Reus, 25 de setembre de 2021

Lectures: Is 62,1-5; He 2,14-18; Jn 2,1-11

 

Estimat Mn. Joan Anton, prior de Reus. Benvolguts mossens de la ciutat i comunitats parroquials. Benvolgut alcalde, regidores i regidors de l’Ajuntament de Reus. Autoritats, representants d’entitats ciutadanes. Estimat Poble Sant de Déu.

Tornem a celebrar, un any més, la festivitat de la Mare de Déu de Misericòrdia, la patrona de la ciutat de Reus. I ho tornem a fer embolcallats per les conseqüències de la pandèmia que ja fa quasi un any i mig que patim, i per la qual cosa, encara no podem tastar plenament, i amb tota la grandesa, el que realment és la festa que la ciutat de Reus organitza per honorar Santa Maria en aquest santuari, al qual, com tants d’altres cops, hi hem acudit perquè Maria ens hi ha convocat. I no només ens hi convoca per fer festa, també per pregar. Aquest matí de dissabte ens trobem reunits amb el sentiment d’haver estat convocats per Maria i, al seu voltant, ens sentim com a comunitat perquè realment som Església, som poble que camina a la llum de Jesús, el Senyor Ressuscitat. I és que l’essència de l’Església és l’assemblea, la trobada.

He volgut començar amb aquesta imatge de reunió perquè és bo de recordar que Maria, la Mare de Jesús, del Senyor, de Déu vivent, va ser la gran deixeble del seu fill. De fet, va exercir de veritable pal de paller d’aquella gent que es va quedar desconcertada per la mort a la creu de Jesucrist.

Els primes instants del cristianisme i, perquè no, avui mateix en molts racons del món, Maria segueix exercint el seu amor maternal prop de Déu per tots nosaltres. Per això ens sentim còmodes recordant Maria, venerant Maria com a plena de Gràcia i com a Mare de Misericòrdia aquí al Santuari. Perquè la seva vida va ser plena des del principi a la fi. I quina és la grandesa de Maria? Doncs la grandesa de Maria és la que comença al Temple de Jerusalem com una nena lliurada al servei de Déu i on esdevé noia creient. I Maria, fidel a Déu d’una forma extrema, esdevé mare. I, com totes les mares, educà Jesús, com ho feia, i ho fa, una mare creient. I Maria fou també vetlladora, sempre al costat del seu fill, de Jesús, que anava assimilant allò que va rebre de Maria i que veia a casa, que s’implicava i es manifestava com a home de Déu. Encara més: es manifestava i es descobria com a Fill de Déu.

I com a creient, mare, educadora i vetlladora Maria fou també seguidora de Jesús. La més fervent, la més silenciosa, la més sofrent… però, segurament, la més capacitada per entendre que, el que feia Jesús. Allò que a alguna gent els semblava estrany, el que a sacerdots i poderosos els semblava rebel·lió, el que als pobres i exclosos els semblava meravellós. El que feia Jesús, en definitiva, estava relacionat amb el sí que Maria va donar a Déu, ho hem escoltat una vegada més a l’Evangeli. Maria no era la protagonista, Maria no n’és mai de protagonista, era la que permetia i permet que Déu sigui l’únic centre de les nostres vides. Per Maria, l’únic protagonista és el Senyor.

I finalment, Maria esdevé deixeble del seu propi Fill. Maria és la primera deixebla, la primera a rebre l’Esperit de Pentecosta, el pal de paller de la comunitat, la peça necessària per vestir la comunitat, l’Església. I rep aquest encàrrec del seu propi fill al peu de la creu. I aquest encàrrec és per tots els temps. Avui també.

Perquè avui, aquí, contemplant la Mare de Misericòrdia, Maria esdevé, també per sort nostra, la nostra advocada. És a dir, la nostra representant, la que vetlla pels nostres interessos, la que més prop està de Jesús, la que està més a prop de Déu. No perdem de vista que aquesta és la grandesa de la seva senzillesa, de la seva petitesa.

Benvolguts i benvolgudes, com cada any, aquesta festa s’escau de ple en les setmanes inicials d’un nou curs. Un curs que, per a la nostra Església diocesana, té dues fites importants, dues propostes engrescadores. La primera és pròpia, i és fruit del treball de totes les parròquies i comunitats de la diòcesi i que el Consell Pastoral Diocesà ha recollit i concretat en cinc àmbits de prioritat per aquest curs: la caritat, les celebracions, el creixement i vivència de la fe, l’evangelització i la fraternitat. Però per altra banda, el papa Francesc ens ha convocat a un sínode extraordinari sota la proposta de: Per una Església Sinodal: Comunió, participació i missió. Un sínode que iniciarem el proper diumenge dia 17 d’octubre i que s’allargarà fins l’octubre de 2023 en un pla de treball inèdit a la nostra història i que vol recollir tots els fruits de qualsevol racó de món, també el nostre, i que treballarem fins el proper mes d’abril de l’any vinent.

Hem de dir que la nostra tasca com a església s’ha d’incrustar en la vida de la societat. Massa cops n’hem viscut allunyats de la societat, i res del que passa al nostre voltant ens ha de ser aliè. Per això jo mateix, i els bisbes de Catalunya, hem reiterat en no poques ocasions la necessitat de reconciliació social i de diàleg constructiu per fer de la nostra societat catalana un lloc idoni per a créixer com a persones i com a col·lectiu, en la llibertat d’idees, creences, propostes i actuacions. Recordo ara com el papa Francesc, en una recent entrevista, deia, en contestar a una pregunta sobre la reconciliació a l’estat espanyol que la clau en aquest moment, en qualsevol país amb aquest tipus de disjuntives, és preguntar-se si la societat s’ha reconciliat de forma adequada amb la seva pròpia història. Deia el papa: «No sé si Espanya està del tot reconciliada amb la seva pròpia història, especialment amb la història del segle passat. Si no ho està, crec que ha de fer un procés de reconciliació amb la pròpia història, la qual cosa no pressuposa claudicar de las postures pròpies, sinó que significa iniciar un procés de diàleg i de reconciliació; i, sobretot, significa fugir de les ideologies que són les que impossibiliten qualsevol procés de reconciliació; i, sobretot, significa fugir de les ideologies que són les que impossibiliten qualsevol procés de reconciliació. En aquest sentit penso que qualsevol govern ha de fer-se càrrec de instaurar la reconciliació i veure de quina manera es tira endavant la història com a germans i no com a enemics. Al menys lluny d’aquella idea inconscient i deshonesta que fa que es jutgi als altres com a enemic històric».

Estimats i estimades, que malgrat les tempestes de la vida i les nits fosques de l’Església, tinguem el cor esperançat per seguir endavant amb els nostres projectes cristians. Que Ella, La Verge de Misericòrdia, que ens mira sempre amb ulls d’amor, com canteu en aquesta ciutat, ens sigui llum, estel i destí que ens apropi al Senyor. Amén

Descarregar document

 

 

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies