Catedral de Tarragona, 25 d’octubre de 2021

Lectures:  Joan 3,1-2; Salm 125: Lluc 12,35-40.

Benvolguts i benvolgudes. Estimats mossens. Estimada família de Mn. Josep. Estimat poble sant de Déu.

Quan ens enfrontem amb la mort, quan assistim al traspàs d’un amic, d’un familiar, o d’un company prevere, com és el cas d’ara, el traspàs del nostre estimat Mn. Josep, moltes vegades sembla que topem amb una porta tancada, amb un mur que no podem traspassar. La mort acaba el nostre viure en aquest món. Amb la mort, s’acaben els nostres neguits i esperances, fineixen els nostres anhels i treballs, les nostres il·lusions i projectes. I és que en la mort de les persones conegudes o estimades, fem experiència anticipada de la nostra pròpia mort. Aleshores, la realitat de la mort ens qüestiona radicalment, ens toca en el més profund de nosaltres mateixos, en el sentit últim de la nostra vida. I fa que s’obrin en el nostre cor una sèrie de preguntes i d’interrogants: Què és la vida? Qui sóc jo? Què queda de mi? Quin sentit té viure? Què hi fem en el nostre món? Cap on vaig? És sòlid esperar en plenitud?

Ara bé, les lectures que hem proclamat en aquesta celebració traspuaven sentit i esperança. Més aviat, la Paraula de Déu que se’ns ha proclamat anava ben bé en direcció contrària al desencís i l’abatiment. No parlava de manca de sentit en la vida, de carreró sense sortida, sinó més aviat d’esperança i de visió de futur. «Ja som fills de Déu», ens deia sant Joan, i com a tals estem cridats a créixer contínuament. Estem cridats a ser semblants a ell.

En el moment del nostre baptisme vàrem néixer com a fills de Déu, i durant la nostra existència se’ns convida a reconèixer en Déu el Pare que ens estima, el Pare que vol el nostre bé, el Pare que ens vol donar la vida per sempre i tota mena de béns, el Pare que obre la nostra existència cap al futur de vida en plenitud. Aquesta ha estat també la missió principal de Mn. Josep que ens ha deixat. Enmig d’una vida de servei, plena de neguits i d’esperances, d’una vida de recerca d’allò que és bo, de recerca de la veritat, de recerca de Déu.

Mn. Josep havia nascut a La Pobla de Montornès el 16 d’agost de 1926, i fou batejat a la parròquia de Santa Maria del mateix poble el dia 29 del mateix mes i any. Havent sentit la crida al ministeri ordenat, va cursar els estudis en el Seminari de Tarragona, essent ordenat de diaca a la mateixa capella del Seminari el 22 de gener de 1950; i, al cap de dos mesos, concretament el 25 de març del mateix any, fou ordenat de prevere a la capella del Palau Arquebisbal.

Vull notar com les dues dates més importants de la seva vida venen marcades per festes de la Mare de Déu: nascut l’endemà de la Mare de Déu d’agost i ordenat en el dia de l’anunciació del Senyor a Maria. A l’any 1959 és nomenat Rector de Sant Martí de Vilaverd i de Sant Miquel de Forès, càrrecs que exercirà fins el mes de febrer de 1965, quan serà destinat de Rector a la Parròquia de Cornudella de Montsant. Però a Cornudella tan sols hi exercirà el ministeri sacerdotal durant tres anys, donat que el dia l de setembre de 1968 serà nomenat plebà de Santa Maria de Montblanc, càrrec que exercirà durant set anys, fins el mes d’agost del 1975. Val a dir també, que durant aquest temps, des del mes d’abril de 1972 fins a l’agost de 1975, serà també encarregat de la parròquia de Sant Salvador de Prenafeta, dins el municipi de Montblanc. El 12 d’agost de 1975 és nomenat Rector de Sant Ramon de Coma-ruga, on s’hi estarà durant vint-i-dos anys, fins el mes de gener de l’any 1997. En tota aquesta època col·labora també com a capellà en el servei religiós del Col·legi Turó, pel fet de formar part de l’Associació de la Santa Creu de l’Obra. Precisament, els professors més grans o ja jubilats d’aquesta escola el recorden com un mossèn molt entregat als infants i adolescents, sabent captar admirablement la seva atenció en el marc dels diversos temes tractats. A l’any 1997, deixa Coma-ruga i ve a viure aquí, a Tarragona, a la Residència Sacerdotal, essent nomenat el dia de Tots Sants capellà de les Germanes Carmelites Missioneres Teresianes, càrrec que desenvolupa durant deu anys, fins el mes d’octubre de l’any 2007, retirant-se definitivament, donada la seva edat i les xacres de la vellesa.

I ara, finalment, Mn. Josep ha arribat davant Déu. Tots nosaltres també hi caminem; i ho hem de fer, tenint molt present la paraula de Jesús: coneixem l’hora de sortida, però el moment de l’arribada ens és totalment desconegut, no en sabem res. El moment de presentar-nos davant el Pare ens pot arribar després d’una llarga vida, com la de Mn. Josep, o ens pot venir també d’improvís, com el lladre que se’ns fica a casa sense trucar a la porta i quan menys e ho pensaríem.

Mn. Josep estava preparat. Allà, a la Residència de Santa Tecla Llevant on ha viscut aquests seus últims anys, a més de l’ajut espiritual del Padre Mario, tenia l’ajut dels membres de l’Obra, especialment de Mn. Ignasi i Mn. Joan Maria, que han vetllat especialment per ell. Estava «amb el cos cenyit i els llums encesos», com deia Jesús a l’Evangeli d’avui. A ell, li ha arribat el temps de la verema, el temps de la sega. És allò que resàvem i cantàvem en el Salm de la missa d’avui: «Sortien a sembrar tot plorant, emportant-se la llavor; i tomaran cantant d’alegria, duent a coll les seves garbes». Mn. Josep portava a coll les garbes de la bondat, de l’amor, de la fe i de l’esperança en Déu. Que ara siguem nosaltres qui sapiguem recollir aquests fruits per a fer-ne un bon vi, el vi de l’amor; i per a fer-ne un bon pa, el pa de la compartició, el pa de la comunió i de la donació a mans plenes. Precisament, això és el que especialment ara ens demana l’Església en tot aquest procés Sinodal al que ens ha convocat el papa Francesc. Ara, que a nosaltres ens toca sembrar la llavor, que puguem també tomar cantant d’alegria, duent a coll les nostres pròpies garbes.

Les paraules de Jesús a l’Evangeli d’avui invitant-nos a vetllar i a vigilar, no ens volen pas posar la por al cos. Ben al contrari: volen moure’ns a viure més intensament la vida present, la vida de cada dia. Recordem-ho una altra vegada: «Ja som fills de Déu», ens deia avui la primera lectura. Visquem, doncs, plenament, la nostra vida d’ara, seguint l’estil de Jesús, el primer dels fills de Déu i el nostre germà. Fem de la nostra vida un servei als altres, sapiguem portar pau, bondat, joia, comprensió en les nostres relacions humanes. Evitem les crítiques despietades o els judicis desconsiderats, especialment entre els mateixos mossens: al capdavall, de jutge just tan sols en tindrem un, que és Déu. Sapiguem estar atents a les necessitats dels nostres germans i germanes, i atents també a allò que la Paraula de Déu demana de nosaltres: aquesta ha de ser la nostra vetlla, en això ha de consistir la nostra espera del Senyor.

¿Com ens podríem asseure amb Déu Pare, si ara no hem cultivat l’amistat i la relació amb ell? ¿Com ens podria servir a cada un de nosaltres -com deia avui l’Evangeli-, si primer nosaltres no l’hem volgut servir en cada un dels germans? ¿Com gosaríem demanar-li que compartís la seva felicitat amb nosaltres, si ara no ens esforcem a compartir amb cada germà les penes i les alegries?

L’amor que Déu ens té, supera de bon tros tots els nostres càlculs. Poc es podien pensar els servents que esperaven de nit el seu Senyor que els faria seure a taula i els aniria servint. Igualment nosaltres no ens podem imaginar tampoc quina serà la nostra condició quan esdevinguem fills de Déu en plenitud. No ens podem fer càrrec tampoc de quina és la condició de Mn. Josep, ara que Déu Pare l’ha cridat a veure’l cara a cara.

Però en aquesta celebració de les seves exèquies, sí que volem demanar que el Pare li doni tot el seu amor, que el reconegui totalment com a fill, que, lliure de qualsevol taca d’egoisme o de pecat que hi ha en la vida de tots els homes, el pugui contemplar cara a cara sense cap mena de por.

l, al mateix temps que aquesta celebració d’avui és una pregària per Mn. Josep que ha passat ja per aquesta etapa de la vida, ha de ser també per a tots nosaltres un voler créixer contínuament com a fills de Déu, un fer-nos conscients que estem cridats a viure amb el Pare, i que això no s’improvisa en un moment, sinó que hem de començar a viure-ho ara en les nostres relacions de cada dia, en la vida familiar i de poble, o a onsevulla que sigui. Pregant, doncs, per Mn. Josep i per nosaltres mateixos, continuem ara la nostra celebració, tot demanant la intercessió de la Verge, Mare de Déu, damunt d’ell.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies