Benvolguts i benvolgudes, tots nosaltres voldríem que aquest temps de Sínode fos un moment de coneixement mutu i de diàleg profund. Però per a gaudir-ne hem d’aprendre a crear espais de conversa. I perquè hi hagi conversa és tan important escoltar des del silenci interior com parlar des de la pròpia identitat, dues accions que a priori semblen més fàcils del que són. L’escolta demana una actitud honrada i responsable de creure que l’altre, estimat i valorat per Déu, és també ben important per a mi; reclama pobresa espiritual per a saber entendre que el contingut que ell em comunica, sovint ben allunyat de la meva raó, conté una riquesa que no puc deixar escapar. Potser tenim tendència a sobrevalorar-nos i massa poc recordem les paraules sempre interpel·lants del Nou Testament: «Amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos» (Fl 2,3). Buidar-nos de tot el bagatge que portem a dins, amb senzillesa i simplicitat de cor, ens fa aptes per escoltar atentament el germà que se’ns atansa.

En l’art de la conversa, però, no n’hi ha prou amb l’escolta, sinó que se’ns demana una paraula de part nostra. La parla és un dels dons més elevats que Déu ha regalat a la humanitat, perquè, en gran mesura, la nostra interioritat s’expressa a través d’ella. Els seus efectes beneficiosos són exaltats pel savi: «Una bona resposta dóna alegria: una paraula oportuna, que n’és, d’agradable!» (Pr 15,23). I tanmateix la paraula amaga molts paranys. Podem utilitzar-la superficialment parlant per parlar, potenciant les pròpies idees i subjectivitats per damunt de la recerca de la veritat, projectant com una càrrega les nostres insatisfaccions. Fins i tot, podem mentir sobre notícies o esdeveniments que afecten la vida d’altres persones, les avui penosament conegudes com a fake news.

La parla que necessitem per a construir un diàleg fructífer exigeix evitar tots aquests esculls i concentrar-nos en un exercici de domini interior i d’intel·ligència elegant. El missatge que volem comunicar ha de ser, abans de res, coherent amb els sentiments del Crist, i arribar als altres mai des de la imposició, sinó des de la llum atractiva de la veritat. Si abans de pronunciar una paraula ens aturéssim a intuir l’efecte que aquesta pot causar, no modificaríem més d’una vegada la nostra expressió? Àdhuc davant la possible mala educació de l’altre, la nostra ha de ser una resposta ponderada i equilibrada, disposada a continuar oferint misericòrdia i pau, l’única veu que Déu coneix i accepta. Diu l’Apòstol: «Que de la vostra boca no surtin mai paraules dolentes, sinó tan sols aquella paraula que serveixi per a edificar els altres en allò que convingui i faci bé als qui l’escolten» (Ef 4,29). Abans de res, hem de fer madurar una consciència clara que la nostra expressivitat té com a interès i finalitat fer bé als qui ens escolten, tot edificant el Regne de Déu.

Des d’aquí entendrem que allò que més ens interessa és la llum que l’Esperit ens vulgui regalar en cada moment. Serà ell qui ens ensenyi a construir dia a dia la família dels creients, amb el testimoniatge d’unitat que el món espera de tots nosaltres.

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies