Benvolguts i benvolgudes, la cinquantena pasqual ens convida a celebrar el nucli de la nostra fe cristiana: Jesús ha ressuscitat, al·leluia! És un temps que hem d’emprar per aprendre a viure des de la pasqua del Senyor, per aprendre a ser els seus testimonis verídics i creïbles.

Tant de bo aquests cinquanta dies esdevinguin una escola per a tots! Seria molt estrany que nosaltres, cristians, no creguéssim en la resurrecció ni visquéssim sota els seus efectes. I, tanmateix, ja en les primeres comunitats aquesta va ser una pedra d’ensopec difícil de proclamar i de confessar. El mateix sant Pau va haver de dedicar-hi tot el capítol quinzè de la seva Primera carta als Corintis, amb expressions impactants com aquesta: «Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes» (1Co 15,19). No, el nostre testimoniatge no pot fer llàstima ni ens podem presentar com a víctimes pessimistes o mediocres; seria un frau a la bona nova de l’Evangeli. Pecadors, prou que ho som, però feliçment perdonats per la Creu redemptora de Crist i plenament vivificats per la força del seu Esperit. Per això, malgrat les pròpies febleses i les de les nostres comunitats, en nosaltres ha de resplendir la vida, la llum i l’alegria del Regne, realitats que hem de fer néixer cada dia de nou, reomplint-les de contingut una vegada i una altra amb el nostre fer, sempre en comunió amb els altres.

La lògica de l’amor de Déu és aparentment absurda i potser ens costa d’entendre amb els nostres raonaments. Sovint no experimentem més que caducitat i vulnerabilitat, fracàs i buidor. I és que, al marge de Déu, tot queda engolit per la mort, tot desapareix. Però la resurrecció de Crist proclama als quatre vents que Déu transforma tota realitat humana quan aquesta s’insereix en l’amor incondicional i ple, un amor que ens permet respirar a ple pulmó i entregar lliurement la pròpia vida en benefici dels altres. La vida nova que l’Esperit Sant vessa en els nostres cors ens fa capaços d’estimar com Ell, fins a les darreres conseqüències. Aquesta és la gran escola de Jesús. El fracàs més absolut pot amagar la paradoxa del Regne: la força que neix de la debilitat més extrema, la joia que sura en el sofriment més escandalós. Clar que per descobrir aquest misteri és necessària la fe, una actitud que Jesús demana sempre. Aquesta fe sincera i ferma, encara que no evident, ens fa descobrir el camí de la vida, on tot s’omple de sentit i la mort deixa de tenir la darrera paraula.

Dissabte vinent la nostra arxidiòcesi celebrarà una assemblea diocesana per acollir tot el treball sinodal d’aquests darrers mesos. Els qui hi participem fem-ho amb il·lusió i coratge, convençuts de la nostra fe en Crist ressuscitat. Els altres, sobretot aquest dia, acompanyeu-nos amb la vostra pregària. Deixem que el Senyor ens porti per camins insospitats, segurament plens de sorpreses, perquè la vida plena, la que neix de l’eternitat que es fa història, és vida sorprenent i renovelladora. Vivim com ressuscitats, cercant allò que és de Déu! (cf. Col 3,1).

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies