Molt estimats tots en el Senyor. Benvolguts tots els qui seguiu aquesta retransmissió del Dijous Sant des de la capella del Santíssim Sagrament de la Catedral de Tarragona per mitjà del canal de televisió TAC 12, o bé, pel canal web de l’Arquebisbat o de les xarxes socials. Estimats malalts, tant els qui esteu a les residències i hospitals com confinats a casa.

És sempre al voltant d’una taula que celebrem l’eucaristia. Però, malgrat que hàgim de celebrar l’eucaristia a porta tancada, aquest vespre sembla com si la taula es fes més gran, com si la notéssim més, com si ho emplenés tot. La taula, amb Jesús al cap i tots nosaltres al seu voltant. Això és una imatge expressiva del que és l’Església, de tot el gran projecte de Jesús.

Ara, en aquests moments, malgrat que seguiu aquesta eucaristia des de casa, o des de les residències o hospitals —malgrat tot—, sentim que tots estem a taula amb Jesús. Avui, especialment, la taula de Jesús té una gran força emotiva. Aquest va ser l’últim vespre de la vida mortal de Jesús: el vespre abans que a mort fos lliurat, Jesús, ens ha explicat l’Evangeli de Joan, «sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare». I ara ve el més important de tot. L’evangelista, volent-nos descriure aquest moment per dins, des del cor de Jesús, diu això: «Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava.»

Queridos hermanos y hermanas. Notemos este amor. Porque nos llega también a nosotros. Se trata del amor más grande que jamás hayamos visto. Dejemos que nos toque, que nos afecte. En estos momentos decisivos, cuando nadie a su alrededor sabe exactamente lo que pasará, Jesús quiere que, por encima de todas las cosas, es decir, por encima de la fe, de las dudas, del mismo miedo, sus discípulos sientan que él los ama.

Queridos todos, que este Jueves Santo tan especial que debemos vivir, a pesar de la angustia, del miedo, de la enfermedad, del sufrimiento, de la misma muerte de alguno de nuestros seres queridos…, que este Jueves Santo sea también para nosotros una experiencia de amor. El mandamiento nuevo del Señor tiene como dos movimientos que se aceleran mutuamente: por una parte, dice «como yo os he amado…»; y, por otra, afirma «amaos los unos a los otros». Cuanto más sintamos que somos amados, entonces más amaremos.

Però en aquest marc de l’anunci del manament nou de l’amor, tot d’una, es trenca la placidesa de l’àpat. La trenca Jesús mateix, que s’aixeca de taula. Notem, en aquest sentit, com la narració de Joan expressa en tot moment el protagonisme de Jesús en tota l’escena que ara, de cop i volta, es tornarà dramàtica. L’evangelista vol que ens adonem del contrast. Primer acumula paraules greus: diu que el diable ja ha arribat al cor de Judes i que aquest té decidida la seva traïció… Diu, amb èmfasi, que Jesús «era conscient que venia de Déu i a Déu tornava». A continuació, baixa a les coses més humils: «S’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; […] tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia a la cintura.»

Amb aquest gest, Jesús ens revela, gairebé sense paraules, de quin amor ens està parlant. Ell ens estima no des de la superioritat. No es comporta com un benefactor distant. La seva bondat no ens rebaixa ni ens confon. Quan el veiem treure’s el mantell, pensem en el despullament essencial de la seva encarnació. És allò que diu sant Pau en l’himne de la Carta als Filipencs: «Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort» (Fl 2,6-8).

És aquest mateix amor d’humilitat i de servei el que ens demana el manament nou que ens dóna: «Com jo us he estimat», diu ell. I també: «Vosaltres us ho heu de fer els uns als altres». Que el Senyor ens concedeixi de copsar el seu veritable esperit, especialment en aquests dies d’epidèmia i de confinament. Gràcies a Déu, aquests dies veiem la preocupació de molts cristians: dels voluntaris de Càritas, de sant Egidi, de la Fundació Bonanit de Tarragona i d’altres institucions eclesials que es preocupen de debò pels pobres i pels marginats, per tots aquells que ja estan notant d’una manera més punyent les conseqüències econòmiques que anirà comportant aquesta pandèmia. Perquè, el que cal sempre és la servicialitat en l’amor, el que ens cal és progressar en la germanor i en la humilitat evangèliques. El que ens cal és progressar en una major austeritat, en el refús de la mundanitat, en allò de «fer-se no res i prendre la condició d’esclau». Potser, de nosaltres els cristians, els nostres contemporanis n’esperarien un testimoniatge més clar. Potser aquesta pandèmia ens està fent una crida a viure amb més autenticitat aquesta imitació de Jesús. ¿Per què ens costa tant, a l’Església, de marcar la diferència de Jesús? Fixeu-vos què ens diu el Mestre: «entre vosaltres no ha de ser pas així, qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor» (Mc 10,43). Per què transparentem tan poc aquest rostre de Jesús?

El apóstol san Pablo nos ha recordado hoy en la segunda lectura que esta tradición de reunirnos alrededor de la mesa para celebrar la Eucaristía proviene del primer Jueves Santo, proviene del mismo Jesús. Este texto que hemos escuchado se trata del pasaje más antiguo que tenemos los cristianos de la institución de la Eucaristía por parte de Jesús. Nos mantenemos fieles a su invitación: «Haced esto en conmemoración mía», nos dice Jesús. Y él mismo se mantiene fiel a su palabra: este pan «es mi cuerpo que por vosotros es partido»; «esta copa es el nuevo pacto en mi sangre: haced esto todas las veces que bebiereis, en memoria de mí».

Aquí hi tenim, precisament, la nostra Pasqua: el Senyor passa per nosaltres amb el pa i amb el vi de l’Eucaristia i ens allibera. La pasqua dels israelites era la festa de l’alliberament de l’esclavitud d’Egipte. Ho hem escoltat a la primera lectura, del llibre de l’Èxode. I l’Eucaristia és la festa de la nostra llibertat radical: Jesús ens hi salva del pecat i de la mort.

Avui, aquesta tarda, és un bon dia per pensar en la manera com acollim aquesta salvació. Precisament, aquests dies que estem confinats a casa, aquests dies que no podem participar presencialment de l’Eucaristia, i que ens hem de limitar a la comunió espiritual, podria ser un bon moment per a valorar més el que Jesús ens ha donat. Podria ser un bon moment per a valorar més la missa, per a viure més la missa, sobretot la de cada diumenge. A més, ens podríem fer algunes preguntes: ¿Ens apliquem, com sant Pau, a transmetre la tradició que hem rebut? ¿Se’ns veu prou que l’Eucaristia ens omple espiritualment i ens fa feliços? ¿Sortim renovats de la missa del diumenge? Si la nostra fe cristiana no és tan comunicativa com ens agradaria que fos, ¿no serà, també, perquè no ens alimentem prou —o prou bé— d’aquest pa i d’aquest calze? Són preguntes que ens podem fer avui, però també, són preguntes perquè els cristians hi reflexionem seriosament aquests dies de confinament a les nostres llars.

† Joan Planellas i Barnosell
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Capella del Santíssim de la Catedral, 9 d’abril de 2020
Celebració a porta tancada

 

Start typing and press Enter to search

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies

ACEPTAR

Aviso de cookies