Segur de Calafell, 13 de juny de 2021

Estimat Mn. Eduardo José, primer rector d’aquesta nova Parròquia de l’Assumpció de Segur de Calafell. Molt estimada comunitat parroquial i consell pastoral. Molt estimat Mn. Joaquim, vicari general i antic responsable d’aquesta església. Estimat mossèn Jordi Figueras, vicari episcopal. Estimat Mn. Norbert, arxiprest del Baix Penedès. Estimats mossens de l’arxiprestat i de l’arxidiòcesi que ens acompanyeu en el dia joiós de la creació canònica d’aquesta parròquia. Estimat poble sant de Déu. També vull saludar l’alcalde i els regidors de Calafell i l’alcaldessa de Cunit, que ens acompanyen en aquesta celebració.

La primera lectura i l’Evangeli que acabem d’escoltar han perfilat, bellament diria jo, el que celebrem aquest diumenge aquí a Segur de Calafell, a la ja nova Parròquia de l’Assumpció. El profeta Ezequiel ens ha descrit com Déu fa créixer l’arbre menut, com un menut brot de la punta més llunyana del ramatge d’un gran cedre serà plantat en un altre lloc i donarà fruit, estendrà les seves branques, es farà magnífic i acollirà nombrosos ocells que viuran en el seu brancatge. «Jo faig créixer els arbres menuts […] i faig reverdir els secs», diu el Senyor. Podem dir que, vist des d’avui, això és el que li ha anat passat durant anys a aquesta comunitat creient: Ha anat creixent i arrelant-se. Ha estat un fruit abundós i ha estat la conseqüència d’una llavor ben plantada. L’Evangeli ens ha presentat també com és el Regne a través de les paràboles del gra sembrat que, amb lentitud, progressa i va creixent fins donar fruit, i de la paràbola del gra de mostassa, aquella llavor tan petita que esdevé un gran arbust. És la meravella de la transmissió i del creixement de la fe. És la meravella de veure que Déu dona vigor a les coses més petites que sorgeixen a la seva ombra, que sorgeixen de la seva activitat creadora.

I aquí, a Segur, aquest bri que ha crescut, aquesta «llavor petita» plantada per Déu, és la que ha escrit la vostra història cristiana. Des que, en plena repoblació després de la invasió musulmana, hi ha constància d’un nucli habitat —en un escrit del 1209— i també de l’existència d’una petita església dedicada a Sant Miquel el 1238 i fins avui mateix, en aquesta terra hi ha pràctica cristiana; els habitants d’aquestes contrades, els vostres avantpassats, potser els vostres avis o pares i també vosaltres heu donat culte al Déu de nostre Senyor Jesucrist.

La importància territorial i l’assentament poblacional de Segur va començar lentament. Així, l’any 1414 només hi havia dues cases, un segle més tard, quatre cases amb una vintena d’habitants i el 1717 s’arriba a les trenta persones. La població sempre ha estat sota la dependència feudal, administrativa o eclesiàstica d’altres poblacions o parròquies —Cubelles, Calafell o Cunit—, però ha esdevingut en els darrers cinquanta anys un exponent de l’explosió demogràfica, de l’arribada del turisme massificat i de la fugida de les grans ciutats per trobar llocs de calma i descans. En paral·lel a tots aquests canvis també la terra ha fet una evolució i ha passat de l’agricultura com a base a viure quasi exclusivament del sector serveis. De la vinya s’ha anat passant a les urbanitzacions residencials; de la gent del camp, als turistes i estiuejants. I va ser precisament l’arribada massiva de gent la que va fer que aquella petita capella de Sant Miquel quedés obsoleta i s’haguessin d’habilitar espais provisionals, mentre es construïa una nova església. Va ser l’any 1975 quan es beneïa i consagrava aquesta església. Ho va fer el meu antecessor, l’arquebisbe Josep Pont i Gol. Era una construcció adequada a les demandes del moment, amb una capacitat per a 1.200 persones, i va ser dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. I des que es va construir fa quaranta-cinc anys també heu anat creixent com a comunitat. I fins avui, que celebrem, tots junts, que aquesta tinença de parròquia es constitueix en parròquia.

De lo que he dicho se sobreentiende que las razones para su creación resultaban obvias. La población llega prácticamente a los 14.000 habitantes, habiéndose establecido en esta misma iglesia de la Asunción, desde hace años, una sólida vida eclesial, que ha continuado fortaleciéndose últimamente a pesar de las dificultades; un fortalecimiento que se ha manifestado en los mismos preparativos de estos días previos a la creación de la parroquia, por medio del Congreso Eucarístico y de los encuentros de oración que habéis realizado.

Tal com indica el mateix Dret Canònic, «una parròquia és una determinada comunitat de fidels constituïda d’una manera estable en l’Església particular» o diocesana (CIC 515,1). Simplificant i sintetitzant, podríem dir que el factor decisiu en la creació d’una parròquia és la consistència del grup humà que sol· licita la institució, com ha estat el vostre cas. He de dir que, personalment, em fa una especial il·lusió la creació d’aquesta parròquia, la primera que erigiré com a bisbe.

Reprenc ara el text de l’Evangeli: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com.» Aquestes paraules em remeten al passatge de la primera carta de sant Pau als Corintis, on l’Apòstol parla del servei i del paper de qui està cridat a ser col·laborador de Déu: «No són res ni el qui planta ni el qui rega; només compta Déu, que fa créixer» (1Co 3,7). Déu ha fet créixer aquesta comunitat. Vosaltres l’heu acaronada i l’heu preparada, l’heu regada i l’heu mantingut viva. I, com ens deia sant Pau, avui, a la segona lectura, per totes aquestes coses, «us heu de sentir molt coratjosos».

Pero debéis tener en cuenta —y de hecho ya lo sabéis— que ser parroquia no quiere decir trabajar pastoralmente solos o separados en relación con las otras parroquias o comunidades vecinas. Precisamente, y este es un trabajo que estamos realizando a través de los mismos Consejos de la archidiócesis, es muy conveniente potenciar la tarea conjunta en el marco del trabajo que se está llevando a cabo entre los presbíteros, diáconos, religiosos y religiosas, y laicos y laicas del conjunto de las parroquias, aquí en esta zona del Baix Penedès y del mismo arciprestazgo. Debéis formar verdaderos «equipos pastorales», ayudándoos mutuamente las diversas parroquias, contando mucho más con las justas iniciativas de los seglares. Porque, como afirma la Constitución sobre la Iglesia del Concilio Vaticano II, «en la medida de los conocimientos, de la competencia y del prestigio que poseen, [los laicos y laicas] tienen el derecho y, en algún caso, la obligación de manifestar su parecer sobre aquellas cosas que dicen en relación con el bien de la Iglesia» (Lumen gentium, 37). Y, en este trabajo, recordad que cada parroquia no puede representar una isla separada del resto de todo el pueblo santo de Dios. No tendría ningún sentido, y menos en los momentos actuales.

Perquè, com afirma la Instrucció de la Congregació per al Clergat de 29 de juny de l’any passat: «Especialment avui, el territori ja no és només un espai geogràficament delimitat, sinó el context on cadascú desenvolupa la seva pròpia vida, conformada per relacions, servei recíproc i antigues tradicions. És en aquest “territori existencial” on es juga del tot el desafiament de l’Església enmig de la comunitat.» D’aquí que una acció pastoral actualitzada no es pot quedar «exclusivament dins els límits territorials de la parròquia». Però, d’altra banda també, «és bo de precisar que, en l’àmbit canònic, el principi territorial roman plenament vigent quan així ho exigeix el dret»[1].

Essent, doncs, conscients d’aquesta ambivalència, i tenint present, per tant, el treball de conjunt que cal portar a terme amb les altres parròquies veïnes, desitjo que aquesta Parròquia de l’Assumpció que avui hem creat pugui aplegar amb il·lusió renovada «la família de Déu com una fraternitat animada en unitat» i, en comunió amb el seu rector i amb els altres pastors, «es reconegui i promogui sincerament la dignitat dels laics i la responsabilitat pròpia que els correspon en la missió de l’Església», com afirma el Concili Vaticà II en el decret sobre els preveres (Presbyterorum ordinis, 6.9). Per això convé que es faci confiança al laïcat en tot allò que estan en condicions i amb possibilitats d’assumir, tenint present que la seva missió prioritària és la d’esdevenir testimonis de Jesucrist enmig de les realitats del món. Com afirmava a la carta pastoral L’Esperit fa jove l’Església: «Pel que fa a l’anunci de la fe, les noves generacions han de viure a un nivell personal i concret aquella relació fraternal de Jesús amb els deixebles […]. És necessari aquell context humà on la persona concreta es troba acollida i acompanyada.» I després, parlava de la «proximitat», que implica —per una banda— un «tracte freqüent i familiar, on el propi projecte de vida cristiana es comunica per contigüitat, gairebé per contagi», i, per altra banda, «l’acceptació positiva de la persona, amb les seves virtuts i defectes». En aquest sentit, la parròquia, o «comunitat eclesial exerceix una veritable acció maternal» (Concili Vaticà II, Presbyterorum ordinis, 9).

Seguim ara amb la nostra celebració dominical, com tants cops heu fet, amb la confiança que l’Esperit Sant sempre rejoveneix la nostra Església i que, sobretot, ho fa també per mitjà de les nostres parròquies. Aquesta confiança ens fa demanar amb coratge allò que hem resat en el Salm de la missa d’avui: «Els justos creixeran com les palmeres […], plantats a la casa del Senyor creixeran als atris del nostre Déu.» La confiança d’aquest creixement s’estén a un desig fet pregària que aquesta nova Parròquia de l’Assumpció «esdevingui una llar de fraternitat cristiana, una llar oberta i acollidora de totes aquelles persones que vulguin apropar-s’hi i formar-ne part».

Que sant Antoni de Pàdua, memòria que avui és assenyalada en el calendari cristià, i la Mare de Déu Assumpta al cel girin els seus ulls amorosos sobre tots nosaltres i protegeixin sempre els cristians d’aquesta Parròquia estimada i tots els homes i dones de bona voluntat que s’hi acostin al llarg dels anys. Amén.

 

[1]  Congregació per al Clergat, Instrucció «La conversió pastoral de la comunitat parroquial al servei de la missió evangelitzadora de l’Església», n. 16: DdE 1115 (2020) 516-517.

Descarregar arxiu

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies