Molt estimats, aquests dies d’octubre tenen lloc alguns canvis de rector en algunes de les nostres parròquies. He pogut comprovar la seva extremada generositat i disponibilitat, amb una tasca sovint feta en solitari, poc entesa o valorada i, a voltes, curulla de dificultats. Sobre el capellà, qui és i què ha de fer, tothom hi entén. Especialment quan es diu què hauria de fer i no fa. Tothom en sap. Potser és normal, ja que el seu servei afecta a tots. Però passa que si parla molt de Déu, és «espiritualista»; si parla dels pobres o de fets actuals, «fa política».

Seria convenient que els cristians —i també els mateixos mossens— tinguéssim clara la identitat del ministeri ordenat. Per aclarir-la bé, hem de situar la missió del mossèn en el conjunt del poble de Déu. En aquest punt no podem fer el nostre «caprici».

En primer lloc, hem de parlar de la vocació bàsica de tots els cristians. Totes les vocacions especials tenen la base en la condició de batejats. Som «iguals en la dignitat», tots som fills de Déu, tots deixebles de Jesús, tots cridats a ser sants. Tenim la mateixa dignitat, però no la mateixa funció. En canvi, la santedat a la qual som cridats, sí que és la mateixa. El Concili Vaticà II descriu així l’acció de la Santíssima Trinitat en nosaltres: «L’Esperit ens impulsa a fer cas de la crida de Déu, a obeir i adorar el Pare, fent-nos seguidors de Jesús pobre, humil i carregat amb la creu» (Lumen gentium, 41). La missió també és única: fer viu l’evangeli en el món. Això no ho fem isoladament, sinó en la comunitat dels germans i germanes. També els pastors troben la santedat formant part del poble i servint aquest poble sant de Déu.

Bisbes i capellans no som successors de Crist, sinó dels seus Apòstols. El sacerdoci dels pastors sorgeix de l’Església i està al servei de l’Església. Els pastors, doncs, no deixen de ser simples cristians quan són posats al davant de l’Església. Sant Agustí va saber-ho explicar amb elegància i claredat: «Jo, bisbe vostre? Quina por! Penso aleshores: tu ets amb ells, i això em consola. Per a vosaltres sóc el bisbe; amb vosaltres, sóc cristià. Bisbe, nom de la càrrega; cristià, nom de la gràcia. En el bisbe, el perill; en el cristià, la salvació» (Sermo 340,1).

Ser bisbe li causa temor, diu sant Agustí. Tan sovint que diu Jesús: «No tingueu por!» Però la feblesa, el poc encert, o el pecat mateix, acompanyen els Apòstols i pastors de l’Església, fins i tot després d’haver seguit el Senyor i optat per l’evangeli. La incoherència o el pecat dels pastors no s’ha d’excusar, ni ens ha de deixar indiferents. Amb tot, pot ser utilitzada i manipulada, és arma que pot fer mal, ja que porta a pensar que el cristianisme viscut és una quimera, que no és una opció vertadera. El mossèn, o el bisbe, no és un superman, ni un «súper cristià». Però, enmig dels altres deixebles, és com el despertador que vetlla i va al davant: «Vetlla sobre tu mateix i sobre el ramat», diu sant Pau a Timoteu (1Tm 4,16). És com el qui porta la torxa encesa i passa el foc a les altres torxes fumejants o apagades. Però la seva ha d’estar ben encesa, perquè, altrament, no passa la llum.

Vetllem pels nostres mossens i per les vocacions sacerdotals!

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies