Parròquia de Sant Miquel Arcàngel d’Alforja, 2 de maig de 2022

Lectures: 1 Joan 3,14-16; Salm 22; Lc 24,13-35

Benvolguts i benvolgudes. Molt estimat Mn. Vicenç, Rector d’aquesta Parròquia. Molt estimats mossens, preveres i diaques. Molt estimada família. Estimat poble sant de Déu.

Sovint diem que la vida és un camí. I ho diem i ho expressem particularment d’un amic, o d’una persona amb qui hem conviscut, que hem estimat. I diem que ha acabat el seu camí, el camí d’aquesta vida. I això és ben veritat: la mort és el terme del nostre caminar per aquest món que passa.

Aquesta realitat avui la palpem i l’experimentem davant la mort de Mn. Isidre. En siguem més conscients o menys, ho volem o no, la mort d’un familiar, o la mort d’una persona que hem conegut i estimat ―encara que la seva avançada edat ens la faci presagiar―, ens qüestiona radicalment, ens toca en el més profund de nosaltres mateixos, en el sentit últim de la nostra vida. I, aleshores, ens preguntem una i altra vegada: Què és la vida? Qui sóc jo? Què queda de mi? On vaig? I és que en la mort dels altres, especialment quan són persones volgudes i estimades, palpem l’experiència anticipada de la nostra pròpia mort.

La nostra vida és, certament, un camí. En el nostre caminar anem pel món desitjant la veritat, intentem fer allò que és bo, sofrim, ens consumim, ens abrusem en la bondat. Anem pel món d’ací i d’allà, com cecs, recolzats en el nostre bastó blanc dels cinc sentits, desitjosos d’ésser, de saber, d’explicitar la nostra identitat. Però, en aquest nostre caminar palpem l’experiència radical de la pròpia insuficiència, de la possibilitat de «no ser més», de no deixar ni rastre, i ―tal com trobem escrit en el Salm 49― «d’assemblar-nos al bestiar de qui no es parla més». La mort posa al nostre davant una por de tipus únic. És la por a no viure més, la por a fondre’ns, la por a desfer-nos, la por a ser com la palla escampada pel vent.

I és llavors quan ens cal retornar a l’Evangeli. És llavors quan cal que retrobem el nostre nord. Cal centrar-nos, cal adonar-nos que el nostre nord i el nostre sol és Jesucrist. Cal copsar que en el nostre pobre caminar pel món no estem sols: Jesús fa camí amb nosaltres. L’Evangeli que avui hem escoltat ens ho acaba de dir. Els deixebles de Jesús, sovint sense adonar-nos-en, caminem amb ell. Jesús ens surt a l’encontre, especialment quan estem més abatuts i descoratjats, quan no trobem sentit a la vida, quan tot se’ns enfonsa. Aleshores ell, per la seva paraula, ens endinsa en la veritat de les coses, ens descobreix i ens comunica la vida veritable, recorre amb nosaltres el camí dels nostres dubtes i incerteses, de la nostra angoixa i el desànim. Jesús, camí, veritat i vida, ens acompanya, com acompanyà aquella tarda de Pasqua els deixebles que anaven tristos i descoratjats camí d’Emaús.

Jo crec, germans i germanes, que els qui aquesta tarda ―abans de portar les despulles del nostre estimat difunt al cementiri― ens hem reunit en aquesta Església Parroquial d’Alforja per tal de celebrar l’Eucaristia recordant amb afecte cristià a Mn. Isidre, ho hem fet per escoltar una paraula de llum i de vida, una paraula que només Jesús ens pot dir. Encara que la seva edat avançada ens feia preveure un desenllaç més o menys proper, sentim, malgrat tot, la necessitat que Jesús ens descobreixi el sentit de les Escriptures, el sentit de la nostra vida, ens abrusi el cor en aquesta hora sempre punyent i descoratjadora de la mort. Dels nostres llavis, amarats de tristesa, en brolla, certament, la súplica d’aquells dos deixebles d’Emaús: «Senyor, quedeu-vos amb nosaltres». Dins el vespre sempre fosc de la mort, ens cal la presència de l’amic, del Mestre, d’aquell que ens pren la mà per encoratjar-nos a seguir endavant. I aquest només pot ser Jesús.

Mn. Isidre Saludes va néixer en aquesta parròquia de Sant Miquel Arcàngel d’Alforja el dia 25 de març de 1927. També va rebre el sagrament de la confirmació el 4 de juny de 1934 en aquesta mateixa Parròquia. Cursà els seus estudis d’humanitats clàssiques, de filosofia i de teologia en el Seminari Diocesà de Tarragona, on rebé l’orde del diaconat en la mateixa Capella del Seminari el dia 22 de gener de 1950. En el mateix any 1950, a la vigília de Nadal, va ser ordenat prevere a la Prioral de Sant Pere de Reus. Seguidament, del 1951 al 1952 fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Martí del Morell. L’any següent passava a ser rector de les parròquies de Sant Jaume de Passanant i de Santa Maria de Glorieta, càrrecs que exercí fins al 1959. Des de llavors i fins al 1964, va ser rector de la parròquia de Sant Pere de Poboleda i encarregat de Scala Dei. Des de l’any 1964 va ser rector de la parròquia de Santa Maria de Vilaplana fins al 1980. Aquest primer llarg rectorat el portà a investigar la història del poble i de la parròquia. D’aquí el seu llibre monografia sobre Vilaplana a mig segle XVIII. A l’any 1980, seria destinat a la parròquia de Sant Martí d’Altafulla, on restaria durant vint-i-dos anys, és a dir, fins a l’any 2002. Precisament en Estudis Altafullencs té diverses publicacions sobre l’ermita de Sant Antoni i la mateixa Parròquia. A més, durant aquesta etapa, composà els goigs, tant de la parròquia de Sant Martí, com de la mateixa ermita de Sant Antoni.  Entre 1985 i 1991, a més, va ser rector de Tamarit-Ferran. Cal dir també que a l’any 1989 va entrar a formar part del Consell Presbiteral. A partir de l’any 2004 va passar a estar adscrit a aquesta parròquia d’Alforja, la seva localitat natal, nomenament que va mantenir fins a l’any 2009. A més, entre el 2006 i el 2009 va ser el capellà de les Missioneres Teresianes de la Residència Sant Josep de Reus. A partir de l’any 2009 va passar a viure a la Residència Sacerdotal del Seminari de Tarragona i, des d’aquest any fins al 2016, fou el capellà de la Residència Mare de Déu de la Mercè de Tarragona.

Mn. Isidre ha viscut, per tant, 95 anys, 72 dels quals exercint com a prevere a diverses parròquies i comunitats de l’arxidiòcesi. A més, convé recordar que Mn. Isidre era un gran devot de la Mare de Déu. No en va néixer el mateix dia de l’anunciació. Publicat per l’Abadia de Montserrat, és d’ell el llibre sobre els Santuaris Marians de l’Arquebisbat de Tarragona. Però, sobretot, tenia una devoció especial a la Mare de Déu de Puigcerver, sempre far lluminós d’aquesta parròquia d’Alforja i de les altres parròquies i comunitats veïnes. Precisament, a l’any 1986, escrit per ell mateix, va publicar un llibre recull sobre l’ermita i el santuari, tot ell ple d’esperit popular de la devoció a la Mare de Déu. Recordo amb molt d’afecte com el passat 27 de novembre ens vam aplegar a l’Ermita de Puigcerver per celebrar l’Eucaristia i inaugurar la instal·lació fotovoltaica, on encara Mn. Saludes hi va poder participar. Sobretot per a ell va ser un dia joiós i emotiu. Vam celebrar la Missa amb la seva casulla de missa nova, gairebé d’una revolada, amb una energia inusual, va pujar dalt el cambril de la Mare de Déu i li faltaven paraules per explicar-nos tota una munió de detalls de l’ermita. Precisament, en el seu llibre diu ell mateix: «estic segur que detalls passats a Puigcerver que per un estrany no tindrien cap interès, poden ésser entranyables i plens d’emotivitat i afecte, per insignificants que semblin, per a tots aquells qui els han viscut i els porten al cor».

Ara Mn. Isidre ja ha passat a l’altra riba, emportant-se una munió de vivències entranyables del seu dilatat i fructuós ministeri sacerdotal. I nosaltres, que restem aquí, avui, amb la nostra oració fraterna, preguem especialment per ell, per tal que visqui i regni amb Jesús, és a dir, que participi per sempre en el Regne de Déu de la victòria del Senyor sobre el pecat i la mort. Que Jesús, el Senyor. Jutge de vius i de morts, li perdoni tot mal i tota infidelitat, ja que ell resta sempre fidel encara que nosaltres restem infidels. Que trobi en Jesús la vida per sempre, ja que ell va compartir i anunciar el seu Evangeli i va participar de la fe i va administrar els sagraments de la fe, mentre va viure en aquest món.

Molt estimats i estimades. Jesús, el nostre Bon Pastor, tal com hem resat i cantat en el Salm de la Missa, es queda amb nosaltres. Sabem que es troba enmig nostre. El reconeixem en la fracció del Pa, en l’Eucaristia. A nosaltres, els qui en la intimitat de la nostra fe li diem germà i amic nostre, ens destina a proclamar el seu missatge, ens destina a seguir el seu Evangeli, a ser testimonis de la seva resurrecció. I som testimonis de la seva resurrecció quan servim, quan ajudem, quan estimem, i també, quan proclamem la mort victoriosa del Senyor Jesús amb l’esperança del seu retorn gloriós. «Sabem que hem passat de la mort a la vida; i ho sabem perquè estimem els germans», ens afirmava avui la primera lectura. Sabem que això ja ha tingut lloc en Mn. Isidre. Perquè sabem que la mort, acceptada com Jesús, en plena unió amb ell, és un pas: El pas de la mort a la vida. La mort és la nostra Pasqua: el nostre pas d’aquest món al Pare, amb Jesús, per sempre més. Sabem, en definitiva, que la mort és el pas cap a la misericòrdia de Déu.

Seguim ara amb l’Eucaristia, és a dir, amb la nostra acció de gràcies. I voldria acabar amb uns fragments del text de la visita espiritual a la Verge de Puigcerver, tot afegint-hi la pregària sincera per Mn. Isidre. Resa així: «Mare i Senyora nostra, des del vostre setial sant de Puigcerver, gireu envers nosaltres els vostres ulls misericordiosos, escolteu la nostra súplica, rebeu aquesta visita que us dirigim i obteniu-nos del vostre Fill, Jesús, la pau, […] i mireu compassiva la vila que us venera i estima», així com la vida entregada i generosa, la vida senzilla i curulla d’obres bones del vostre fill, Mn. Isidre, al llarg de 72 anys de ministeri sacerdotal. Amén.

Descarregar document

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies