Catedral de Tarragona, 11 d’abril de 2022

 Molt estimats preveres i diaques. Estimat Vicari General, degà del Capítol. Molt estimat P. Abat de Poblet. Molt estimat P. Abat de Montserrat: us agraeixo de cor la vostra participació a la trobada amb el clergat de Tarragona i la conferència que ens impartireu avui quan acabi aquesta celebració. Molt estimats religiosos i religioses. Saludem i felicitem també a Mn. Joan Curieses i a Mn. Isidre Foguet pels seus 60 anys de ministeri presbiteral; a Mn. Josep Antoni López per les seves noces d’or sacerdotals; i a Mn. Lluís Noguero i a Mn. Diego Porras pel vint-i-cinquè aniversari de la seva ordenació sacerdotal. A tots, ad multos annos. Avui, en aquesta Missa del crisma recordem també a tots els preveres i diaques que han mort des de l’última Setmana Santa: Mn. Pere Fibla, Mn. Josep Olivé, Mn. Jacinto Pérez i Mn. Estanislau Figuerola. Saludem també els missioners de la Misericòrdia, sobretot els qui recentment el papa Francesc acaba de nomenar: el P. Mario de Loreto, i Mn. Lluís Simon, Vicari de la Caritat. En acabar la celebració, els hi entregarem el nomenament del papa Francesc. Saludem també a tot el Poble sant de Déu. Estimada Coral. Benvolguts i benvolgudes.

L’Evangeli de Sant Lluc atribuïa aplicat a Jesús el passatge d’Isaïes proclamat: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor».

Aquest és el programa de Jesús, curull de l’Esperit del Senyor. I aquest ha de ser el nostre programa com a consagrats, consagrades i ministres de l’Església. Ara bé, en aquesta missa crismal, em voldria fixar sobretot en el to marcadament positiu d’aquest programa, tot i que l’episodi mateix de l’Evangeli a la sinagoga de Natzaret acaba amb l’hostilitat dels oients cap a l’anunci proclamat.

També a la vida i l’obra dels grans sants missioners hi trobarem aquest mateix Esperit que il·lusiona, el mateix to positiu i engrescador davant la tasca a la que l’Esperit del Senyor els envia, tot i els perills, tot i l’haver d’anar contracorrent.

«Voldríem que la Paraula i l’Esperit de Déu poguessin actuar amb tota la seva força» ―afirmava el Concili Provincial Tarraconense de 1995, en la resolució primera―, per tal de poder «esdevenir encomanadors de la bona notícia [de Jesús] als homes i dones amb els quals la vida ens fa trobadissos» (CPT 1). El Concili Tarraconense, com ho va fer el Concili Vaticà II, manté sempre un to positiu i elevat davant els reptes inherents de la proposta cristiana.

Aquest compromís missioner, com afirmava a la Carta L’Esperit fa jove l’Església,[1] demana una actitud «de to vital elevat», amb més sensibilitat per la tasca que cal realitzar, que per les dificultats que pugui comportar aquesta missió.

En la mateixa línia «positiva» voldria esmentar un epitafi del segle II, descobert a Hieròpolis, que conté el testament espiritual d’un bisbe anomenat Alberci que hi resumeix la seva experiència de la fe cristiana. Diu així: «Jo, de nom Alberci, [sóc] deixeble del pastor cast amb ulls grans que pastura ramats d’ovelles per muntanyes i planes… Ell em va ensenyar les Escriptures dignes de fe; em va enviar a Roma per contemplar el palau i veure una reina amb túniques i sabates d’or; vaig veure allà un poble amb un segell brillant. També vaig visitar la plana de Síria i totes les seves ciutats… A tot arreu vaig trobar germans…, tenia Pau amb mi, i la Fe em va guiar a tot arreu i em va donar de menjar un Peix molt gran i pur, que la casta Verge va concebre i que [la Fe] sol donar de menjar cada dia als seus fidels amics, tenint un excel·lent vi que fa per donar juntament amb el pa».[2] Als ulls d’Alberci, Roma no és tant la capital de l’Imperi, sinó el «palau» d’un altre regne, que és el centre espiritual de l’Església.

El que crida l’atenció en aquest testament és la frescor i l’entusiasme amb què Alberci, gràcies a la fe cristiana, contempla la realitat tot i el perill de la persecució; amb una nova mirada sobre el món del seu temps, i que la fe li fa llegir amb uns ulls nous i engrescadors.

Des d’una òptica merament humana, l’escrit esdevé audaç i, en certa manera, arrogant. Però aquesta audàcia i arrogància es troben fonamentades en la fe, en la convicció que Déu, revelat en Crist, ha disposat així les coses i que a l’Església no som res per nosaltres mateixos, no som res «en» el món; però ho som tot «per al» món, per la gràcia de Déu.

Molt estimats i estimades. La situació de l’Església d’avui, en un món occidental àmpliament secularitzat, no deixa de tenir moltes semblances amb la dels primers cristians. De nou, els qui ens esforcem per a viure de forma coherent la nostra fe som «un petit ramat» ―com ja afirmava el Vaticà II (LG 9), dispers enmig d’una societat que programa la seva vida al marge de l’Església. Però, els cristians no podem resignar-nos a acceptar una consciència de marginació.

A vegades, és preocupant com es manifesta en nosaltres la consciència del que som, i donem la impressió que ens resignem a ser com un apèndix del món, és a dir, com quelcom que pot desaparèixer o extirpar-se sense conseqüències. Sociològicament i políticament marginats, acceptem també una consciència de marginació. A vegades, actuem com si ens manqués la convicció que, per la nostra condició de cristians, hem de ser «l’ànima del món», tal com indica la Constitució Conciliar sobre l’Església (LG 38) citant la Carta a Diognet,[3] un altre gran text del segle II. Perquè, seguint la mateixa Constitució tot i ser en aquest món un «petit ramat» també esdevenim «el germen fermíssim d’unitat, d’esperança i de salvació per a tota la humanitat» (LG 9). I ho hem de ser en una societat democràtica i plural, on les ofertes de sentit o de «sense-sentit» s’han multiplicat i on tot hi cap.

El compromís cristià implica un veritable compromís del pensament, és a dir, la intel·ligència penetrada per la fe que ha de saber fer descobrir la forma més idònia d’evangelitzar. Sant Ignasi d’Antioquia va escriure en la carta als Romans que «quan el cristianisme és odiat pel món, no necessita paraules persuasives, sinó grandesa d’ànima».[4] I té raó. Però quan en el lloc de l’odi el que domina és la indiferència, aleshores el que el cristianisme necessita són les dues coses: la grandesa d’ànima i paraules persuasives… En aquest punt, el que fa falta és un laboriós exercici de la intel·ligència.

El missatge de l’Evangeli és el nostre tresor i és sempre pertinent, però els missatgers, és a dir, nosaltres, apareixem a vegades en vestits dels temps passats, amb llenguatge poc entenedor, o amb formes poc convincents, i a voltes també ―en uns pocs casos extrems― com a anti-signes del que som i prediquem. Precisament, el missatge de l’Evangeli és d’una frescor excepcional per aquests nostres moments de crisi i de xoc, en una situació post-pandèmica, en un temps de greu purificació interna per a la nostra Església i, tot plegat, embolcallat en aquestes últimes setmanes, d’una confrontació bèl·lica a Ucraïna que ens afecta a tots. Però, de quina forma podem comunicar aquest missatge? Què hem de fer en aquests moments de la força inèdita del canvi de civilització? Com podem transparentar en el nostre avui la bellesa i el tresor de l’Església, que no és altre que el Regne proclamat per Jesús? Aquestes són les preguntes i aquest és el sentit i l’abast del Sínode al que ens ha convocat el papa Francesc.

Cada vegada més hem de comprendre com aquest tresor, que cadascú de nosaltres i també eclesialment el portem «en gerres de terrissa» (2 Co 4,7), tan sols el podrem comunicar si el vivim en la quotidianitat de l’escolta atenta del batec de l’Esperit en el dia a dia de la nostra Església. Aquest tresor tan sols el podrem comunicar en la quotidianitat de Natzaret, en la quotidianitat i en l’entrega generosa de cada un de nosaltres. És a Natzaret on es troba l’Evangeli d’avui, és a Natzaret ―enmig del seu poble― on Jesús pot dir: «L’Esperit del Senyor reposa damunt meu perquè ell m’ha enviat a proclamar la bona nova als pobres». Tornar a Natzaret. Fa quaranta-cinc anys, el bisbe Jaume Camprodon de Girona, ja deia profèticament que la nostra Església havia de saber «tornar a Natzaret». I afegia: «És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure. Tornar a Natzaret no vol dir amagar-se. Jesús, a Natzaret, no s’amaga pas. Hi viu com qualsevol altre natzarè. Cert que no hi ha les manifestacions extraordinàries de la divinitat. Comparteix la vida del poble, animat d’una vida nova i d’uns horitzons més amplis. Situada a Natzaret, l’Església es rejovenirà, aprendrà a ser del poble i podrà animar-lo a treballar amb una nova esperança».[5] I, si del bisbe Camprodon passem al beat Carles de Foucauld, que serà canonitzat pel papa Francesc el proper 15 de maig, trobem escrit: «Què és l’espiritualitat de Natzaret?» I respon: «Natzaret és humilitat, Natzaret és també silenci. Natzaret és també pregària. Què és també Natzaret? Natzaret és treball. En fi, Natzaret és principalment un lloc d’obediència».[6]

En aquest retorn a Natzaret ―i, en aquest punt em dirigeixo especialment a vosaltres, estimats preveres i diaques― , «per a mantenir el cor enardit», per a no descurar la gosadia de l’Evangeli, mantenir el to optimista del cristianisme dels primers segles, és necessari no descurar dues vinculacions constitutives de la nostra identitat, com ens recorda el papa Francesc en la seva Carta als preveres de fa gairebé tres anys: «la primera, amb Jesús. Cada vegada que ens desvinculem de Jesús o descurem la relació amb Ell, a poc a poc el nostre lliurament es va assecant i els nostres llums es queden sense l’oli capaç d’il·luminar la vida (cf. Mt 25,1-13)».[7] En aquest sentit, i seguint amb paraules del papa Francesc, «vull encoratjar-vos a no descurar l’acompanyament espiritual, tenint algun germà amb qui parlar, confrontar, discutir i discernir en plena confiança i transparència el propi camí; un germà savi amb qui fer l’experiència de saber-vos deixebles. Busqueu-lo, trobeu-lo i gaudiu de l’alegria de deixar-se cuidar, acompanyar i aconsellar. És una ajuda insubstituïble per a poder viure el ministeri fent la voluntat del Pare (cf. He 10,9) i deixar bategar el cor amb “els mateixos sentiments de Crist” (Flp 2,5)».[8]

L’altra vinculació constitutiva, segons el papa Francesc, és acréixer i alimentar el vincle amb el poble. Afirma el papa: «No us aïlleu de la vostra gent i dels presbiteris o comunitats. I encara menys no us enclaustreu en grups tancats i elitistes. Això, en el fons, asfixia i enverina l’esperit. Un ministre coratjós és un ministre sempre en sortida; i “estar en sortida” ens porta a caminar “a vegades davant, a vegades al mig i a vegades darrere”: davant, per a guiar a la comunitat; al mig, per a millor comprendre-la, encoratjar-la i sostenir-la; darrere, per a mantenir-la unida i que ningú es quedi massa enrere… i també per una altra raó: perquè el poble té “olfacte”. Té olfacte a trobar noves sendes per al camí, té el “sensus fidei” [cf. LG 12]. Hi ha quelcom més bonic que això?».[9] Precisament, aquest «sensus fidei» és el que hem d’anar entrellucant en el treball de comunió que se’ns està demanant en tot aquest temps de Sínode.

Adoneu-vos com, contemplant la vida de Jesús, podem entendre aquest doble element amb l’ànim necessari per a recobrar el coratge davant els neguits i les dificultats d’aquests temps complexos i canviants. Coratge, per tant! Coratge! El meu desig és que els vostres «cors siguin confortats» i encoratjats, trobem escrit a la Carta de Pau als Colossencs (cf. 2,2). És el que humilment avui us dic i desitjo per a tots vosaltres. L’Esperit del Senyor ens acompanya.

Continuem ara la celebració. I, amb l’esperit de tot el que hem meditat, beneirem i consagrarem els Sants Olis, i renovarem també les nostres promeses sacerdotals.

 

MISSIONERS DE LA MISERICÒRDIA

Avui amb alegria puc dir que a l’Arxidiòcesi de Tarragona tenim quatre preveres com a «Missioners de la misericòrdia». Mn. Jaume Gené (Altafulla) i el P. Ramon Olomí (Valls) ja havien estat nomenats el 2016. El P. Olomí havia estat nomenat a partir de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, però, amb el seu trasllat a Valls, aquest ministeri ara el pot exercir entre nosaltres. D’altra banda, fa pocs dies, vam rebre el nomenament signat pel papa Francesc de dos preveres més: Mn. Lluís Simón (Tarragona) i el P. Mario Buonanno (Santuari de Loreto).

A vosaltres quatre us demano que, oblidats de vosaltres mateixos, contempleu l’acció de Déu en cada germà, que estigueu a punt per a tothom, i que amb les vostres paraules i gestos mostreu únicament i exclusiva el gran signe de l’abraçada tendra del Pare.

I a l’estimat Poble sant de Déu que peregrina a Tarragona, us demano que aprofiteu bé aquest regal del Sant Pare. Siguem conscients que aquests germans nostres han rebut una gràcia especial. Adrecem-nos a ells sabent que pel seu mitjà és Déu qui ens consola, qui s’aproxima a nosaltres, qui ens brinda la paraula escaient per a la nostra santedat. Així, cadascú des del seu lloc, crearem comunitats vives i evangelitzadores, capaces d’engrescar en el seguiment del Mestre.

[1]. L’Esperit fa jove l’Església (1-III-2020), n. 5, pp.31-33.

[2]. Passatge transcrit per Raniero Cantalamessa, «Predicacions al Vaticà» (10-XII-2021): DdE 1128 (2022) 104.

[3]. Carta a Diognet, c. VI, núms. 1-2.7.10: SChr 33, 65-67 = «Discurs a Diognet» en Apologetes del segle II (Clàssics del Cristianisme, 41), Barcelona: Proa 1993, 254.

[4]. Sant Ignasi d’Antioquia, Ad Rom., III, 3: «Pares Apostòlics» (Clàssics del Cristianisme, 81), Barcelona: Proa 2000, 153.

[5]. Jaume Camprodon, «Tornar a Natzaret», Full Parroquial [Diòcesi de Girona] 2550 (5-IX-1976), pàg. 1.

[6]. Charles de Foucauld, Viajero en la noche. Notas de espiritualidad, Madrid: Ciudad Nueva 1994, 29ss. (Notes d’espiritualitat escrites a Terra Santa entre 1897-1900).

[7]. Francesc, «Carta als sacerdots en el 160 aniversari de la mort del rector d’Ars»: DdE 1104 (2019) 521.

[8]. Ibíd.

[9]. Ibíd., 522.

 

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies