Benvolguts i benvolgudes, avui, l’endemà de Nadal, tot i ser Sant Esteve —en coincidir en diumenge—, celebrem la festa de la família de Jesús. I ho celebrem en ple Any de la família promulgat pel papa Francesc. Permeteu-me’n doncs una petita reflexió.

Fins fa pocs anys, allò que s’anomenava «nucli familiar» era una institució gairebé inqüestionable. En qualsevol realitat social del planeta, aquella unió invisible formada per la descendència d’una mateixa cèl·lula procreadora era tinguda com a fonament relacional, garantia educativa i certificava la seguretat dels seus membres. La història de les religions ofereixen, gairebé de forma unànime, una defensa dels valors que emanen d’aquesta institució. El cristianisme, a través del model de la Sagrada Família de Natzaret, santifica la família i hi diposita, a més dels valors indicats, la llavor de la transmissió de la fe, l’acolliment de tots els seus membres i un model que serveix per a la resta de constructes socials. Esdevé, així, una unitat de vida i d’amor, fonamentada en una mare i un pare que vetllen, estimen i eduquen els seus fills. Però aquesta situació ha anat variant en els últims decennis. La renúncia als trets bàsics de relació, educació i seguretat, i l’aparició de nous models de «nucli familiar», ha fet sorgir una mena de lluita ideològica per definir el concepte «família» i, encara més, s’ha arribat a plantejar si aquest concepte té, ara, raó de ser. I no sols s’ha qüestionat el seu valor, composició i rol, sinó que, posant-la en dubte, se l’ha atacat de forma cada cop més bel·ligerant. Així, a redós de la presumpta necessitat de millorar la vida familiar, s’ataquen les arrels familiars i s’imposa la mentalitat de veure en la família «tradicional» la font de tots els mals. Esgrimint l’existència de famílies desestructurades es culpa la institució i no es té en compte la responsabilitat individual, el component social, la dimissió educativa ni les polítiques que anorreen la institució.

¿No és un sense sentit carregar sobre les incomprensions familiars la presència de la drogoaddicció, o que si dues persones es van casar frívolament sense coratge per acceptar la seva parella i acaben fracassant, la culpa és de la naturalesa mateixa del matrimoni o, encara, que si un noi o una noia se senten incompresos, la societat ofereixi com a recepta la recerca de la independència dels pares? Que hi ha matrimonis que fracassen? Doncs resolem el problema, encara que posem en risc l’estabilitat dels qui es mantenen ferms. Que la societat hauria de prestar una més gran comprensió i ajut a les dones que la pobresa o precarietat empeny a avortar? Doncs declarem l’avortament un dret. Que els pares confonen el respecte amb l’autoritarisme o l’abús de poder? Doncs tirem per la borda el respecte, l’obediència i l’esperit de sacrifici i desconfiem de l’amor.

Amb aquest panorama ens hem de plantejar: Hi creiem, en la família? En la defensa de la família ens hi juguem més que la nostra fe cristiana, ens hi juguem la supervivència de la civilització humana. No fa gaires anys, vaig sentir dir del bisbe de Regensburg aquesta afirmació: «Quan la família hagi caigut, vostès podran anar tancant les seves esglésies.» És una afirmació certament punyent i certa. Però jo encara hi afegiria: «Quan la família hagi caigut, vostès poden anar tancant el món.»

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies