Benvolguts i benvolgudes, una de les imatges més significatives de la Quaresma és la del fill pròdig, el germà petit de la paràbola que llegim aquest quart diumenge. ¿Qui no s’ha sentit mai identificat amb ell, delerós de marxar lluny de la casa pairal i capaç de dilapidar-se l’herència en un tres i no res? Quantes catequesis no hem fet sobre la indigència humana i la bonica oportunitat que aquesta brinda per cercar de nou el nostre lloc i retrobar l’escalf del Pare amorós!

Avui, però, voldria fixar-me en la reacció del germà gran, a voltes poc reflexionada i interioritzada. De fet, l’evangelista Lluc dona el punt clau de les paràboles en la introducció anterior: «Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”» (Lc 15,2). És precisament per combatre el judici de les autoritats jueves que Jesús s’afanya a deixar clara la seva postura respecte als pecadors. I és el germà gran qui, assumint el rol d’aquestes autoritats, interpreta el desagradable paper d’aquell que s’enfada amb la manera d’actuar de Déu.

No es tracta de deixar malament uns o altres, sinó de combatre una mentalitat que separa i allunya, contrària a la mentalitat de Déu, que sempre uneix i agermana. En la nostra Església actual, també cadascun de nosaltres o cadascuna de les nostres comunitats pot caure en aquesta trampa. El perdó que Déu ofereix a tothom, perquè tots estem necessitats de misericòrdia, no implica només la salvació personal, sinó que sobretot afecta a la fraternitat i a la comunió, notes característiques d’haver esdevingut un sol cos. En efecte, una de les catequesis de la paràbola és la preocupació pel germà, tema recorrent en el món bíblic. Així, mentre el pare esdevé imatge del qui vetlla per la família, sempre pendent del seu fill i albirant-lo encara de lluny, el fill gran representa la indiferència d’aquell que continua treballant i vivint a esquenes al seu germà. Fixem-nos com la paràbola contrasta l’expressió del servent i del pare, que parlen del petit com «el teu germà», i en canvi el germà gran l’anomena despectivament «aquell fill teu».

El retorn del fill petit, de fet, ha de possibilitar la comunió familiar, la festa del perdó mutu que recompon: «Calia celebrar-ho i alegrar-se.» Sembla, però, que el gran no comprèn ni comparteix la prioritat de la comunió, sinó que prefereix comptar mèrits i esperar recompenses individualistes, fins al punt de desviure’s per una herència que no sap gaudir ni compartir. Aquí hi ha el seu drama, potser el nostre drama.

En ple procés de reflexió sinodal per a redescobrir l’Església de comunió, no deixem perdre l’oportunitat de sentir que el pecat del germà és el meu pecat i que la festa pel seu retorn és la meva festa, d’igual manera que el meu pecat i la meva festa són seus, són de tota l’Església. Una ocasió per a viure el que ens diu el papa Francesc a la carta apostòlica Misericordia et misera (20-XI-2016): «Som cridats a fer créixer una cultura de la misericòrdia, fonamentada en el redescobriment de l’encontre amb els altres: una cultura en la qual ningú no miri l’altre amb indiferència ni retiri la mirada quan vegi el sofriment dels germans» (n. 20).

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies