Benvolguts i benvolgudes,

En el document dels bisbes de Catalunya a propòsit del vint-i-cinquè aniversari del Concili Tarraconense afirmem: «Cada any litúrgic celebrem la vinguda del Fill en una terra assedegada de pau i de justícia, ens alegrem del seu naixement gloriós i ens gloriem de la seva mort salvadora, passem de la menjadora al sepulcre i al testimoni de la seva resurrecció.» En aquest cicle anual, centrat en la Pasqua, hi pouem la nostra fe, tot vivint en el dia a dia la joia del Senyor ressuscitat.

En les cartes paulines trobem una exhortació nítida, quasi un mandat adreçat als cristians de tots els temps: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo, viviu contents» (Fl 4,4). En aquests moments durs de la història que ens toca viure, amb una crisi sanitària, econòmica i social de primera magnitud, on la humanitat sembla estar avocada a la fragilitat i a la desil·lusió, com podem seguir parlant d’alegria? I, tanmateix, si per a tot el món l’alegria es relaciona amb l’arribada d’un bé, d’una bona notícia, ¿podem els cristians presentar-nos davant el món amb cares llargues i avorrides? Quina credibilitat donaríem a la Bona Nova que Jesús ens ha vingut a portar?

El primer que cal és distingir entre ser i estar alegre. Massa sovint confonem l’alegria amb la satisfacció immediata de les necessitats que ens fabriquem. Ser alegre, en canvi, fa referència a un estat d’ànim profund del qui se sent bé amb Déu, amb els altres i amb un mateix. Per arribar-hi, cal un aprenentatge: sortir del propi jo i plantejar-se la realitat des d’una mirada àmplia i generosa. El papa Francesc ens ho adverteix clarament: «El gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum, és una tristesa individualista que brolla del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada […]. Els creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts hi cauen i es converteixen en éssers ressentits, queixosos, sense vida. Aquesta no és l’opció d’una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres; aquesta no és la vida en l’Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat» (Evangelii gaudium 2). El Papa apunta a l’essencial. L’alegria és una força que es fonamenta en la consciència de ser estimats per Déu. «Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt», afirma la Carta als Colossencs (3,1). Qui roman en el Senyor, qui prova les delícies del seu amor, no pot deixar d’estar content. Per això en els Evangelis contemplem moments curulls d’alegria, una alegria lligada al do de l’Esperit i a la contemplació i agraïment per les gestes divines. Jesús mateix és presentat com un home alegre, que deixa expressar la seva emoció: «En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant, digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos”» (Lc 10,21).

L’alegria té la sana característica de l’expressivitat. El cos no pot contenir-se; espontàniament sorgeix un crit, una dansa, un cant, una rialla. La persona de fe, que sap de qui s’ha fiat, no pot deixar de ser alegre, transparent, despresa, vital. I si això ho duem a les nostres comunitats cristianes! No es tracta d’una evasió de la realitat, d’una necessitat de consol que cerca solucions imaginàries. Al contrari, aquesta alegria exigeix testimoniar el seu Regne, edificar una humanitat fraternal. Per això, també en aquests moments difícils, i potser més que mai, estem cridats a portar esperança i alegria arreu. Ben segur que en aquests moments ens sentirem tots una mica més pobres. Però, com afirmem els bisbes en el document esmentat, tot al·ludint al mestratge del papa Francesc, «els pobres són membres a ple dret de l’Església, de la comunitat de salvats que viuen la joia del Senyor». És clar que els moments de sofriment provocaran tristesa i desànim, però mai no serà aquesta la darrera paraula. Perquè, com deia el germà Roger de Taizé, inspirant-se en sant Atanasi: «Crist ressuscitat fa de la vida de l’ésser humà una festa continuada.»[1]

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

[1]  Germà Roger, Que tu fiesta no tenga fin, Barcelona: Herder 1973, 97.

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies