Benvolguts i benvolgudes, la persistent pandèmia ha obligat les autoritats sanitàries a restringir la mobilitat de les persones per a protegir el dret a la salut de la col·lectivitat. Aquesta decisió ha comportat que els ciutadans veiessin retallats alguns drets considerats fonamentals per tal de controlar la transmissió de les infeccions i tallar les cadenes de contagi. La pandèmia sembla estar cada vegada més sota control, encara que no del tot, sobretot per l’acció eficaç de les vacunes. Però aquí no volem parlar de la pandèmia, sinó dels drets i els deures dels ciutadans, que s’han vist afectats per les restriccions imposades.

En els innombrables debats i opinions que s’han exposat —amb diferent encert— per part de personal sanitari, juristes, polítics i altres col·lectius, m’han sorprès, bàsicament, dues coses: primer, que es parli només de drets i gairebé mai no es parli de deures, com si els drets fossin il·limitats; segon, que quan es parla de drets, només es parli dels drets d’uns ciutadans i no dels drets de tots els ciutadans. Pel que fa als drets, la sorpresa es converteix en indignació quan es justifica que els drets no es poden restringir sense un motiu evident, ja que són el nucli de la vida política en democràcia. Així ho argumentava John Stuart Mill al segle XIX quan deia que els drets individuals de les persones no poden ser limitats per ningú de manera arbitrària, ni tan sols per l’Estat. Però això no significa que no tinguin límits, doncs el mateix autor deia que l’únic límit dels drets individuals de les persones són els drets dels altres. Quan l’exercici dels meus drets interfereix en l’exercici dels drets legítims dels altres, preval el respecte al dret dels altres enfront del meu dret. Això és el que, teòricament, ordena la llei en una societat.

Els drets, per tant, són la base de la convivència democràtica, però només són una cara de la moneda. Una societat que només es basa en drets és una societat «unidimensional» i, per tant, desequilibrada, perquè un dret només té sentit si va acompanyat intrínsecament d’un deure. Si no hi ha deures, no hi ha drets: aquesta és la realitat oblidada de la nostra convivència. Els drets, per tant, són limitats per definició. Fins que no assumim, començant pels teòrics de la jurisprudència, que els deures són més importants que els drets, la nostra convivència ciutadana s’anirà fent cada vegada més inviable.

Aquests mesos s’ha parlat de no restringir drets fonamentals dels individus, en aquest cas la mobilitat i la vida social. Certament, tant una com l’altra són fonamentals per a la convivència democràtica, però ¿no ho són també el descans i el silenci? Qui protegeix aquests drets fonamentals als qui no els poden gaudir? O és que és més fonamental la disbauxa decadent de certs ambients nocturns que el descans merescut dels ciutadans responsables? No restringim la llibertat de moviment al carrer quan obliguem els ciutadans a observar les normes de circulació? Hi ha molts dèficits en la concepció de les nostres llibertats que van en detriment de la convivència. Una llibertat només és llibertat quan és limitada i respecta les llibertats dels altres.

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies