Benvolguts i benvolgudes, un dels modes d’expressió que trobem en els escrits bíblics és l’anomenat «sapiencial». Allò que caracteritza el llenguatge i el pensament sapiencials és orientar-se vers l’aprenentatge que tot home i tota dona necessiten per encarar la realitat, la vida personal i les relacions socials, és a dir, per assolir la maduresa de la pròpia humanitat.

La saviesa, doncs, no apunta a coneixements purament racionals i merament intel·lectuals, sinó que, ajudada per ells, demana una reflexió objectiva de la realitat de cada dia, prenent la distància necessària per entrar en el cor de cada esdeveniment i saber-ne extreure un aprenentatge «experiencial». En altres paraules, la saviesa mostra l’art de saber viure en plenitud.

Per a tal afer, cal assolir un esperit contemplatiu, evitant distraccions i superficialitats. En efecte, és necessària una mirada que es fixi en el nucli dels esdeveniments i en les reaccions de les persones per preguntar-se contínuament quina és l’arrel de tot el que passa. Només des d’aquí es podrà aprendre a reaccionar diferentment i a no quedar esclavitzats en una resposta purament psicològica. Aleshores tindrem l’oportunitat d’entendre les coses més enllà dels mers interessos personals. La irreflexió o la inconsciència, l’infantilisme o l’autosuficiència allunyen la saviesa i, en el fons, esdevenen una evasió de les pròpies responsabilitats. Des de la interpretació d’Israel, l’aprenentatge de la saviesa va lligada al temor del Senyor, és a dir, a aprendre a conèixer allò que a Déu li agrada i el que l’avorreix, perquè per al Poble escollit viure la vida a ple pulmó significa encertar en la voluntat divina, una voluntat que no es viu com a resignació ni com a sacrifici, sinó com a feliç llibertat de ser realment un mateix. Per això, el savi de l’Antic Testament pot afirmar: «Ella és per als homes un tresor inestroncable: els qui la posseeixen s’atrauen l’amistat de Déu» (Saviesa 7,14).

Jesús fa servir també l’estil sapiencial, de tal manera que és considerat un mestre per als seus contemporanis. Els veïns de Natzaret s’estranyen del seu poder i de la seva saviesa, i no entenen com un home sense estudis pot encertar tant descrivint la psicologia humana, oferint llum en tota circumstància. Les paràboles són un exemple de mestratge sapiencial. A través de situacions ben profanes, Jesús apunta a un afilat examen de consciència, que se’ns pot escapar si no hi parem atenció. La moralitat que se n’extreu va al nucli de l’experiència evangèlica, no des d’un ensenyament dogmàtic, sinó eminentment vivencial. ¿Qui no capta que en el Regne de Déu els valors són contraris als pensaments del món, quan a qui treballa una hora se li paga igual que a qui treballa de sol a sol, o quan a qui es penedeix i enyora el Pare se li fa una festa més gran que a aquell que pretén guanyar-se’l amb mèrits i sacrificis? La saviesa, doncs, no arriba pel fet de tenir més o menys coneixements tècnics, sinó pel fet de prendre’s la vida honestament i amb pregonesa, sabent que tot allò que succeeix no és sinó per a adquirir una madura educació individual i social. Potser caldrà tenir-ho present en les nostres catequesis i formacions.

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies