Parròquia de sant Jaume d’Arbeca, 14 de setembre 2021

 Nm 21,4b-9; Fl 2,6-11; Jn 3,13-17

 

Molt estimat Vicari General, estimats Mn. Joan i Mn. Lluís, Mn. Josep, rector de la parròquia de Les Borges, Pare Bernat, Caputxí de Les Borges, Mn. Borja, rector de l’Albi, responsables d’aquesta parròquia d’Arbeca. Molt estimat Mn. Miquel, diaca. Molt estimada Concepció, laica amb missió pastoral. Molt estimat Consell Parroquial. Poble sant de Déu. Benvolgut Regidor de l’Ajuntament. Molt estimats tots i totes.

Amb molt de goig he vingut a celebrar amb tots vosaltres aquesta festa de l’Exaltació de la Santa Creu, una festa que, des del segle XIV, forma part activa de la vida cristiana d’aquesta parròquia de sant Jaume, on troba la seva devoció en la capella dedicada al Crist.

Hem de dir que la creu és una imatge que ens és familiar des de petits. Però no va ser així pels apòstols, per aquells que en els primers moments del cristianisme s’hi van trobar acarats. Els Evangelis ens diuen que als apòstols els hi va costar molt d’entendre la realitat de la creu; i en el llibre dels Fets dels Apòstols veiem com la predicació de Jesús crucificat resultava escandalosa per als jueus i esdevenia un absurd per als grecs i els qui no eren jueus.

Però, si ens ho mirem bé, les coses no han canviat massa d’aleshores ençà: certament que ens hem habituat a fer el senyal de la creu i les imatges de Jesús crucificat formen part del nostre entorn, però això no vol pas dir que hàgim assimilat el contingut profund del missatge de la creu, d’allò que representa per a la nostra vida i per a la nostra pròpia manera de viure el cristianisme. Moltes vegades no vivim segons el sistema de la creu, sinó segons el sistema, la manera de fer del món.

Repassem la primera lectura d’avui i ens adonarem com, ben sovint, tenim en la nostra vida les mateixes actituds que va tenir el poble d’Israel. En aquesta lectura vèiem com, després d’haver estat alliberats de l’esclavitud d’Egipte, el poble encetava el llarg, dolorós i dramàtic camí cap a la terra promesa. Davant de l’esforç i el sofriment, l’esperança els falla i comencen a malparlar contra Moisès, tot preferint l’esclavatge, a on, almenys, el menjar era assegurat, que no pas la llibertat tan difícil i tan costosa d’aconseguir.

Podem dir que tant ara com abans ens trobem sempre amb la mateixa queixa, ens trobem amb la mateixa dificultat: ser capaços d’assumir la vida que ens toca de viure, tot i els neguits, tot i les dificultats, les seves grisors i contradiccions. Sempre somniem una vida fàcil, sempre desitgem el camí fàcil, sempre volem les coses fàcils, encara que la vida i l’autèntica felicitat no es trobin aquí. I potser, en els moments actuals, això encara succeeix més que abans. El món d’avui, la nostra societat, a través dels mitjans de comunicació, a través de l’ambient que es respira al carrer, a través de la mateixa publicitat, sol presentar un model de persona de vida fàcil, una persona que anhela només el benestar, estar bé; un model de persona que cerca tan sols el que és atractiu, un model de persona que cerca tan sols la «seva» pròpia felicitat i, encara, en tombar la cantonada. I, per tant, aquest model de persona ha de bandejar forçosament de davant seu la mateixa realitat de la mort. Perquè la realitat de la renúncia i de l’esperit de sacrifici per arribar a aquells ideals nobles, la realitat del sofriment, del dolor i de la mateixa mort esdevenen parts integrants de la mateixa existència humana. La veritat és que el nostre món no és de flors i violes. N’hem fet i n’estem fent experiència durant aquest llarg temps de pandèmia que estem vivint. En molts aspectes, el nostre món és com una mena de Setmana Santa continuada, i nosaltres vivim aquesta passió del món.

I Jesús ve al nostre món i a la creu assumeix tota aquesta realitat de sofriment i de dolor. Jesús ve a compartir la passió del món, i la comparteix fins a la creu, fins a l’extrem de la creu. «Ell prengué les nostres malalties i es carregà amb els nostres dolors» (Mt 8,17; cf. Is 53,4), ens afirma l’evangelista sant Mateu tot recollint unes paraules del profeta Isaïes. Aquesta és la manera de fer de Déu. Per això, a l’Evangeli d’avui se’ns afirmava: «Déu estima tant el món que ha donat ―ha lliurat, podríem dir― el seu Fill Únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». I aquesta donació, aquest lliurament l’ha donat fins a l’extrem de la creu.

La creu de Crist és fusta de suplici compartit per tants homes i dones d’ahir i d’avui que són els benaurats que sofreixen, els benaurats que passen fam, els benaurats que viuen en el dolor i la soledat, els benaurats que esdevenen víctimes de les injustícies del món.

Precisament, avui recordem especialment al beat Marià Mullerat, en portar avui aquí les relíquies per tal que siguin custodiades i venerades en aquesta Església parroquial de Sant Jaume d’Arbeca. El Dr. Marià Mullerat (1897-1936), metge i alcalde d’Arbeca, beatificat a Tarragona el 23 de març de l’any 2019. Havia mort afusellat per odi a la fe el 13 d’agost de 1936. Precisament, l’endemà de la seva beatificació, el papa Francesc ―en el rés de l’Àngelus― demanava la seva intercessió «perquè ens ajudi a recórrer els camins de l’amor i la fraternitat, tot i les dificultats i les tribulacions». En poques paraules, el papa Francesc, tot referint-se al beat Marià Mullerat, sintetitza el sentit que té avui per a nosaltres celebrar aquesta festa de l’Exaltació de la Santa Creu. Que sapiguem, per tant, «recórrer els camins de l’amor i la fraternitat, tot i les dificultats i les tribulacions».

El beat Mullerat, malgrat el context social que li va tocar viure, es va mantenir al servei del poble, no d’una ideologia. Ell servia un col·lectiu humà. Ser metge, ser alcalde fou per a ell un apostolat i així, amb un estil de vida obertament evangèlic, fou considerat una persona pública que actuava per compte de la fe catòlica. Per això fou capturat i assassinat en la persecució religiosa de l’inici de la Guerra Civil. Mullerat és recordat per gestes com quan, durant el seu captiveri, guarí la ferida d’un dels seus botxins i receptà un medicament pel fill d’un dels seus acusadors. Pare de família, alcalde i metge, «assumí la guarició dels sofriments físics i morals dels seus germans, testimoniant amb la seva vida el primat de la caritat i del perdó», s’afirmà en l’homilia el dia de la beatificació a la Catedral de Tarragona.

Per tot això, a la llum d’aquest testimoniatge preclar, els cristians d’avui no hem de tenir por de predicar i de venerar la creu ―com ho fem avui―, perquè predicar i venerar la creu de Crist és venerar tot esforç, tota renúncia, tot dolor i tota lluita de qualsevol persona que comparteix la Creu de Crist. El cos de Jesús a la creu sintetitza les renúncies, els dolors, les angoixes i les misèries de tots els temps i de tots els països.

Llavors, la Creu de Crist, a més de ser salvació i vida, a més de ser prova d’amor, esdevé també la gran lliçó que ens cal aprendre a tots i cada un de nosaltres. Jesús, a la creu, ens ensenya a viure d’una altra manera. Jesús, a la creu, ens ensenya a viure segons el sistema de la creu, que és ben contraposat al sistema del món. Jesús, a la creu, ens ensenya a viure amb capacitat d’esforç, de renúncia i d’esperança, que implica no seguir «els camins fàcils» que tantes vegades volem seguir els homes i dones en aquest món, des dels temps de Moisès, fins en el nostre avui. Jesús, a la creu, ens ensenya a viure amb el cor obert, amb els braços oberts, tot tornant bé per mal, ofegant el mal amb el bé, combatent l’odi, la violència i la injustícia, i tot essent solidaris amb els sofriments, misèries, angoixes i dolors del món.

Molt estimats i estimades. El beat Marià Mullerat va donar testimoni íntegre com a espòs, com a pare de família, com a metge i com a servidor del poble i va viure compromès en les activitats de la parròquia. A la seva llum i la llum de tantes altres persones que han donat la vida per l’Evangeli, si som capaços de viure el missatge de la creu, de creure realment en la creu de Jesús, llavors el que hi hagi de creu i de mort en nosaltres, es convertirà en resurrecció. Llavors s’acomplirà realment en la nostra vida allò que hem escoltat a l’Evangeli d’avui: «El Fill de l’Home ha de ser enlairat ―és a dir, ha de ser clavat a la creu― perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna».

 

La relíquia del Beat Marià Mullerat, que es va preparar pel dia de la beatificació, està formada per quatre elements:

La creu que portava habitualment i que besava amb freqüència.

Una teca, la més gran, que conté una resta òssia recuperada en l’exhumació de la tomba familiar i que formava part d’un altre conjunt de restes òssies que recolliren els familiars dos dies després de la cremació del cos. Les restes del Beat Marià foren recollides junt amb les dels altres que mataren el mateix dia i enterrades; però al lloc on van cremar el beat, identificat pels familiars, per la roba que portava aquell dia, sobretot l’esposa, hi quedaren alguns fragments de restes òssies que l’esposa recollí i guardar en una caixa metàl·lica a casa seva. Aquestes restes cremades, anys més tard van ser dipositades al nínxol familiar del cementiri d’Arbeca, junt amb altres restes de familiars difunts, totes en una caixa de fusta preparada pel cas; en fer l’exhumació van ser fàcilment identificables, ja que eren les úniques peces òssies cremades.

La teca de l’esquerra conté cendres recollides al mateix lloc de l’anterior trobades també a la mateixa caixa que les restes òssies.

La tercera teca, la de la dreta, hi ha un fragment dels pantalons, aquesta peça de roba la guardava encara la família.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies