Benvolguts i benvolgudes, Fiódor M. Dostoievski (1821-1881), del naixement del qual acabem de celebrar el bicentenari, és un dels novel·listes més grans de tots els temps i un autor de referència permanent. Les seves obres reflecteixen les contradiccions i les grandeses de la condició humana, que foren també les seves. Així ho fa palès Nikolái Strájov, biògraf de Dostoievski, per a qui els personatges de les seves novel·les se li assemblen tant que els considera autojustificacions i «demostren que en un mateix individu poden coexistir la noblesa i tot tipus de baixesa». La muller de Dostoievski, Anna Grigórievna, per defensar-lo dels atacs del seu biògraf, va escriure que Dostoievski era un home «d’una infinita bondat». Tal com diu en la biografia sobre Dostoievski (2012) el romanès Virgil Tanase, pot ser que tots dos tinguin raó.

La vida de Dostoievski no va ser plàcida. Ludòpata i afectat per sovintejats atacs d’epilèpsia, sempre necessitava cobrar per avançat el lliurament de les seves novel·les. En la seva joventut va freqüentar grups revolucionaris radicals. A causa d’això, fou detingut i condemnat pel règim tsarista a pena de mort, commutada per la reclusió a Sibèria. Va passar quatre anys al penal d’Omsk, descrits a Memòries de la casa morta, on feia treballs forçats i tenia com a únic llibre de lectura la Bíblia. Després d’escoltar els relats dels presos es va adonar que les seves vides estroncades feien sortir a la llum allò que les vides ordinàries gairebé mai no desvelen. S’endinsà en el fons de l’ànima humana en les situacions més extremes. Encara més: Dostoievski estava convençut que aquelles persones simples i incultes portaven en el seu interior una llum divina que calia preservar. Tenia la sensació de descobrir, a través d’aquelles persones senzilles, la vertadera naturalesa del poble rus.

L’actitud d’aquesta gent contrastava amb el pensament que provenia d’Europa occidental: Occident havia perdut Crist, segons Dostoievski, havia oblidat els fonaments espirituals de la seva existència. El poble rus tenia la missió d’unir en la fe ortodoxa tots els pobles eslaus —i després la humanitat sencera— en una unió que no seria «simplement política» o «comercial», sinó que tindria com a fonament la fe ortodoxa. D’altra banda, la situació interna de Rússia era explosiva. Una elit intel·lectual contestatària aspirava a una societat democràtica més igualitària. Una part d’aquesta intelligentia estava decidida a actuar por tots els mitjans, inclosa la violència, per a canviar les coses. Dostoievski estava en contra de recórrer a la violència per a implantar un món millor. Així ho descriu en el conte curt Apunts del subsòl. D’altra banda, segons Dostoievski, «una consciència moral sense Déu és un horror que es pot desviar cap a allò més immoral».

Dostoievski considerava que els ciutadans russos, desorientats per culpa dels falsos profetes de l’occidentalisme positivista i ateu, anaven pel camí de la perdició, i estava convençut que tenia el deure d’il·luminar-los. Ell es confessava «fill de la incredulitat i del dubte», i estaria tota la vida preocupat pel tema de l’existència de Déu. Però estava convençut que el sofriment engendra la bellesa: els seus personatges arriben a l’esplendor moral purificats per la desgràcia. L´única figura «vertaderament bella», per a ell, és Crist. Per això, a l’obra L’idiota, pot afirmar: «La bellesa salvarà el món.»

Ben vostre,

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies