Catedral de Tarragona, 19 d’agost de 2021

Lectures: Sv 3,1-9; SI 30; He 10,32-36; Jn 15,18-21

Estimat Mn. Antoni, degà del Capítol Catedral. Benvolguts canonges i rectors de la ciutat, mossens que m’acompanyeu. Alcalde i altres autoritats. Representants d’entitats de la ciutat, coral.

Vivim encara en un context de pandèmia i de nombroses restriccions a l’activitat social, festiva, popular, religiosa, cultural i esportiva -perquè a vegades hi ha qui perd la perspectiva de la situació en la que encara ens trobem immersos i dels esforços col·lectius que encara cal fer. I és en aquest context, deia, ens trobem avui aquí a la catedral de Tarragona per festejar Sant Magí, el sant patró de la ciutat. No ens trobem, per tant, a l’ermita del Portal del Carro, com seria de desitjar; ni tampoc ens trobarem a la processó de la tarda. Ara fa una estona entràvem la imatge en aquesta processó peculiar i particular que, per segon any consecutiu, heu fet des del portal del carro fins aquí dins la catedral. I de forma similar, és a dir, també amb limitacions, arribava a la ciutat l’aigua de les fonts de la Brufaganya. L’aigua d’aquelles deus en les que Magí va fer el prodigi de sadollar la set dels seus propis botxins.

Sant Magí, copatró de la ciutat, té una especial significació, no només en l’aspecte devocional, sinó també des del punt de vista ciutadà i tradicional. De fet, en les dues antiquíssimes devocions i alhora festes majors de la ciutat  -Sant  Magí  i Santa Tecla-,  passa una cosa  semblant  en  quant  a la respectiva càrrega simbòlica, històrica i devocional. La història del Sant, amb més o menys dosis de llegenda, ens la sabem prou bé; la repassem cada any en arribar aquesta data. Els trenta anys d’ermità, la seva virtut provada, la seva solitud a la muntanya, l’anada i tomada de La Brufaganya, l’aigua miraculosa que donà als soldats romans, la tradició de la marxa de les tropes franceses la nit del dia d’avui… tot això, d’alguna manera, forma part de la saviesa popular, de les tradicions al voltant de la devoció al sant. Nosaltres, amb el patronatge, amb la festa major, encara que sigui la petita, expressem la confiança en Sant Magí, més enllà de veritats de la seva vida, de la seva vinculació, de les llegendes i les dites populars. I Sant Magí va contribuir a escampar el missatge cristià, els valors cristians… un missatge que encara és viu i és vàlid per la nostra ciutat. Per això, és bo celebrar una festa donant gràcies a Déu i encomanant-vos a un home que va seguir, imitar i ser fidel a Jesús. Aquest apropar-vos a Déu en la Festa de Sant Magí, no hauria de ser un pur formulisme i us proposo buscar allò d’espiritual que hi ha a les vostres vides, trobar la presència de Déu en la natura, en els camps de conreu, en la mar, o en els nostres carrers, en les nostres persones properes. La vida és un camí que té moltes dimensions, i l’espiritual també hi compta.

A redós de les lectures d’avui i de la vida de Sant Magí, voldria incidir en dues facetes que penso que podem aprofundir aquest any: El martiri i la vida eremítica. Comencem per aquesta segona. Els ermitans van aparèixer i adquirir una certa notorietat al desert, a Egipte, i es van escampar aviat a molts altres llocs, a tota la conca Mediterrània, a partir precisament del segle III, situats sempre a llocs isolats del propi desert i de les muntanyes. Amb Sant Antoni Abat com a arquetip, van tenir una particular importància els anomenats pares del desert que van ser imitats molt aviat en la majoria de les terres mediterrànies, moltes de les quals ja havien rebut la visita dels primers cristians i escoltat la predicació en els primeres segles. Els ermitans deixaven el món per buscar Déu i, però amb això, volien seguir servint el món en les seves necessitats més profundes. Aquesta vida va evolucionar, en part cap al monacat i en part cap a una estabilitat i presència d’aquests homes i dones a tot Occident. Precisament en el cas de Magí, la seva presència i els seus consells van ajudar, malgrat la distància, a l’expansió del cristianisme d’una banda, i al notorietat dels seus consells i exemple d’altra. Vet aquí que aquest testimoni eficaç i contundent cridà l’atenció dels governants de l’Imperi. Tots aquells que notòriament expandien el cristianisme i convencien a les persones que aquesta era una adhesió interessant i per la qual valia la pena arriscar-se, eren perseguits per les autoritats. Si us hi fixeu, succeïa d’una manera semblant a la que ja uns anys abans havia succeït amb Fructuós i els seus diaques. La carta als hebreus ho resumeix molt bé. Molta d’aquella gent donà la vida i, en la resta, despertava solidaritat i proximitat. Foren exemple ,de martiri: «Als ulls dels insensats semblava que morissin; la seva partença era tinguda per un mal; el seu traspàs, aparentment, era un desastre. Però ells han trobat la pau».

No ho era aleshores, ni ho ha estat mai, una decisió fàcil la de iniciar-se a la vida eremítica. Ni al segle III, ni a l’edat mitjana ni avui, en ple segle XXI i, en aquest context, voldria recordar les diferents experiències d’aquest tipus de vida que actualment tenim a la nostra diòcesi de Tarragona amb un Estatut de la Vida eremítica en vigor. Són persones del segle XXI que han decidit apropar-se a Déu des de la solitud, la pregària i el silenci. I nosaltres, com a diòcesi les acollim i les acompanyem. Mireu, en certa manera a la nostra Església de Tarragona viu l’esperit de Magí, l’ermità de la Brufaganya, persones que dediquen la vida a lloar Déu i a la salvació del món (Catecisme Església Catòlica, 920 i CIC, can. 603). Ho fan des de la intimitat personal amb Crist i lluny dels ulls humans. És una crida particular a trobar al desert personal la glòria del Crucificat.

El segon aspecte que voldria subratllar és el del martiri. Aprofundim-hi també una mica des del text del llibre de la Saviesa. Resseguim les paraules que avui hem escoltat a la Primera Lectura: «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu i cap turment no les podrà tocar. Als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet tenien l’esperança segura de la immortalitat. […] El Senyor regnarà damunt d’ells per sempre. Els qui tenien posada en ell la confiança comprendran la veritat, i els qui l’hauran estimat fidelment s’estaran al costat d’ell, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia i vindrà a visitar els seus elegits».

Hi ha moltíssims exemples de persones santes que han donat la vida per l’Evangeli, per Crist, sense renunciar a la seva fe. N’hi ha de coetanis de Magí i n’hi ha hagut a cada instant de la llarga i fecunda història de l’Església Universal i també a la de casa nostra. Recordo en aquest sentit les darreres beatificacions tingudes aquí a Tarragona, i d’una manera especial la del beat Marià Mullerat, metge d’Arbeca. Però, malauradament, hi ha encara moltes persecucions avui mateix a moltes parts del planeta on, el fet de ser cristià o cristiana és una sentència per a la vida de moltes persones. Per exemple, tan sols cal seguir aquests dies la nova situació que s’acaba de produir a l’Afganistan amb la nova pujada al poder dels talibans i amb conseqüències molt doloroses i incertes sobretot per a la minoria cristiana que encara hi viu. Preguem especialment per ells i per tots els qui hauran d’emprendre el camí de l’emigració enmig de gravíssimes dificultats i amb perill constant per a la seva vida.

De fet, ser màrtir, és a dir, literalment ser testimoni és portar aquest testimoniatge fins a la darrer estadi, fins al límit, fins al convenciment que la vida és de Déu de principi a fi. I aquí és cabdal el bell text evangèlic que hem escoltat. Perquè Magí, com totes les persones màrtirs, han gravat en les seves vides el que el mateix Jesús va dir: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi que a vosaltres. Recordeu allò que us he dit: “El criat no és més important que el seu amo. “Si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres; si haguessin guardat la meva paraula, també guardarien la vostra. Tot això us ho faran per causa del meu nom, ja que no coneixen aquell qui m’ha enviat».

Estimats i estimades, nosaltres, que hem rebut el do de la fe, el do de conèixer, estimar i creure en el Déu de Nostre Senyor Jesucrist, maldem cada dia per dur aquest testimoniatge, com el testimoniatge de Magí, a les nostres vides. Quan fem festa i quan sofrim. I com que això ens ho creiem, avui celebrem festa però recordem a la molta gent que aquest darrer any ens ha deixat; recordem els enormes esforços que milers de persones servidores de les altres han dut a terme talment com Jesús ajudava a leprosos, malalts, tristos i apartats de la societat. I recordem finalment els qui per tot el món són perseguits i menystinguts i, especialment, els qui són perseguits i assassinats pel sol fet de ser cristians.

Que aquesta eucaristia que celebrem ens esperoni a dur aquest testimoni allí on fa falta, obrint les portes i anant cap a cercar les necessitats del món i, en aquest cas, de la nostra ciutat de Tarragona

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies