Diumenge 24 d’octubre de 2021

Lectures: Jr 31,7-9; Sl 125,1-6; He 5,1-6; Me 10,46-52

Estimat mossèn Jordi, rector de Vila-seca, estimat. Mossèn Joan rector de la parròquia de Sant Bernat Calvó de Reus, Mn. Miquel i Mn. Josep, diaques. Benvolguts Alcaldes de Vila-seca i Reus, regidores i regidors d’ambdós municipis, altres autoritats, esbart dansaire de Vila-seca i altres entitats.  Benvolguda família Ferrero. Benvolgudes i benvolguts tots els que heu tomat a acudir a l’Aplec celebrat aquí, lloc del naixement l’any 1180, de Sant Bernat Calvó, jurista, canonge a Tarragona, bisbe de Vic… La festa del qual celebrem tal dia com demà, el 25, però tots vosaltres ja coneixeu prou bé la seva història i el lloc.

Ens hem pogut tomar a reunir un cop mitigat, en bona part, el malson que ens ha suposat la pandèmia que vivim encara al planeta. Una pandèmia que ens ha fet repensar moltes coses i que, certament, demana a tothom, a l’Església també, un profund retorn al respecte a l’ésser humà i al planeta per tal de re aprendre a viure conjuntament com a germans i germanes i a respectar el que és la nostra casa comuna, el planeta, que ens posa davant els ulls bonics paisatges, com aquest, llocs de silenci i la terra per a ser conreada.

Estem celebrant l’Eucaristia dominical. Eucaristia vol dir acció de gràcies, i ho fem especialment il·lusionats perquè l’Església de Tarragona i l’Església Universal ha iniciat un procés de revisió a través d’una iniciativa inèdita del papa Francesc que és la de convocar un Sínode en el que hi puguin intervenir totes les persones batejades. Efectivament, diumenge passat, a tot el món, es va iniciar de forma oficial la fase diocesana del Sínode: «Per una Església Sinodal: Comunió, participació, missió».

Tot i que aquí hi ha gent de diverses parròquies i procedències, no puc deixar d’animar-vos a que, com a persones cristianes i compromeses, participeu, des dels vostres llocs, d’un esdeveniment cabdal: parlar, debatre i aportar idees per al futur de l’Església. Així, ajuntant les aportacions de totes les parròquies, comunitats, escoles i grups del món estem cridats a ajudar al papa a preparar el camí del nostre futur com a seguidors del Crist. I de què es tracta? Doncs de pensar i aportar sobre el nostre viatge junts com a Església Universal. Sense deixar-nos a ningú endarrerit, es tracta de saber escoltar, amb el cor obert, a tothom, especialment el laïcat, la joventut i les dones, i integrar-nos ben harmoniosament en la comunitat. I no només escoltar, cal prendre la paraula i opinar amb valentia, mirant de portes enfora, pensant en la societat en la que vivim i pensant en l’Església a la qual pertanyem. Tot això que us estic dient, ho hem de fer pregant i celebrant, que és el que ens dóna cohesió en els nostres cors. I les nostres celebracions també les hem de revisar i acollir i animar les persones a exercir els ministeris necessaris.

Fer tot això és el que en diem Sinodalitat. No és una assemblea, ni un parlament, ni un debat… és molt més, és escoltar com l’Esperit Sant es mou per entre les nostres comunitats i en el cor dels nostres germans i germanes cristians. I amb l’ajut de l’Esperit discernir i decidir. No votar un cop i prou, sinó discernir. Per saber fer això, que és una proposta nova a l’Església, també n’hem d’aprendre.

Estimades i estimats en el Senyor. Voldria destacar ara l’Evangeli que hem escoltat: La guarició del cec Bar-timeu, que malgrat tothom el volia fer callar, ell seguia amb decisió al mestre, tot implorant compassió. I quan s’apropà a Jesús, Bar-timeu, que havia anat plorant, va tomar a casa consolat. Recordeu, com també ens ha explicat la profecia de Jeremies a la primera lectura: «Havien sortit plorant, i els faré tornar consolats». Estem parlant de conversió, estem parlant de decisió, com la de Sant Bernat, que va entrar a Santes Creus tot i ser de casa bona i tenir una prometedora carrera eclesiàstica i jurídica. I la conversió no va ser problema, ans al contrari, fins i tot va esdevenir cabdal en una part de la nostra història, essent conseller del rei Jaume I junt amb Sant Raimon de Penyafort, o participant als Concilis de la Tarraconense dels anys 1239 i 1243, com tampoc va ser cap impediment perquè com a bisbe de Vic, escollís especialment posar-se al costat dels pobres.

Hem vingut aquí en romiatge, és a dir, en pelegrinatge. Malgrat no ho fem com els avantpassats, la pràctica devocional és la mateixa: acudim col·lectivament aquí per acomplir una visita al lloc on va néixer el Sant bisbe, al lloc on s’hi va erigir una primera capella en el seu honor fa 620 anys i on les diferents propietats han anat conservant aquest espai i aquesta tradició. Una tradició evidentment festiva, com ho palesen les mostres dels balls i els elements festius de Vila-seca, però també una tradició d’acció de gràcies a Déu, per la vida del Sant, i per la prosperitat del poble, per la bondat de la terra i pel futur de les persones que hi hem acudit.

Avui també l’Església celebra la Jornada Missionera, o dia del Domund.

Enguany, porta aquest lema: «Explica el que has vist i sentit». Anunciar, comunicar, explicar el que Crist ha fet en cada un dels deixebles forma part de l’estil genuí de l’escola de Jesús. D’aquí que avui, aquí, a la llum del treball evangelitzador de Sant Bernat Calvó enmig del món que li va tocar de viure, ens podríem fer aquestes preguntes: Tinc esperit missioner en els meus ambients? És missionera la meva comunitat? Es nota esperit missioner a la parròquia a la qual pertanyo? El Concili Vaticà II ens diu que «la comunitat local no ha de preocupar-se només dels propis fidels; ans encara, animada de zel missioner, ha de preparar per a tots els homes el camí que porta a Crist» (Decret sobre els preveres, n. 6).

No hem de confondre l’esperit missioner amb el proselitisme. Aquest apunta tan sols a fer adeptes del propi grup. L’esperit missioner, en canvi, difon l’Evangeli com la llum que, en tocar les coses, les il·lumina i fa que esdevinguin llum. Com la llum que obtingué el cec Bar-timeu després de la seva guarició per part de Jesús. L’esperit missioner valora i, per tant, respecta la persona i la seva llibertat, perquè sap que són criatura i do de Déu. En canvi, el proselitisme no acostuma a tenir aquest respecte i fàcilment manipula l’una i l’altra.

L’esperó perquè Jesucrist sigui conegut als països joves i per les generacions joves és un símptoma de vitalitat. La despreocupació seria senyal de decrepitud, com el tancament ho és de por. I ni la decrepitud ni la por no faran mai res, perquè no tenen vida ni creativitat.

«Explica el que has vist i sentit». Fes com els apòstols de la primeria i els sants evangelitzadors que han donat testimoni de Crist al llarg dels segles! I fes­ ho amb joia! Ara que hem començat la fase diocesana del Sínode, entre les moltes preguntes que ens farem els diversos grups, parròquies i comunitats, ens hauríem de fer també aquesta pregunta cabdal: «És missionera la meva comunitat?» La resposta us dirà el grau de vitalitat que teniu.

Seguim ara amb la nostra acció de gràcies, amb el desig d’actuar com a bons testimonis cristians i com a preservadors de l’herència que hem rebut dels qui ens han anat al davant en la fe. Que la Mare de Déu, per vosaltres venerada sota les advocacions de La Pineda i La Misericòrdia en hi ajudi. Amén.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies