Capella de Sant Pau del Seminari, 23 gener 2022

 

Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimat Vicari General i Vicaris Episcopals. Membres de la Cúria. Estimats mossens. Estimades i estimats en el Senyor. Sigueu tots benvinguts i benvingudes.

Avui l’Església celebra la Conversió de Sant Pau. És emotiu celebrar l’Eucaristia avui aquí en aquesta Capella i recuperar-hi el culte, ni que sigui tan sols una vegada a l’any.

La voluntat de Pau de Tars de venir a Hispània, manifestada a la seva carta als Romans per dues vegades (Rm l 5,24.28), ens indica que l’apòstol tenia Hispània en el seu pensament. Per aquesta connexió empàtica, l’Església de Tàrraco, i la resta de les Esglésies hispàniques, participen del projecte missioner de Pau.

Tot i no trobar cap evidència material que demostri la seva vinguda, hi ha raons serioses per pensar que el seu viatge missioner es va realitzar veritablement. El papa Climent de Roma, en la seva carta als Corintis, escrita a finals del segle II, manifesta explícitament que Pau havia predicat a tot el món, arribant fins al límit d’Occident, però sense precisar el lloc. Entre aquest escrit i el martiri de Pau disten tan sols uns trenta anys.

D’altra banda, el Cànon Muratori, document datat a finals del segle II, confirma «la partença de Pau des de Roma quan anava cap a Hispània». Si a més considerem la ràpida i fluïda connexió viària de Tàrraco amb Roma, la importància del seu port i que Tàrraco era la capital de la Hispània Citerior, podem valorar com a digne de crèdit que Pau hagués pogut arribar a la nostra terra i fer estada a la nostra ciutat. Aquest fet es podria haver produït a partir o a l’entorn de l’any 63 de la nostra era.

Una pietosa tradició ubica sobre la roca que fonamenta aquesta capella medieval de Sant Pau del Seminari el lloc on va predicar l’apòstol. Tot i que els entesos diuen que l’escenari públic de la seva predicació podia haver estat més aviat el Fòrum de la Colònia, molt proper a les instal·lacions portuàries, no és estrany o impossible que prediqués aquí, a la part alta, al costat de l’antic temple, entre el seu perímetre i la muralla romana de la ciutat. La roca d’aquesta capella ens transporta, per tant, a la roca apostòlica on es fonamenta i se sustenta la nostra Església.

«Sé en qui he cregut» (2Tm 1,12). Això que ho diu sant Pau al seu deixeble Timoteu, cap a la fi de la seva vida, també ho podria haver dit aquí, en aquest indret, sobre aquesta mateixa roca. La conversió a Crist fou tan absoluta que l’atrapà totalment. L’Esperit de Jesús el conduí tota la seva vida. Ja no podia viure sense sentir-se pres per Jesús. Per això feia aquesta confidència molt emotiva, que brollava del fons de1 seu cor, als cristians de Filips: «Per a mi, viure és el Crist» (Fl 1,21). Aquest era l’únic sentit de la seva vida i la força de la seva actuació. Des d’aleshores, ell sap que mai no estarà sol. Crist viu en ell. Així ho expressa en la Carta als cristians de Galàcia: «Visc, però no sóc jo que visc, sinó el Crist que viu en mi» (Ga 2,20).

Nosaltres avui també podem tenir aquesta vivència de Pau. No estem sols. Crist viu dintre nostre. Pel baptisme i la confirmació ha pres possessió del nostre cor. Amb aquesta convicció joiosa i transformadora de la nostra vida tot tindrà sentit. Ens pot passar el que sigui. Podem viure situacions complicades i angoixoses, però no estem sols, Crist ens ajuda i ens acompanya. Deixem-nos conduir per ell, deixem-nos prendre pel seu amor.

«Aneu per tot el món i prediqueu la Bona Nova de l’Evangeli», hem llegit avui a l’Evangeli de sant Marc. Diem que avui l’evangelització no és fàcil, però tampoc no ho era en temps de l’apòstol sant Pau. Ens cal estar plens de l’Esperit de Jesús, com sant Pau, i així treballar amb il·lusió renovada i vencent totes les adversitats sense desanimar-nos. I ser constants. També, ens cal ser com Ananies  de  la  primera  lectura  d’ avui,  que  acompanyà  i  reconduí aquella conversió inicial de Pau per tal  que  esdevingués  plena  del sentit eclesial i curulla de l’Esperit del Senyor. Siguem, doncs capaços d’acollir i acompanyar els qui cerquen el sentit de la seva vida, aquells que han rebut la llavor de la Paraula, però que cal conrear-la, acompanyar-la, preservar-la i regar-la adequadament per tal que no es marceixi enmig de cards, pedres o espines, sinó que doni el seu fruit. Siguem constants en aquesta tasca! La constància sempre ha estat difícil, però potser ara encara ho és més.

Llegim sant Pau! Ens ha deixat una herència excepcional. Gairebé cada diumenge llegim algun fragment de les seves cartes a la litúrgia eucarística. Són un pou d’ensenyament i de testimoni de fe. Llegim-les i meditem-les. Proposem-nos-ho en aquesta Setmana de la Bíblia, després del diumenge de la Paraula que celebràvem abans d’ahir i en el dia de la cloenda de l’octavari de pregària per la unitat de tots els cristians.

Davant les diverses confessions cristianes, malgrat les diferències que tenim els uns als altres, constatem avui que és més el que ens uneix que el que ens separa. Però, com ho podem fer per treballar per la unitat? Doncs estant més atents al tresor de la Paraula que tenim en comú. Fixeu-vos que és la Paraula, al capdavall qui ens uneix com a comunitat. Mireu, en el document commemoratiu del Concili Tarraconense que els bisbes de Catalunya vam fer públic l’any passat en la solemnitat de sant Fructuós, afirmàvem que «tota l’Església rep el tresor de la Paraula i el venera “com el Cos mateix del Senyor”». Aquesta és, precisament, la idea que batega sota el «Diumenge de la Paraula» i la mateixa Setmana de la Bíblia que celebrem aquests dies.

I hem de dir: la «Paraula» -en majúscula- és la casa comuna dels cristians. Escoltar la Paraula és el que ens uneix; no escoltar-la ens divideix. Tinguem-ho present en el nostre treball sinodal, ara que estem vivint de ple la fase diocesana del Sínode Bisbes sobre la sinodalitat. En la llarga i dilatada història del cristianisme, hi ha hagut, des dels seus inicis, molta diversitat. Aquesta, és enriquidora quan es manté la comunió. Diversitat o diferència no signifiquen divisió o separació. Això ho constatem en la nostra pròpia Església catòlica, en el marc de les nostres diverses comunitats locals. Les divisions i separacions es produeixen quan es trenca la comunió. Al llarg de la història dels cristians hi ha hagut divisions i separacions que no sempre han portat la renovació esperada, ans al contrari, en el seu interior s’han produït sovint encara més divisions. Hi pot haver unió i comunió en la diversitat, no en la separació ni en la divisió. No és fàcil refer una comunió que arrossega l’herència de segles d’història, malgrat que s’hi estigui treballant intensament i s’hagin assolit algunes fites molt importants, sobretot des del Concili Vaticà II.  Aquests dies les diverses Esglésies  i comunitats cristianes hem  pregat per  la unitat, com ho  vam  fer especialment abans d’ahir, fins i tot conjuntament 5 confessions cristianes a la prioral de Sant Pere de Reus. Crec sincerament que, en l’escolta de la Paraula podrem retrobar una unitat de testimoni i de vida, potser molt més significativa que els acords concrets que s’hagin pogut assolir en el camí cap a la unitat durant tots aquests anys passats. Les diferències i les divisions ocorregudes al llarg de la història no han de ser obstacle perquè fem present al nostre món la Paraula que s’ha d’encarnar en les nostres vides. Aquest serà el testimoni més creïble que els cristians podem oferir als homes i dones d’avui.

Molt estimats i estimades. Demanem el do de la unitat i de la comunió en aquesta nostra Eucaristia d’avui, aquí, en aquesta capella santa, damunt la roca de la predicació apostòlica de sant Pau. Demanem al Senyor, per intercessió de l’apòstol Sant Pau, que sapiguem estimar Crist Salvador, que el sapiguem estimar amb joia, amb una confiança total, sense por, sabent que ell creu en nosaltres, que ell ens dóna crèdit i que ens crida a ser generosos. El Bé més gran és que Jesús visqui en nosaltres, és aferrar-nos a ell, el Crist, i que ell visqui en el nostre pensament, en la nostra voluntat, en el nostre cor, en la nostra sensibilitat, en totes les fibres del nostre ésser. El gran Bé és Algú, Algú a qui hem d’estimar, Algú que viu en nosaltres. Algú que confia en nosaltres. El gran Bé és estar enamorats de Jesucrist[1]. Amén.

[1] Cf. Maurice ZUNDEL, Ton visage ma lumière, Paris: Desclée 2000, 310 i 313.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies