Reus, 29 de juny de 2021

Molt estimat poble sant de Déu. Senyor Prior, preveres concelebrants i diaques, responsables de les parròquies de la ciutat; religiosos i religioses, comunitats cristianes. Benvolgut Sr. Alcalde, benvolguda Sra. Vicealcaldessa, regidores i regidors de l’Ajuntament de la ciutat, autoritats. Representants de les entitats religioses, cíviques, socials i culturals de Reus. Molt estimats tots en el Senyor,

Quan, aquí mateix, l’any passat vam compartir l’eucaristia d’aquesta solemnitat de sant Pere, patró de la ciutat, les mesures sanitàries i de limitació dels contactes socials eren força més estrictes que a dia d’avui. El cert és que avui, un any després, encara convivim amb la pandèmia. I malgrat que tots els indicadors ens assenyalen ja cap a la fi d’aquesta crua realitat que ens ha sotragat, penso que no ens aniria malament començar a plantejar-nos quines conseqüències hi ha hagut, quines decisions hem pres i què haurem de canviar en els nostres models per evitar una evident fallada en el nostre funcionament com a humanitat.

En altres paraules, haurem de retrobar-nos amb les essències de la humanitat. Per a nosaltres, la gent cristiana, aquest retrobar l’essència és referir-nos constantment a la vida a Jesús, a Déu mateix que va tastar la nostra condició humana i que ens va marcar el camí per a mantenir-la. I l’exemple de Jesús, el Crist, que va impregnar la vida de sant Pere i de tantes dones i homes que havien conegut personalment Jesús, s’ha de retrobar també anant als seus orígens. Hem de retrobar-nos amb l’essència del cristianisme, com ho hem de fer amb l’essència de la humanitat, com ho hem de fer amb l’essència de la caritat, del respecte o dels drets humans. En definitiva, hem de retrobar-nos amb l’essència de la Creació i de Déu.

Durant molts mesos, les mesures sanitàries i socials semblaven contradir la festa, la cultura, l’esbarjo i, també —almenys aparentment— semblava que contradeien les celebracions religioses mateixes. Aquest any, albirant la llum al final —encara llunyà— de la pandèmia, davant sant Pere, demanem a Déu que ens retrobem amb les nostres essències humanes, socials i espirituals. I vosaltres, que us reinventeu cada dia com a ciutat, com a comunitat que celebra i prega, com a grup que demana i dona gràcies…, vosaltres —dic— doneu testimoni de la voluntat d’un poble d’encomanar-se a aquell home que fou roca, pedra, fonament on es construí la nostra Església, com afirma Jesús a l’Evangeli d’avui. Que ell ens encomani també la seva força.

I no sols l’Evangeli ens ha donat pautes per a la nostra vida. A la primera lectura, del llibre dels Fets dels Apòstols, se’ns ha presentat Pere empresonat i alhora alliberat pel Senyor, com a fruit de la pregària dels fidels i com a signe de la manera com Déu té cura de la seva Església. És una idea amb la qual el llibre presenta, a generacions que ja no van conèixer Jesús, el significat profund de la comunitat dels germans. La força del cristianisme en els primers segles va ser la força de la comunitat i, vet aquí, que també en això l’Església actual, com ja he dit abans, treballa per retrobar-se amb la mateixa força d’aquelles primeres comunitats reunides al voltant de la Paraula i del memorial de Jesús.

Per altra banda, a la segona lectura, Pau, en la seva carta a Timoteu, que és una mena de testament de l’Apòstol, fa una breu recapitulació de la seva vida, conscient d’haver lluitat «en el noble combat de la fe» i d’haver-se mantingut «fidel». I vet aquí que no és fàcil ser una persona de conviccions cristianes avui en dia, una cosa que en diverses mesures hem descobert tots. No sempre és fàcil ser cristià o cristiana a la nostra societat, ni al treball, ni a la ciutat, ni a la nostra professió, ni amb els amics o amigues o en els entorns d’oci. Però com dic sempre als joves que es confirmen, malgrat que no sigui fàcil, és una cosa engrescadora i apassionant. Ser un bon cristià, ser una bona cristiana, posar en pràctica allò que Jesús ens va transmetre i ens va demanar, sempre és engrescador perquè ens posa davant els ulls el fet de ser bones persones. Ens posa al nostre davant la possibilitat de portar a la pràctica l’Evangeli de Jesús. Ens posa al nostre davant la possibilitat de trobar sentit a la vida donant i donant-nos a mans plenes. Ens posa al nostre davant la possibilitat d’albirar la felicitat autèntica tot essent bones persones, tot i els entrebancs i contrarietats que constantment ens presenta la vida mateixa. A tots ens agrada ser bones persones i ens hem de preocupar de ser-ho. Vet aquí la nostra força cristiana.

Finalment el text de l’Evangeli torna a tenir com a protagonista Pere, cridat a ser la pedra sobre la qual serà edificada l’Església. Per això, avui és també molt oportú pregar pel Papa, el nostre papa Francesc, successor de Pere, cridat també com ell a ser roca i fonament de la nostra Església del segle XXI i a confortar en la fe tots els creients.

Des de Pere, Pau, passant per totes les persones que ens han precedit en la fe, els nostres avantpassats, i fins arribar a nosaltres mateixos, avui, ens hem anat transmetent la fe. Avui ens hem fixat en la missió que van rebre els dos apòstols que avui commemorem i de quina manera la dugueren a terme, però aquesta missió es perpetua en cadascuna de les persones cristianes. Perquè si en el projecte de Déu, Pere i Pau foren encarregats de difondre, animar i enfortir la fe de les persones, creant comunitats cristianes i edificant l’Església, d’igual manera nosaltres formem part també del projecte de Déu. I no en podem dimitir. Perquè aquest és també el projecte que Déu ens ha confiat a tots nosaltres, els creients, cadascú en les circumstàncies que li siguin pròpies.

Estimats i estimades. La missió de l’Església, seguint els sants apòstols, és evangelitzar. Tots tenim aquesta missió evangelitzadora: per això podem dir que tots som Església. En aquest sentit cap de nosaltres, personalment o individualment, no podem dir que «som Església», en aquest sentit ni el mateix bisbe no pot dir-ho, però tots junts sí que podem dir que ho som. Sí, tots els cristians i cristianes som avui Església, poble sant de Déu que fa camí en aquest món, i formem part d’una comunitat, mitjançant la qual visualitzem l’Església allí on som. Aquesta és la nostra missió en la qual hem de perseverar. I, com va dir fa pocs dies el papa Francesc (Audiència general del 9 de juny), és en tot, que hem de perseverar, especialment en la pregària, el servei i l’amor, fonaments de la vida comunitària.

Al fons dels patronatges de les ciutats i pobles, o potser millor seria dir als inicis de la història col·lectiva de les ciutats i pobles, sempre hi ha el desig comunitari de posar-se a les mans del Creador, en mans de Déu. I una festa major també és això, memòria de la vida d’un poble, del seu tarannà i de la seva identitat més pregona, recapitulació del que som i del que fem, i, tot això, fonamentats en les nostres arrels que pouen de les fonts nítides de l’Evangeli de Jesús.

Ara prosseguirem la nostra celebració. Que els sants apòstols Pere i Pau ens enforteixin en la fe i ens ajudin a construir la realitat i la imatge d’una Església plenament fidel a l’Evangeli, en sintonia amb la Creació i defensora de la Veritat. I que quan algú ens pregunti qui és Jesús, com sant Pere, sapiguem dir rotundament que ell és el Fill de Déu que viu per sempre i està sempre amb nosaltres.

Descarregar document

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies