Benvolguts,

Estem en plena crisi sanitària pel contagi del coronavirus. Talment com el cavall de Troia de l’Eneida de Virgili, se’ns ha infiltrat enmig dels nostres murs de benestar i de les nostres fortaleses aparentment infranquejables. Enguany, la natura ens obliga a fer una mena de Quaresma forçada per a tots i, a més, amb la incertesa de no saber quan arribarà veritablement la joia pasqual.

Faig meva una reflexió que ha circulat aquests dies passats a Itàlia per part d’una psicòloga, de nom Francesca Morelli. L’univers —venia a dir— té la seva forma de retornar l’equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis, sobretot quan aquestes es troben alterades. En un moment en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants, en una època fonamentada en la productivitat i en el consum, se’ns obliga al bloqueig, a la parada necessària, a romandre quiets. En un moment en què certes polítiques i ideologies discriminatòries pretenen fer-nos retornar a un passat vergonyós, apareix un virus que ens fa experimentar que, en un obrir i tancar d’ulls, podem convertir-nos nosaltres mateixos en discriminats, aquells als quals no es permet creuar cap frontera, aquells que precisament som els qui transmetem malalties. En una època en què l’educació dels fills s’ha relegat a altres figures i institucions, se’ns obliga a tancar escoles i locals de catequesi, i se’ns força a cercar solucions alternatives, al retorn del pare i la mare, al retorn a ser família. En una època en què el pensament individual ha esdevingut la norma, se’ns diu que l’única forma de sortir de l’atzucac és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d’ajut al proïsme, de pertànyer a un col·lectiu, d’esdevenir corresponsables els uns dels altres.

És bo, per tant, pensar què en podem treure, de positiu, de tot aquest problema. Fa la impressió que la humanitat es trobi en deute amb l’univers i les seves lleis, i que aquesta pandèmia ens ho vingui a dir, encara que a un preu ben alt. Podem aprendre d’aquest esdeveniment que està sacsejant les nostres vides? Ben segur que, almenys pel que en aquests dies se’ns obliga a fer, en podem aprendre una lliçó d’austeritat. El fet d’haver d’estar reclosos, amb un munt d’activitats suspeses, pot esdevenir una crida a cercar la riquesa d’una sobrietat veritable que ens porti al més profund i autèntic en nosaltres i en els altres. Hi ha una altra manera de viure, se’ns ve a dir. Una forma de viure més senzilla, més sòbria, més austera. La pobresa i la fragilitat del nostre planeta, són dues cares d’una mateixa realitat que pot anomenar-se insolidaritat? És el que ens ve a dir el papa Francesc en la seva carta encíclica Laudato si’, que el proper mes de maig complirà cinc anys: «El desafiament urgent de protegir la nostra casa de tots inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral.» I afegeix: «El Creador no ens abandona, mai no ha fet marxa enrere en el seu projecte d’amor, no es penedeix pas d’haver-nos creat» (n. 13). D’aquí que el Papa faci «una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta. Necessitem una conversa que ens uneixi a tots… Necessitem una solidaritat universal nova» (n. 14).

En aquests dies, hem d’unir-nos especialment als malalts i a les famílies que pateixen aquesta pandèmia. M’agradaria pregar també pel personal sanitari, tot agraint-los l’esforç sobrehumà que estan realitzant. Ens hem de fiar de les autoritats, que prenen les mesures en funció de l’assessorament dels sanitaris. Som invitats a confiar. Abandonar la calma ens faria molt de mal. Tinguem també una cura especial pels més febles, no obviant aquella crida de Càritas o de la mateixa comunitat de Sant’Egidi, a «no deixar abandonats els “amics” sense sostre».

I també aquests dies tinc el meu cor posat en els mossens, els religiosos i religioses i tots els laics i laiques entregats que han d’acompanyar el poble sant de Déu en aquesta crisi: que el Senyor els doni la força i també la capacitat i l’enginy per triar els millors mitjans per ajudar. Encara que no puguin fer-se celebracions públiques, que tot el poble de Déu se senti acompanyat pel consol de la Paraula de Déu, per l’escalf espiritual de les nostres parròquies i comunitats —ni que sigui telemàticament— i per la pregària sincera.

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies