Església Carmelites Missioneres Teresianes.
Tarragona, 20 de març de 2022

III de Quaresma
Lectures: Ex 3,1-8.10.13-15; Sl 102,1-4.6-8.11; 1C 10,1-6.10-12; Lc 13,1-9

 

Estimats germans i germanes. Benvolgudes germanes Carmelites Missioneres Teresianes i tota la família del Beat Pare Palau. Estimats mossens que m’acompanyeu. Estimat Poble Sant de Déu. Una salutació ben afectuosa per a totes les persones, sacerdots, consagrades, laics o laiques que seguiu aquesta celebració via xarxes socials i mitjans de comunicació des de qualsevol lloc del món. Avui, des de Tarragona, casa mare de la congregació de les Carmelites Missioneres Teresianes —com s’ha dit a la monició d’entrada— donem gràcies a Déu per la vida del Beat Palau, pel seu legat, per les seves obres, per la seva espiritualitat, pel seu testimoniatge, vigent i viu encara. Per això celebrem l’Eucaristia que és acció de gràcies.

Ens ha convocat el beat Francesc Palau i Quer, el pare Palau, de qui en aquest mateix lloc en conservem les despulles. Els que avui ens hem congregat per aquesta celebració bé sabeu de la seva vida, no em cal ara cap glosa especial perquè el beat Palau ho era tot en el Senyor: Sacerdot, religiós carmelita, apòstol incansable, escriptor, fundador, exorcista, profeta, perseguit, calumniat, exiliat, desterrat…

Nat a Aitona el 1811, just en els primers anys de la guerra del francès, ingressà a l’Orde dels Carmelites Descalços i professà el 1833. Vet aquí que els seus inicis ja van estar marcats per una època de persecució religiosa, lluites entre liberals i carlistes, atacs a esglésies i convents i assassinat de religiosos dels que el pare Palau va poder fugir. I encara pocs anys després, per mor de la desamortització de Mendizábal, es queda sense convent i va veure com l’orde religiosa a la que pertanyia era prohibida. I, sumant vicissituds, és ordenat prevere d’amagat i fins i tot va haver de tastar l’exili i, més endavant, el desterro a Eivissa on es va trobar amb el seu illot espiritual.

El 1851 funda, a Barcelona “La Escuela de la Virtud”, dedicada a l’ensenyament i evangelització d’adults, amb gran afluència i influència, especialment en el món obrer, fins que va ser prohibida.

El 1854 desterrat a Eivissa per temps indefinit. Allà viu en un illot, de “Es Vedrà”, que serà durant la vida el lloc de pregària, meditació i de fecunditat fundacional (cases, ermites, acolliment…) i on anà forjant la seva idea d’una congregació dedicada a l’apostolat actiu, l’ensenyament, l’assistència en situacions de necessitat… Així, en tornar a Barcelona el 1860, comencen a unir-se a ell deixebles, que formen el grup de “Els penitents”, dedicat a l’atenció dels malalts.  En aquest temps es dedica també intensament al ministeri d’exorcista.

A l´ultima etapa de la seva vida (1860-1872), la seva activitat apostòlica va ser contínua, variada i intensíssima, dedicada als seus fills espirituals, que donarien lloc a les Congregacions Religioses de Germans Terciaris Carmelites, Carmelites Missioneres Teresianes i Carmelites Missioneres.

Així, del 1860 al 1872 la seva activitat apostòlica va ser continua i variada: Es van estendre els germans i germanes carmelites com a Carmel missioner teresià, va predicar missions popular, va fundar la revista “El ermitaño”, va publicar llibres sobre l’Església, va projectar hospitals per malalts desnonats, va practicar exorcismes, va fundar escoles catòliques. A la fi, per contagi en la seva cura dels malalts es va dirigir a Tarragona, on va ser atès per les Germanes, morint amb fama de santedat el 20 de març de 1872. Avui fa 150 anys, dia per dia.

Estimades i estimats. No hi ha més bell exemple d’acompliment del que hem escoltat a la lectura del llibre del Gènesi, en la lectura de l’episodi de la bardissa que no es consumia. El pare Palau podria dir-nos a nosaltres, com de fet ho va dir amb la seva vida: «Jo-sóc m’envia a vosaltres». És a dir Déu envià al pare Palau a molta gent, i també a nosaltres amb el seu testament espiritual. I el va enviar des d’una espiritualitat que estimava la vida solitària i contemplativa, cosa que el feia centrar-se el Crist místic, en l’Església, Crist Cap i Cos.

Precisament voldria destacar breument el seu procés espiritual i místic que li anà desvetllant el misteri de l’Església: l’Església és una persona. Crist en l’Església i l’Església en Crist, Crist i el proïsme en unitat. «Yo pensaba que eran objetos separados, no pensava que Dios y los prójimos fueran cabeza y cuerpo, no creia que la Iglesia fuese mi Amada». «He tomado mi vuelo hacia los prójimos sin dejar a Dios». Aquí tenim la síntesi del carisma palautià: Espiritualitat missionera i experiència eclesial.

Amb una vida ten intensa, fins i tot en els aparents fracassos, el títol de la Biografia del P. Palau, escrita per Armand Duval, “Fecunditat del fracàs” em sembla d’una gran bellesa i realitat: Què no hauria pogut dur a terme aquest home apassionat, desinteressat, completament lliurat a Déu i a l’Església, si no hagés sofert, durant la vida, tants de contratemps? Potser res… Li fou reservat un martiri a foc lent: detencions arbitràries, exilis, calúmnies, frustracions, denúncies falses (com he dit abans). Posem alguns exemples: Vol organitzar a l’exili la vida religiosa proscrita a la seva pàtria; li ho impedeixen. Ho torna a intentar un cop tornat al seu país; és denunciat. Inventa una catequesi renovada per tal de posar remei a la increïble ignorància religiosa de les masses; és un agitador, i és desterrat. Lliure o en captivitat predica fins a l’esgotament.

Vol fer conèixer i estimar l’Església…, però això no pot ser obra d’un sol home ni d’una sola vida: li calen deixebles i fundà l’orde Terciari en les seves branques masculina i femenina que, amb el temps, ens porta fins avui, tant amb les Carmelites Missioneres com amb les Carmelites Missioneres Teresianes que celebreu també l’aniversari de la Fundació aquí a Tarragona.

D’on va treure el Beat Palau la força per fer fecundar els aparents fracassos o les aparents contrarietats. Una de les fonts ja l’he apuntada: de la Mare Església «Jo visc i viuré per l’Església. Visc i moriré per l’Església». L’altra font, la pregària. I la darrera, Maria que estava sempre present, en la devoció, imitació i amor a Maria, però que va esdevenir missió, enviament i servei a l’Església. I és que Maria se li va revelar com a mirall, figura i tipus acabat i perfecte en la que contemplar a una altre Verge i Mare, que és l’Església de Déu. L’original de l’espiritualitat palautiana és la dimensió missionera de la devoció mariana.

El seu biògraf escolliria per a ell, com a epitafi, una frase de Sant Pau que resumeix tota la vida del P. Palau:  «Ahora me gozo en lo que padezco por vosotros, y cumplo en mi carne lo que falta de las aflicciones de Cristo por su cuerpo, que es la iglesia» (Col 1,24). «Ara estic content en els sofriments que vaig patir per vosaltres, completant en la meva carn el que mancava a les sofrences de Crist, pel bé del seu cos, que és l’Església». I quin episodi més bonic per la vida del Pare Palau que l’Evangeli que la litúrgia ens proposa per aquest III diumenge de Quaresma! Aquella figuera que, aparentment no dóna fruit, però que l’amo sap que té un potencial immens i que malgrat sembli infructífera, acaronada, regada i estimada a la fi donarà fruit.

Seguim ara la nostra celebració demanant que el beat Palau intercedeixi per nosaltres, tot donant gràcies a Déu per la seva vida i demanant més fruits de la seva bondat.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies