progressar en noblesa i dignitat. El llibre de la Saviesa ens ha convidat a reflexionar sobre el misteri del sofriment, un sofriment que purifica, que eleva la persona a la seva màxima dignitat, fent de la mort un pas a una vida millor. «La seva partença era tinguda per un mal, el seu traspàs era aparentment un desastre. Però ells han trobat la pau», hem llegit en el passatge admirable del savi de l’Antic Testament. La mort és vista als ulls humans com una desgràcia, la partença dels nostres éssers estimats sembla una destrucció, agreujada pel fet que –en el cas de Mn. Armand– pensàvem que encara podia restar molts anys més entre nosaltres. Però, malgrat tot, tenim l’esperança de la immortalitat. Perquè, com hem resat i cantat amb el Salm, «el Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor». Mn. Armand ha marxat, sí, però no vers un descans buit i sense sentit, o pitjor encara vers el no-res; sinó vers una vida sobreabundant, la vida plena i per sempre, que només Déu ens pot donar.

Nascut a Sant Martí de Maldà el dia 30 de maig de 1953, Mn. Armand va rebre l’orde del diaconat a la capella del Seminari de Tarragona l’any 1978. Dos anys després era ordenat prevere a l’església parroquial de Sant Pau de Tarragona, precisament a la vigília de Sant Pere i Sant Pau de l’any 1980.

En els seus primers anys de ministeri Mn. Armand va ser col·laborador a diferents parròquies de la Conca de Barberà: Santa Coloma de Queralt, Rauric, Llorac, Albió, Conesa, Segura, Savallà del Comptat, Guialmons i Aguiló. Seguidament, entre els anys 1983 i 1998, va ser ecònom de Sant Jaume de Belianes, encarregat de Santa Maria dels Omells de na Gaia, i rector de Sant Martí de Maldà. Més tard, l’any 1992, va ser nomenat rector de les parròquies de Llorenç de Vallbona, Rocallaura, Maldà i Vallbona de les Monges. L’any 1998 va ser destinat a l’Alt Camp on va ser rector de les parròquies de Farena, La Riba i Picamoixons. Durant un any també va ser el rector de Sant Martí de Vilaverd. Durant dotze anys, de 2001 a 2013, va ser el rector de la parròquia de Sant Bartomeu de Roda de Berà.

Llicenciat en pedagogia i en Dret Canònic, Mn. Armand Carbonell va ser notari secretari del Tribunal Metropolità de Tarragona entre els anys 1998 i 2012. A més, va ser membre del Consell Presbiteral entre els anys de 1981 a 1990, i de 1997 a 1998.

En l’actualitat, Mn. Armand era el rector d’aquesta parròquia de Sant Ramon Nonat de Coma-ruga des de l’any 2013, jutge del Tribunal Metropolità de Tarragona des de l’any 2002, com també jutge del Tribunal Eclesiàstic de la diòcesi de Lleida i del tribunal eclesiàstic de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat des de l’any 2012. En aquest sentit, ahir a la tarda, tant el bisbe Salvador de Lleida, com el bisbe Agustí de Sant Feliu de Llobregat, em van comunicar el condol per la pèrdua de Mn. Armand i manifestaren la pregària sincera i confiada per ell, tot agraint el bon servei prestat a cada una d’aquestes diòcesis.

Aquest és l’itinerari de serveis i de donació tant a la nostra Església diocesana de Tarragona com a les Esglésies germanes de Lleida i de Sant Feliu de Llobregat. Que el Senyor de la llum i de la pau li ho tingui en compte, que li mostri la seva misericòrdia, que li doni la recompensa dels justos i que tot el que va predicar i ensenyar amb intel·ligència ara ho pugui viure plenament.

Molt estimats i estimades. La realitat de la mort es percep també com un sacrifici, i si aquest sacrifici s’ha ofert sense reserves ni condicions, Déu l’acull amb la seva bondadosa misericòrdia, ja que reconeix en aquest traspàs la mort del seu Fill estimat, és a dir, del seu Fill únic Jesucrist. Oferim aquesta Eucaristia per Mn. Armand perquè pugui entrar a la vida veritable seguint Jesús que, com hem escoltat a l’Evangeli d’avui, en la vigília de la seva mort, pregà al Pare del cel, tot dient: «Pare, aquest és el meu desig: aquells que vós m’heu donat vull que estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria». Aquesta glòria ens ha estat revelada en Jesús, el Fill de Déu encarnat, una veritat que sovint el món no vol reconèixer, i que es revela als qui han volgut viure amb fe, senzillesa i humilitat. Aquest és el descans que desitgem per Mn. Armand; al capdavall, una veritat que ell, com a servidor fidel de l’Església, va intentar viure i creure.

En aquests moments, vull expressar el meu humil condol a la bona gent d’aquesta parròquia que ell va conèixer i va tractar, però sobretot també als familiars de Mn. Armand. Us asseguro la meva proximitat i la meva pregària, tot agraint-vos –ni que sigui indirectament– també a vosaltres el sacerdoci del vostre tiet, donat que la vocació sacerdotal es gesta des del nucli familiar.

Però també vull dirigir-me a la seva altra família, la seva família sacerdotal. La mort física d’un nostre germà prevere sempre commou el presbiteri, i això és bo, perquè indica que hi ha un sentit de pertinença, un afecte i una estimació per l’altre company. No hem de perdre aquesta sensibilitat d’estar atents a l’altre germà sacerdot, no caiguem en la indiferència, de tal forma que no sapiguem «on es troba el nostre germà».

Estimats mossens. Avui, en aquests moments, se’ns demana de viure el que creiem i prediquem constantment: la resurrecció del Senyor. Que el testimoni del nostre estimat Mn. Armand sigui també per a nosaltres, els qui plorem la seva mort, causa d’alegria i esperança, donat que descobrim que una vida lliurada per Crist i per l’anunci del Regne de Déu, té raó i sentit de ser viscuda. Que Maria, la Mare de Misericòrdia, la qui ens dóna consol i ens encoratja a l’esperança, es quedi amb tots nosaltres, com ho va fer amb els deixebles després de la mort del seu Fill. Amén.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies