Història
Arxidiòcesi
LA PRIMACIA
LA PRIMACIA: UNA REALITAT HISTÒRICA
El desig de sant Pau de visitar Hispània, expressat a Romans 15,24.28, i els comentaris d’autors immediatament posteriors, com Climent Romà, el Cànon de Muratori, sant Jeroni, sant Atanasi, Epifani, sant Joan Crisòstom, Teodoret i d’altres, va consolidar la tradició de la seva visita apostòlica, la qual va afermar el convenciment que l’Apòstol dels gentils havia vingut a Tàrraco, capital de la Hispània Citerior, que era una ciutat romana molt important i ben comunicada amb Roma.
Tanmateix, la primera referència documental a l’Església de Tarragona pertany al 259. El 21 de gener d’aquell any, el bisbe Fructuós i els seus diaques, Auguri i Eulogi van ser cremats a l’amfiteatre de la ciutat en compliment dels decrets persecutoris dels emperadors Gal·liè i Valerià. Les actes del seu martiri, unes de les set considerades autèntiques per l’Església, són el primer testimoni escrit sobre el cristianisme peninsular, i pressuposen l’existència d’una Església ben organitzada i viva.
L’any 385 el papa Sirici responia els dubtes sobre disciplina eclesiàstica plantejats pel bisbe de Tarragona, Himeri. Era la primera decretal dirigida per un papa a un bisbe de l’Església llatina. El pontífex li ordenava que fes complir les seves disposicions no sols als bisbes de la seva província sinó també als de les províncies veïnes d’Hispània, una funció que correspon al primat (primus inter pares). El 419 documentem el bisbe Ticià, el primer que s’anomena metropolità. Tàrraco va esdevenir la capital de la província eclesiàstica Tarraconense, que al llarg del temps ha experimentat mutació en el nombre de diòcesis que la integren: Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Egara-Terrassa, Tortosa, Empúries, Osona-Vic, Urgell, Menorca, Mallorca, Eivissa, València, Roses, Osca, Saragossa, Calahorra, Pamplona, Oca-Burgos, Amaia i Segia —vall de l’Ebre—, Alessanco o Alisana —la Rioja—, Tarassona, Elna i Solsona. Actualment en formen part l’arxidiòcesi de Tarragona i les diòcesis de Girona, Lleida, Tortosa, Vic, Urgell i Solsona.
La província eclesiàstica Tarraconense és la que té una col·lecció més extensa de concilis provincials: 179. El primer conegut es va celebrar a Saragossa el 380, i el darrer a Tarragona-Sant Cugat del Vallès el 1995. Van ser suprimits pel regalisme borbònic (1757), encara que posteriorment hom va intentar de convocar-los diverses vegades (1787-1930). Cal remarcar el de Lleida (1229), en què es va acceptar el concili Laterà (1215); el de Tarragona-Barcelona (1564-1566), el primer de la cristiandat que va fer recepció del concili de Trento (1545-63), i el de Tarragona-Sant Cugat (1995), enriquit amb els continguts del concili Vaticà II (1962-1965). El concili de 1691 va acordar que l’arquebisbe de Tarragona continués titulant-se primat de les Espanyes. El 1870, amb motiu del concili Vaticà I, l’arquebisbe de Tarragona es va asseure entre els primats. Els arquebisbes posteriors han continuat sempre titulant-se primat de les Espanyes o, simplement, primat.
A partir de la Carta als romans 15,24, neix una tradició segons la qual sant Pau va visitar Hispània. La mateixa tradició relaciona aquesta visita amb Tarragona —Tàrraco era, aleshores, una ciutat políticament molt important. Popularment es relaciona aquesta vinguda amb una pedra situada al fonament i al costat de la capella de Sant Pau (ara a l’interior d’un dels claustres del Seminari Conciliar Pontifici), que pertanyia a l’antic hospital dels canonges, des d’on l’Apòstol hauria predicat.
Cronologia Diocesana
Període romà
A partir de la Carta als romans 15,24, neix una tradició segons la qual sant Pau va visitar Hispània. La mateixa tradició relaciona aquesta visita amb Tarragona —Tàrraco era, aleshores, una ciutat políticament molt important. Popularment es relaciona aquesta vinguda amb una pedra situada al fonament i al costat de la capella de Sant Pau (ara a l’interior d’un dels claustres del Seminari Conciliar Pontifici), que pertanyia a l’antic hospital dels canonges, des d’on l’Apòstol hauria predicat.
Any 259
En temps de les persecucions decretades pels emperadors Gal·liè i Valerià, van ser cremats a l’amfiteatre de la ciutat Fructuós, bisbe de Tarragona, i els seus diaques, Auguri i Eulogi (21 de gener). Les actes del seu martiri figuren entre les set úniques que l’Església considera autèntiques. Són les més antigues de la Península, i constitueixen el primer document escrit sobre el cristianisme. Pressuposen una Església ben organitzada i viva.
Any 385
El bisbe Himeri consulta al papa Damas alguns dubtes sobre afers de disciplina eclesiàstica. Mort aquest, li contesta el seu successor, el papa Sirici (11 de febrer). Es tracta de la primera decretal que un papa dirigeix a un bisbe de l’Església llatina: li mana que faci complir les seves prescripcions als bisbes de la seva província i també als gallecs, bètics i lusitans. Apareix, per tant, l’estructura provincial de la Tarraconense i, fins i tot, la primacia a nivell peninsular.
Any 420
Essent bisbe Titianus, el monjo Frontó té una destacada intervenció contra grups priscil·lianistes.
Any 465
El bisbe Ascani escriu al papa Hilari per fer-li algunes consultes de disciplina eclesiàstica. Els termes de la resposta el refermen com a metropolità (30 de desembre).
Període visigòtic
Anys 475/476
Amb l’ocupació de Tàrraco per part del rei Euric s’inicia el període visigòtic, força esplendorós.
Any 516
I Concili Provincial de la Tarraconense, celebrat a la ciutat de Tarragona i presidit per l’arquebisbe Joan (6 de novembre). Decreta unes constitucions sobre els bisbes, els clergues i el monjos. Hi participen els bisbes d’Empúries, Cartago, Girona, Barcelona, Tortosa, Illiberis (Elna), Saragossa i Osona, a més del metropolità. També formaven part de la província Tarraconense: Egara (Terrassa), Urgell, Tarassona, Pamplona, Oca (Burgos), Amaia i Seguia (a la vall de l’Ebre), Osca i Alesanco o Alisana (a la Rioja).Fins al segle V també formaven part de la província eclesiàstica Menorca, Mallorca i Eivissa, que aquell segle van passar a dependre de Sardenya.
Durant el segle VI també València va estar unida a la Tarraconense, però al segle VII va passar a la Cartaginense.
Quant als concilis provincials, fins a la invasió sarraïna se’n van celebrar a Girona (517), Barcelona (540), Lleida (546), Saragossa (592), Osca (598), Barcelona (599), Egara (614) i Saragossa (691).
L’impuls inicial es va veure minvat per l’absorció dels concilis de Toledo. Sota el domini dels francs se’n reuneixen alguns a Barcelona (906), Font Coberta-Narbona (911), Vic (1015, 1027, 1029, 1033) i Roda (1022), quan l’arquebisbe de Narbona intervenia en afers concrets del país i en qüestions de pau i treva.
Durant el període de la reforma gregoriana es tria Girona com a seu dels concilis (1068, 1078, 1097, 1100, 1101, 1117), encara que també se’n reuneixen a Vic (1068), Roda (1076) i Besalú (1077).
La creixent importància de Barcelona i la propera restauració de Tarragona com a província eclesiàstica fan retornar les reunions a la seu metropolitana. De la primera etapa dels concilis de la província tarraconense restaurada és important el de Lleida (1229), on, en aplicació del concili del Laterà (1215), es disposa la celebració d’un concili provincial anual. La disposició no és seguida al peu de la lletra, però és causa d’una major continuïtat.
Una segona etapa va del 1455 al 1476, temps dels arquebisbes Joan Andreu Sorts i Pere de Urrea, i de la guerra contra els turcs i la guerra civil catalana.
La tercera, entre 1517 i 1560, comprèn 26 reunions.
La quarta i darrera etapa arriba fins al 1757, amb un concili que presideix l’arquebisbe Jaume de Cortada i Brú.
Les intromissions reials paralitzen aquests nostres concilis, que havien convertit Tarragona en un important centre legislatiu i normatiu de la vida eclesiàstica i formen la sèrie conciliar més important de la península.
El 1859 l’arquebisbe Costa i Borràs va intentar, sense èxit, de convocar-ne un de nou.
Els continguts d’aquests concilis són molt diversos (costums, sagraments, subsidis, beneficis, celibat, predicació, heretgies, etc.). Des de 1146 se’n van celebrar uns 150.
Any 517
El bisbe Joan escriu al papa Hormisdes i li consulta què ha de fer amb els grecs que vénen aquí i volen ordenar-se. El papa el nomena «vicari apostòlic de totes les províncies d’Hispània».
Any 585
Ermenegild, fill del rei Leovigild, governador de la Bètica i convertit al catolicisme (any 579), és empresonat i assassinat a Tarragona, de resultes del conflicte amb els arrians.
Any 700
S’escriu l’Oracional visigòtic tarraconense, actualment conservat a la Biblioteca Capitular de Verona. És conegut com al Còdex de Verona.
Any 711
Invasió sarraïna d’Hispània.El bisbe sant Pròsper, juntament amb clergues i ciutadans de Tàrraco, es refugia a la costa d’Itàlia. S’hi emporta l’Oracional tarraconense i les relíquies de sant Fructuós. Tarragona és, temps després, abandonada.
Període de la Reconquesta
La reconquesta del país sota l’impuls dels francs i la creació de la Marca Hispànica posa les novelles Esglésies de Catalunya sota la jurisdicció de l’arquebisbe de Narbona. Així, la de Barcelona (801), la de Vic (886)…
Any 951-976
Cesari, abat de Santa Cecília de Montserrat, per mediació de la comtessa Riquilda, esposa del comte de Barcelona, aconsegueix a Santiago de Compostel·la ser reconegut com a arquebisbe de Tarragona, i el consagren els bisbes de Lleó i de Galícia. Hom li reconeix jurisdicció sobre Barcelona, Egara, Girona, Empúries, Osona, Urgell, Hilerta, Hycto, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Oca, Calahorra i Tarassona, però els qui haurien estat els seus sufraganis de la Marca Hispànica no el van reconèixer.
Any 971
El papa Joan XIII accedeix a la demanda d’Ató, bisbe de Vic, que tenia el suport del comte de Barcelona, Borrell II, i li concedeix la dignitat arquebisbal de Tarragona. Amb la mort d’Ató, es perdrà i passarà novament als arquebisbes de Narbona, que no havien deixat de reclamar-la.
(Segle XI)
El bisbe de Girona obté del Papa l’ús del pal·li arquebisbal dotze vegades l’any com un privilegi personal, amb la condició de redimir 30 captius dels musulmans.
Any 1089
És restaurada la seu metropolitana de Toledo. La província tarraconense s’inclou sota la seva primacia.El papa Urbà concedeix la dignitat arquebisbal de Tarragona a Berenguer Seniofred de Lluçà, bisbe de Vic. El mateix Papa dirigeix una lletra a Berenguer Ramon, comte de Barcelona, als comtes Ermengol d’Urgell i Bernat de Besalú, als bisbes dels seus territoris, als vescomtes i altres nobles, tant clergues com laics, demanant-los que comencin la conquesta de la ciutat de Tarragona, per tal de poder-hi restaurar la metròpoli eclesiàstica.
Any 1091
El papa Urbà II restableix la seu arquebisbal de Tarragona (1 de juny).
Període de l'edat mitjana
Any 1050
Berenguer Ramon I infeuda a Berenguer de Narbona el “comtat de Tarragona” en cas que sigui conquerit, “declarant ab açò los llimits y confins que dit Comtat de Tarragona avia de tenir, que eren: a sol ixent lo riu Gaià, a tramontana lo Coll de Cabra, a migdia lo mar y a ponent lo Coll de Llupià, que deu ser vuy lo Coll de Balaguer”.Diverses donacions que fa Ramon Berenguer I mencionen llocs de les nostres comarques: Tamarit (1050-1053), Clarà (1056), el puig d’Ullastrell (prop d’Altafulla) (1059), Puigdelfí (1066), Puigperdiguers (La Pobla de Montornès) (1056)…
Any 1090
S’intenta conquerir Tarragona. Les temptatives s’aniran succeint durant anys. Ramon Berenguer II dóna el territori a la Santa Seu.
Any 1091
1 de juliol: el papa Urbà II signa la Butlla Inter primas Hispaniarum urbes, concedint al bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçà, el pal·li —signe de la condiciò de metropolità— i el títol d’archiepiscopus Tarraconensis.
Any 1095
Al concili de Saint Gilles, de Provença, s’accepta la separació de Tarragona de la seu arquebisbal de Narbona. Tarragona queda supeditada a l’arquebisbe de Toledo.
Any 1117
El comte Ramon Berenguer III conquereix la ciutat i el Camp de Tarragona, que dóna a l’Església de Tarragona, la qual posa sota l’advocació de santa Tecla.
Any 1119
El papa Gelasi II nomena Oleguer arquebisbe de Tarragona, i accepta i ratifica la donació anterior. Aquest prelat, però, de fet no residirà mai a Tarragona.
Any 1129
L’arquebisbe sant Oleguer atorga la carta de donació a Robert Bordet —o d’Aguiló—, cavaller normand, en la qual l’autoritza a emprendre la repoblació del Camp de Tarragona. Robert és constituït “Príncep de la ciutat” de Tarragona.
Any 1131
Plena ocupació de la ciutat de Tarragona.
Any 1137
Mort de sant Oleguer a Barcelona. S’organitza la província eclesiàstica i s’hi inclouen les antigues diòcesis sufragànies.
Any 1148
L’arquebisbe Bernat Tort —elegit el 1145—, primer que resideix a Tarragona després de la restauració, ratifica a Robert d’Aguiló la donació que li havia fet Oleguer. No obstant això, aquest arquebisbe i els seus successors lluitaran amb Robert d’Aguiló i amb la seva família pels drets sobre la ciutat de Tarragona i el seu Camp. L’arquebisbe, amb l’ajut del comte de Barcelona, acabarà per fer-se el senyor absolut.
Any 1149
Cartes de població i llibertats donades als habitants de Tarragona per l’arquebisbe Tort i Robert d’Aguiló.
Any 1150
Primeres cartes de població del Camp de les quals tenim constància:Riudoms (24 de gener), la Boella (prop de la Canonja) (7 de març), l’Albiol (26 de juny).
Any 1151
Els cistercencs funden el monestir de Poblet. Ramon Berenguer IV els ha fet donació de les terres (1149). El 1153 trobem documentat el primer abat Guerau.
Any 1153
Els moros són expulsats de Siurana.
Any 1154
23 de març: el papa Anastasi IV assenyala els límits, les esglésies i les diòcesis sufragànies de la metròpoli de Tarragona. Consten les esglésies següents: Sant Miquel, Sant Salvador del Corral, Sant Fructuós i Santa Maria del Miracle i la Catedral de Santa Tecla, a Tarragona; Berà; Sant Vicenç i Albinyana; Montmacell, Sedma i Montagut; Santa Perpètua; Montelar i Barbarà; Forès, Guimerà, Maldà i l’Espluga Calva; l’Albi, Avinaixa, Tarrés, Siurana; Alió; Cabra; Sant Pere de Gaià i Santes Creus de Gaià; Vallmoll, Alcover, Sant Joan del Consell, Cencelles, Riudoms, les Borges i Cambrils, Pratdip, Colldejou i Marçà.Com a diòcesis sufragànies:
Girona, Barcelona, Urgell, Vic, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra. Hom diu que també li pertanyen les que havia tingut abans i les que s’han d’erigir a les Balears.
Bernat Tort funda el capítol catedralici, que serà constituït per canonges regulars de l’orde de Sant Agustí, regits per un prior claustral que el 1169 s’anomena prepòsit o paborde. Aquest serà l’administrador de la Mesa Capitular i qui governarà la diòcesi durant les vacants.Ens consten les dates de donacions, cartes de població referents a diversos pobles, així com reconeixements de drets per part de l’arquebisbe, de Robert d’Aguiló o la seva família, o del comte de Barcelona, de les següents localitats:
| 1154 | Reus, Cambrils | |
| 1155 | Barenys (prop de Salou), Espinaversa (prop de Valls), Vilavert | |
| 1157 | El Burgar (prop de Reus), Salou | |
| 1158 | Santa Maria d’Alforja | |
| 1159 | Constantí | |
| 1165 | Barbarà, Anguera, Ollers, el Pinatell, Montornès, la Selva del Camp | |
| 1169 | Calbó (futur Mas Calbó) | |
| 1173 | Santa Maria del Plà | |
| 1174 | Alió | |
| 1182 | Fontscaldes, el Raurell | |
| 1184 | Botarell | |
| 1185 | Mont-roig | |
| 1186 | Montbrió del Camp | |
| 1194 | Tarrés, Fulleda | |
| 1197 | Falset |
Any 1155
Bernat Tort instal·la benedictines a Santa Magdalena de Bell-lloc, monestir situat entre la ciutat de Tarragona i el Francolí, que serà destruït el 1641, durant la guerra dels Segadors.
Any 1158
Els cistercencs s’instal·len a Santes Creus.
Any 1164
Els cartoixans funden Scala Dei.
Any 1165
El rei Alfons I dóna al canonge Joan de Sant Baldiri el castell d’Escornalbou perquè hi estableixi una canònica de Sant Agustí.
Any 1171
L’arquebisbe Hug de Cervelló és assassinat per un dels fills de Robert d’Aguiló. Les lluites d’aquesta família amb l’Arquebisbe i el Rei són constants. Finalment, els Aguiló són bandejats i perden tots els seus drets.Comença la construcció de la Catedral.
Any 1173
L’arquebisbe Hug de Cervelló és assassinat per un dels fills de Robert d’Aguiló. LeDesprés de lluites i desavinences, s’estableix la concòrdia entre el rei Alfons I i l’arquebisbe Guillem de Torroja pel que fa als drets d’ambdós sobre la ciutat de Tarragona i el seu Camp (20 de juliol): serà la base de l’administració del Camp fins al 1391, quan el rei Joan i ven a la Mitra els drets i la jurisdicció que hi té.
Any 1174
Està ja iniciada la construcció de l’absis principal de la Catedral.
Any 1176
Procedents de Colobres (el Tallat) i sota la direcció de n’Oria Ramírez, les cistercenques funden el monestir de Vallbona de les Monges.
El segle XIII
Any 1207
El 17 de juny, el papa Innocenci III concedeix a Pere el Catòlic i als seus successors el dret a ser coronats reis, a Saragossa, de mans de l’arquebisbe de Tarragona.
Any 1208
Pere el Catòlic renuncia al costum d’intervenir en les eleccions episcopals fetes pels capítols.
Any 1210
L’arquebisbe Ramon de Rocabertí autoritza Pere Balp i Guillema, la seva muller, de Lleida, a fundar un monestir de l’orde de Sant Bernat a Bonrepòs (la Morera del Montsant), monestir que subsistirà fins l’any 1473.
Any 1220
L’arquebisbe Aspàreg de la Barca, per afavorir la continuació de les obres de la construcció de la Catedral, la dota amb el delme de l¸oli, del vi i de les mercaderies d’Alcover, i amb el redelme del gra i dels llegums de les viles del Camp.
Any 1224
Els mercedaris i els agustins reformats funden a Tarragona. Aquests darrers s’hi estaran fins el 1274.
Any 1230
El nou bisbat de Mallorca s’incorpora a la província eclesiàstica Tarraconense. El 1232 se’l declara exempt i unit directament a Roma. El 1492, en crear-se la província valentina, hi serà incorporat.
Any 1235
L’arquebisbe electe Guillem de Montgrí conquereix l’illa d’Eivissa. Després, aquest domini passarà a la pabordia, i quan aquesta s’extingeixi, a l’ardiaca de Sant Fructuós.
Any 1238
Des d’aquest any fins el 1251, l’arquebisbe Pere d’Albalat, gran impulsor de la reforma a la seva província, convoca nous concilis i aplica la reforma del concili ecumènic Lateranense IV.
València, erigida en diòcesi, és incorporada a la província Tarraconense, després d’una forta disputa amb la seu de Toledo.
Any 1240
L’arquebisbe de Toledo va cap a València amb creu alçada, pretenent entrar-hi com a metropolità. Un concili provincial posa l’interdit als pobles per on el mencionat prelat passi amb la creu alçada, excomunicant-lo també si s’atreveix a fer-ho.
Any 1243
Mor sant Bernat Calbó, nascut a Mas Calbó el 1180, abat de Santes Creus (1220), bisbe de Vic (1233), reformador, conseller i pacificador, de gran prestigi en el seu temps. Recents investigacions situen el seu naixement a Tarragona.
Any 1244
Els mercedaris funden a Montblanc.
Any 1248
Els dominics arriben a Tarragona. Segons sembla, per aquestes dates també els franciscans s’instal·len en aquesta ciutat.
Any 1263
Consta l’existència d’una comunitat de mercedaris a Santa Maria, de la Guàrdia dels Prats.
Any 1267
Les monges clarisses funden un monestir a Tarragona.
Any 1272
D’aquest any al 1287, l’arquebisbe Bernat d’Olivella promou la reforma a la seva província, fa avançar la construcció de la Catedral i ordena l’edició d’un breviari i un missal.
Any 1295
Les clarisses funden el monestir de la Serra, a Montblanc.
Any 1299
El 5 de maig, l’arquebisbe Roderic Tello nomena el primer plebà de Montblanc: És un vicari forani de la Mitra en aquelles terres
El segle XIV
Any 1300
Origen del text i de la representació del Misteri de l’assumpció de Madona Santa Maria, a la Selva del Camp.
Any 1304
Sant Pere Ermengol, després de ser martiritzat a l’Àfrica per redimir captius, mor a la Guàrdia dels Prats
Any 1318
El papa Joan XXII erigeix en metròpoli l’Església de Saragossa. Hom li assigna com a sufragànies les diòcesis d’Osca, Tarassona, Pamplona i Calahorra —que ho han estat de Tarragona— i la d’Albarracín —que Toledo s’ha disputat amb Tarragona. S’intenten crear noves diòcesis per afegir a aquesta nova província —Jaca, Terol i Xàtiva—, però el papa Joan XXII no accepta els bisbes que li proposa el rei Jaume II.En un primer moment es pensa situar la capital de la nova província a València, però motius de situació geogràfica van fer decidir-se per Saragossa (14 de juliol).
Es tracta de la primera desmembració que experimenta la província Tarraconense. Aquesta, a partir d’ara, estarà formada per les diòcesis de Tarragona, Girona, Vic, Urgell, Barcelona, Lleida, Tortosa i València.
Jaume II proposa a Roma la creació de noves diòcesis a Besalú i a Cervera, però no s’accepta la seva iniciativa.
Any 1320
Joan d’Aragó, fill del rei Jaume II, és consagrat a Lleida arquebisbe de Toledo pels arquebisbes de Tarragona i de Saragossa. Quan intenti passar cap a Toledo amb la creu alçada com a primat, serà excomunicat pels dos prelats tot i les pressions del rei Jaume II.El Papa els disculpa davant el Rei i afirma que els ha mogut només el zel per defensar els drets de la seva Església, aixeca l’excomunicació i absol Joan d’Aragó “amb condicions”. A més, li prohibeix de portar la creu alçada per les províncies de Tarragona i Saragossa, ja que el conflicte està pendent de solució.
Jaume II apel·la novament a Roma. Se li respon que es va acceptar la seva demanda “suposat sempre el consentiment dels Arquebisbes dels seus regnes”.
El Papa crida a Roma els dos Arquebisbes. Aquests s’oposen de nou a la pretensió de Joan d’Aragó i del seu pare. Cridades a Roma les parts en litigi, els Arquebisbes no accepten la proposició del Rei de permetre el seu fill, com a privilegi personal, de portar la creu alçada.
Any 1321
El mes de maig arriba a Tarragona la relíquia de la seva patrona santa Tecla. El paborde Ramon d’Avinyó i els cònsols de Tarragona s’havien interessat per la relíquia. Jaume II els donà una lletra de recomanació per a Onsino, rei d’Armènia. Es van embarcar a Barcelona el setembre de 1319 i van retornar el desembre de 1320.
Any 1326
Guillem Pere Godín, cambrer de Tarragona, i, com a tal, senyor de Reus, aconsegueix del papa Joan XXII el permís per crear a Reus una comunitat de preveres presidida per un prior (16 d’agost). (L’arquebisbe Ramon de Rocabertí havia concedit a la Cambreria la senyoria directa sobre Reus el 1203).
Any 1327
L’arquebisbe Ximeno de Luna nomena Vidal Ferrando primer prior.
Després de molts problemes a Toledo, Joan d’Aragó deixa aquella seu i és nomenat patriarca d’Alexandria i administrador perpetu de l’arquebisbat de Tarragona. Ximeno de Luna és traslladat a Toledo (1 de setembre).
Any 1330
Concili provincial —presidit per Joan d’Aragó— en el qual es recopilen les constitucions provincials.
Any 1331
Joan d’Aragó consagra la Catedral (juny).
Any 1333
El mateix arquebisbe estableix que els capítols generals se celebrin l’endemà de la festa de sant Fructuós (22 de gener).
Any 1345
L’arquebisbe Arnau de Cescomes erigeix la Confraria de Santa Maria dels preveres, a la Catedral.
Any 1347
En ocasió de l’entrada a la diòcesi del nou arquebisbe Sanç López de Ayerbe, les viles i llocs del Camp, vassalls de la Mitra, fan la quantiosa aportació de 20.000 sous. És la primera operació de la qual tenim constància escrita.
Any 1348
La pesta negra envaeix Europa.A Tarragona —segons s’indica en l’Arxiepiscopologi de Tarragona— “moriren tots los rectors de l’archebisbat y no’s trobave capellà, ni frare que volgués administrar los sagraments als ferits, y axí lo archebisbe donà llicència als jurats y llochs y vilas que.s cercassen ells propis sacerdots, y que ell a qualsevol se volgués exposar a la administració de dits sacraments los donave llicència, encara que no fossin hàbils per a la cura de ànimas” (BLANCH, Arxiepiscopologi de Tarragona, vol. II, p. 43).
Any 1349
Els de Tarragona —acompanyant l’arquebisbe Sanç López, que vol apoderar-se de la Cambreria— ataquen la vila de Reus. Els de Reus donen suport al seu cambrer, Pere Roger de Belfort.
Any 1374
Entre aquest any i el següent continuen les lluites —iniciades el 1361— entre el rei Pere III i l’arquebisbe Pere Clasquerí. El 1374 el Rei s’apodera de la ciutat i del Camp de Tarragona. L’Arquebisbe publica la Constitució De invasoribus. A la mort de Pere de Clasquerí, el 1380, tornant de Roma, on ha anat per apel·lar el Papa, el Rei es possessiona totalment dels béns de l’Església. Segons conta una tradició, una nit, santa Tecla s’apareix al Rei i li dóna una bufetada perquè li ha pres el seu patrimoni. En el testament, el Rei recomana al seu fill Joan I que retorni a l’Església els seus béns.
Any 1376
Els canonges del Sant Sepulcre de Jerusalem funden el Lladó, de Valls.
Any 1388
Enyec de Valterra pren possessió de la seu tarragonina. La vacant ha estat tan llarga —de l’abril de 1380 al gener de 1388— perquè el rei Pere III no vol prendre part en cap bàndol durant el Cisma d’Occident. A més, la mort de l’arquebisbe Clasquerí i la situació confusa que s’ha creat pel Cisma li faciliten l’ocupació dels béns de la Mitra.
Any 1391
El rei Joan i ven a l’Arquebisbe els drets de la Corona sobre molts pobles del Camp per 17.000 florins. Aquests pobles són: Cambrils, Montbrió del Camp, Tagells, Mont-roig, el Pla de Santa Maria, Vilafortuny, Barenys, Mascalbó, “Vila-seca de Solzina” i de Comú, Mas de la Canonja, Vilallonga, els Garidells, Peralta, Renau, el Codony, Penallonga, els Pallaresos, la Secuita, la Tallada, Figuerola, Alió, Guardamar, Masricart, la Pineda, els Mongons, el Morell, la Pobla de Mafumet, Botarell, el Raurell, “la Massó”, el Milà, el Mas de la Moreta, Perefort, Puidelfí, el Torrell, el Burgar, Cencelles, la Boella, la Grassa, el Quart, la Pobla d’en Taudell, Vilagrassa, la Granja de Santes Creus, la Quadra del Paborde… (4 de desembre).
El segle XV
Any 1402
L’arquebisbe Enyec de Valterra dóna permís als pobles del Camp perquè puguin aplegar-se i fer accions conjuntes. Així neix la Comuna del Camp, amb seu a la Selva del Camp (1 de gener).És constituïda la Confraria dels Pagesos a l’església de Sant Llorenç, de Tarragona.
Any 1410
Benet XIII viatja a Tarragona. Es publiquen la Butlla de l’espiritualitat i la Butlla de la temporalitat, en virtut de la qual se suprimeix la dignitat de la Pabordia, que havia tingut tant de poder. Així s’acaba una causa constant de conflictes entre l’Arquebisbe i el Paborde.
Any 1411
L’Arquebisbe Pere de Çagarriga permet la vida eremítica a l’ermita de Sant Pere de la Selva del Camp.Sant Vicenç Ferrer predica a molts indrets. Un d’ells és Ulldemolins.
L’arquebisbe, com a senyor del Camp de Tarragona, fixa el sou dels batlles dels seus pobles.
Any 1429
El dia 5 d’abril es col·loca la primera pedra del retaule major de la Catedral. És obra de Pere Joan. Impulsa l’obra l’arquebisbe Dalmau de Mur.
Any 1438
El cardenal Domènec Ram determina aplicar per deu anys l’almoina de santa Tecla a la fortificació de la ciutat. Construeix també un aqüeducte des de la font de les Morisques.
Any 1469
L’arquebisbe Pere de Urrea és general dels exèrcits del rei Joan II. En la guerra civil catalana es posarà al costat del Rei contra la Generalitat.
Any 1483
L’arquebisbe Pere de Urrea crea una comissió per unificar el rés de l’ofici i reformar el breviari. El 1484 el treball ja està enllestit. El 1498 l’impressor Joan Rossembach editarà a Tarragona un breviari i un missal segons “consuetudinem Ecclesiæ Tarraconensis”.
Any 1492
València és erigida com a nova província eclesiàstica, després de la separació de la Tarraconense, l’any 1470. En seran sufragànies: Cartagena, Mallorca, Oriola i Sogorb.
El segle XVI
Any 1530
Una butlla del papa Climent VII fa passar els canonges de la Catedral al clergat secular.Impressió d’un ritual de sagraments preparat en temps de l’arquebisbe Pere Cardona.
Any 1539
En unir-se la dignitat de cambrer al Capítol, molts llocs que en depenen —entre altres Reus— passen a la Mensa Capitular.
Any 1540
El papa Pau III ordena que únicament puguin ser elegits vicaris generals clergues de la Corona d’Aragó. Aquesta norma no s’aplicarà fins després del relleu del cardenal Jeroni Dòria (1533-1558), d’origen italià, que posa vicaris d’aquell país i mai no va venir a Tarragona.
Any 1557
Compilació de les constitucions dels concilis provincials. Impressió de missals, breviaris i diürnals (els que Pere de Urrea va fer imprimir s’havien exhaurit).
Any 1564
Concili provincial presidit per l’arquebisbe Fernando de Loaces. Tarragona és el primer lloc de la cristianitat catòlica on és reconegut i acceptat el concili de Trento (24 d’octubre).Martí de Lagunilla, bisbe d’Elna, accepta com a metropolità propi el de Tarragona. Separada de Narbona el 1511, la diòcesi restarà dins la Tarraconense fins al 1678, en què, pel Tractat dels Pirineus, altra vegada passarà a Narbona.
Any 1569
El cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta aconsegueix del papa Pius V l’extinció de la Canònica d’Escornalbou i la unió de les seves rendes al nou Seminari que vol fundar, d’acord amb les disposicions del concili de Trento.
Any 1572
El cardenal Cervantes dóna 12.000 lliures als cònsols de Tarragona per fundar un Estudi (Universitat). S’hi podrà cursar Teologia, Filosofia i Arts. El centre subsisteix fins al 1717, que quedarà suprimit per ordre reial, i les seves rendes passen a Cervera (1575).El testament de Cervantes conté els estatuts de l’Estudi (1575).
Any 1575
La Companyia de Jesús funda a Tarragona (23 d’agost).
Any 1576
Els trinitaris funden a Santa Maria del Miracle, a Tarragona (23 de juny).
Any 1579
Arriben els Caputxins a Valls (el 1585, al Lledó).
Any 1580
Els franciscans recolets s’estableixen a l’antiga canònica d’Escornalbou.L’arquebisbe Antoni Agustín imprimeix les Constitucions provincials Tarraconenses.
Any 1581
El dia 20 de març el Capítol dóna Reus a la Mitra.
Any 1582
L’arquebisbe Agustín dóna llicència als mínims de Sant Francesc de Paula per fundar a Valls.Semblant llicència concedeix als recolets de Sant Francesc per fundar a Alcover i a l’ermita de Sant Joan de Riudoms.
Any 1582
L’arquebisbe Agustín dóna llicència als mínims de Sant Francesc de Paula per fundar a Valls.Semblant llicència concedeix als recolets de Sant Francesc per fundar a Alcover i a l’ermita de Sant Joan de Riudoms.
Any 1586
A la mort d’Antoni Agustín, la ciutat de Tarragona intenta la seva incorporació a la Corona.
Any 1589
Comença a emprar-se el ritus romà a la Catedral.El dia 15 de maig els caputxins funden a Sant Fructuós, de Tarragona.
Any 1592
El mes de març els agustins funden a Santa Anna, de Tarragona.Segons la tradició, la Mare de Déu síapareix a la pastoreta Isabel Besora, a la vila de Reus, delmada per la pesta. La ciutat, des de llavors, la invoca com a Misericòrdia.
Any 1593
La nova diòcesi de Solsona és incorporada a la província Tarraconense.
Any 1594
El rei Felip II recomana a l’arxiduc Albert, arquebisbe de Toledo, que quan visiti Catalunya no porti la creu alçada com a primat.
Any 1597
El mes de maig, els carmelites descalços funden a Tarragona.
El segle XVII
Any 1602
L’arquebisbe Joan Terés celebra un concili provincial en el qual es demana la canonització de sant Ignasi, de santa Teresa, de sant Oleguer i de sant Bernat Calbó.
Any 1605
El 23 de maig l’orde dels carmelites descalços funda a Reus.
Any 1606
L’arquebisbe Joan Vich ordena cercar aigua a la font del Llorito i la fa conduir a Tarragona.
Any 1610
L’arquebisbe Joan Vich institueix una processó pública en honor de la Puríssima Concepció.
Any 1613
L’arquebisbe Joan de Montcada defensa en litigi els seus drets sobre la ciutat de Tarragona. A la seva mort, intenta incorporar-se novament la ciutat a la Corona.
Any 1618
Mor martiritzat al Japó el beat Joan de Santa Marta, nat a Prades.
Any 1632
El cardenal de Toledo és nomenat virrei de Catalunya. En venir a prendre possessió no entra amb la creu alçada.
Any 1636
Del 10 al 27 de juny se celebra un concili provincial, presidit per l’arquebisbe Antonio Pérez. A la 18a sessió —malgrat que tots els bisbes de la Tarraconense són d’origen castellà, menys el d’Urgell— s’acorda que s’han d’observar les antigues constitucions que manen predicar en català.
Any 1637
Fins al 1653, guerra dels Segadors. Durant aquests anys la seu queda vacant. Tot i ser presentat —per part del rei Felip IV— Pau Duran, bisbe d’Urgell, com a candidat, el Papa no el reconeix.
Any 1660
El 21 de maig les monges carmelites descalces funden a Reus.
Any 1664
En el concili provincial presidit per Juan Manuel de Espinosa, sant Jordi és declarat patró del Principat.
Any 1671
Es fa imprimir un ritual de l’Arquebisbat.
Any 1673
El 15 d’octubre la Universitat de Tarragona, l’Arquebisbe i els Cònsols de la ciutat juren defensar el dogma de la Immaculada Concepció. L’any 1678 el concili provincial ho acorda.
Any 1680
Les carmelites descalces i les mínimes funden a Valls.
Any 1684
Mor a Roma el beat Bonaventura Gran, que havia nascut a Riudoms l’any 1620.
Any 1686
El 8 de març funden a Tarragona les beates de Sant Domènec.
El 24 d’agost es funda, al monestir d’Escornalbou, un seminari apostòlic de missioners franciscans, que ha de tenir una forta repercussió a les nostres comarques.
Any 1689
El 10 de novembre la Companyia de Maria (o Ensenyança) obre casa a Tarragona. És el primer institut femení d’ensenyament que s’instal·la a la ciutat.
Any 1691
El concili provincial —presidit per l’arquebisbe Josep Llinàs— ordena que l’arquebisbe de Tarragona continuï anomenant-se “primat de les Espanyes”.
El segle XVIII
Any 1712
(Fins al 1719) Nomenat arquebisbe Isidor Duran, ardiaca de Girona, i presentat per l’arxiduc Carles d’Àustria, no és reconegut pel rei Felip V, encara que aquest ha estat comminat pel papa Climent XI a fer-ho. L’Arquebisbe es veu obligat a viure a l’exili durant uns anys.
Any 1714
2 de gener. Fundació a Tarragona del monestir de les carmelites descalces.
Any 1722
Es pledeja novament sobre la primacia de Toledo sobre Tarragona. Es nega a Toledo cap dret primacial sobre la nostra seu.
Any 1757
L’arquebisbe Jaume de Cortada i Brú presideix el darrer concili de la Tarraconense de la quarta etapa de la restauració de la província Tarraconense.
Any 1765
Fins al 1777. Durant aquest període l’arquebisbe Juan Lario i Lancis visita tres vegades l’arquebisbat.
Any 1766
Es promulga un nou reglament, escrit en català, per als alumnes del Col·legi Tridentí.
Any 1767
Algunes dades estadístiques corresponents a aquest any, referents a l’Arquebisbat:Habitants: 106.739
189 pobles i 149 parròquies. 26 convents de religiosos i 9 de religioses. 102 clergues parroquials, 668 beneficiats, 699 religiosos i 195 religioses.
El clergat de la Catedral està format per l’Arquebisbe i per 11 dignitats (ardiaca major, sagristà major, capíscol, prior, sagristà menor, degà, ardiaca de Sant Fructuós, ardiaca de Vila-seca, ardiaca de Sant Llorenç, hospitaler i infermer), 24 canonges, 24 comensals i 74 beneficiats.
Any 1775
El 21 d’octubre es beneeix la nova capella de Santa Tecla, a la Catedral. L’arquebisbe Jaume de Cortada n’havia posat la primera pedra el 17 d’agost de 1760.
Any 1782
Amb data de 30 de març es crea la nova diòcesi d’Eivissa, sufragània de Tarragona. El 1851 s’unirà a Mallorca, passant a formar part el seu territori.
Any 1786
El 2 de desembre l’aigua arriba a Tarragona gràcies a una obra que, començada per l’arquebisbe Santian, acaba el seu successor Armanyà. Per a la conducció s’ha construït un aqüeducte que serà anomenat «de l’arquebisbe.»
Any 1787
El 10 de novembre se celebra la primera junta general i inaugural de la Societat Econòmica d’Amics del País —presidida per l’arquebisbe Armanyà—, la qual impulsarà una fàbrica de filats i teixits i promourà l’agricultura.
Any 1790
Es comença la construcció del nou port.
El Segle XIX
Any 1811
El 28 de juny, les tropes napoleòniques del general Suchet assalten Tarragona.
Any 1813
Els francesos, en sortir de la ciutat, volen el palau del Patriarca i la pabordia —situada on actualment hi ha el palau arquebisbal. Es destrueixen els arxius de la Mitra, els de la provìíncia eclesiàstica i part dels del Capítol.
Any 1814
El monestir de Sant Cugat del Vallès dóna a la Catedral de Tarragona una relíquia de santa Tecla —l’anterior fou malmesa quan les tropes franceses van robar el seu reliquiari.
Any 1815
Finançat per l’arquebisbe Mon i Velarde, es construeix l’actual palau arquebisbal.
Any 1817
Es publica el famós catecisme de l’arquebisbe Armanyà Compendi de doctrina cristiana.
Any 1820
Pius VII nomena Jaume i Martí arquebisbe de Tarragona, però no en prendrà possessió fins al 1823. Home d’idees absolutistes, formarà part de la Regència d’Urgell i s’oposarà obertament a les idees liberals durant l’anomenat trienni liberal (1820-1823).
Any 1821
Les filles de la caritat de Sant Vicenç de Paül funden a la Selva del Camp i, més tard a Tarragona (1865), a l’Espluga de Francolí (1867), a Torredembarra (1877), a Reus (1882), a l’Aleixar (1888)…
Any 1823
El 28 de setembre, l’arquebisbe Creus fa la seva entrada pública i solemne. A causa de l’abolició de tota classe de senyories particulars, feta per la Corona, cal canviar el ritual de l’entrada. Ni l’arquebisbe no pot entrar com a senyor (28 de setembre).
Any 1835
Es cremen els convents de Reus. Els altres convents i monestirs —entre ells els de Poblet i Santes Creus— són abandonats i espoliats. Se suprimeixen els ordes religiosos masculins i es mantenen els femenins dedicats a l’ensenyament i a beneficència.
Es desamortitzen els béns dels religiosos i els monacals.
Any 1846
Sant Antoni Maria Claret predica a la nostra diòcesi. Comença el febrer, a Valls, fins el 1847. El setembre de 1860 predica a Tarragona.
Any 1847
S’erigeix, a la ciutat de Tarragona, la Parròquia de Sant Joan Baptista, a l’exconvent dels caputxins.
Any 1849
El Nunci declara que l’arquebisbe de Toledo no és primat a la Corona d’Aragó, que només l’han elegit els bisbes com a representant d’ells per la proximitat d’aquella seu a la Cort.
Any 1850
Les germanes carmelites de la caritat —vedrunes— funden a Falset; després ho faran a Montblanc (1853), a Valls (1860), a Montbrió del Camp (1861), a Tarragona i a Cambrils (1866), a Sarral (1879)…
Any 1851
El Capítol Catedral redueix el nombre de membres a 26 canonges i 20 beneficiats.
Any 1857
Les religioses de Jesús Maria obren casa a Tarragona.
Any 1861
Les terciàries dominiques s’instal·len a Arbeca, més tard a l’Espluga Calba (1878), a Sant Martí de Maldà i l’Albi (1879), al Pla de Santa Maria (1885), a Vilabella (1886)…
Any 1863
L’arquebisbe Costa i Borràs crea tres noves parròquies a la ciutat de Tarragona: Santa Maria de la Catedral, la Santíssima Trinitat i Sant Francesc d’Assís.
Any 1865
(Fins al 1868) La Companyia de Jesús s’estableix a la Selva del Camp i s’encarrega del Seminari.
Any 1866
Les religioses de la providència funden a Reus.
Any 1867
En aplicació del Concordat de 1851, es promulga la Reial Cèdula Arreglo Parroquial sobre l’estructuració de les diòcesis (1854). Apareixen els arxiprestats i es divideixen les parròquies en classes.
Any 1868
Els missioners de l’Immaculat Cor de Maria s’instal·len a la Selva del Camp, i, més tard, a Tarragona (1883).
També ho fan les germanetes dels pobres, a Reus; després a Tarragona (1877) i a Valls (1886).
Mn. Pere Màrtir Pujalt funda La Caridad Cristiana. Recull uns 5.000 rals amb subscripcions i donatius, i reparteix pa, carn, llet, sucre i medecines a Tarragona i a Reus.
Any 1869
(Fins al 1870) Celebració del concili Vaticà I. L’arquebisbe Fleix i Solans seu entre els primats.
Any 1870
Les terciàries descalces del Carme obren casa a Tarragona i més tard a Altafulla (1874), a Constantí i a Cervià (1877), a Reus i a Maspujols (1879), a Riudecols (1884), a Reus (1888), a Alforja (1894), a la Riera de Gaià (1894)…
Any 1876
Les terciàries dominiques de la Presentació s’estableixen a Tarragona. Les germanes de la Companyia de Santa Teresa obren casa també a Tarragona; posteriorment ho fan a l’Aleixar i a Roda de Berà (1879).
S’obre també l’escola gratuïta per a criades joves (col·legi teresià).
Any 1877
Les religioses de l’Immaculat Cor de Maria arriben a Valls.
El gener, a l’antiga Casa dels Concilis, a Tarragona, s’obre una escola nocturna per a obrers adults. S’admeten alumnes a partir dels 12 anys i és gratuïta. El 1880 se’n fa càrrec el Centre Catòlic de Tarragona, amb el nom d’Institució Educativa-Instructiva d’Obrers.
A l’abril, el Patronat de l’Obrer de Reus obre una escola nocturna per a nois pobres.
Any 1879
L’Ateneu Catòlic de Valls obre una classe d’ensenyament primari gratuït per a obrers.
Any 1880
Integren l’arquebisbat 167 parròquies —de les quals 18 són de terme, 60 d’ascens, 61 d’entrada, 5 rurals de 1a classe, 7 rurals de 2a classe i 16 ajudes i annexos.
Els clergues seculars són 477 —52, a la catedral; 251 són del clergat parroquial; 66, beneficiats; 45, adscrits; 10, pertanyents a congregacions religioses, i 53, religiosos enclaustrats.
Els convents de religiosos són 12 —amb 238 religiosos—, i els de religioses són 22 —amb 163 membres.
Any 1881
Fundació de l’Institut de les Germanes de la Sagrada Família, a Valls.
Any 1882
Les oblates del Santíssim Redemptor s’instal·len a Tarragona, a l’asil. S’organitza el Taller del Sagrat Cor, per ensenyar les noies a brodar. Cobren pel seu treball.
El mes de gener es funda l’Asil de l’Esperit Sant, per socórrer, acollir, instruir i moralitzar dones mancades de recursos.
També Vila-seca té una escola nocturna al Centre de l’Obrer.
Any 1883
El Centre Catòlic de Montblanc ofereix escoles nocturnes per a obrers.
Any 1886
Les germanes de la Consolació obren casa a Tarragona; poc després funden a Riudoms (1887) i a Reus (1889).
El gener, promogudes per senyores, s’inicien unes escoles per a joves obreres, al carrer de la Nau de Tarragona. A partir del 1892 se n’encarreguen les germanes de la Companyia de Santa Teresa.
El 27 de setembre l’arquebisbe Vilamitjana i Vila beneeix el nou edifici del Seminari de Tarragona. Les obres havien començat el 6 d’agost de 1883. El 6 de juny de 1888 se’n beneirà la capella.
Any 1887
Els germans de la Sagrada Família s’estableixen a Cambrils.
S’inicia una escola dominical a l’abadia de la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona (gener).
L’11 de novembre es funda a Tarragona el Patronat de l’Obrer, a instàncies de l’arquebisbe Vilamitjana. La seva finalitat és “proteger la moral y materialmente a los honrados trabajadores que se proponen acomodar su ritmo de vida a los preceptos de nuestra santa religión, restableciendo así en lo posible, entre los distintos elementos, armonia y cristiana fraternidad, que insensatas doctrinas han logrado casi extinguir”.
Trobem escoles nocturnes del Patronat a Torredembarra.
Any 1888
L’arquebisbat té 167 parròquies en els arxiprestats de Tarragona (32 parròquies), Falset (21), Montblanc (41), Valls, (25), Reus (25) i Sant Martí de Maldà (23). A més hi ha 159 esglésies no parroquials obertes. Compta amb 390 clergues: 46 a la Catedral, 239 a les parròquies; 34 són beneficiats; 48, adscrits; 4, de congregacions religioses, i 19, religiosos exclaustrats.
L’arquebisbe Vilamitjana inaugura l’actual edifici del Seminari Pontifici, les obres del qual havien començat l’any 1833.
Any 1889
Les Germanes de l’Amor de Déu s’estableixen a Vila-seca.
Any 1892
El 8 de març l’arquebisbe Tomàs Costa i Fornaguera demana als rectors que formin juntes d’ajut als obrers, especialment per socórrer els aturats (l’1 de maig de 1890 els obrers de Reus i Tarragona havien reclamat, entre altres coses, la jornada de 8 hores. La crisi obrera dura del 1889 al 1892).
L’estiu del mateix any, el prelat publica un decret que prohibeix els clergues de predicar en castellà sense el seu permís.
El 15 de desembre es publica una pastoral col·lectiva dels bisbes de la Tarraconense sobre “La pavorosa cuestión de los obreros”.
L’1 de setembre s’obre una escola per a pàrvuls i per a adults a les beates dominiques.
Any 1894
En el pelegrinatge obrer a Roma —que és el mes d’abril— participen 350 persones de Tarragona.
Se celebra, el mes d’octubre, a Tarragona, el IV Congrés Catòlic Espanyol.
Es concedeix el títol de basílica a la Catedral.
Les germanes carmelites tereses de Sant Josep obren cases a Reus i al Catllar.
Any 1897
El 14 d’agost, el Seminari es converteix, per decret del papa Lleó XIII, en Universitat Pontifícia, amb facultat de concedir graus acadèmics en teologia, filosofia i dret canònic. Ho serà fins el 1934.
Any 1898
El canonge Balcells, com a executor testamentari del seu oncle Antoni Montserrat, marquès de Tamarit, funda l’Obra Pia Montserrat, que serveix menjars a persones necessitades.
El segle XX
Any 1900
L’arquebisbe Costa i Fornaguera funda un càtedra d’arqueologia al Seminari. Decideix també la creació d’un museu que en faciliti les lliçons. El 20 de juny demana als rectors de les parròquies que trametin els objectes artístics retirats del culte.L’Institut de Germans de les Escoles Cristianes funda a Cambrils una escola. Més tard obren centres a Tarragona (1906), a Cambrils —Casa Sant Josep— (1928), a Reus (1951) i a Torreforta (1961).
Any 1913
Nomenament de Mons. Antolín López Peláez com a arquebisbe.
Any 1914
El 30 de novembre se celebra la primera reunió de la junta del Museu Arxidiocesà, que funda l’arquebisbe López Peláez.
Any 1919
Nomenament de Mons. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer com a arquebisbe.
Any 1920
El 9 de gener, l’arquebisbe Vidal i Barraquer funda l’Arxiu Arxidiocesà i disposa que s’hi dipositi la documentació parroquial i curial d’abans de 1750. Mn. Sanç Capdevila i Felip, ecònom de Forès, en serà el responsable.El 15 de febrer arriben els arxius parroquials de Belltall, Conesa, Passanant i Forès: són els primers.
Any 1921
El papa Benet XV crea cardenal l’arquebisbe Vidal i Barraquer.
Any 1923
Del 14 al 22 d’abril se celebra a Reus la “primera setmana catequística”.Documents de Roma contra el català són impugnats per Vidal i Barraquer i els altres bisbes de Catalunya. Problemes amb el general Primo de Rivera. Vidal i Barraquer és president de metropolitans. Es fa pública una carta col·lectiva d’acceptació de la República.
Any 1933
Per contrarestar, a Tarragona, els efectes de la supressió de l’assignatura de religió als instituts de batxillerat, ordenada per la II República, el cardenal Vidal funda l’Institut d’Alts Estudis Religiosos Pædagogium, dirigit per professors del Seminari.Vidal i Barraquer no accepta una condecoració de la República. Es fomenta la Federació de Joves Cristians.
Any 1936
(Fins el 1939) Guerra civil espanyola. Són assassinats el bisbe auxiliar Manuel Borràs —nascut a la Canonja—, 136 preveres de l’arquebisbat (d’un total de 404) i molts altres religiosos i laics. Són malmeses gairebé totes les esglésies i santuaris, i la majoria de béns artístics de la nostra Església.Preveres de Tarragona fan en la clandestinitat tasques pastorals i de celebració.
Any 1937
El cardenal Vidal i Barraquer no signa la carta pastoral col·lectiva de l’episcopat espanyol que legitima la sublevació militar del general Franco contra el govern legal de la República.
Any 1939
(Fins el 1943) Durant l’exili del cardenal Vidal, i fins a la seva mort, no es proveeix la seu de Tarragona. L’arxidiòcesi és governada pels vicaris generals Salvador Rial i Francesc Vives. A la mort del cardenal (13 de setembre de 1943, a Suïssa), el primer és nomenat administrador apostòlic.
Any 1940
Restauració monàstica de Poblet (24 de novembre).
Any 1944
Nomenament de Mons. Manuel Arce Ochotorena com a arquebisbe de Tarragona.El cardenal Arce Ochotorena impulsa, durant el seu pontificat, l’apostolat de l’Acció Catòlica.
Any 1948
Nomenament de Mons. Benjamín de Arriba y Castro com a arquebisbe de Tarragona.
Any 1950
Del 25 al 30 d’abril se celebrà el Congrés Catequístic Arxidiocesà a Tarragona, impulsat pel cardenal de Arriba y Castro. Prèviament s’havien realitzat assemblees catequístiques comarcals i dies catequístics parroquials.
Any 1953
L’arquebisbe Benjamín de Arriba y Castro és creat cardenal pel papa Pius XII.
Any 1954
Laureano Castán Lacoma és nomenat bisbe auxiliar de Tarragona.
Any 1957
Són incorporats a l’arquebisbat l’arxiprestat barceloní del Vendrell i el vigatà de Santa Coloma de Queralt.
Any 1958
Amb motiu del centenari del martiri de sant Fructuós, el cardenal Siri de Gènova dóna al cardenal de Arriba y Castro una relíquia d’aquest sant.
Any 1959
Celebració dels mil set-cents anys del martiri del bisbe Fructuós i dels diaques Auguri i Eulogi.
Any 1962
(Fins el 1965) Concili Vaticà II. Participa en les reunions el cardenal Arriba y Castro.
Any 1963
(Fins el 1964) Solemnes festes dels mil nou-cents anys de la possible vinguda de l’apòstol Pau a Tarragona.
Any 1964
La diòcesi de Barcelona és erigida en arquebisbat, sense cap diòcesi sufragània i vinculada directament a la Santa Seu. La província eclesiàstica Tarraconense està formada per les diòcesis de Tarragona, Tortosa, Lleida, Solsona, Vic, Urgell i Girona, i hi ha de fet una voluntat de treballar junt amb la de Barcelona. Impuls d’organismes interdiocesans.Laureano Castán Lacoma és nomenat bisbe de Sigüenza-Guadalajara.
Any 1965
Els bisbes de Catalunya, abans de constituir-se en Conferència Episcopal Tarraconense, creen la Comissió Interdiocesana per a la Versió dels Textos Litúrgics al Català (desembre).
El postconcili Vaticà II
Any 1970
Mons. Josep Pont i Gol és nomenat arquebisbe de Tarragona.Els pares rogacionistes funden una comunitat al santuari de la Mare de Déu de Loreto, a la muntanya del Llorito de Tarragona.
Any 1971
És convocat el nou Consell del Presbiteri, amb representants elegits per tots els preveres. Els dies 16 i 17 de juliol l’arquebisbe Pont presideix la primera sessió constitutiva a Vallfogona de Riucorb.Publicació del «Nou ordenament d’alguns organismes rectors diocesans» (7 d’octubre).
L’arquebisbe Pont i Gol crea el Consell de Direcció, en el qual s’integraran els nous vicaris episcopals de zona i el secretari general-canceller de l’Arquebisbat. Així queda reformada profundament la cúria diocesana.
Assemblea diocesana de preveres de l’Assemblea Conjunta de Bisbes i Preveres.
Any 1974
Publicació del “Nou ordenament d’alguns organismes rectors diocesans”, revisat i ampliat.
Vistiplau de la CET als estatuts diocesans, comuns a totes les diòcesis de Catalunya, del moviment Minyons Escoltes (abril).
Any 1975
Conferència del Dr. Pont i Gol sobre “La llengua a l’Església”, al Centre de Lectura de Reus.
Vistiplau de la CET als estatuts diocesans, comuns a totes les diòcesis de Catalunya, de les Guies Sant Jordi (gener).Jornada sacerdotal interdiocesana a Vallfogona de Riucorb, amb motiu del 350è aniversari del traspàs del rector Mn. Francesc Vicenç Garcia (el “rector de Vallfogona”) (25 juliol)
Any 1976
“El missatge de retorn serà la pau”, comunicació pastoral de l’Arquebisbe de Tarragona que anuncia, en nom de la CET, l’arribada de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer (20 maig).Vistiplau de la CET, amb els bisbes de les Balears, a la constitució de la Fraternitat Cristiana de Malalts i Minusvàlids de Catalunya i Balears (maig).
Vistiplau de la CET a l’organisme supradiocesà Confederació de les Federacions de Cristians de Catalunya (maig).
Vistiplau de la CET a la constitució, com a secretariat interdiocesà, de la Coordinació de Serveis de Colònies, Casals d’Estiu i Clubs d’Esplai, i als seus estatuts (octubre).
Any 1977
Jornada sacerdotal interdiocesana a Vic, amb motiu del 75è aniversari del traspàs de Mn. Jacint Verdaguer i del centenari de L’Atlàntida (6 setembre)
Any 1978
Les despulles del cardenal Vidal i Barraquer són portades a Tarragona des de Suïssa i enterrades a la Catedral (15 de maig).
Jornada sacerdotal interdiocesana a Tarragona, en ocasió de l’arribada de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer i dels 500 anys de la primera Bíblia en català (5 setembre)
Any 1979
Amb la publicació del document “Per una Església més vertebrada” és convocat el Consell Diocesà de Pastoral en la seva 1a sessió.El document base es titula “Problemes i perspectives pastorals de l’arxidiòcesi de Tarragona”. D’aquesta primera sessió en sortirà el 1r document: “L’Església que hem d’anar fent entre tots”.
Jornada sacerdotal interdiocesana a Tarragona, en ocasió de l’arribada de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer i dels 500 anys de la primera Bíblia en català (5 setembre)
Any 1981
El Dr. Pont rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Any 1982
Amb data de 25 de març s’aprova i es publica el 2n document del Consell Diocesà de Pastoral, “Els ministeris laïcals dins la comunitat eclesial” (25 de març).Primera laica amb missió pastoral a Bellmunt del Priorat.
Any 1983
És nomenat arquebisbe de Tarragona Mons. Ramon Torrella Cascante.(Fins el 1989) Missió diocesana a Bibwe (diòcesi de Goma, al Zaire).
Any 1984
El 8 de setembre, l’arquebisbe Ramon Torrella publica la seva carta pastoral programàtica “L’anunci de l’evangeli, avui”.
Jornada sacerdotal interdiocesana a Montserrat, en ocasió de l’homenatge als doctors Carles Cardó, Lluís Carreras i Joan Baptista Manyà (11 desembre)
Any 1984
El 26 de març es publica el decret de restauració del diaconat permanent a l’arxidiòcesi de Tarragona.Entra en vigor el «Nou ordenament dels organismes diocesans», pel qual queda revisada i adaptada al nou CIC la cúria diocesana amb els serveis diocesans.
Any 1987
Es publica el document diocesà normatiu «Itinerari catequètic i sagraments de la iniciació cristiana». El mes de desembre apareix el primer número de la revista diocesana Església de Tarragona.
Any 1988
Divisió de la diòcesi en onze arxiprestats: Tarragona Centre, Tarragona Perifèria, Tarragonès Llevant, Tarragonès Ponent, Reus, Baix Camp, Priorat, Alt Camp, Conca de Barberà, Urgell-Garrigues i Baix Penedès.Canonització de santa Rosa M. Molas Vallvé, filla de Reus (1815-1876), fundadora de les germanes de la consolació.
Beatificació del P. Francesc Palau, que va morir a Tarragona el 20 de març de 1872.
El Dr. Pont i Gol és distingit amb el títol de Fill Adoptiu de Tarragona.
El 19 de setembre es constitueix el Seminari Major Interdiocesà de les diòcesis de Tarragona, Girona, Solsona, Urgell i Vic (19 setembre). Utilitzarà un edifici ubicat al c/ Casp, 49, a la ciutat de Barcelona.
Any 1990
Convocada i presidida per l’Arquebisbe, es va celebrar a Tarragona la primera assemblea diocesana de catequesi sobre l’educació de la fe dels adults, i en concret sobre la catequesi d’adults (24 de febrer).Beatificació del germà Jaume Hilari (Manuel Barbal), religiós de la Salle (29 d’abril), assassinat el 18 de gener de 1937.
Any 1992
A Tarragona, trobada de cristians per arxiprestats (26 abril).Inauguració de l’exposició «Pallium» i estrena de l’audiovisual «Església de Tarragona, arrels centenàries» (27 juny).
Clausura dels actes de la celebració del IX Centenari de la Restauració de la Seu de Tarragona, presidida pel cardenal Pironio (28 juny).
L’arquebisbe presenta al papa Joan Pau II un catàleg de l’exposició «Pallium» i li agraeix l’autorització que Barcelona pugui participar en el Concili Provincial (24 octubre).
Recepció de les obres de restauració de la façana de la Catedral (octubre).
A Valls, presentació del I Congrés de Catequesi de Catalunya i les Illes (30 octubre).
IV Centenari de l’aparició de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus (25 setembre).
Edicte d’indicció del Concili Provincial, pel qual el Sr. Arquebisbe de Tarragona anuncia la seva decisió de convocar un concili provincial Tarraconense. L’arquebisbe va fer la lectura personalment a l’Espluga Calba (29 novembre).
Al monestir de Poblet. Jornada interdiocesana de preveres de les diòcesis de la Tarraconense amb motiu del IX Centenari de la Restauració de la Seu Metropolitana de Tarragona, presidida pels bisbes i abats de Catalunya. Conferència del bisbe Eyt de Burdeus sobre «El presbiteri, bisbes i preveres. Visió teològica i reptes actuals». L’arquebisbe Ramon exposa el seu desig de convocar un concili provincial (4 maig).
Any 1991
Inici de la commemoració del IX Centenari de la Restauració de la Seu Metropolitana i Repoblació de la Ciutat i Camp de Tarragona.Els germans maristes de l’ensenyament es responsabilitzen de la direcció de l’Escola Professional Joan XXIII del barri tarragoní de Bonavista.
“A favor de la pau”. Escrits pastorals de l’arquebisbe Torrella (21 gener).
Al claustre de la Catedral, pòrtic de la commemoració de la Restauració de la Seu Metropolitana i del Camp i Ciutat de Tarragona (20 juny).
A Vic, inauguració del IX Centenari de la Restauració de la Seu Metropolitana de Tarragona (30 juny).
L’arquebisbe Torrella és rebut pel papa Joan Pau II en la visita ad limina (8 novembre).
A Manresa, IV Aplec de l’Esperit. Convocatòria de joves de les diòcesis de Catalunya (19 maig).
Any 1993
L´Aniversari de la mort del cardenal Vidal i Barraquer (13/09/1943).Intervenció de l’arquebisbe Torrella al Senat de l’Estat espanyol amb motiu del l´Aniversari de la mort de Vidal i Barraquer (16 novembre).
Any 1994
Homenatge de la ciutat de Castelló a l’arquebisbe emèrit Dr. Pont i Gol (15 octubre).A la Catedral de Tarragona, clausura de l’etapa diocesana del concili provincial Tarraconense (20 novembre).
Any 1995
“Cridats a servir el poble de Déu”. Comunicació pastoral de l’arquebisbe Torrella (19 abril).Mort del Dr. Josep Pont i Gol, que va ser arquebisbe de Tarragona del 1970 al 1983 (4 octubre).
Celebració del concili provincial Tarraconense (de 21 gener a 4 juny). La inauguració i la clausura es van fer a la Catedral de Tarragona. Les sessions conciliars ordinàries, a Sant Cugat del Vallès.Lliurament al papa Joan Pau II de les resolucions del Concili i de la medalla commemorativa (12 juliol).
Any 1996
Erecció canònica de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós.
A Montserrat, jornada sacerdotal interdiocesana amb motiu dels 150 anys del naixement de Torras i Bages (25 novembre).Concili Provincial Tarraconense. Resolucions i missatge, publicació de les resolucions definitives del Concili Provincial Tarraconense de 1995 aprovades pels bisbes de la CET i amb el placet de la Santa Seu.
Any 1997
Inauguració de la Residència sacerdotal Sant Fructuós (21 gener).El bisbe de Tortosa, Mons. Lluís Martínez Sistach, és nomenat arquebisbe de Tarragona (20 febrer).
Comiat del doctor Ramon Torrella com a arquebisbe de Tarragona (6 abril).
Presa de possessió del doctor Lluís Martínez Sistach com a arquebisbe de Tarragona (13 abril).
Joan Pau II imposa el pal·li a l’arquebisbe Lluís (29 juny).
Any 1998
XXV Aniversari de la mort del cardenal Benjamín de Arriba y Castro (8 març).L’arquebisbe emèrit, Mons. Ramon Torrella, és nomenat fill predilecte d’Olesa de Montserrat (24 juny).
Carta pastoral de l’arquebisbe Lluís “Treballem amb joia a la vinya del Senyor”.
Concessió de la Creu de Sant Jordi a l’arquebisbe emèrit Ramon Torrella (5 novembre).
Any 1999
Presentació de la “Miscel·lània Arquebisbe Pont i Gol” (18 gener).Signatura del conveni múltiple per a la restauració de la Catedral (7 maig).
“Caleu les xarxes”. Carta pastoral de l’arquebisbe Lluís amb motiu del Jubileu i del nou pla pastoral diocesà per al trienni 1999-2002 (25 setembre).
Canonització del beat Jaume Hilari Barbal, germà de les Escoles Cristianes (21 novembre).
Any 2000
A Tarragona, trobada jubilar diocesana per arxiprestats (9 abril).Pelegrinatge diocesà a Roma amb motiu de l’any jubilar, presidit pel Sr. Arquebisbe (11-20 maig).
Mor el Dr. Laureano Castán Lacoma, que va ser bisbe auxiliar de Tarragona del 1954 al 1964 (28 agost).
Pelegrinatge diocesà a Terra Santa, presidit pel Sr. Arquebisbe, amb motiu de l’any jubilar (29 novembre).
Jornada sacerdotal interdiocesana a Montserrat, amb motiu de l’any jubilar 2000 (27 març)
Any 2001
A Tarragona, exposició “El doctor Pont i Gol, home d’Església clau per al país”, al palau de la Diputació.I Jornades de Pastoral (8 octubre): “Per a la recepció del directori de la parròquia i del directori de l’arxiprestat”.
A Roma, inauguració de l’exposició “Germinabit” (14 setembre).
Any 2002
A Tarragona, inauguració de l’exposició “Germinabit. L’expressió religiosa en llengua catalana al segle XX”, al palau arquebisbal (16 febrer).Decret d’aprovació de l’agrupació de parròquies (23 abril).
Carta pastoral de l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach “Enviats per a donar fruit” (23 setembre 2002)
II Jornades de pastoral (7 octubre). “Una nueva acción misionera de todos los miembros del pueblo de Dios. Activar la comunión en la corresponsabilidad y desarrollar la ministerialidad del pueblo de Dios”.
A Tarragona, missa a la Catedral per la commemoració dels 20 anys de la missa en català emesa per La 2 de Televisió Española.
Any 2003
A Tarragona, 3a jornada i clausura de l’àmbit socioreligiós de l’Eurocongrés 2000 (15 gener).XXXIX Semana Social de España. Lema: “L’Europa de la solidaritat, un repte” (23-25 octubre).
III Jornades de Pastoral (6 octubre). “Sagrament de la confirmació”. “La formació religiosa dels matrimonis joves”.
“Les vocacions sacerdotals, joia de l’Església”. Carta pastoral de l’Arquebisbe Lluís Martínez Sistach (8 setembre).
Són venerades, en els respectius centres carmelitans de la nostra arxidiòcesi, les relíquies de santa Teresina de l’Infant Jesús (10-12 setembre).
Any 2004
Mor, a la ciutat de Tarragona, el Dr. Ramon Torrella Cascante, arquebisbe emèrit de Tarragona, que va servir l’arxidiòcesi entre 1983 i 1997. Les exèquies se celebren dos dies més tard a la Catedral, i és enterrat a la capella de Sant Ramon Nonat del claustre de la mateixa Catedral (22 abril).A la casa de l’Arquebisbat, es clausura la fase diocesana del procés de canonització del laic Marià Mullerat Soldevila, assassinat in odium fidei el 13 d’agost de 1936 a Arbeca, d’on era metge titulat (26 abril).
Presentació del Cantoral Litúrgic Bàsic de les diòcesis de la Tarraconense, al Seminari Pontifici de Tarragona (22 maig).
El Dr. Jaume Pujol Balcells és nomenat arquebisbe de Tarragona (15 juny).
El Dr. Lluís Martínez Sistach cessa com a arquebisbe metropolità de Tarragona en prendre possessió com a primer arquebisbe de l’arxidiòcesi metropolitana de Barcelona (18 juliol).
El Col·legi de Consultors elegeix Mn. Miquel Barbarà administrador diocesà de Tarragona sede vacante (19 juliol – 19 setembre).
El Dr. Jaume Pujol Balcells és consagrat bisbe a la Catedral de Tarragona, i pren possessió com a arquebisbe metropolità de Tarragona i primat de les Espanyes.
IV Jornades de Pastoral (4-5 octubre). “Reflexió entorn del Pla pastoral diocesà”. “Església en estat de missió”.
Any 2005
La Santa Seu aprova les següents modificacions dels propis de l’arxidiòcesi de Tarragona, a petició del Sr. Arquebisbe: A les celebracions de la Conversió de sant Pau i de la Nativitat de la Mare de Déu se’ls assigna el grau de solemnitat (en comptes de “festa”). A la de sant Fructuós, se li concedeix el grau de solemnitat (en comptes de “festa”), a la ciutat de Tarragona (a la resta de l’Arxidiòcesi, festa, com abans)Commemoració del X aniversari del Concili Provincial Tarraconense (Montserrat, 4 i 5 de juny)
El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol Balcells rep el pal·li de mans del papa Benet XVI en la festa apostòlica de sant Pere i sant Pau (29 de juny)
Any jubilar amb motiu del centenari de la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc (2005 – 8 setembre – 2006).
Estimar i servir l’Església, carta pastoral del Dr. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe, en el 1r. aniversari de la seva consagració episcopal i de la presa de possessió de la seu metropolitana de Tarragona (19 setembre 2005)
V Jornades de Pastoral (3-4 octubre). “Presentació de la carta pastoral del Sr. Arquebisbe Estimar i servir l´Església”.“Presentació del Pla Pastoral Diocesà (2005-2008)”.”Qüestions actuals entorn a l´educació i les classes de religió”
Any 2006
Aprovació dels estatuts de la vida eremítica.Inauguració de les noves instal·lacions del Museu Bíblic a la Casa dels Concilis (10 abril, dilluns sant)
Signatura d’un conveni entre Diputació, Ajuntament de Tarragona i Arquebisbat per a la restauració de la catedral. (12 abril)
“La nostra carta sou vosaltres: la portem escrita en els nostres cors” (2 Co 3,2), carta pastoral del Dr. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe, en el 2n. aniversari de la seva consagració episcopal i de la presa de possessió de la seu metropolitana de Tarragona (19 setembre), adreçada als preveres i diaques de l’Arxidiòcesi de Tarragona.
VI Jornades de Pastoral (2-3 octubre). “Museu Bíblic”. “Presentació del nou curs”. “Els testimonis de la fe del nostre presbiteri diocesà”. “L´Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona”.
El dia 24 d’octubre el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol Balcells, instal·la la seva residència a la planta superior del Palau arquebisbal -fins ara un espai destinat a malendreços-. La resta de l’edifici -remodelat durant els tres darrers anys (2004, 2005 i 2006), per acomodar-lo a les creixents necessitats, normatives legales i noves tecnologies- continua essent, com fins ara, la seu dels diferents càrrecs i organismes de la cúria diocesana.
Arxiepiscopologi
Segle I
Possibles bisbes desconeguts (des del 64 fins al pontificat de sant Fructuós)
Segle III
Sant Fructuós (? -259)
Bisbe i màrtir. Va morir cremat a l’amfiteatre de Tarragona juntament amb els seus diaques, Auguri i Eulogi, el matí del dia 21 de gener de l’any 259, durant la persecució decretada pels emperadors Valerià i Gal·liè. Les Actes del seu martiri són unes de les poques actes autèntiques que ens han pervingut i representen el document més antic de la península Ibèrica. D’elles es dedueix que Fructuós era bisbe des de feia temps. Pel mateix document sabem que en aquell temps hi havia a Tarragona una església organitzada jeràrquicament i una comunitat nombrosa. Sant Agustí esmenta aquestes actes en un sermó del dia de la seva festa i el poeta Aureli Prudenci les hi va dedicar un himne anomenat Peristéphanon. Les relíquies de sant Fructuós i els seus companys de martiri van ser portades pel bisbe sant Pròsper, per preservar-les dels possibles estralls de la invasió sarraïna, a l’actual població italiana de San Fruttuoso, prop de Camogli, a la Ligúria
Seu vacant ? (259?-313?)
Segle IV
? (314?)
Podria ser que ja hi hagués un bisbe a Tarragona aquest any, ja que el prevere Probaci i el diaca Castori signen les actes del concili lateranense com “Probatius presbiter, Castorius diaconus, de civitate Tarracone”. Podem pensar que l’Església de Tarragona estava reorganitzada de nou.
Bisbes desconeguts (314?-366?)
Himeri (366?-390?)
Aquest metropolità de Tarragona és conegut per la resposta del papa Sirici a una carta del prelat, tramesa pel diaca Bassià, en la qual consulta a la Santa Seu algunes qüestions de caire pastoral. La resposta pontifícia, escrita probablement l’any 385, és la primera decretal coneguda del papat. També parla d’Himeri un document de l’any 366
Himeri, Hilari o un bisbe desconegut (390?-400?)
Segle V
Hilari (400?-409?)
Va ser un dels dinou bisbes presents al I concili de Toledo, celebrat a primers de setembre de l’any 400, en el qual es va exculpar i readmetre a la seva dignitat els bisbes de la província Galaica que havien abjurat del priscil·lianisme, decisió que va provocar el cisma dels bisbes de la Bètica i de la Cartaginense, partidaris del rigorisme. El papa Innocenci I va intervenir amb una carta en la qual donava per bones les decisions conciliars. La lletra papal documenta el viatge del bisbe Hilari a Roma en qualitat de relator -davant del papa i el seu consell- de la situació irregular de les esglésies hispàniques. Sembla ser que el viatge es va fer entre l’any 402 i el 407.
Pròsper? (409?) Poc documentat
El P. Bonifacius Gams en la seva Serie Episcoporum Ecclesiae Catholicae parla d’un arquebisbe de Tarragona anomenat així en aquesta època, encara que no cita les fonts. Això concorda amb la tradició local de Camogli, que el considera un fugitiu dels vàndals i creu que va ser qui els va portar les relíquies de sant Fructuós i va morir el 24 de novembre d’aquell mateix 409. Tot i l’evident confusió amb un altre Pròsper, del s. VIII, no es pot descartar la seva existència.
Paterminus? (410?) Poc documentat
El cardenal Doria en el seu catàleg d’arquebisbes tarragonins parla d’aquest suposat metropolità.
Paterminus o bisbe desconegut (410?-417?)
Ticià (o Titcià) (417-420)
Arquebisbe metropolità de Tarragona que és conegut per una carta de Consenci a sant Agustí datada l’any 419, en la qual rep el títol de metropolità. És la primera vegada que s’empra documentalment aquest mot per a designar el cap jeràrquic d’una província eclesiàstica. Segons Mn. Salvador Ramon va convocar aquell mateix any un concili provincial a Tarragona, del qual no se’n té cap més notícia, “per resoldre unes qüestions greus”.
Bisbes desconeguts (420?-464?)
Ascani (465)
És conegut per les dues cartes que va dirigir al papa Hilari (465) sobre alguns problemes pastorals de la metròpoli tarragonina i per les dues que li va respondre el papa donant-li solucions. Aquell mateix any 465 va convocar un concili provincial a Tarragona.
Emilià (465?-469?)
Segons el catàleg de Juan Bautista Pérez, va morir el 4 d’abril.
Joan (469-520)
Aquest prelat, que va morir als vuitanta anys d’edat, va donar un gran impuls als concilis provincials tarraconenses. En va convocar un a Tarragona (516) i un altre a Girona (517). El papa Hormisdas el va nomenar legat seu. Com diu el seu epitafi -transcrit i traduït per Mn. Salvador Ramon- va ser «un prelat humil i mansuet de cor, de paraula nítida, d’àmplia pietat, ministre dels pobres, sant i transfigurat per la fe. Per espai de cinquanta anys amb mans fermes sostingué la balança en el just i regí i adoctrinà monjos i poble».
Segle VI
Sergi (520-555)
No tenim gaire notícies d’aquest arquebisbe. Sabem que va convocar un concili provincial a Barcelona (540) i un altre a Lleida (546). En la seva inscripció funerària, segons Mn. Salvador Ramon, es diu que va restaurar la teulada de l’església dels Sants (més tard anomenada de Santa Anna, ubicada on ara hi ha la de la Trinitat), i va construir un monestir prop de la ciutat. Segons una carta que li va enviar sant Just d’Urgell l’any 535, ja era reconegut com a bisbe de Tarragona prima sede.
Agnel (556) Poc documentat
Segons els catàlegs de Juan Bautista Pérez, d’Antonio Agustín i del cardenal Doria va ser el dubtós successor de l’arquebisbe Sergi. El primer diu que va morir el 26 de juny de 556.
Seu vacant o bisbe desconegut (556-560)
Tranquil·lí (560-580)
Antic monjo del monestir de Sant Martí d’Asán, a l’antiga diòcesi d’Osca. Aquest arquebisbe havia estat deixeble de sant Victorià.
Eufemi ? (580?-589?) Poc documentat
Sembla ser que va ser confós amb un tal Eufemi, bisbe de Toledo, i que es va incloure per error a la llista de metropolitans tarragonins.
Artemi (589-599?)
Era metropolità de Tarragona l’any 589 durant el III concili de Toledo. Va convocar i presidir el Concili Provincial celebrat a Saragossa l’u de novembre del 592. Acabat el concili, va subscriure el decret De fisco regio barcinonensi, que fixava l’aranzel a percebre pel comte de Barcelona en la recaptació de tributs pel patrimoni, els numeraris i el tresor reial. Es desconeix la data de la seva mort, però l’any 599 un altre arquebisbe ja presidia la seu de sant Fructuós.
Asiàtic (599-610?)
Metropolità de Tarragona. Va convocar i va presidir el Concili Provincial celebrat a Barcelona l’u de novembre del 599 a l’església de la Santa Creu. Es desconeix la data de la seva mort, però l’any 610 el seu successor, Eusebi, ja presidia la seu de Tarragona.
Segle VII
Eusebi (610-632)
Aquest metropolità de Tarragona va subscriure l’any 610 el Decretum Gundemari, la confirmació reial del reconeixement de Toledo com a única seu metropolitana de la cartaginense, que s’havia fet en un concili provincial celebrat a Toledo. L’any 614 va convocar un concili provincial a Egara (Terrassa). Es va oposar de forma infructuosa a la pretensió del rei Sisebut de fer el nomenament del bisbe de Barcelona sense l’aprovació del metropolità de Tarragona.
Seu vacant (632)
Audax (633-634?)
Era ja metropolità de Tarragona quan el dia 5 de desembre de 633 va signar com a tal les actes del IV concili de Toledo. S’ignora la data del seu traspàs.
Selva? (635?-637?) Poc documentat
Suposat arquebisbe de Tarragona, només documentat per Antonio Agustín, que diu haver-lo trobat en dos llibres antics, segons els quals hauria assistit al V concili de Toledo l’any 636. Sembla ser que era bisbe de Narbona.
Fàluax (647-668)
Seu vacant? 669-682
Cebrià 683?-691?
Aquest arquebisbe metropolità figura documentat amb certesa per les signatures dels seus vicaris en les actes dels Concilis XIII ( any 683), XIV (684) i XV (688) de Toledo. Va morir probablement abans del 692 i les seves restes reposen a la paret interior de l’absis de la catedral de Tarragona, en una arqueta de marbre amb la corresponent inscripció, construïda l’any 1460.
Vera 691?-711?
Vera va ser l’arquebisbe metropolità de Tarragona que va signar les actes del XVI Concili de Toledo el dia 2 de maig de l’any 693. També va assistir al XVII (694) concili, segons l’obra de l’arquebisbe Rodrigo Jiménez de Rada titulada Historia de Rebus Hispaniae sive Historia Gothica. Sembla ser que va convocar un Concili Provincial a Saragossa l’any 691.
Segle VIII
Sant Pròper 711-713/718?
Sant Pròsper va ser arquebisbe de Tarragona segurament fins a l’any 713 (algunes fonts donen l’any 718). Va fugir a Itàlia arran de la invasió àrab que va destruir l’antiga Tàrraco. Es va endur les restes dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi, així com altres objectes, entre els quals l’oracional visigòtic tarraconense conegut ara com Oracional de Verona, on es conserva. Va fundar el monestir de Capodimonte, on va morir. L’any 1854 el papa Pius IX va aprovar el culte públic de sant Pròsper a l’església parroquial de Camogli (on es conserven les seves relíquies) amb festa, ofici i missa pròpia el dia 2 de setembre. A Tarragona, la memòria de sant Pròsper se celebra el 18 de maig.
Any 713/718? – 1090
Dominació islàmica i seu vacant o «in partibus infidelibus»
Segle X
Cesari, 958-981
Era abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Va ser aclamat l’any 958 i consagrat pels bisbes de Lleó i de Galícia com a metropolità de Tarragona, per tal que la ciutat pogués ser restaurada. Els sufraganis catalans no el van voler reconèixer i ell es va adreçar al papa Joan XII reclamant els seus drets. El pontífex no el va confirmar com a metropolità, però el va autoritzar a utilitzar el títol d’Arquebisbe de Tarragona, i també li va concedir la independència del monestir de Santa Cecília del de Ripoll. La seva autoritat no va ser reconeguda mai pels sufraganis, sotmesos a la de l’arquebisbe de Narbona.
Aimeri 927-970
Usa el títol, tot i no posseir-lo jurídicament.
Bisbe de Narbona des de l’any 927. Com a metropolità de facto dels bisbats catalans es va oposar a les pretensions de l’abat Cesari, el qual s’havia fet proclamar arquebisbe de Tarragona.
Ató (971)
L’estiu de l’any 957 va ser elegit bisbe de Vic i, atès que era un gran matemàtic, li va ser confiada la instrucció del jove monjo Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II. Viatjà a Roma amb el comte Borrell II i el monjo Gerbert, i va obtenir del papa Joan XIII una recreació de l’antiga província tarraconense, amb el trasllat de la seu metropolitana a Vic. Li va ser concedit el títol d’Arquebisbe de Tarragona el mes de gener de l’any 971, però el dia 21 d’agost d’aquell mateix any va ser assassinat en estranyes circumstàncies, la qual cosa va motivar que els bisbats catalans se sotmetessin de nou a la jurisdicció de l’arquebisbe de Narbona.
Aimeric (971-977)
Usa el títol, tot i no posseir-lo jurídicament.
És el mateix arquebisbe de Narbona que es va oposar a Cesari. Va morir abans del 13 de juny del 977.
Ermengol (977-1019)
Usa el títol, tot i no posseir-lo jurídicament.
Arquebisbe de Narbona i cap, de fet, de l’Església catalana.
Segle XI
Guifred de Cerdanya (1019 – 1079)
Usa el títol, tot i no posseir-lo jurídicament.
Era fill de Guifred II, comte de Cerdanya. Va ser destituït pels concilis de Roma (1078 i 1079) per simonia, però es va mantenir al seu lloc fins a la mort. El seu pare havia comprat l’arquebisbat per cent mil sous, quan Guifré tenia només deu anys.
Pere Berenguer de Narbona (1079)
Usa el títol, tot i no posseir-lo jurídicament.
Arquebisbe electe de Narbona, destituït (1079) i excomunicat pel legat pontifici l’any 1080.
Dalmau (1079-1090)
Usa el títol, tot i no posseir-lo jurídicament.
Candidat del papa contra l’arquebisbe Pere Berenguer de Narbona. Es va oposar, sense èxit, al nomenament d’arquebisbe de Tarragona atorgat a Berenguer Seniofred de Lluçà o de Rosanes, fins al dictamen del concili provincial de Sant Geli de Provença (1092). Va morir el 17 de gener de 1097.
Berenguer Sunifred de Lluçà o de Rosanes (1090-1099)
Tarragona encara estava en poder dels àrabs quan el 1089, propera la reconquesta de la ciutat, el bisbe Berenguer de Rosanes es va traslladar a Roma i va obtenir del papa Urbà II la seva intercessió davant del comte de Barcelona, del d’Urgell i d’altres senyors, perquè emprenguessin la reconquesta de Tarragona i la restauració de la seva Església. El mateix pontífex, en una butlla datada el 1091, va confirmar el prelat en la possessió de la Seu de Tarragona i va restablir el títol i la dignitat d’arquebisbe, que ja Otó, també bisbe de Vic, havia obtingut de Joan XIII un segle abans. El mateix Urbà II va concedir el pal·li a Berenguer en una butlla datada a Càpua el juliol de 1093. A causa de la pobresa de la Seu tarragonina, recentment restaurada, va permetre al prelat conservar els dos títols, de Tarragona i Vic.
En tornar de Roma, el bisbe de Narbona va detenir l’arquebisbe acusant-lo que els seus esforços en pro de la restauració de la Seu de Tarragona implicaven el desmembrament de la de Narbona. El va tenir empresonat fins que va guanyar la llibertat pagant una elevada quantitat de diners.
Ens és desconeguda la data exacta de la seva mort. Villanueva, en el seu Viaje Literario, la situa el gener de 1099, el P. Flórez el mateix mes del 1100 i Antoni Agustí el 1093. És segur que l’any 1098 encara era viu.
Seu jurídicament vacant (1099-1118)
Segle XII
Sant Oleguer (1117-1137)
Segons les Constitucions del cardenal Doria, el successor de Berenguer Sunifred va ser Ramon Tarragó, bisbe de Barcelona, mort el 1014, però en cap dels arxiepiscopologis d’Agustí, Terès, Llinars o Costa i Borràs se cita el pas d’aquest prelat per la Seu de sant Fructuós. Tots ells diuen que el successor del primer arquebisbe després de la reconquesta va ser sant Oleguer. Aquest bisbe va néixer a Barcelona a mitjan segle XI, fet avui plenament comprovat, en contra de les opinions de Doria, Agustí i Terès, que li atribuïren la nacionalitat francesa.
L’any 1094 -segons Villanueva el 1093- va ser canonge a Barcelona i prepòsit, i prior el 1095. El 1108 passà al convent d’agustinians de Sant Ruf d’Avinyó, matriu d’altres convents del nostre país, i allí va ser abat fins al 1116, quan Ramon Berenguer III el va presentar per bisbe de Barcelona. Abans d’un any també el presentà per arquebisbe de Tarragona, amb donació per a ell i els seus successors de la ciutat i del seu Camp. Aquesta donació, datada el 23 de gener de 1117, va ser confirmada pel pontífex Gelasi II el dia 21 de març de 1118, el qual el va autoritzar a retenir la Mitra de Barcelona en atenció a la gran pobresa de la de Tarragona, i va estendre la concessió a Tortosa: quan fos reconquerida la podria considerar com parròquia suburbana de Tarragona. Calixt II el va nomenar legat ad latere.
Va concedir en feu la ciutat de Tarragona i el seu Camp al cavaller normand Robert d’Aguiló o Aquiló, qui en la mateixa escriptura d’infeudació va retre jurament de fidelitat al prelat i als seus successors.
Va morir a Barcelona el dia 6 de març de 1137, als 77 anys. Està enterrat a la capella del Sant Crist de Lepant, de la Catedral de Barcelona, tot just sota la venerada imatge.
Gregori (1139-1146)
No coneixem el seu cognom. Va ser abat de Sant Miquel de Cuixà i el primer prelat que ostentà el títol d’arquebisbe de Tarragona exclusivament. S’ignora la data exacta del seu nomenament, però sabem que el pontífex Luci II li va concedir el pal·li en una butlla datada a Sant Joan de Laterà el 25 de març de 1143. El mateix any va subscriure com arquebisbe electe les actes de les corts que el comte Ramon Berenguer IV celebrà a Girona. Amb d’altres prelats i senyors va confirmar la donació que va fer el comte Ramon Berenguer del castell de Montsó a favor dels templers.
El seu govern va ser breu, car segons el Necrologi Tarraconense, que cita l’obra de Villanueva (Viaje Literario, pàg. 142), va morir l’any 1146.
Bernat Tort (1146-1163)
Bernat Tort era català. El maig de 1146, essent canonge de Sant Ruf d’Avinyó, va ser nomenat arquebisbe de Tarragona pel papa Eugeni III, i juntament amb aquest nomenament va rebre la confirmació de tots els privilegis concedits als seus antecessors. En una butlla d’Anastasi IV, del 25 de març de 1154, es ressenyen totes les Esglésies sufragànies de la de Tarragona: Girona, Barcelona, Urgell, Vic, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra.
En 1148 va acompanyar el comte de Barcelona a la conquesta de Tortosa i acceptà la donació de la seva Església com a parròquia suburbana de Tarragona, privilegi que havia atorgat el papa Gelasi a sant Oleguer.
El mateix any va confirmar Robert d’Aguiló la infeudació de la ciutat i territori de Tarragona, amb la retenció de la cinquena part dels drets. Per aquella època comencen ja les desavinences entre l’arquebisbe i els Aguiló, que tan tràgicament havien d’acabar.
Va instaurar a la Catedral la vida regular de sant Agustí, orde al qual pertanyia el prelat. Va edificar la fortalesa anomenada «castell de l’arquebisbe» -més tard «del Patriarca»- que subsistí fins a la seva voladura pels francesos en evacuar la ciutat, a principis del segle XIX.
En morir el comte de Barcelona, l’any 1162, la seva vídua na Peronella li va encarregar de trametre la trista notícia al rei Enric d’Anglaterra. En l’acompliment de l’ambaixada li va sobrevenir la mort a Londres l’any 1163.
Escut heràldic
D’or, tres tórtores de sable
A l’època que va viure aquest prelat encara no es coneixia l’heràldica; però Marí li atribueix les armes descrites, que corresponen a la nissaga Tort. Domènech, en la seva obra sobre Centcelles, les descriu així: «D’or, una tórtora de sable».
Hug de Cervelló (1163-1171)
Hug de Cervelló descendia de la molt noble família catalana dels Cervelló. Va ser sagristà de Barcelona i el dia 14 de juliol de 1163 va assistir amb el càrrec d’arquebisbe electe de Tarragona a les corts celebrades a la ciutat de Barcelona per jurar Alfons com a rei.
Col·laborà amb força en les campanyes contra els àrabs i el 1165 va fundar Sant Miquel d’Escornalbou, un convent de canonges regulars de Sant Agustí.
L’enemistat que existia entre el seu antecessor i Robert d’Aguiló s’incrementà sota aquest arquebisbe: Guillem, fill i hereu del comte de Tarragona, va arribar a episodis d’extraordinària violència. La vídua i els fills de Robert no volgueren reconèixer la donació que l’arquebisbe havia fet al comte de Barcelona de part del domini de la Mitra. El rei Alfons, per superar aquestes diferències, va manar obrir una investigació que resultà adversa a la família Aguiló. L’any 1168 a Tarragona, davant la presència reial, es va celebrar un judici en el qual es declarà vàlida la cessió feta per Robert a l’arquebisbe, i es ratificà a la família Aguiló el dret de nomenar veguers i justícies.
El 1168 va ser assassinat a Tortosa el primogènit de Robert I. El seu germà Berenguer va afirmar que el crim s’havia comès a instigació del bisbe. El dia 17 d’abril de 1171, l’arquebisbe Hug de Cervelló moria a mans de Berenguer d’Aguiló, el qual, en confessar el seu crim, va dir que havia obrat en venjança de la mort del seu germà. En saber-ho, el comte-rei Alfons va venir a Tarragona des de Perpinyà i va decretar l’exili dels fills de Robert d’Aguiló i en va confiscar els béns.
Durant la seva prelatura es poblaren molts llocs del Camp de Tarragona. En el seu darrer testament, atorgat el 1171, va fer una deixa de diners destinada a iniciar la construcció de la Catedral. Les seves restes es troben dipositades en una ossera col·locada en el mur del creuer, al costat de la capella de Santa Bàrbara de la Catedral tarragonina.
Escut heràldic
D’or, un cérvol d’atzur
(En el seu sepulcre a la Catedral de Tarragona, al costat de la capella de Santa Bàrbara).
Aquestes armes, i les que s’atribueixen als cinc prelats següents, figuren a les seves osseres, les quals foren fetes molt més tard de la seva defunció, probablement a començaments del segle XIV, quan va morir l’últim, Guillem de Rocabertí, com manifesta el caràcter uniforme de la lletra.
Guillem de Torroja (1171-1174)
Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona, el 1172 signa com a arquebisbe de Tarragona. Era molt amic del comte Ramon Berenguer IV i del papa Alexandre II. El 17 de juliol de l’any 1173 a Tarragona, el comte-rei Alfons va subscriure amb l’arquebisbe una concòrdia relativa als drets senyorials, la qual va tenir vigència durant molts segles. Pocs dies després, mentre el monarca es trobava a Anglesola, va restituir al prelat i a la seva Església el terme de Tarragona des del riu Gaià fins a les muntanyes de la Carbonera.
Aquest arquebisbe va acceptar l’aixecament del desterrament dels fills de Robert d’Aguiló i l’any 1173 assistí a les corts reunides a Fuente Aldara. El 21 de juny del mateix any va donar a Berenguer Desprats una gran part del terme del Codony per poblar-lo, el qual va edificar el lloc del Morell i com a límit de ponent, la Guàrdia de Mohamed, avui -per corrupció- la Pobla de Mafumet.
Va ser legat ad latere del papa Alexandre III davant dels reis d’Aragó i, segons Miret i Sans, l’arquebisbe i el vell senescal Guillem Ramon de Montcada eren els principals consellers públics d’aquell temps.
Va morir el 9 de març de 1174.
Escut heràldic
D’or, una torre de gules
(En el seu sepulcre, adjunt a l’anterior).
Berenguer de Vilademuls (1174-1194)
Berenguer de Vilademuls era abat de Sant Feliu (Girona), segons Blanch i Villanueva, i segons Rovira i Virgili, de Sant Feliu de Guíxols, quan va ser escollit arquebisbe de Tarragona. La data de la consagració que Blanch situa el 19 de juny de l’any 1174, presenta dubtes.
Va acompanyar el comte-rei en el setge de Conca (1177), al costat d’un nombrós cos de soldats naturals de Tarragona i del seu Camp. Assistí al III concili Lateranense que condemnà l’heretgia dels albigesos: va ser un dels principals consellers d’Alfons I, un autor diu que era «l’ànima del govern».
Va destinar a l’obra de la construcció de la Catedral les rendes de la Mitra i de les canongies vacants durant dotze anys.
El 16 de febrer de l’any 1194, Guillem de Montcada, germà i hereu de Gastó, comte de Bearn, matava Berenguer de Vilademuls. Havien passat vint-i-dos anys de l’assassinat d’un altre prelat, Hug de Cervelló. El papa Calixt II, en butlla de 17 de juny del mateix any, va excomunicar l’assassí i els seus còmplices i disposà que per obtenir el perdó haurien d’anar humilment i en persona a sol·licitar-lo davant de la Seu Apostòlica. Així ho va fer Guillem Ramon, a qui, entre d’altres dures penitències, se l’imposà la d’anar de croat a Terra Santa.
Escut heràldic
D’or, un mul del seu color
(En el seu sepulcre a la Catedral de Tarragona, al costat de la capella dels Sants Cosme i Damià).
Ramon (Xetmar) de Castellterçol (1194-1198)
De família catalana, l’any 1185 és bisbe de Vic i és confirmat arquebisbe de Tarragona pel papa Celestí III el dia 7 de novembre de l’any 1194. Consta que va rebre el pal·li l’últim dia del mateix any, juntament amb una butlla que confirmava les noranta possessions de l’arxidiòcesi.
Amb motiu d’haver atorgat el rei Alfons donació del terme i port de Salou a Jiménez d’Artusella, privat del rei, l’arquebisbe li promogué un plet que va arribar fins a una sentència que declarà nul·la la donació.
Ramon de Castellterçol va ser l’inspirador del decret reial contra la secta dels valdesos. Va confirmar i donar a Joan de Sant Boi, prior de l’església d’Escornalbou, tots els béns i hisenda que dita església havia adquirit en el territori de l’arquebisbat, i va decretar que el prior d’Escornalbou fos considerat canonge de Tarragona, amb seu al cor i vot en el capítol i també vot en l’elecció de l’arquebisbe en cas de Seu vacant.
Va iniciar la construcció del claustre de la Catedral, com ens indiquen els castells heràldics d’aquest prelat i els rocs del seu successor, que decoren uns capitells de l’ala occidental del claustre.
Va morir el dia 4 de novembre de l’any 1198.
Escut heràldic
De gules, un castell d’or
(En el seu sepulcre, al costat de la capella de Santa Bàrbara de la Catedral de Tarragona).
Villanueva diu que el seu cognom era Xetmar, segons consta en el Llibre de donacions de l’Arxiu de Vic (foli 104).
Ramon de Rocabertí (1199-1215)
Aquest il·lustre primogènit de la família Peralada va ser escollit arquebisbe de Tarragona el 1199. Va concedir la llicència per fundar el convent de religioses cistercenques de Bonrepòs. El paborde Ramon de Sant Llorenç i el cambrer Ramon Guillem, amb intervenció del prelat, concertaren el 8 de gener de l’any 1114 unes modificacions del claustre de la seu, aleshores en construcció. Consta que el mateix any ja s’havien construït les esglésies de Sant Miquel del Pla, Natzaret i la dels Sants, més tard de Santa Anna.
Era molt amic del rei Pere, de qui va obtenir diverses prerrogatives per a l’església de Tarragona, al qual va acompanyar en l’entrevista que tingué a Jaca amb el rei d’Anglaterra i més tard a la batalla d’Úbeda (1212).
En temps d’aquest arquebisbe, el papa Innocenci III, en butlla de 1207, va concedir al rei Pere, nomenat el Catòlic, per a ell i els seus successors, el dret de coronar-se. Fou ungit a Saragossa per l’arquebisbe de Tarragona.
En el seu testament va llegar 1.000 sous per l’obra del claustre de la Catedral. Va morir el dia 6 de gener de 1215 i està enterrat al costat dels seus antecessors.
Escut heràldic
De gules, dos pals d’or carregats per tres rocs d’atzur
(En la seva ossera, prop de la capella de Santa Bàrbara, a la Catedral de Tarragona).
Segle XIII
Aspàreg de la Barca (1215-1233)
Natural de Montpeller. Jaume I li deia oncle perquè estava emparentat amb la seva mare, la reina Maria. Va regir la diòcesi de Pamplona i el capítol tarragoní l’escollí arquebisbe per unanimitat, el dia 23 de febrer de 1215.
A les corts convocades a la ciutat de Lleida per jurar rei a Jaume I, el nostre arquebisbe va tenir durant la cerimònia el monarca a la falda, un nen de poca edat. El papa Innocenci III el va nomenar el primer dels consellers del rei durant la seva minoria d’edat.
Va concertar treves amb el vescomte de Cardona Ramon Folc i Guillem de Montcada, els quals, amb els seus bàndols, amenaçaven la pau del país. Va continuar la persecució dels valdesos, que tenien molts partidaris a les poblacions de les muntanyes de Prades, i es va valdre de les prèdiques dels cartoixans d’Escaladei als quals, en agraïment, va concedir extensos territoris.
En representació d’aquest prelat, el bisbe de Vic va participar al concili Lateranense celebrat a Roma. En els debats, l’arquebisbe de Toledo va pretendre una declaració favorable a les seves pretensions a la primacia d’Espanya. El bisbe de Vic, en nom del seu cap s’hi va oposar, i allí es va iniciar un plet encara no resolt.
Va ajudar Jaume I a la conquesta de Mallorca amb l’aportació d’homes i diners; i va destacar com a figura de primera magnitud a les corts de Barcelona de 1228, en les quals s’acordà la conquesta d’aquella illa.
El 20 de juny de 1220 va donar per a l’obra de la Seu alguns delmes del terme i vila d’Alcover i altres drets sobre els delmes que la Mitra percebia en altres poblacions del Camp.
S’atribueix a la munificència d’aquest prelat l’altar major primitiu de la Catedral, constituït d’una sola peça.
Va morir el dia 3 de març de 1233.
Escut heràldic
Un creixent
Ignorem esmalts i metalls, tal i com apareixen en la seva ossera, prop de la capella dels Sants Cosme i Damià, a la Catedral de Tarragona. Domènech en la seva obra Centcelles (Barcelona, 1931) les descriu com segueix: «D’atzur, un creixent d’argent».
Guillem de Montgrí (1234-1237)
Nascut a Torroella de Montgrí. Sagristà del capítol de Girona, va rebutjar el càrrec de prelat de la nostra arxidiòcesi i va insistir davant del pontífex perquè acceptés la seva renúncia, però aquest va obligar-lo a acceptar almenys el títol d’administrador apostòlic de la Seu.
Poc temps després de 1231 el prelat, que unia els càrrecs de sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona, acabada la seva cooperació en la conquesta de Mallorca, va exposar al rei el seu propòsit de dur a terme la conquesta d’Eivissa que, de moment, va quedar ajornada.
Als primers dies de desembre de l’any següent, l’arquebisbe electe va obtenir de Jaume I la infeudació de les illes d’Eivissa i Formentera, amb la condició que les conquerís amb els seus propis mitjans abans del dia de sant Miquel, 29 de setembre,. L’illa d’Eivissa va ser bloquejada i els cristians l’ocuparen el dia 8 d’agost de 1235, la de Formentera un dies més tard.
Acabada la conquesta va anar a Roma i va aconseguir que el pontífex acceptés la seva renúncia a la Seu tarragonina, i només es va reservar les rendes d’Eivissa i de la vila de Constantí. Va morir el 25 de juny de 1237 a Girona. S’ignora el lloc de la sepultura.
Escut heràldic
Les de la família Montgrí de Girona són de gules, un mont florejat d’or, bordura dentada, també d’or.
(Catedral de Girona, sepultura dels Montgrí).
Aquest prelat només va ser electe i no deixà rastre de les seves armes. Desconeixem amb quin fonament el comensal Marí les pinta: «De gules, sembrat de flors».
Pere d’Albalat (1237-1251)
Per renúncia de Guillem de Montgrí va ser escollit el mateix any 1237 l’aragonès Pere d’Albalat, bisbe de Lleida, doctor en Teologia i íntim amic del rei Jaume I.
Va assistir a la conquesta de València i va purificar la seva església. Va aconseguir que fos declarada sufragània de la de Tarragona, en oposició frontal a les pretensions del metropolità de Toledo. Va celebrar un gran nombre de concilis provincials, el primer a Tarragona el 1239, el segon a València el 1240, d’altres sis a Tarragona i dos a la vila d’Alcanyís. Va fundar a Tarragona el convent dels pares dominics. Va instituir que a l’altar major de la Seu només hi poguessin oficiar els bisbes o els canonges, prèvia obtenció del permís del capítol. Va cooperar personalment, amb l’aportació d’homes i diners, en la conquesta de Xàtiva.
Convocat pel papa Gregori IX a un concili general que s’havia de celebrar a Sant Joan de Laterà contra l’emperador Frederic Barbarroja pels danys que aquest causava a l’Església, va embarcar cap a Roma, però quan va ser a Pisa va haver d’entornar-se’n perquè Barbarroja havia armat en cors diverses naus per capturar els prelats. El concili es va celebrar a Lió l’any 1246 i el nostre prelat va destacar per les seves virtut i ciència.
Per estimular la generositat dels seus súbdits cap a l’obra de la Seu, va aconseguir que el papa Innocenci IV concedís indulgències als fidels que, amb les seves almoines, contribuïssin a la seva construcció.
Quan tornava de les Corts de Montsó va morir a Poblet el dia 2 de juliol de 1251 i està enterrat a l’església major del monestir, a l’esquerra de la porta de la sagristia nova. La seva làpida ostenta l’escut de Poblet i atributs prelaticis.
Escut heràldic
Era en Tarragona Benet d’Albalat
home poderós: vingué ab son germà
que era lo Archebisbe de aquella ciutat.
Gobernant la gent (que aqueste prelat
pagaba a ses costes) com son capità.
«Una ala daurada portava en lo escut
sobre camp de blau.» De llur ascendència
e sa bona sang, vos tenia sabut,
dels comtes d’Urgell gran part li ha cabut.
Son germà menor bisbe és de València
e allí se ha restat ab gran convenència.
(Troba XXIII de Mossèn Febrer)
Benet de Rocabertí (1251-1268)
El 9 d’agost de l’any 1251 el capítol de Tarragona va nomenar arquebisbe de la seva Església Benet de Rocabertí, canonge i cambrer de la mateixa, i també capellà del papa Innocenci IV, el qual li va enviar el pal·li amb data de 28 de febrer de 1252.
Va polemitzar llargament amb l’arquebisbe de Toledo, Sancho, en defensa de la seva primacia sobre la província Tarraconense. Va tenir amb el capítol disputes sorolloses en les que hi va haver d’intervenir Roma. Jaume I l’havia citat a Lleida per tractar sobre aquests litigis, però el prelat no s’hi va presentar al·legant que estava ocupat en la pacificació dels bàndols del comte de Foix i de Pere de Montcada, que l’havien designat àrbitre.
Un any abans de morir va fundar el monestir de Santa Clara. Va visitar tota l’arxidiòcesi i quan estava visitant Osca el va sorprendre la mort, el dia 2 de maig de 1282. Allí fou sepultat i les seves restes foren traslladades a Tarragona el 1333 per iniciativa de Gerard de Rocabertí, prepòsit de la capella del Corpus Christi.
De gules, tres pals d’or carregats per tres rocs d’atzur
(En el seu sepulcre, a la capella del Corpus Christi de la Catedral de Tarragona).
Bernat d’Olivella (1272-1287)
Des del segle XVII s’afirma que l’arquebisbe Olivella era mercedari, però el seu nom no apareix en cap document de l’orde de la Mercè. Va ser bisbe de Tortosa i gran amic de Jaume I.
En passar a governar la Seu tarragonina, el rei el va nomenar, el 20 de març de 1272, àrbitre en el plet iniciat per establir si els nobles de Catalunya que tenien feus havien de seguir el monarca a les guerres contra els àrabs. Va celebrar tres concilis i va dotar amb gran munificència els càrrecs de degà, ardiaca de Sant Fructuós i el de Vilaseca. Va concloure la construcció de la Catedral amb l’estalvi que es va imposar durant la seva retirada a Escornalbou. Se li atribueix la construcció de la porta principal de la Catedral i de la rosassa.
Va ser el primer prelat que va exercir el dret d’ungir els reis d’Aragó, segons privilegi concedit als primats tarragonins pel papa Innocenci III. Ungí a Saragossa Pere II el Gran el 1276, qui el va nomenar el seu privat, així com havia estat capità general i lloctinent de Jaume I. Va pledejar amb l’arquebisbe de Toledo sobre la jurisdicció que creia tenir a les esglésies de Sogorb i Albarrasí, que el papa Joan XXII havia fet sufragànies de Saragossa el 1318.
Va morir el 29 d’octubre de l’any 1287 i estava enterrat a la capella de Santa Tecla la Vella , en un sepulcre amb una estàtua jacent, sense cap inscripció, tal com ho havia deixat ordenat. Actualment la seva sepultura es troba al paviment del presbiteri de la Catedral.
Escut heràldic
D’or, tres olives del seu color
(El canonge Blanch, en el seu Arxiepiscopologi, diu haver-les vist, quasi esborrades, al peu de la portalada principal de la Catedral).
Rodrigo Tello (1288-1308)
El cardenal Doria el suposa natural de Sevilla; el P. Flórez l’anomena Téllez, i Matute copia al cardenal Arguijo. Havia estat bisbe de Segòvia i no es coneix amb certesa la data de la seva elecció, si bé Villanueva afirma que va ser anterior al 1290.
Va fer construir un retaule per a l’altar major que va ser substituït per l’actual el 1426. Al presbiteri i al lloc ocupat pel cor hi va manar aixecar una tomba per col·locar el cos del beat sant Cebrià, arquebisbe de Tarragona. Va celebrar quatre concilis.
Va ordenar l’enderrocament d’un edifici que existia entre la Catedral i la casa de l’Ardiaca, i que feia que el carrer que donava accés a la porta principal del temple des del castell del Patriarca s’estrenyís.
Va mantenir una llarga discussió amb l’abat i monestir de Poblet pels drets sobre les adquisicions fetes pels monjos de propietats que estaven sota el domini directe de la Mitra.
El pontífex Nicolau IV li va recomanar predicar a la Tarraconense una croada contra els infidels que amenaçaven apoderar-se dels Llocs Sants. Aquesta croada no va arribar a realitzar-se.
Va morir el dia 13 desembre de l’any 1308.
Escut heràldic
Contravair, tres faixes
(De la clau de volta de la nau central de la Catedral de Tarragona).
Donem aquestes armes amb reserves, car per la seva forma també semblen una adarga de dotze cavitats. Les atribuïm a l’arquebisbe Tello perquè Marí les pinta exactament com apareixen a la referida clau i probablement les veié en la llosa sepulcral del prelat, abans al paviment del cor. Avui es troba al paviment del presbiteri, on es pot observar encara en l’angle de la llosa un fragment de l’escut, i la resta està totalment esborrada.
Segle XIV
És el tercer d’aquest cognom que va regir la Seu de Tarragona. No se sap la data de la seva elecció, però en documents datats l’any 1309, el papa Climent V escriu al rei Jaume II i li explica que es troba de viatge i lluny dels cardenals, i no es decideix a confirmar l’elecció feta pel capítol tarragoní del seu prepòsit, Guillem de Rocabertí, per arquebisbe. Ja que la provisió de la seu tarragonina li està reservada al pontífex, demana a l’electe que acudeixi a ell per rebre la confirmació i el pal·li. Va ser confirmat el mateix 1309, perquè l’any següent ja reuneix un concili provincial.
Va celebrar diversos concilis amb l’objectiu de legislar sobre la qüestió dels templers, aleshores de màxima actualitat. El més important va ser el de l’any 1310, on hi prengueren part els bisbes de València, Saragossa, Osca, Tortosa, Lleida i Vic. Hi van ser cridats els templers, els quals després d’un rigorós examen foren absolts d’heretgia. La sentència va ser publicada solemnement davant del concili reunit a la Catedral, a la capella del Corpus Christi, per Arnau Sescomes, canonge i després arquebisbe de Tarragona.
Va crear el càrrec dels síndics del capítol. Va dotar amb vint-i-dues làmpades la Catedral. El 1314 va casar a Lleida el fill de Jaume II, Alfons, amb Teresa d’Entença. Va fer construir una capella dedicada a sant Martí, avui desapareguda.
Va morir a Sant Desideri, diòcesi de Megalona, el 25 de febrer de 1315. Per disposició testamentària va ser enterrat al peu de l’altar de sant Agustí, desaparegut en construir-se la capella del Santíssim. Les seves restes foren traslladades a l’urna existent al mur immediat de la porta de dita capella.
Escut heràldic
De gules, tres pals d’or carregats per tres rocs d’atzur
(Ossera al costat de la capella dels Sants Cosme i Damià, a la Catedral de Tarragona).
Ximeno de Luna (1316-1327)
El seu nom sencer era Ximeno Martines de Luna y Peres de Sesé. En morir l’arquebisbe Guillem de Rocabertí, els sufraganis i el paborde elegiren arquebisbe l’infant Joan d’Aragó, fill de Jaume II, però el papa Joan XXII, per la poca edat de l’escollit, va nomenar Ximeno de Luna, aragonès i bisbe de Saragossa. Ja actua d’arquebisbe el 26 de juliol de 1317.
Durant la seva prelatura l’Església de Saragossa s’erigí en metropolina i acabaren els plets entre Tarragona i Toledo amb relació al bisbat de Sogorb. El 1319 va maridar a Gandesa el primogènit de Jaume II, anomenat també Jaume, amb Elionor, filla del rei Ferran de Castella, matrimoni que no es va arribar a consumar atés que el príncep va prendre l’hàbit de Sant Joan de Jerusalem a Tarragona. El papa el va comissionar per fallar definitivament la qüestió dels templers. L’any 1320 va consagrar a Lleida l’infant Joan d’Aragó com arquebisbe de Toledo, però en intentar aquest portar la creu alçada, el nostre arquebisbe va defensar dels drets dels prelats tarragonins i en virtut de l’acord pres al concili de València, a instàncies de l’arquebisbe Pere d’Albalat, va posar en entredit i cassació a divinis, passés per on passés, el prelat de Toledo. Aquesta actitud va provocar un gran disgust a l’infant arquebisbe i al seu pare, el rei, i va comportar la incoació a la Cúria romana del plet per la primacia, encara avui no resolt. Va assistir a les corts de Girona el 1321, on s’acordà la conquesta de Sardenya.
Durant el seu mandat tingué lloc una ambaixada de tarragonins davant del rei d’Armènia per intentar l’adquisició de les relíquies de santa Tecla, que va tenir com a resultat l’obtenció del Sant Braç de la màrtir. La relíquia va arribar a Barcelona l’any 1320 i a Tarragona, el 1321.
Va fer construir la tanca posterior del cor i el segon cos del campanar.
A instàncies de Jaume II, el papa va decretar que l’arquebisbat de Toledo fos donat a Ximeno de Luna, i el de Tarragona, en administració, amb el títol de patriarca d’Alexandria, al seu fill Joan, que llavors ho era de Toledo. L’u de setembre de 1327 es va fer efectiu l’intercanvi de residències. Moria deu anys més tard.
Escut heràldic
De gules, un creixent d’argent i el peu del mateix metall
(De la porta posterior de l’antic cor de la Catedral de Tarragona).
Joan d’Aragó (1328-1334) Patriarca d’Alexandria
Des de la seva infantesa va demostrar una gran vocació religiosa. Als nou anys el papa Climent V li va conferir ordes menors; als setze anys era abat de Montealegre i als disset l’escolliren arquebisbe de Toledo, consagrat amb tota solemnitat a la Catedral de Lleida en presència de tota la Cort.
Abans ja havia entrat a la cartoixa d’Escaladei. Tot i la seva joventut era admirat per la seva intel·ligència i virtut. El 1320 era prior de Montserrat i als vint-i-vuit anys va ser nomenat arquebisbe de Tarragona i patriarca d’Alexandria. Va fer l’entrada solemne a la ciutat el 28 d’octubre de 1328.
Va consagrar la nostra Catedral el 1331, amb l’assistència dels reis, els infants, els prelats arquebisbes de Sàsser i de Càller i els bisbes de Girona, Lleida, Tortosa i Urgell, i la va posar sota la invocació de santa Tecla. Per expressa autorització i mandat del papa Joan XXII, i a l’església del Miracle, va excomunicar l’emperador Lluís de Baviera i l’antipapa Pere de Corbària, en presència dels bisbes de Tortosa, València, Vic i Lleida i dels abats de Poblet, Santes Creus, Valldigna i d’altres.
El 1333 va donar llicència al paborde Guerau de Rocabertí i a la seva germana vídua d’Alemany, senyor de Ciutadilla, per edificar una capella i altar sota la invocació del Corpus Christi. Aquest any va pagar del seu peculi el segon claustre del Priorat d’Escaladei.
Han arribat fins a nosaltres moltes constitucions dels concilis que va convocar. Recopilà també les dels seus antecessors. A la Catedral de València es conserva un manuscrit de mitjan segle XIV que, amb el títol de Liber contionum evangelicarum, conté els sermons de les domíniques i del santoral; en el foli cinquè hi ha una nota que els atribueix al nostre prelat, amb la indicació que han estat recopilats per un familiar seu. També es conserva un còdex anomenat de la Biblioteca del rei de França, núm. 2.134 de la Biblioteca Nacional de París, que conté cinc sermons de l’arquebisbe infant.
Va costejar la trona del costat de l’epístola i el coronament octogonal del campanar; va regalar a la sagristia de la Seu el valuós cap de santa Úrsula i diverses relíquies de les Onze mil verges, el reliquiari del Braç de santa Tecla i una imatge de plata de sant Agustí. Va morir amb olor de santedat el 19 d’agost de 1334, als 33 anys, a Pobo, quan es trobava de viatge per assistir a l’entrevista que havien de celebrar el seu germà el rei Alfons i el de Castella. Està enterrat al presbiteri de la Catedral de Tarragona, al costat de l’epístola, en un sepulcre amb la seva estàtua jacent.
Escut heràldic
Partit: 1r, Aragó, com a fill de Jaume II; 2n, Anjou, com a fill de Blanca de Nàpols; brisat amb un lambel de tres penjants
(En el seu sepulcre de la Catedral de Tarragona).
Arnau Sescomes (1335-1346)
Nascut al Mas de Sescomes, terme de Puigreig, bisbat d’Urgell, era canonge i vicari general de Barcelona. Com a procurador de dit capítol va assistir al concili de Tarragona el 1312, on va llegir la sentència absolutòria dels templers. Es trobava a Avinyó amb el bisbe de Lleida quan, per defunció de l’arquebisbe de Tarragona, va ser designat pel papa per ocupar la vacant i es va traslladar a aquesta metropolitana abans de l’any 1335, quan ja va celebrar un sínode diocesà, el primer de la història que es conserva. L’any següent va celebrar un concili provincial.
El 1337 mantenia correspondència amb el papa i amb el cardenal Juan de Convenis relativa a l’expulsió dels musulmans d’Espanya. També el rei Jaume II el distingí amb la seva amistat. L’any 1339 va comprar a Francesc de Vallgornera el castell-baronia de Tamarit, que va incorporar a la Mitra. Va defensar amb gran zel els drets de la seva Església i va resoldre les diferències existents al capítol.
Va morir el 9 de setembre de 1346. Està enterrat a la capella de les Verges, avui del Baptisteri, construïda per ell.
Escut heràldic
Quarterat: 1r i 4t, d’argent, tres ones d’atzur; 2n i 3r, de gules, un castell d’or.
(Catedral de Tarragona, capella del Baptisteri).
Sanç López d’Ayerbe (1347-1357)
Natural de Galeriana (Osca), francescà i bisbe de Tarassona. Va fer la seva entrada a Tarragona el mes de maig de 1347, i hom creu que va ser el primer prelat que va rebre dels seus vassalls en reconeixement de senyoriu 25.000 sous, cerimonial que va perdurar en el temps.
Va ser confessor de Pere IV d’Aragó. En el sínode de l’any 1355 hom va acordar que es canviés la forma de computar els dies: que s’abandonés l’any de l’encarnació i les calendes, idus i nones, i que s’establís l’any de la nativitat i els dies es comptessin per l’ordre numeral dels dies del mes. Es va distingir per la seva conducta exemplar durant la pesta de 1348, en la qual moriren tots els rectors de l’arxidiòcesi. Va celebrar quatre concilis provincials.
El 1357 va anar a Valls com feia cada estiu i va contreure una greu malaltia. Per la seva convalescència es va traslladar a Tarragona, on va recaure. Moria a la ciutat el 22 d’agost de 1357. Segons Villanueva va ser enterrat al convent de Sant Francesc d’aquesta ciutat. El seu sepulcre ha desaparegut.
Escut heràldic
D’or, quatre pals de gules; damunt, una creu d’argent carregada per cinc escudets d’argent amb faixa d’atzur (Marí)
Els pals són «Aragó»; els escudets, «Vidaure». Era besnét de Jaume I i de Teresa Gil de Vidaure.
Pere de Clasquerí (1358-1380) Patriarca d’Antioquia
De família catalana, va ser canonge de Barcelona, bisbe d’Osca i de Mallorca i traslladat a Tarragona el febrer de 1358. No apareix en els episcopologis de Mallorca.
L’agost següent va assistir a les corts celebrades a Barcelona, on va destacar de manera tan notable que el papa Innocenci VI el va honorar amb el títol de patriarca d’Antioquia. El rei Pere d’Aragó el va tenir com a conseller.
Va convocar tres concilis provincials i quatre sínodes diocesans. Va construir el pany de muralla que unia Sant Francesc amb Santa Clara, així com la capella absidal de la Catedral dedicada a la Mare de Déu, coneguda com a capella dels Sastres.
Va defensar de forma tenaç els drets de la Mitra davant de les pretensions dels veïns de la ciutat, i les incidències d’aquest plet el portaren a la cort d’Avinyó, on el papa va pronunciar sentència a favor seu.
Va morir a la tornada d’Avinyó, a la ciutat d’Agde, el 10 de gener de 1380. Transcorreguts vuit anys foren traslladades les seves despulles a Tarragona i dipositades en una urna al mur de la capella dels Sastres, al costat de l’epístola de la Catedral.
Escut heràldic
D’or, una campana de sable, carregada per una creu tripòmia d’or. Bordura de vuit peces de sable
(En el seu sepulcre a la capella dels Sastres, a la Catedral de Tarragona; els metalls i esmalts, tal com apareixen al teginat de la sagristia).
Ènnec de Vallterra (1380-1407)
Promogut arquebisbe de Tarragona el 1380, amb motiu del cisma no va prendre possessió de la Seu fins set anys més tard. Mentrestant va regir la Seu de Sogorb amb el títol d’electe de Tarragona. De 1362 a 1369 havia ocupat la Seu de Girona. Era natural del regne de València i va ser conseller de l’infant Martí, duc de Montblanc.
Va celebrar una concòrdia amb el rei Joan sobre les prerrogatives de la metropolitana de Tarragona. Va convocar quatre concilis provincials i tres sínodes diocesans.
A començament del segle XV es va traslladar a Sogorb i durant la seva absència governava els assumptes temporals i espirituals el seu nebot, Lluís de Vallterra, vicari general, i els pontificals i ordes sagrades els celebrava i conferia l’arquebisbe d’Arborea, bisbe auxiliar.
Durant aquells anys es va celebrar el concili de Girona, convocat pel cardenal Pere de Lluna, legat de Climent VII i va ser tan destacada l’actuació del nostre arquebisbe que més tard, sent ja papa el cardenal aragonès, l’envià com ambaixador al seu competidor Gregori, resident a Pisa, per tractar de la conveniència de convocar un concili general que estudiés la forma d’unificar l’Església.
Els últims anys de la seva vida els va passar a València i va morir a una edat molt avançada a Sogorb, el 17 de febrer de 1407. No ens ha estat possible esbrinar on es troba la seva tomba. A la Catedral de Sogorb es troba -en una capella claustral- una magnífica sepultura de la família Vallterra, però sense cap inscripció.
Escut heràldic
Quarterat: 1r i 4t, d’atzur, tres bandes d’or; 2n i 3r , d’atzur, sembrat de flors de lis.
(Del seu retrat a l’oli, que es conserva a la sagristia de l’església parroquial de Munébraga).
Segle XV
Bisbe auxiliar de l’arquebisbe de Vallterra (1402?-1407?)
Arquebisbe d’Arborea. Poc documentat. Arborea (Sardenya) és una arxidiòcesi que va estar activa entre l’any 1200 i el 1437 i que ara forma part de l’arxidiòcesi d’Oristano.
Pere de Sagarriga i de Pau (1407-1418)
Va ser ardiaca de Benasque, dignitat del capítol de Lleida i bisbe de la mateixa ciutat. Es va possessionar de la Mitra de Tarragona el juliol de 1407.
Va donar suport i va servir amb gran fidelitat el papa Lluna i va assistir al concili de Perpinyà on va ser declarat el veritable papa, el qual ostentava la dignitat de cambrer del capítol de Tarragona.
Juntament amb d’altres prelats va assistir al concili de Pisa el 1409. Va ser un dels compromissaris de Casp i la seva actuació en aquesta assemblea ha estat molt controvertida.
En recompensa pels serveis prestats al rei Ferran, aquest el va nomenar el seu canceller i li va concedir el castell i la vila d’Àger, i el va designar conseller del seu fill Alfons quan ell morís.
Va començar la construcció de l’altar major de la nostra Catedral.
Va morir a Barcelona el 31 desembre del 1418, en olor de santedat. Set anys després de la seva mort, en ocasió del trasllat de les seves despulles a aquesta Catedral, va ser trobat el seu cos incorrupte. La seva sepultura està situada al claustre, davant de la porta principal.
Escut heràldic
D’or, una mata de sinople; cortinat de gules, dos paons del seu color
(Catedral de Tarragona, retaule de l’altar major, al costat de l’epístola).
Dalmau de Mur i de Cervelló (1419-1431)
Fill dels barons de l’Albi, nascut a Cervera el 1376. Va ser rector de Valls, ardiaca de Girona i bisbe de la mateixa Seu per elecció del seu capítol el 1415, amb possessió del 1419. Va fer ofrena a la Catedral de Girona de la famosa Bíblia de Carlemany, que havia adquirit a París quan hi havia anat com a ambaixador d’Alfons V el Magnànim, qui el tenia amb gran estima i ja l’havia enviat anteriorment a Roma i a Castella, amb el mateix càrrec, i més endavant el nomenaria canceller i el seu lloctinent a Catalunya. També va ser comissionat, juntament amb d’altres vuit prelats, per complimentar el rei de Nàpols, l’any 1422.
Va celebrar un concili provincial a Tarragona el 10 desembre de 1424. Al costat del capítol es va dedicar entusiàsticament a l’ornamentació de la Catedral, la qual va enriquir amb l’actual retaule de l’altar major, del qual posava la primera pedra el 9 d’abril de 1429.
El 1431 va ser traslladat a Saragossa, on va fer construir l’altar major al mateix escultor que havia obrat el de Tarragona, Pere Joan. Allí moria el 12 de setembre de 1456 i les seves restes descansen en un sepulcre al paviment del cor de la Catedral de Saragossa, cobert amb una llosa on apareix la seva figura jacent orlada amb una inscripció o epitafi, avui en dia il·legible.
Escut heràldic
De gules, un mur de cinc merlets en forma de llances, que és «Mur», dels barons de l’Albi
(Catedral de Tarragona, altar major, al costat de l’evangeli).
Gonçal Ferrandis d’Híxar (1431-1434)
Aragonès, de la noble família d’Híxar, després ducs d’Híxar, electe el 18 d’abril de 1431, va prendre possessió de la Mitra tarragonina el 17 d’octubre i va fer la seva entrada solemne el dia 3 de desembre del mateix any. Quan el papa Martí V el va nomenar arquebisbe encara era llec i el bisbe de Tortosa, Otó de Montcada, el va ordenar de graus, essent subdiaconat a la vila de Reus i diaconat a la de Cambrils. El seu antecessor, l’arquebisbe Dalmau de Mur, el va ordenar prevere a Barcelona i el va consagrar.
Resten poques dades biogràfiques d’aquest prelat. Només podem citar dues constitucions que va dictar en el concili general de Sant Fructuós, el 1433.
El 1435, mentre estava caçant a les muntanyes de Valls, va perdre la vida com a resultat d’una caiguda del cavall. Avisat del desgraciat accident el seu germà Joan, va respondre que fos enterrat sense cap solemnitat, sense llosa, ni epitafi ni altra memòria. Així es va fer, a la Catedral de Tarragona, a prop de la grada del presbiteri.
Escut heràldic
Quarterat: 1r i 4t, d’or, quatre pals de gules, que és «Aragó», com a descendent natural de Jaume I; 2n i 3r, de gules, cadenes d’argent, que és «Navarra», com a descendent legítim de Teobald II
(Del seu segell, col·lecció Sagarra).
Domènec Ram (1434-1445)
Cardenal del títol de Sant Joan i Sant Pau
Natural d’Alcanyís, bisbe d’Osca el 1410, va ser escollit pels parlamentaris d’Aragó perquè fos un dels tres representants del seu regne al Compromís de Casp, allí va celebrar la missa de l’Esperit Sant. El 15 de gener de l’any 1414 va consagrar a Saragossa Ferran d’Antequera. Quan aquest monarca va tractar del matrimoni del seu fill Joan amb la reina Joana de Nàpols, va deixar aquest delicat assumpte a les mans del nostre prelat i a Antoni de Cardona. El Magnànim el va nomenar virrei de Sicília i més endavant legat a la Santa Seu.
El 1515 va ser traslladat a Lleida. Martí V el va crear cardenal amb el títol de Sant Joan i Sant Pau, el 10 de març de 1430, i el va nomenar ambaixador al concili de Basilea. Eugeni IV el va elegir arquebisbe de Tarragona el 25 d’agost de 1434, i més tard bisbe d’Òstia.
Tenia fama de savi i virtuós i gaudia d’una gran popularitat. Va intentar arranjar i acabar les muralles de Tarragona i va projectar la construcció de l’aqüeducte del Llorito.
Va morir a Roma el 25 d’abril de 1445 i està enterrat a la basílica de Sant Joan de Laterà. No ens ha estat possible trobar la seva sepultura, per haver desaparegut després de les moltes modificacions que ha sofert dita basílica al llarg dels anys. Afortunadament, l’historiador sicilià del segle XIX Giovanni E. Di Blasi va fer la transcripció del seu epitafi i el va publicar a la seva obra Storia Cronològica dei Viceré Luogotenenti e Presidenti del Regno di Sicilia (Palerm, 1842):
«HIC JACET REVERINDISSIMUS IN CHRISTO PATER D. DOMINICUS RAM EPIS. PORTUENSIS S.R.E. CARDINALIS TARRACON. NUNCUPATUS QUI OBIIT ANNO DOMINI MCCCXLV. MENS.APRILIS AETATIS SUAE CENTESIMAE VEL CIRCA».
Escut heràldic
D’or, un ram de sinople
(Del seu segell, col·lecció Sagarra).
Domènech, en el seu nobiliari, diu haver vist un penjoll al Museu Diocesà de Tarragona, atribuït al cardenal Ram, amb les següents armes: Quarterat: 1r i 4t, d’or, un ram de sinople, bordura de vuit peces del mateix color, que és «Ram»; 2n i 3r, vairs contravairs en pal, d’or i gules, que és Tarragona.
Era fill de Blai Ram i d’Aldonça Lanaja. Aquesta tenia per armes: D’argent, una faixa d’atzur.
Pedro de Urrea (1445-1489)
Patriarca d’Alexandria
Noble aragonès, fill de Lope Giménez d’Urrea, senyor d’Epila i vescomte de Rueda, i germà d’altre Lope, primer comte d’Aranda. Pere d’Urrea, de la dignitat de prior de la seu de Saragossa va passar a regentar la Seu de Tarragona, amb possessió datada el 24 de juny de 1445. Va fer la seva entrada el dia 19 de maig de 1446.
Aficionat als afers militars, Calixt III el va nomenar general de set galeres que va armar per lluitar contra els turcs, i més tard fou designat capità general de l’Església. En memòria d’aquells fets va fer penjar sobre el cor de la Catedral el seu estendard amb les armes de sant Pere i les seves. Fins fa poc temps encara estava penjat al mateix lloc, damunt dels bancs de la nau central.
El papa va premiar els seus mèrits amb el títol de patriarca d’Alexandria.
Va ser partidari del príncep Carles de Viana, però més tard es va passar al bàndol de Joan II, qui el va recompensar fent-lo canceller i capità general.
Va costejar el cadirat del cor, inaugurat el 1479, i va corregir el Breviari que estava en ús des de l’arquebisbe Olivella. Va fer donació a la Catedral de la magnífica creu coneguda amb el nom de “Creu del Patriarca”, d’una Mitra molt valuosa i d’una capa de cor de tapisseria amb imatgeria.
Va morir el 9 de setembre de 1489, després d’estar 44 anys al capdavant de la Seu de sant Fructuós. Va rebre sepultura al paviment del cor, d’on va ser traslladat a la seva actual sepultura, al presbiteri.
Escut heràldic
Bandat d’atzur i argent de sis peces
(En el seu sepulcre, al paviment del cor de la Catedral de Tarragona. Els metalls i esmalts, de Domènech. Marí les pinta diferent: Bandat de gules i or).
Gonzalo Fernández de Heredia (1490-1511)
Gonzalo Fernández de Heredia havia estat infermer d’aquesta Catedral, bisbe electe de Sogorb i després bisbe de Barcelona. Durant la seva estada a Roma en qualitat d’ambaixador de Ferran el Catòlic, Innocenci VIII el va nomenar arquebisbe de Tarragona, el 13 de juny de 1490.
Amb motiu de l’elecció d’Alexandre VI, va ser nomenat capità de la guàrdia del conclave. Fins a finals de segle va residir a Nàpols amb la missió de reprimir unes revoltes. Durant la seva absència celebrava els pontificals el seu auxiliar Llorenç Pérez, bisbe de Neàpoli i abat d’Àger. Entorn el 1500 va venir per fer-se càrrec de la seva Església.
Va ordenar la impressió del Missal tarraconense. Per poder pagar els deutes contrets amb motiu de les seves campanyes militars es va retirar al monestir d’Escornalbou, i només va tornar a Tarragona amb motiu de la malaltia que el va dur a la mort. Va fer donació a la Catedral dels tapissos que formen la col·lecció d’Arràs.
Va morir el 21 de novembre del 1511 a Valls. Està enterrat al peu de la porta principal de la Catedral. La llosa de coure que fins fa pocs anys cobria la seva sepultura és de gran valor artístic i es conserva al Museu Diocesà.
Escut heràldic
De gules, cinc castells d’or en sautor
(Del coure que cobria el seu sepulcre, avui conservat al Museu Diocesà de Tarragona).
Damunt de la porta principal, a l’interior de la Catedral de Tarragona, hi ha escuts d’aquest prelat, amb els castells ordenats en creu; igualment apareixen els castells en creu en el seu segell (col·lecció Sagarra), i en el tapís anomenat De la bona vida. Mentre va ser bisbe de Barcelona el seu escut només tenia tres castells.
Aquestes armes li provenien de la següent genealogia: Lorenzo Fernández de Heredia va ser pare de Juan, senyor de Zurita, de Fuentes i de Mora, qui es va casar en segones núpcies amb Teresa Centelles. D’aquest matrimoni en va néixer Teresa, la qual es casà amb Gil Ruíz de Liori, senyor de Cascante; els quals tingueren per fill a Gil, en qui va recaure la successió de la casa d’Heredia per defunció del seu germà primogènit sense fills. Es va maridar amb Joana de Bardají i Pinós. Són els pares del nostre arquebisbe.
Segle XVI
Lorenzo Pérez (1502-1542)
Bisbe auxiliar de l’arquebisbe Fernández de Heredia
Lorenzo Pérez, bisbe de Neàpoli. Només sabem d’ell que va ser designat bisbe auxiliar de Tarragona el 16 de gener de 1502. Va ocupar el càrrec fins a la seva mort, el 9 de desembre de 1542.
Alfons d’Aragó (1513-1514)
Va néixer a València pels volts del 1455. En quedar vacant la seu de Tortosa per la defunció d’Otó de Montcada, el rei el va presentar per ocupar aquesta vacant, tot i que només tenia vint anys. Després de regir aquella diòcesi durant trenta-vuit anys, va ser traslladat a Tarragona el juliol de 1513. Va prendre possessió per mitjà d’un procurador, el doctor Esteve Garreta, ardiaca de Tortosa.
Zurita l’esmenta entre els néts de Joan II que assistiren als funerals d’aquest monarca. Dos dels tapissos de la Història de Josep existents a la col·lecció de la Catedral foren donats per aquest prelat.
Va morir el 26 d’agost de 1514 i està enterrat al presbiteri, a mà esquerra i arran la paret, sota una llosa de marbre on hi ha un relleu amb la seva efígie.
Escut heràldic
Quarterat: 1r, d’or, quatre pals de gules que és «Aragó»; 2n, de gules, un castell d’or, que és «Castella»; 3r, d’argent, un lleó de gules, que és «Lleó»; i 4t, d’or, quatre pals de gules, flanquejat d’argent, una àliga de sable, que és «Sicília».
Del seu sepulcre al paviment del presbiteri, arran de la paret del costat de l’evangeli de l’altar major de la Catedral de Tarragona.
Aquestes armes reials li venien per ser fill natural d’Alfons d’Aragó, primer duc de Villahermosa (qui era a la vegada fill natural de Joan II d’Aragó) i d’una jueva conversa, anomenada des del seu baptisme Maria Sánchez Conejo, coneguda per Maria d’Aragó.
Pere Folch de Cardona (1515-1530)
Regia la Seu d’Urgell quan va ser traslladat a la de Tarragona, de la qual es posicionà el 23 de març de 1515.
Abans, havia estat abat de Solsona i de la Portella i prior de Gualter. En aquests càrrecs, en el de conseller dels reis Ferran el Catòlic i Carles V, i en el de capità general de Catalunya, es va desenvolupar amb gran encert.
El 1522 va rebre a Tarragona el papa Adrià VI, i el 23 de juny del 1525 va rebre al port de Tarragona el rei de França, Francesc I, que anava pres a Madrid, després de la seva derrota a la batalla de Pavia. En aquesta ocasió va evitar una temptativa de fugida del monarca preparada pels soldats que el custodiaven, que van al·legar al seu favor el retard amb què rebien la paga.
Va celebrar dos concilis provincials. Va construir les capelles de l’Anunciació i de Santa Maria Magdalena, i a la paret que les separa hi va construir un sumptuós sepulcre destinat als seus oncles: Jaume i Timbor de Cardona.
El papa Lleó X li va encarregar que rebés la informació de la vida i miracles del príncep de Viana. Gran protector del nostre temple, li va fer donació de dues creus d’or i pedreria i de la capa pluvial que havia servit per a la coronació de Carles V, amb les àligues de l’emperador brodades. A més, va donar a la sagristia de la Catedral diversos ornaments litúrgics.
L’11 d’abril de 1530 moria a la vila d’Alcover. Va ser enterrat al costat dels seus oncles.
Segons l’obra de José de Roxas y Contreras Historia del Colegio viejo de San Bartolomé, mayor de la célebre universidad de Salamanca (Madrid, Andrés Ortega, 1766-77), va ser nomenat successor seu el bisbe de Ciutat Rodrigo, Gonçal Maldonado, ambaixador de Carles V a Roma i a França, però no va arribar a prendre’n possessió, per haver mort el mateix 1530.
Escudo heráldico
Cuatro palos de gules, flanqueado 1º, de gules, tres cardos arrancados de oro; 2º, de azur, sembrado de flores de lis de oro y sobre un lambel de tres pendientes de gules.
(Del sepulcro de los Cardona, entre las capillas de la Anunciación y Santo Tomás, en la Catedral de Tarragona).
Usó estas armas como hijo del cuarto conde de Cardona y hermano de Juan, primer duque, uno de los linajes más importantes y antiguos de la nobleza catalana.
Lluís de Cardona i Enríquez (1531-1532)
Nebot de l’anterior. Era bisbe de Barcelona quan, el 1531, va ser traslladat a la Seu de Tarragona, de la qual en va prendre possessió per procurador el 22 d’abril. Va fer la seva solemne entrada el 12 de maig del mateix any.
El seu mandat va durar escassament un any i mig. En aquest breu espai de temps es va produir un esdeveniment de la màxima importància: la secularització del clergat capitular, gràcia obtinguda pel canonge Nicolau Bruguera, conegut com a “Marcilla”, amic íntim del cardenal de Médicis, més tard papa amb el nom de Climent VII. En la butlla que concedia la secularització, el papa atorga als canonges de Tarragona les mateixes facultats, honors i insígnies que als de Toledo.
Va morir el 12 de novembre del 1532 i està enterrat a la mateixa sepultura que l’anterior.
Escut heràldic
Quarterat: 1r i 4t, «Cardona»; 2n, de gules, dos castells d’or, cortinat d’argent i un lleó de gules, que és «Enríquez»; 3r, d’or, una àliga de sable, que és «Cardona».
(Del seu segell, col·lecció Sagarra).
Aquestes armes li corresponien com a fill de Joan Folc de Cardona, cinquè comte i primer duc de Cardona, i d’Aldonça Enríquez i Quiñones.
Girolamo Doria (1533-1558)
Cardenal diaca del títol de sant Tomàs in parione, després de Santa Maria in porticu
Noble genovès, ambaixador de la República davant del papa Juli II. Al concili secret de 1529 Climent XVII el va crear cardenal diaca amb els títols de Sant Tomàs in parione primer, i de Santa Maria in porticu després. Com adjunt del cardenal Hipòlit de Médicis va assistir a la imposició de la corona de ferro de Llombardia a Carles V.
Abans de ser nomenat arquebisbe de Tarragona ja havia administrat les esglésies de Nebbi, Jaca i Osca. Va prendre possessió de la seu tarragonina el 5 de juliol de 1533, a través de poders, i per aquest mitjà va regir la nostra Església: No va visitar mai la seu. D’aquest govern exercit a distància i deixat en altres mans se’n derivaren greus perjudicis, molts d’ells agreujats perquè els vicaris generals eren estrangers. Per tal d’evitar aquests inconvenients, el capítol va demanar que es complís la constitució de l’arquebisbe López de Ayerbe per la qual s’establia que els vicaris generals havien de ser sempre naturals de l’arxidiòcesi, però no va ser escoltat.
No tot foren coses negatives. Es varen celebrar cinc concilis. El cardenal va fer estampar les Constitucions provincials fetes en tots els concilis, dividides per títols i classificades amb mètode. Van precedides de l’Arxiepiscopologi Tarraconense que, amb lleugeres modificacions, ha servit de base als posteriors. La impressió es va fer per Claudi Bornatium l’any 1557 a Barcelona.
Va tenir de bisbes auxiliars els de Neàpoli: Antoni Pérez, que ja el va trobar nomenat per l’arquebisbe Heredia, Miquel Ponte i Fra Francesc Roure. Aquest darrer va morir l’any 1558 i té la sepultura a Poblet.
El cardenal va morir a Gènova el mes de maig de 1558. Està enterrat al panteó de la família Doria, a l’església de Santa Maria de Cel·la.
Escut heràldic
Partit: 1r, d’or; 2n, d’argent; damunt, una àliga de sable coronada
(Del seu segell, col·lecció Sagarra).
Marí afegeix en el pit de l’àliga un escudet de gules amb una tau d’argent. Al missal anomenat de Doria que es conserva a l’arxiu capitular de Tarragona figura una àliga de sable que sosté una darga de gules amb la tau d’argent.
Aquestes armes li corresponien com a descendent d’Ansald Doria (1134) i, successivament, de Simó (1158), Pere Albert (1215), Pere (1237), Lambda (1278), Cèsar (1334), Opicino (1370), Brancaleone (1441) i Agustí, pare del nostre prelat. Aquest, abans d’ordenar-se, havia contret matrimoni amb Lluïsa Espínola (filla del duc de Gènova), amb qui tingué cinc fills que han perpetuat la seva sang a Gènova, segons genealogia certificada pel Collegio Araldico, de Roma.
Lorenzo Pérez (1502-1542)
Bisbe auxiliar del cardenal Doria
Lorenzo Pérez, bisbe de Neàpoli (veure la nota de l’arquebisbe anterior).
Miquel Ponte, O.F.M (1543)
Bisbe auxiliar del cardenal Doria
Miquel Ponte, O.F.M., bisbe de Neàpoli. Va ser designat bisbe auxiliar de Tarragona el dia 1 de juny de 1543. Sembla ser que va morir sense rebre la consagració episcopal i, per tant, sense prendre possessió del seu càrrec.
Fra Francesc Roure, O.P. (1544-1558)
Bisbe auxiliar del cardenal Doria
Fra Francesc Roure, O.P. , bisbe de Neàpoli. Va ser consagrat bisbe per Diego Sarmiento Sotomayor, bisbe d’Astorga. Va ser bisbe auxiliar de Tarragona des del 4 de juny de 1544 fins a la seva mort, el 24 de maig de 1558.
Ferran de Lloaces i Peres
Patriarca d’Antioquia i Cardenal In Pectore
Va néixer a Oriola pels volts del 1498. Va estudiar a Bolònia. Va ser ambaixador de l’emperador Carles V, fiscal del Sant Ofici a València i inquisidor del Tribunal de Barcelona, ciutat on va contraure gran amistat amb sant Francesc de Borja, aleshores virrei de Catalunya amb el títol de marquès de Lombai. S’havia casat i va quedar vidu sense descendència. L’any 1542 va ser nomenat bisbe d’Elna quan encara era seglar, i per aquest motiu va rebre totes les ordes un dia abans de la seva consagració. L’any següent va ser nomenat bisbe de Lleida i com a tal va assistir al concili de Trento. L’any 1553 el traslladaren a Tortosa i amb butlles del 5 d’agost del 1560 va ser elevat a la Seu de Tarragona, de la que en va prendre possessió per poders. Va fer la seva entrada l’u de setembre.
Va celebrar un concili provincial el 1564, que començà a Barcelona i acabà a Tarragona, amb l’objectiu d’acceptar i acatar tot el que s’havia decretat al concili tridentí. El 1573 Felip II va celebrar corts en les quals es tractava la reclamació que una part de Tarragona feia contra l’arquebisbe, al·legant que aquest usurpava al monarca el senyoriu de la ciutat. L’arquebisbe va fer valdre els drets de la Mitra i va aconseguir que el monarca confirmés el vasallatge de la ciutat cap als seus prelats.
En un consistori secret de 8 de febrer de 1566, Pius V el va nomenar patriarca d’Antioquia i el 3 de maig de 1567 el va designar per la Mitra de València, on va morir el 29 de febrer de 1568. Va ser enterrat al Col·legi de Sant Domènec d’Oriola, que ell havia fundat. Havia estat nomenat cardenal in pectore pel mateix pontífex.
En dos medallons de la seva sepultura es llegeix:
«HIC JACET ILMUS. ET REVMUS. DON FERDINANDUS LOACES HUJUS COLLEGII FUNDATOR. EPISCO ELNEN, ILLERDEN ET DERTUSEN, ARCHIEP. TARRACON. ET VALENTIN.
VIR IN UTROQUE JURE MAXIME VERSATUS: ET NON FUIT PERSONARUN ACCEPTOR, UT EJUS SCRIPTA TESTANTUR. OBIIT DIE 28 FEBRUARI 1568 AETAT 70. EJUS TRASLATIO FACTA EST ANNO 1728».
Escut heràldic
Quarterat: 1r i 4t de gules, un nus fet amb una corda i una lletra O; 2n i 3r d’atzur, una mitja lluna d’argent rodejada d’estrelles d’or
(Del seu sepulcre, al Col·legi de predicadors d’Oriola).
La figura dels quarters 2n i 3r correspon al cognom «Lloaces». La del 1r i 4t és parlant: «ñuo», nus en gallec. El cognom de sang de l’arquebisbe per linea baronívola és «Ñuo» i tant ell com el seu germà Joan acreditaren davant del corregidor de Múrcia, el 10 de maig de 1540, que utilitzaven el cognom “Lloaces”, però els corresponia per línia masculina «Ñuo».
Bartolomé Sebastián Valero de Arroitia (1567-1568)
Nasqué a Torrelacárcel (Terol) cap a l’any 1490 i segons explica el pare caputxí fra Martí de Torrelacárcel en un manuscrit de 1831, titulat Noticias curiosas de Torrelacárcel (Arxiu Parroquial de Torrelacárcel), va passar per aquesta localitat un Gran d’Espanya que anava desterrat a València, i per manca d’allotjament s’hostatjà a la casa dels Sebastián; foren tantes les atencions que li tingueren que aquest, agraït, es va fer càrrec de l’educació dels tres fills de la casa que, mercès a aquesta influència, arribaren a les més altes dignitats.
El nostre prelat va ser col·legial de Bolònia, inquisidor de Mallorca, de Còrdova, de Granada i de Sicília, canonge de Sant Joan dels Eremites de Palerm i bisbe de Patti a Sicília, on va reconstruir el palau episcopal. A conseqüència de fortes discrepànces amb el virrei, aquest li va segrestar totes les rendes, fet del qual es lamentava l’arquebisbe de Palerm, Pere d’Aragó, en comunicació adreçada a Felip II. Aquest monarca, en un reial despatx de 23 de març de 1556, va ordenar al virrei que no s’immircís en el procés que havia incoat al bisbe de Patti, les actes del qual va demanar per examinar-les directament. Virrei de Nàpols i, per tres vegades, de Sicília, el 1565 va ser arquebisbe electe de València i traslladat a Tarragona el desembre de 1567. Va governar la nostra arxidiòcesi per espai de quatre mesos. Havia estat confessor de Carles V i, per consell de Felip II, va renunciar a ser cardenal. Va assistir al concili de Trento. Va morir de sobte el dia 14 d’abril de 1568, un Dimecres Sant.
Durant el seu govern, Pere de Castellet, antic sagristà de Tarragona, i aleshores bisbe d’Urgell, va donar a la nostra Seu unes relíquies de sant Fructuós descobertes a la capella de Sant Odó d’aquella Catedral.
Giovanni E. Di Blassi, en la seva Storia Cronológica dei Viceré… di Sicilia (Palerm, 1842), el qualifica de prelat sagaç i prudent.
Escut heràldic
Partit: 1r, d’argent, un braç agafant amb la mà tres sagetes d’or, que és «Sebastián»; 2n, partit: a) partit en banda: a la part superior, d’argent una creu episcopal; d’or una torre de gules a la part inferior; b) un lleó rampant
(Del seu sepulcre al paviment del presbiteri de la Catedral de Tarragona).
Les armes de «Sebastián» li corresponen com a descendent directe, i successivament, de Bartolomé Miguel Sebastián, Martín Sebastián Pérez i Bartolomé Sebastián Luesma, pare del nostre arquebisbe.
Les armes de «Sebastián» figuren damunt de la porta de la casa pairal de l’arquebisbe, a Torrelacárcel. Aquest prelat és el primer que timbra el seu escut amb el capell episcopal. Al sepulcre de l’arquebisbe Loaces també hi apareix un capell, però s’ha de tenir present que va ser construït el 1728.
Gaspar Cervantes de Gaeta (1568-1575)
Cardenal del títol de Sant Vital, després de Sant Martí In Montibus i més tard, de Santa Balbina
Nasqué a Trujillo, diòcesi de Plasència, probablement el 1511, fill de Francisco de Gaeta i Maria Alonso de Cervantes. Va estudiar a Salamanca i París i ben aviat el nomenaren conseller i delegat de l’inquisidor general del regne d’Aragó. Va sobresortir al concili de Trento per la seva eloqüència i saviesa. Va ser inquisidor de Sevilla i Nàpols, arquebisbe de Messina i de Salerno. Traslladat a Tarragona el 1568, va ser nomenat cardenal amb el títol de Sant Vital el 17 de maig de 1570, el 9 de juny del mateix any canvià el títol pel de Sant Martí in montibus, i el 1572 va passar al de Santa Balbina. Va ser legat apostòlic pels regnes d’Espanya, i un dels jutges de la famosa causa contra l’arquebisbe de Toledo, Bartolomé Carranza. Va arribar a Tarragona el maig del 1572.
Durant els tres anys que va regir l’arxidiòcesi va crear la canongia penitenciària, va fundar una residència de pares jesuïtes, un hospici per a pobres, va dotar el d’òrfenes i va crear el seminari Pontifici, considerat com el primer d’Espanya, al qual, més tard (1577), se li va agregar un estudi general universitari.
Va afegir a les muralles un baluard que va prendre el seu nom. Va llegar a la Catedral els tapissos de les sèries de Tobies, de Samsó i de David i els magnífics ornaments coneguts com a «Verdures», així com diversos tapissos d’Arràs a la sagristia.
Va celebrar dos concilis. Va tenir com a bisbe auxiliar, amb el títol de bisbe del Marroc, el qui posteriorment va ser arquebisbe, Joan Terès. Va morir el 17 d’octubre de 1575.
A Trujillo va construir, va dotar i va enriquir d’indulgències l’altar on es diposità el cadàver de la seva mare, a l’església de San Martín, conegut amb el nom d’«altar de Gaeta». Va publicar una obra titulada Instruccions i advertiments molt útils necessaris per les persones eclesiàstiques i principalment pels qui tenen cura d’ànimes, així de com s’han d’haver en les persones, com ensenyar e instruir a sos parroquians en públic y en lo secret de la Penitència (Barcelona, 1575). Aquesta obra havia estat publicada en italià i en arribar aquí la va fer traduir al català per a una millor comprensió i difusió.
També havia publicat a Roma (Heredi di Valerio & Aloisio Dorici), el 1568, les Costituzioni Sinodali della Chiesa Metropolitana di Salerno.
Escut heràldic
Quarterat: 1r i 4t de sinople, dos cérvols passants, que és «Cervantes»; 2n i 3r d’atzur banda de sable, al mig d’argent, acompanyada de dues flors de lis d’or, que és «Gaeta» (Del seu sepulcre, situat entre les capelles de Sant Miquel i les Verges —ara del Baptisteri—, a la Catedral tarragonina). Al mateix sepulcre hi ha un altre escut igual al descrit, però amb unes bandes al cap, i sobretot, un escut de gules amb una creu plena, que són les armes del col·legi de Santa Cruz, de Salamanca, on va estudiar el prelat.
Joan Terès i Borrull (1575)
Bisbe auxiliar del cardenal Cervantes de Gaeta
Joan Terès, bisbe de Marroc (Marràkeix). Va rebre la consagració episcopal de mans de Gaspar Punter, bisbe de Tortosa, i va ser nomenat bisbe auxiliar de Tarragona el 4 de febrer de 1575. El 22 de maig de 1579 va ser designat bisbe d’Elna, des d’on va passar a regir la diòcesi de Tortosa el 14 d’abril de 1586. Va tornar a Tarragona com a arquebisbe el 17 de març de 1587.
Antoni Agustí i Albanell (1576-1586)
Va néixer a Saragossa el 26 de febrer de 1517. Va estudiar a Alcalà de Henares i a Salamanca, universitat on es va doctorar en Dret Civil. Va continuar els seus estudis a Bolònia i Pàdua, i el 1541 es va doctorar solemnement a Bolònia. El 1545 va prendre possessió de l’Auditoria de la Santa Rota, i el febrer de 1555 va emprendre camí cap a Anglaterra, nomenat nunci apostòlic de Juli III. D’allí va viatjar a Bèlgica, des d’on va retornar a l’Auditoria. Pau IV, en una butlla de 1556 li va concedir una canongia a la Catedral d’Osca. El mateix any va ser enviat pel papa a l’emperador Ferran I i va romandre a Viena fins al setembre de l’any següent, quan se’n va anar a Nàpols i Alife, i per indicació de Felip II, a Sicília i Nàpols.
A proposta del propi monarca, el papa Pius IV, el 8 d’agost de 1561, el va nomenar bisbe de Lleida i l’envià al concili Tridentí on va destacar com una figura de primera magnitud.
El 30 d’octubre de l’any 1576 va ser proposat arquebisbe de Tarragona pel rei i nomenat per Gregori XIII, amb data de 17 de desembre següent. Va prendre possessió de la nostra seu el 24 de febrer de 1577 per mitjà del seu procurador i parent Bernat de Sant Climent, prior de Serrabona, i va fer la seva entrada pública el 10 de març del mateix any.
Va projectar construir un museu arqueològic i durant el seu mandat el castell del Patriarca va ser un focus de cultura, on s’hi aplegaven la gent més erudita d’aquell temps. Va reunir una biblioteca molt notable. Va fomentar la impremta a la ciutat, sobretot el taller de Felip Mei, al qual li devem notables impressions. Va morir el 31 de maig de 1586 i el 1594 foren col·locades les seves despulles en un sarcòfag que el mateix Agustí havia manat construir, a la capella del Santíssim de la Catedral.
Escut heràldic
Quarterat: 1r i 4t, d’atzur, una estrella d’or de sis puntes, que és «Agustí»; 2n i 3r, d’or, una àliga de gules, que és «Albanell»
(Al seu sepulcre, a la capella del Santíssim Sagrament de la Catedral de Tarragona. L’estrella figura amb set puntes).
No s’han de confondre aquestes armes amb les del seu germà, bisbe d’Osca, que utilitzava: Quarterat:
1r, “«Agustí»; 2n, «Albanell»; 3r, de gules, una canya d’or de cinc fulles, que és «Siscar»: i 4t, de gules, tres peces d’or, que és «Durall».
La justificació genealògica d’aquestes armes és la següent: Antoni Agustí i Siscar, natural de Fraga, va ser l’últim vicecanceller que hi hagué a Aragó, qui casà amb Aldonça Albanell i de Durall, de família catalana. Tingueren els fills següents: 1r, Pere, que va ser bisbe d’Osca; 2n, Antoni, arquebisbe de Tarragona; 3r, Joan; 4t, Jerònima, casada amb Rodrigo Palafox, senyor d’Ariza; 5è, Maria Isabel, casada amb Cristòbal Reat, alcaid del Castell Nou de Nàpols; 6è, Isabel, casada amb Ferran Folc de Cardona, duc de Cardona; 7è, Jeroni, cavaller de Santiago, batlle general de Catalunya. Antoni Agustí Siscar era fill de Guillem Agustí i nét d’un altre Antoni Agustí Albanell i de Dalmau, i d’Aldonça de Duran i Sant Climent; tots de Barcelona.
Joan Terès i Borrull (1587-1603)
Va néixer a Verdú en una família humil el 1539. Va estudiar a Barcelona i a València. Amb el títol de bisbe de Marroc va ser auxiliar del cardenal Cervantes de Gaeta i, més tard, va ser promogut a la diòcesi d’Elna, d’on va passar a la de Tortosa. El mes de maig de l’any 1587 el papa Sixt V el va traslladar a Tarragona.
Va protegir la fundació d’una residència de pares caputxins, així com d’altres d’agustins i de carmelites, i va millorar notablement l’edifici-convent dels jesuïtes. Va celebrar dos concilis provincials, el primer el 15 de gener de 1598 i el segon el gener de 1602. Es deu a la seva munificència la construcció de les capelles de Sant Joan Evangelista i de Sant Fructuós, conegudes per capelles noves, obra de l’arquitecte Pere Blai.
Va promoure la canonització de sant Ramon de Penyafort. Felip III el nomenà, el 1602, virrei i capità general de Catalunya, i quan anava a Barcelona a prendre possessió d’aquest alt càrrec, va morir, el dia 10 de juliol de 1603. Les seves restes foren traslladades a Tarragona i dipositades en un sepulcre construït entre les capelles noves, que havia manat aixecar.
Va manar imprimir les Constitutionum provincialium Tarraconensium… visae sunt ex decreto secundi concilii provincialis celebrati… (Tarragona, Phil. Robertum, 1593. Reimpressió de 1602). Introdueix les Constitucions el llistat de prelats d’aquesta arxidiòcesi.
Escut heràldic
De sinople, un lleó rampant agafant una creu tripòmea d’or
(En el seu sepulcre, situat entre les capelles de Sant Fructuós i de Sant Joan Evangelista, a la Catedral de Tarragona).
En el seu segell i en l’escut de la portada de les Constitucions provincials que va fer imprimir, l’escut apareix orlat amb la divisa: «Virtute Omnia Teres».
Mentre va ser bisbe de Marroc i d’Elna, i durant els primers anys d’arquebisbe de Tarragona, utilitzava en el seu escut quarters del cardenal Cervantes, en record d’haver estat el seu bisbe auxiliar.
Segle XVII
Joan de Vic i Manrique de Lara (1604-1611)
Va néixer en una masia veïna del monestir de la Murta, prop d’Alzira, el 1530. Va aprendre a València les primeres lletres i va cursar els estudis superiors a la universitat de Salamanca. Va ser ardiaca major de Barcelona i més endavant el nomenaren rector de la universitat de Salamanca, fet insòlit en no ser nascut a la Corona de Castella. Felip II el va enviar a Roma, on el nomenaren bisbe de Mallorca, Mitra que va regentar durant trenta anys. Traslladat a Tarragona, va fer la seva entrada solemne el 10 d’agost de 1604.
Es va distingir per la seva saviesa i esperit caritatiu. Preocupat per la manca d’aigua potable a la ciutat, va projectar fer arribar a Tarragona la que brollava de la font del Llorito, i ho va aconseguir, encara que per poc temps. Per ser el prelat més vell d’Espanya va obtenir un bisbe auxiliar: el Dr. Joan Estelric. Va celebrar un concili provincial a finals del 1607, que es va allargar fins al març de 1608. Va fer donació al capítol d’una imatge de la Immaculada Concepció, de plata, de tres pams d’alçada.
Va morir el dia 4 de març de 1611. En el llibre Coses evengudes en la ciutat y regne de València. Dietari de Mosén Joan Porcar, capellà de Sant Martí (1589-1629) (Madrid 1934), llegim a la pàgina 127: «Fol. 148-647, Dimarts a 6 de mars de 1612 vingué nova com era mort lo Reverendísim señor don Joan Vich, archebisbe de Tarragona, a 4 dit mes».
El seu cos va ser traslladat al sepulcre que la il·lustre família de Vic tenia en el monestir de la Murta, de l’orde Sant Jeroni, on acabava de construir-se l’església nova. Avui es troba enderrocada i desmantellada i no hi queda cap làpida ni rastre de sepulcres.
Escut heràldic
Quarterat: 1r, d’or, dues faixes de gules, que és «Vic»; 2n, castells d’or i lleons de gules, escacat de gules i argent, bordura de gules amb olles, que és «Manrique»; 3r, bandes d’or i de gules, que és «Ferrer»; 4t, d’or, tres matolls de sinople, sobre ones d’atzur i argent, que és «Fajardo».
(Del seu segell, col·lecció Sagarra).
Era fill de Lluís de Vic i de Ferrer, senyor de les baronies de Llaurí, de Benioner, de Beniboquer i de Matada, cambrer de Carles V; i de Mencia Manrique de Lara i Fajardo, dels comtes de Paredes.
Explica l’origen d’aquestes armes el manuscrit existent a l’arxiu del baró de Llaurí, de València, Llibre de la nissaga i descendència dels meus fills, que tracta dels llinatges de Vic, Manrique, Ferrer, Fajardo, Castellví, Mascó, Borja i Belvis, per Àlvar de Vic (1571).
Joan Estelric (1610-1612)
Bisbe auxiliar de l’arquebisbe De Vic i Manrique
Joan Estelric, bisbe de Drago, va ser designat bisbe auxiliar el 17 de maig de 1610 i va ostentar aquest càrrec fins al 14 de novembre de 1622, quan fou nomenat bisbe de Jaca, on va morir el 10 de maig de 1626. Havia estat consagrat bisbe per Joan de Montcada, bisbe de Barcelona i futur arquebisbe de Tarragona, del qual seria també auxiliar. Era originari de Mallorca i el seu escut heràldic era: «Camper d’atzur, set estels d’or, posats dos, tres i dos, el del mig més gran».
Joan de Montcada i de Gralla (1613-1622)
Ardiaca i canonge de Salamanca, prior de Santa Anna de Barcelona i sagristà i infermer de Tarragona, bisbe de Barcelona. Fou traslladat a Tarragona el 23 d’abril de 1613, però no va fer la seva entrada fins el 25 de gener del 1617, a causa de llargues i difícils disputes amb els cònsols de la ciutat. El 1619 el rei li va escriure una carta on li demanava que utilitzés amb moderació el títol de senyor de la ciutat de Tarragona.
Va celebrar dos concilis. Va ser un prelat recte, justicier i caritatiu.
Moria el 23 de novembre de 1622 a Barcelona, i era enterrat a l’església de Pedralbes. Més tard les seves despulles foren traslladades a la Catedral de Tarragona, en una sepultura oberta al paviment del cor, actualment ubicada al presbiteri.
Escut heràldic
Quarterat: 1r, partit, a) de gules, vuit besants d’or, b) d’or, quatre pals de gules, formen «Montcada-Aragó»; 2n d’or, una gralla de sable, que és «Gralla»; 3r, quarterat: a) i d) de sable, un lleó d’or, b) i c) losanges d’argent i d’atzur de banda, formen «Montcada-Ducs de Baviera»; 4t, losanges d’or i sable, bordura de gules carregada per vuit roses d’or, que és «Desplà».
(Del seu segell, col·lecció Sagarra).
Aquestes armes li corresponien com a fill de Francesc de Montcada, primer marquès d’Aitona i de Lucrècia Gralla.
Joan Estelric (1612-1622)
Bisbe auxiliar de l’arquebisbe De Montcada
Joan Estelric, bisbe de Drago (vegeu la nota sobre l’arquebisbe anterior)
Juan de Hoces (1624-1626)
Natural de Còrdova, de la il·lustre família que després foren ducs d’Hornachuelos. Tresorer de Cartagena, va ser traslladat a Tarragona: va prendre possessió el 2 de juny de 1624 i va fer la seva entrada l’11 de novembre del mateix any.
Per ser d’edat molt avançada, la seva prelacia va durar ben just dos anys, però en aquest curt espai de temps va dotar les comensalies i beneficis d’aquesta Seu. Va morir el 22 de maig de 1626 i el clergat menor, agraït al seu benefactor, li va costejar la sepultura.
Escut heràldic
De gules, cinc esporgadores d’argent
(Del seu sepulcre, al paviment del presbiteri -abans al cor- de la Catedral de Tarragona).
Juan de Guzmán y Mendoza (1628-1633)
Pertanyia a l’orde de Sant Francesc. Bisbe de les Canàries, va prendre possessió de Tarragona el 23 de maig de 1628 i va fer la seva entrada el 27 de juliol següent.
Va disputar plets amb el capítol sobre assumptes de jurisdicció i, en defensa pròpia, va escriure un llibre. Va contribuir a la concòrdia entre les dues parts l’abat de Sant Cugat, Francesc d’Erill.
Va celebrar un concili el febrer de 1630. El 1631 hostatjà al seu palau el rei Felip IV, que es dirigia a les corts de Barcelona.
El 1633 fou traslladat a Saragossa, on moria l’any següent. Rebia sepultura a la capella de la Verge Blanca d’aquella Catedral. El seu sepulcre té esculpida l’estàtua jacent del prelat, amb aquesta inscripció:
«SEPVLCVM ILLVSTRISIMI DOMINI D. JOANIS DE GVZMAN ARCHIEPISCOPI CESAR AVGVSTANI OBIT I MARCI ANNO MDCXXXIV».
Va escriure l’obra Divae Prothomartyri Teclae, civitatis, et Provintiae Tarraconem. Patrone d. Compendius Authoritatis, et Proeheminentiae… Archiepiscopo Tarraconen. in sua Metropolitana Ecclesia (Tarragona, Gabr. Robertum, 1631).
Escut heràldic
Partit: 1r, flanquejat, cap i punta d’atzur, una caldera escacada d’or i gules, amb set caps de serp a cada nansa, flancs d’argent amb cinc erminis en sautor, que és «Mendoza»; al mig, un escudet ovalat, l’emblema dels francescans
(Del seu sepulcre).
Antonio Pérez i Maxo (1634-1637)
Després de graduar-se com a col·legial de Salamanca, va ensenyar Teologia en aquesta cèlebre universitat, on era considerat com un oracle. És autor d’una extensa bibliografia. Nomenat abat de San Vicente de Salamanca, no va sortir d’aquesta ciutat fins que fou nomenat general del seu orde a Valladolid, el 1607, càrrec que ostentà fins al 1610. Per dues vegades va governar l’abadia de San Martín de Madrid, entre el 1617 i el 1621 i entre el 1625 i el 1627. Aquest darrer any Felip IV, que li feia consultes amb freqüència, el va presentar per regir la Mitra de l’Urgell, i el 1634 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona.
El 1636 va celebrar un concili provincial, en el qual va decretar que els sermons dins de la província eclesiàstica es fessin en català. Com que el clima de Tarragona li era desfavorable, va aconseguir el 1637 el trasllat a Àvila, però no en va arribar a prendre possessió, ja que l’1 de maig del mateix any moria a Madrid. Va ser enterrat a l’abadia de San Martín, des d’on les seves despulles foren portades a Silos i enterrades definitivament a l’església abacial, al costat del sepulcre de sant Domènec. Li construïren una sepultura sumptuosíssima, que destacava de la modèstia i sobrietat de la del sant fundador, tant era així que l’any 1677 l’abat i el seu consell acordaren enderrocar-la.
Escut heràldic
Partit: 1r, partit, a) d’argent creu de gules, que és el signe de l’abadia benedictina de Valladolid; b) de gules, tres corones d’or, armes de l’abadia de Santo Domingo de Silos; 2n, d’atzur un castell d’or, amb set estrelles, armes de l’abadia d’Oña
(De la portada del llibre d’Antoni Pérez, Authentica Fides, 1632).
Aquest és el primer prelat que utilitza en el seu escut signes que representen episodis de la seva vida religiosa i no els cognoms, tot i que pertanyia a una família noble, segons consta en l’expedient de puresa de sang instruït quan va professar al monestir de Santo Domingo de Silos. En ell llegim que era fill de Pere Maxo i de Martina Pérez de Covarrubias, «hidalgos notorios».
El nostre prelat va utilitzar sempre el cognom matern, perquè el de Maxo, segons l’abat de Silos, que el va ordenar, «no convenía a un monje».
A l’església de San Pedro de Silos, al peu de l’altar del Naixement, hi ha una làpida sepulcral amb un escut que té una creu en el tercer quarter i una torre en el quart, i aquesta llegenda:
«AQVI YACEN FRANCISCO Y PEDRO MAXO, FVNDADORES DESTA CAPILLA, Y EL CAPITAN P. MAXO DE AMARAY BEZEREIS, SV NIETO E HIXO, PATRON DELLA. MVRIO A II DE AGOSTO DE MDCXXXI».
Francesc de Rojas-Borja i Artés (1653-1663)
Va néixer a València pels volts de l’any 1604. Els fets bèl·lics van deixar òrfena la Seu de Tarragona durant setze anys, i aquest prelat va ser el que havia de continuar la gloriosa història iniciada per sant Fructuós. En arribar a Tarragona ja havia estat auditor de la Rota i gaudia de gran celebritat per les Decisiones que havia imprès a Lió. El 4 de juliol de 1653 va prendre’n possessió i entrà a la ciutat solemnement el 25 de gener de 1654. Va trobar el palau del Patriarca mig enrunat i els costums força relaxats. Aviat va posar-hi remei.
Va celebrar dos concilis provincials i va ser traslladat a Àvila el 23 d’abril de 1663, conservant la dignitat d’arquebisbe. El 1672 va passar a ocupar la Mitra de Cartagena-Múrcia. Va morir en aquesta última ciutat l’any 1684 i va ser enterrat a l’església del convent d’agustines descalces, avui reformat, d’on ha desaparegut la làpida sepulcral.
El 1679 es va publicar a Roma, dedicada al cardenal arquebisbe de Toledo, Lluís Portocarrero, i il·lustrada amb les armes d’aquest, una nova edició de l’obra de Fra Francesc de Rojas, Decisiones Sacrae Rotae Romanae, ex Originalibuts depromptae.
Escut heràldic
Quarterat: 1r i 4t, d’or, tres estrelles de cinc puntes d’atzur, que és «Rojas»; 2n, escacat de gules i or, que és «Artés»; 3r, partit; a) d’or, un brau de gules; b) d’or, tres faixes de sable, que és «Borja».
(Del seu segell, col·lecció Sagarra).
Era fill de Joan de Rojas Borja i de Teresa Artés d’Albanell; nét per línia paterna de Pere de Rojas Ladrón, cavaller de Montesa el 1589 i de Francesc Borja i Moral, de Gandia; i per línia materna de Jeroni Artés d’Albanell i de Elionor Mercader.
Juan Manuel de Espinosa (1664-1679)
Va néixer a Sevilla el 1597, fill de Juan d’Espinosa i Catalina Manuel. Va ser col·legial de Salamanca, frare benet, abat de Montserrat i general de l’orde benedictí. El 1660 va ser designat bisbe d’Urgell i el febrer de 1664 va ser traslladat a Tarragona, on va presentar les butlles al canonge Dídac Girón de Rebolledo. Aquest mateix any va convocar i celebrar un concili, i dos més els anys 1670 i 1678. Va visitar diversos cops la seva arxidiòcesi; va reparar i dotar moltes esglésies, entre elles la de la Mare de Déu del Claustre, de la Catedral, i va pagar del seu peculi l’altar major de dita capella. Assistia amb freqüència al cor i va ser un home molt humà i caritatiu.
Va morir el 1679 i la seva sepultura està al paviment del presbiteri (abans al cor).
Escut heràldic
Les del monestir de Montserrat, d’on havia estat abat, damunt de la serra un calze d’or i una sagrada forma d’argent
(En una pedra esculpida, al Museu Diocesà de Tarragona).
Josep Sanxis i Ferrandis (1680-1694)
Va néixer a Almusafes (València), fill de Josep Sanchis i d’Isabel Ferrandis, el 17 desembre de 1622. Als catorze anys va prendre l’hàbit de la Mercè, va professar el 1638 i en dos triennis va obtenir el càrrec de secretari provincial de l’orde. Va ser doctor i professor de la universitat. Ostentà també el càrrec de qualificador del Sant Ofici i com a definidor general va assistir a dos capítols celebrats a Múrcia i Osca. El 1664 l’escolliren mestre general de l’orde i com a tal fou diputat del regne de València. Consagrat bisbe d’Empúries (Sardenya), i més tard bisbe de Sogorb, sense haver-ne pres possessió fou traslladat a Tarragona el 28 de febrer de 1680. Va possessionar-se mitjançant el seu auxiliar Jeroni Solivera, bisbe de Tranòpoli.
Abans d’arribar a general de l’orde va reedificar el seu convent de València, i ja en possessió d’aquest càrrec, va ampliar notablement el monestir del Puig, conegut també amb el nom de la Mercè. Com arquebisbe va beneficiar notablement els convents mercedaris de l’arxidiòcesi.
Va celebrar dos concilis i va publicar l’Ofici propi de santa Tecla. S’ocupà molt d’aquesta església, a la qual, entre d’altres objectes, va obsequiar amb un calze d’or.
Va morir el 26 de març de 1694 i està sepultat al paviment del presbiteri (abans al cor).
Escut heràldic
Partit: 1r, senyal de l’orde la Mercè; 2n, d’atzur, una campana d’argent sobre una muntanya de sinople, que són les del monestir del Puig. Sosté l’escut la creu del Sant Ofici
(En el seu sepulcre, al presbiterio de la Catedral de Tarragona).
A la portada de les Constitucions provincials de 1685 l’escut té una bordura d’atzur, carregada de set estrelles d’or, que fan referència a les que, segons una tradició pietosa, aparegueren indicant on es trobava enterrada la imatge de la Mare de Déu del Puig.
Josep Llinars i Aznar (1695-1710)
Va néixer a Brotó pels volts de 1635. Va vestir l’hàbit de la Mercè a Saragossa el 28 de juny de 1650 i professà el 4 d’octubre de l’any següent. Va ser designat pels càrrecs de comanador de Tarassona i Saragossa, procurador general de la Cúria romana, vicari general dels convents d’Itàlia, provincial d’Aragó el 1685 i general de l’orde el 1686. Va exercir també de qualificador de la Inquisició i examinador sinodal a diferents bisbats. Va ordenar traslladar el cos de sant Ramon Nonat a l’església de Portell, a prop del lloc on havia nascut el sant.
El 1695 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona i fou consagrat a Escarpe. Va ser un predicador molt eloqüent.
Es va dedicar amb gran zel a reparar els estralls de la guerra, en especial als convents dels dominics i dels francescans, que havien quedat quasi en runes a conseqüència de l’explosió d’uns polvorins.
El papa Alexandre VIII el tenia en gran estima. Va celebrar un concili provincial l’any 1699 i un altre diocesà el 1704. Va erigir el convent de l’Ensenyança.
A l’església del monestir mercedari de Portell hi ha una làpida commemorativa de la protecció que va cedir el nostre prelat per a la construcció del temple.
Va morir a Barcelona el dia 15 de novembre del 1710 i el seu cadàver va ser traslladat a l’església de San Lázaro, de Saragossa.
Escut heràldic
Partit: 1r, quarterat, a) i d) d’atzur, un lleó d’or, coronat també d’or; b) i c) d’or, un cor de gules i, sota, quatre faixes de gules, que és «Llinars»; 2n, d’or, un arbre de sinople amb un cor de gules al tronc, sostingut per dos lleons rampants de gules coronats; bordura d’argent amb la divisa: Corda leones in fideis defensiones stiterunt trocidantes sarracenorum, que és «Aznar»; en cap, un escudet amb les armes de l’orde de la Mercè
(D’un escut de pedra, conservat al Museu Diocesà de Tarragona).
En les Constitucions sinodals de l’any 1704 apareix alterat l’ordre dels quarters.
Aquestes armes li corresponien com a fill de Llorenç Llinars i Maria Aznar, el primer va obtenir executòria de noble notori en el procés guanyat davant del Tribunal de Justícia Major d’Aragó, l’any 1658. L’esmentat Llorenç era fill de Joan Llinars, nét d’un altre Joan Llinars, noble del lloc de Service, Vall de Brotó, segons l’executòria de noblesa en poder de la família Llinars.
Segle XVIII
Isidre Bertran (1712-1719)
L’arxiduc Carles d’Àustria, pretendent a la corona d’Espanya, en lluita amb el nét de Lluís XIV de França, Felip d’Anjou, va nomenar, com a successor de l’arquebisbe Llinars, Isidre Bertran, canonge i ardiaca major de Girona. Aquest nomenament el va confirmar el papa Climent XI, i l’arquebisbe electe va ser consagrat al convent de Santa Caterina de la ciutat de Barcelona el 13 de novembre de 1712 per l’arquebisbe de Cesarea i legat papal al davant de Carles III, Jordi d’Espínola, en presència de nombrosos prelats. El 15 d’octubre del mateix any ja havia pres possessió.
Felip d’Anjou, tenint en compte l’adhesió d’aquest prelat a la persona del seu adversari, per decret de 15 desembre del mateix any, prescindint que el papa ja havia transmès el pal·li al nou arquebisbe, el va desposseir, desterrar i va ordenar al capítol que es regís com una seu vacant. El pontífex va censurar la conducta del rei en butlla de 17 de març següent, emparant-se amb la qual l’arquebisbe va dirigir al monarca un escrit amb data de 8 de juliol on se sotmetia a la seva obediència, però Felip V va mantenir l’ordre de desterrament.
Va morir a Gènova l’any 1719 i està enterrat a l’església dels pares caputxins de la Santíssima Concepció. A la làpida que cobreix la seva sepultura diu:
«D.O.M. AD DEPOSITIONEM – HIC JACET ILL.MVS D.D. ISIDORVS DE BERTRAN FEL.MEM ARCHIEP. TARRACON. HISPANIARVM PRIMAS-REGIVSCONSILIARIVS-QVI OBIT GENEVE DIE IX OCTOBRIS ANNO MDCCXIX GENES CAIETAVM PINVM NOT .PVB. GENENSEVM».
Escut heràldic
De gules, dos bandes d’or; com a tenant, l’àliga bicèfala imperial, expressiva de la seva adhesió a Carles III d’Àustria
(Col·lecció de segells Sagarra).
Miquel Joan de Taverner i de Rubí (1720-1721)
Nascut a Barcelona, va ser batejat a Santa Maria del Mar. Ardiaca major de Tarragona i bisbe de Girona amb data 29 de novembre de 1699, durant la guerra de Successió va prendre partit per Felip V i per aquest motiu, en caure Girona en poder dels austriacistes, va marxar a França, on estigué des de l’any 1705 fins al 1711.
Reintegrat a la seva Seu, i vacant la de Tarragona per haver estat desposseït l’arquebisbe Bertran, va convocar, com a degà dels prelats catalans, un concili general que va tenir lloc a Girona l’any 1717, les constitucions del qual va fer imprimir: Constitutiones concilii provincialis Tarraconensis Gerundae celebrati (Girona, Oliva, 1718).
Va prendre possessió de l’arquebisbat tarragoní el 20 de març de 1721 i quatre dies més tard moria a Girona. Va ser enterrat a la capella del Santíssim Sagrament d’aquella Catedral i en la seva tomba hi ha el següent epitafi:
«D.OM.
HIC JACET ILTMUS. ET RDMUS. D.D.MICHAEL JOANNES DE TAVERNER ET RUBI CATHALONIAE SENATU… AC CANCELLARIUS TARRACONENS. ECCLAE. ARCHIDACONUS, POSTEA HUJUS ALMAE SEDIS EPISCOPUS ET TANDEM ILLIUS HISPANIAE PRIMATIS ARCHIEPISCOPUS MULTO POST SEDIS APOSTOLICAE CONFIRMATIONEM, AC SINGULARI HUMANITATE ET DULCEDINE RUBIUS IN SUO PASTORALI MUNERE SEMPER ENITUIT; HIC DIE 24 MARII 1721, SEPTUAGINTA SEX ANNORUM OBDORMIVIT IN DOMINO.
1721.
NEC NON ETIAM ILTMUS. ET RDMUS. D.D. MICHAEL JOANNES DE TAVERNER ET RUBI TARRACONENS. ARCHIEPISCOPUS HISPANIARUM PRIMAS, QUI LONGO VIGINTI UNIUS ANNORUM IN HAC ECCL.» PONTIFICATU CONFECTO; NEC NON CUMPLURIBUS TUM ECCLESIASTICIS, TUM POLITICIS LAUDABILITER EXPLETIS NEGOTIIS, VIRTUTE ET SCIENTIA CLARUS GERUNDAE IN DOMINO OBDORMIVIT».
Escut heràldic
Quarterat: 1r, quarterat; a) i d) de gules, una càbria d’or, enmig tres flors de lis del mateix; b) i c) d’argent, un arbre de sinople; formen «Taverner»; 2n, d’or, una àliga de sable i en el pit un escudet d’argent amb un lleó rampant de gules, que és «Rubí»; 3r, cabriat en vuit peces de gules i or, que és «Montornès» del Vallès; 4t, de plata, un lleó d’atzur llenguat i armat de gules, coronat d’or, bordura dentada d’atzur, que és «Marimon»
(Del seu segell, col·lecció Sagarra).
Aquestes armes li provenien de la següent genealogia: Miquel Joan de Taverner i de Rubí, arquebisbe de Tarragona, era fill de Miquel Joan Taverner i de Madrona de Rubí; per línia paterna era nét de Bernat Taverner Pau i de Jerònima de Montornès Tarafa i Ribot; i per línia materna, nét de Rafel Rubí i Tomassa Marimon. Els «Taverner» foren posteriorment comtes de Darnius, units després als «Fivaller» ducs d’Almenara Alta. En les Constitutiones Sacri concilii provincialis Tarraconensis, Gerundae-celebrati, utilitza únicament les armes de «Taverner».
Manuel de Samaniego i Jaca (1721-1728)
Va néixer a Logronyo el 1679, col·legial de San Bartolomé de Salamanca i penitencier a Santo Domingo de la Calzada, on era el 1719 quan li va arribar la notícia d’haver estat presentat per al bisbat d’Oviedo, càrrec que va rebutjar per la seva gran humilitat amb aquestes paraules: «Jo, bisbe! Jo irreprensible, com exigeix l’apòstol! Quina bogeria!». En demanar-li que consultés la seva definitiva resolució, va respondre: «Per renunciar no necessito consulta, perquè sé certament que sóc indigne d’aital càrrec».
En 1721, a instàncies del cardenal Belluga, el rei el va presentar per arquebisbe de Tarragona, aquest cop sense possibilitat de renúncia. Es va veure obligat a acceptar, però va mostrar el seu gran disgust dejunant tot el dia. Solia repetir que no havia fet cap sacrifici tan gran a Déu en tota la seva vida.
Va fer l’entrada solemne el 21 d’abril del 1722 i en aquesta arxidiòcesi va mostrar gran interès per posar remei als desperfectes que les guerres havien ocasionat a l’Església.
Va predicar amb molta freqüència i va fer la santa visita pastoral repetides vegades. Va anar àdhuc a l’illa d’Eivissa, que en 120 anys no havia vist mai cap prelat.
Va voler renunciar a la Mitra, el pes de la qual se li feia cada dia més insuportable. Per evitar això, el presentaren per l’arquebisbat de Burgos, més proper al seu país i allà va portar la seva gran devoció a santa Tecla. A la Catedral va manar construir una capella sumptuosa que va dedicar a la gloriosa protomàrtir. Per solemnitzar la benedicció va organitzar unes grans festes, de les quals es conserva una relació detallada en el llibre que s’imprimí expressament, titulat: Epítome de la portentosa vida y milagros de santa Tecla y descripción de las fiestas a la colocación de esta imagen en su capilla, inclusa en la Iglesia de Burgos, construïda a expensas de Manuel de Samaniego y Jaca, su dignísimo Arzobispo, per Pablo Mendoza de los Ríos (Burgos, 1737).
Va renunciar a la Mitra el 1740, per retirar-se a Logronyo, on havia nascut. Allí va morir el 3 de març de 1744, i va llegar els seus pocs béns als pobres i a l’hospital de Logronyo.
A sota de la seva partida de baptisme, a la parròquia de Santiago el Real, de Logronyo, hi ha una anotació on consten la data de la seva mort i el lloc de la sepultura, a la mateixa església, a la tomba dels seus pares, avui impossible de trobar a causa de les reformes fetes al temple.
Escut heràldic
Quarterat: 1r, d’atzur, tres castells i ones d’or; 2n, de sinople, banda d’or, travessada amb una espasa d’argent. Bordura d’argent, amb la divisa: «Esta espada se quebrará, mas mi fe no faltará»; 3r, faixes de gules i or, bordura de gules carregada per una cadena d’argent; 4t, de gules, dos dragants, mossegant una cadena d’argent, bordura d’atzur, carregada de sis castells d’or. En cap, escudet, de gules, bandes d’argent, amb la divisa «Ave Maria Piscina».
(De Constitutiones Sacri provincialis concilii Tarraconensis, de 1722 i 1727).
Aquestes armes compostes formen conjuntament les del cognom «Samaniego». La divisa es refereix a la Mare de Déu de la Piscina, que té un santuari prop de Logronyo; i l’escudet en cap és el del Col·legi vell de San Bartolomé de Salamanca, on estudià el prelat. Era fill de Martín Samaniego y Díaz de Ulzurrum, i de Paula de Jaca i Vicuña (de Logronyo); per línia paterna era nét de Lorenzo de Samaniego i Jaca (de Pamplona) i de Catalina Díez de Ulzurrum y Roncal (de Lerín); i per línia materna, nét de Francisco de Jaca i Maria Vicuña, besnét de Martín de Samaniego (nascut a Estella i veí de Pamplona) i de Inés de Jaca. El besavi Martín de Samaniego guanyà l’executòria de noblesa a Navarra, per sentència de 27 d’agost de 1561, en la qual se li reconeixen les armes de «Samaniego», tal com queden descrites.
Pere de Copons i de Copons (1729-1753)
Natural de Barcelona, de la família Copons de Vilafranca. Va ser ardiaca d’aquella ciutat, inquisidor de Catalunya, bisbe de Girona el 1726 i preconitzat metropolità de Tarragona amb data 15 desembre de 1729, amb possessió del 26 de febrer següent.
Fervent devot del Sagrat Cor, va propagar el seu culte per tota l’arxidiòcesi i va aprovar que els jesuïtes canviessin el patró del seu temple: el Sagrat Cor de Jesús enlloc dels Sants Reis.
Va gaudir de l’amistat i la protecció de Felip V. Era caritatiu, pacífic i generós. Va celebrar tres concilis.
Va morir als 74 anys, el 19 d’abril de 1753, Dijous Sant. Va rebre sepultura a la capella del Corpus Christi de la Catedral.
Escut heràldic
De gules, un copó d’or del que surten tres serps de sinople
Timbra l’escut amb una corona de marquès per pertànyer a la família del marquès de Moià
(En el seu sepulcre, a la capella del Corpus Christi, a la Catedral de Tarragona).
Jaume de Cortada i de Bru (1753-1762)
Natural de Barcelona, havia estat auditor de la Rota, canceller de Competències, canonge de Barcelona i bisbe de Zamora, d’on va ser traslladat a Tarragona. Va prendre possessió el 13 de desembre de 1753, però no va entrar solemnement fins al 26 de maig de 1755. El 1757 va celebrar un concili.
A causa de la seva gran devoció per santa Tecla inicià la construcció de la seva capella. Va col·locar la primera pedra el 17 d’agost de 1760.
Va morir el 28 d’abril de 1782 i es troba enterrat sota el paviment de la capella de Santa Tecla, a la Catedral de Tarragona.
Escut heràldic
Partit en tres faixes: 1a, d’atzur, un lleó lleopardat d’or que agafa amb la dreta un cor de gules rodejat de nou estrelles d’argent, sis a la dreta i tres a l’esquerra; de la boca del lleó surten unes abelles d’or; 2a, partit: a) d’argent, un llebrer amb collar de gules; b) d’or, una fènix abrasada. Totes dues formen «Cortada», barons de Maldà; 3a, partit: a) d’or, una mata de sinople, bordura de gules i la divisa: «Concordia res parva crescunt, discordia maximae dilabuntur», que és «Bru»; b) de gules, un cigne d’argent, que és «Canta».
(En la capella de Santa Tecla, a la Catedral de Tarragona).
Justifica aquestes armas la següent genealogia: Jaume de Cortada i de Bru era fill de Rafael Cortada i de Josepa Bru; por línia paterna era nét de Jaume Cortada i de Teresa Cabanes; y per línia materna, nét de Josep Bru Granollacs i de Teresa Canta Oms.
Juan Lario i Lancis (1764-1777)
Fill de Torrecilla del Rebollar (Terol), on va néixer el 7 d’octubre de 1712. Va estudiar a la universitat de Saragossa, on es va graduar com a doctor en Teologia. Era un excel·lent orador, de gran pietat, virtut i saviesa. Va ser vicari de Brea i posteriorment rector de Cosuenda, bisbat de Saragossa. D’allí el va treure l’arquebisbe Francisco d’Arioa y Busto, qui va demanar al rei que el nomenés el seu auxiliar, i per aquest motiu va ser postulat i fou consagrat amb el títol de bisbe letense el 1743 (Carles Ramon Fort, España Sagrada, vol. LI, Madrid, 1879). Va servir d’auxiliar a l’arquebisbe García Manero, a la mateixa arxidiòcesi, on roman fins l’any 1764 quan el designaren per Tarragona.
Va prendre possessió de la nostra Seu el 30 d’octubre del mateix any. A Tarragona va destinar grans dispendis en benefici dels necessitats. Va acabar la capella de Santa Tecla, beneint-la solemnement el 21 de setembre de 1775, tal com descriu el llibre Memoria gloriosa y descripción festiva de las solemnes fiestas que en los días 22 a 25 de septiembre del año 1775, el cabildo y ciudad de Tarragona celebraron la colocación del brazo de Santa Tecla en su santa primada Iglesia (Barcelona, 1776), que va fer imprimir.
Va incorporar la nostra universitat a la de Cervera. Moria el 6 de setembre de 1777, i era enterrat a la capella de Santa Tecla.
Escut heràldic
Quarterat: 1r, escacat d’or i sable; 2n, de gules, un voltor que devora un corder; 3r, d’atzur, un gos passant; 4t, d’or, un arbre de sinople
(De la capella de Santa Tecla, a la Catedral de Tarragona, i de l’altar major de l’església parroquial de Torrecilla del Rebollar).
Joaquín de Santiyán y Valdivieso (1779-1783)
Va néixer el 13 de gener de 1733, a Arce, a la vall reial de Piélagos, diòcesi de Santander. Va estudiar a la universitat de Salamanca i posteriorment al Col·legi de San Bartolomé, també de Salamanca. Va obtenir el grau de llicenciat en Teologia per la universitat i més tard la càtedra de les Arts. Va ser nomenat per oposició canonge lectoral de Plasència i posteriorment d’Astorga i degà de Lugo, d’on Carles III el va presentar per la Mitra de la Seu d’Urgell. La va regir fins que fou traslladat a Tarragona el 15 de maig de 1779. Va prendre possessió el 29 de setembre següent.
Va gastar importants quantitats de diners en l’embelliment de la ciutat: Va construir els passejos de muralles i va obrir la porta de Sant Francesc, a la rambla de Sant Carles (actual Rambla Vella); però la seva obra principal va ser la construcció de quatre llegües d’aqüeducte per la portada d’aigua d’Hospitalet i la restauració de l’aqüeducte romà, amb un cost de 48.000 ducats.
Durant el seu govern va ser creada la diòcesi d’Eivissa, que des de la conquesta de l’illa per l’arquebisbe Montgrí (any 1235) depenia de la Seu de Tarragona. Va morir quasi sobtadament el 5 de juliol de 1783, sense veure acabada la seva obra d’abastiment d’aigua potable. Tenia el seu sepulcre al cor de la Catedral, d’on va ser traslladat en ser suprimit l’esmentat cor al seu actual emplaçament al paviment del presbiteri, al peu de les escales que porten a l’antic altar major.
Escut heràldic
Partit: 1r, d’argent, dos llops de sable que sostenen un arbre de sinople, que és «Santiyán»; 2n, d’atzur, un castell d’or en flames, en cap, una estrella d’argent; bordura d’argent carregada per vuit aspes de gules, que és «Valdivieso».
( D’un escut en pedra, conservat al Museu Diocesà de Tarragona).
El 8 de juliol de 1661 Roque de Santiyán, besavi de l’arquebisbe, va obtenir certificat d’armes, expedit per Juan de Mendoza, rei d’armes de Felip IV, en el qual es descriuen les de Santiyán: «Un escut amb camper d’argent, amb una alzina verda i a cada costat un llop negre, de manera que queden contramirant-se, orlada amb vuit aspes d’or en camp vermell», i per divisa, aquesta quarteta:
«En la defensa de España
venciendo contraria ley
las ganó el de Santiyana
en servicio de su Rey».
Les seves armes es justifiquen amb la següent genealogia:
L’arquebisbe Joaquín de Santiyán era fill de Manuel de Santiyán Velasco Ceballos, tercer senyor del vincle de Santiyán (Arce), i de Manuela de Valdivieso i Sánchez de Tagle (de Santillana). Per línia paterna era nét de Manuel de Santiyán i López, segon senyor del vincle de Santiyán (Arce), cavaller de Santiago, capità d’infanteria , i de Luisa de Velasco Ceballos i Gómez de Ribero, de la casa dels marquesos de Liédana; besnét de Roque de Santiyán i Gutiérrez de Velo, primer senyor i fundador del Vínculo de Santiyán de Arce, membre del Consell Reial, comptador major de Resultes, i de María-Antonia López Ordóñez (de Segòvia). El 1659, Roque de Santiyán, per passar a les Índies, va practicar proves de cristianitat, legitimitat i de noblesa davant de Lázaro de la Sota, alcalde del Real Valle de Piélagos, i Juan Calderón, notari del mateix municipi, amb data 25 d’agost.
Era descendent, successivament, de: Juan de Santiyán i Cabezón, inscrit com a noble en el padró d’Arce, i de Juliana de Secada, filla de Toribio de Santiyán, inscrit també com a noble a l’expressat padró, i María Cabezón Oruña; de Toribio Gutiérrez de Santiyán; de Fernando Gutiérrez de Santiyán; de Diego Barrasa de Santiyán primer veí d’Arce que porta aquest cognom; i de Francisco Sáiz Barrasa, de la casa de Santayana, a la Vall de Soba. Per línia materna l’arquebisbe Santiyán era nét de Pedro de Valdivieso i Mier, Barreda-Yebra (de Santillana del Mar), germà del comte de San Pedro del Álamo i de Luisa Sánchez de Tagle i Pérez Bustamante (també de Santillana), germana del marqués d’Altamira, besnét d’Andrés de Valdivieso i de Catalina de Mier i Barreda-Yebra.
Francesc Armanyà i Font (1785-1803)
Va néixer a Vilanova i la Geltrú, parròquia de Santa Maria, bisbat de Barcelona, el 3 de juny de 1718, fill d’un humil patró de vaixell. Dotat d’un enteniment clar i d’una memòria prodigiosa, foren tan sorprenents els seus progressos en l’estudi, que a l’edat de tretze anys va acabar filosofia. Aficionat al recés i a l’estudi, als catorze anys va renunciar al món i va vestir l’hàbit de l’orde de Sant Agustí al convent de Barcelona. Destacat en ciència i virtut, als disset anys va ser escollit mestre d’estudiants, als divuit rector, als vint-i-cinc mestre de novicis, als trenta-u, secretari de província, als trenta-tres prior de Barcelona, després vicari provincial i després provincial, i tots aquests càrrecs per aclamació, sense fer necessàries les votacions. Pels seus mèrits i virtuts el rei Carles IV el va presentar per la Seu episcopal de Lugo. El 1781 va ser ascendit a la Seu arquebisbal de Tarragona, prenent possessió el 30 de maig del mateix any. Es va distingir per la seva caritat heroica, ferma erudició i esperit tolerant.
Va contribuir amb els seus diners a les obres que aleshores s’efectuaven al port.
Va invertir més de cent mil duros en la restauració de l’aqüeducte iniciada pel prelat anterior, i va tenir la satisfacció de veure arribar l’aigua a la ciutat, l’any 1798, benefici que farà perdurable a Tarragona el nom dels dos il·lustres prelats.
Tenia extraordinària eloqüència i quan va arribar a una edat massa avançada per predicar, va escriure quatre volums de magnífics sermons. Coneixia molt a fons la teologia, el dret canònic, la història universal i les llengües orientals. Fèlix Torres Amat en el seu Diccionario crítico de los escritores catalanes, acaba la biografia d’Armanyà anomenant-lo «esclarecido escritor y santo Prelado».
Va morir als 85 anys, el 4 de maig de 1803. La seva sepultura es troba al presbiteri de la Catedral, al peu de les escales que van a l’antic altar major.
Escut heràldic
D’atzur, una creu grega d’argent, carregada per cinc erminis; al cap, un escudet amb l’emblema dels agustinians
(D’una talla heràldica del Museu Provincial de Tarragona).
Segle XIX
Romualdo Mon i Velarde (1804-1816)
Va néixer a San Martín de Oscos, diòcesi d’Oviedo, el 4 de març de 1749, fill de Fernando Manuel de Mon i Valledor, i de Francisca María Velarde i Valdés de Prada, ambdós de distingida família asturiana i de gran pes específic a la cort de Carles IV. Va estudiar sota la tutela del seu oncle, bisbe d’Àvila, qui l’inspirà la vocació eclesiàstica. Va ser col·legial de San Ildefonso de Alcalà, canonge a la Catedral de Sòria i més tard doctoral; va ser també degà i governador eclesiàstic de Còrdova. Designat per ocupar la Seu tarragonina, va prendre’n possessió el 12 de maig de 1804
Durant la guerra de la Independència va aconseguir gràcies el seu germà Antonio, degà del Consell de Castella, que la Junta Suprema del Regne l’autoritzés a traslladar-se a Mallorca, i va delegar en el canonge Zaragozano el govern de l’arxidiòcesi. El capítol i la població van disgustar-se per la inesperada marxa del prelat i el capítol, en una sessió extraordinària, va aixecar una queixa perquè retornés a la Seu. A la tornada, va trobar el castell del Patriarca, residència dels prelats tarragonins, derruït per ordre del general napoleònic Bartoletti, per la qual cosa va emprendre la construcció de l’actual palau arquebisbal. El 1816 va ser traslladat a Sevilla, on va morir el 16 de desembre del mateix any.
Escut heràldic
Partit: 1r, d’argent, un roure de sinople, un guerrer armat agafant una branca amb la mà esquerra, un gos prop de l’arbre, una mà tallada pel canell clavada en el tronc; al peu de l’arbre, dues espases creuades, i del costat esquerre surt una mà dreta empomant una daga; tot forma «Mon». 2n, quarterat i entat en punta: a) de gules, tres flors de lis d’argent; b) d’or, àliga de sable; c) de porpra, un rèptil d’or; d) de sinople, dos llebrers d’argent; a la punta, d’argent, un arbust de sinople; tot forma “Velarde”
Gran Creu de Carles III.
(A la porta principal del palau de l’Arquebisbat de Tarragona).
Divisa: «Estas armas y blasón,
son de la casa de Mon.
Velarde que la sierpe mató
y con la Infanta casó».
Les armes de Mon, tal com queden descrites, poden veure’s al palau de Mon, comtes del Pinar, a San Martín de Oscos (Astúries).
Antonio Bergosa i Jordán (1818-1819)
Va néixer a Jaca, fill d’Antonio Bergosa Betés i de Teresa Jordán i Benet. Va ser fiscal de la Inquisició a Mèxic, i l’any 1803 bisbe d’Antequera de Nova Granada (Oaxaca). Elegit arquebisbe de Guatemala, hi va renunciar per ser nomenat arquebisbe de Mèxic, on va dirigir la Seu durant tres anys.
L’any 1817 Ferran VI el proposà per a la Seu tarragonina, en va prendre possessió el 2 de març de 1818 mitjançant procurador. Per curar-se d’una greu malaltia que havia agafat durant la seva llarga estança a Mèxic, es va traslladar a Panticosa, i d’allí a Niesca, on va morir el 18 de juliol de 1819. Les seves despulles foren portades a Jaca i enterrades a la seva Catedral.
Va ser autor de Relación de la vida y martirio de Santa Orosia, Patrona de la ciudad de Jaca (Mèxic, 1803). A principis del segle XIX va publicar a Mèxic diversos opuscles i una pastoral on exhortava els indígenes a estudiar castellà.
Escut heràldic
Partit: 1r, d’or, una àliga coronada; 2n, de gules, dos lleons rampants d’or enfrontats; als seus peus, una petxina d’argent
Gran Creu d’Isabel la Catòlica.
(Del seu segell imprès).
Aquestes armes compostes corresponen al cognom «Jordán», de Vilareal, únic representat. De fet, tenia noblesa en els quatre cognoms, com va acreditar quan se li va concedir la Gran Creu d’Isabel la Catòlica.
Jaume Creus i Martí (1819-1825)
Va néixer en una família humil a Mataró el 1760. Canonge doctoral de la Seu d’Urgell el 1814, el proposaren per ocupar la Mitra de Menorca des d’on, el 1819, passà a Tarragona. Peròa causa de l’agitació política d’aquell temps no va prendre possessió de l’arxidiòcesi fins al 18 d’abril de 1824. Va formar part de la Regència del Regne constituïda a la seu d’Urgell el 1822, i en fracassar el moviment absolutista va haver d’exilar-se a França. Fixà la seva residència a Tours.
De tornada, va estar poc temps a Tarragona. Mentre realitzava la visita pastoral el va sorprendre una greu malaltia a Valls. Traslladat ràpidament a Tarragona, moria el 17 de setembre de 1825. Va ser membre del Consell de sa magestat i el gener de 1825 va publicar una pastoral de comiat als diocesans de Menorca.
Té la seva sepultura sota el paviment de la capella del Baptisteri, a la Catedral de Tarragona.
Escut heràldic
De gules, una faixa d’argent, carregada per una columna de pedra, sostinguda per dos lleons rampants de gules; al cap, tres creus d’argent
Gran Creu de Carles III i de Sant Jordi d’Alfama.
(Del seu sepulcre).
Antonio Fernando de Echánove i Zaldívar (1825-1854)
Va néixer a Otxandiano, el 28 de maig de 1768. Fill d’Antonio de Echánove, de la anteiglesia de Mañaría (Biscaia) i d’Engràcia Zaldívar, d’Otxandiano (Biscaia).
Va estudiar jurisprudència a la universitat d’Oñate, on va ocupar el càrrec de rector. Fou ordenat de prevere el 1792 i després de diferents oposicions a càtedres i prebendes, va restar de mestre d’escola a la Seu de Santiago. Va deixar aquesta dignitat per ser abat de La Granja, el 29 de juny de 1818. Va ser preconitzat a Roma amb el títol de bisbe de Leucosia el 2 d’octubre del mateix any i consagrat a l’església de Sant Antoni del Prado, de Madrid, el dia 10 de gener següent. En aquella abadia hi estigué fins que, el 26 d’octubre de 1825, el rei el va presentar per la Metropolitana de Tarragona. Va ser preconitzat a Roma el 13 de març de 1825.
A la mort de Ferran VII, el nostre arquebisbe va ser víctima de tota mena de persecucions, que culminaren l’any 1835, amb ocasió de la cremadissa de convents, amb l’assalt i saqueig del seu palau. Amenaçat de mort, i sense trobar en les autoritats locals la protecció deguda, va marxar a Maó dins una corbeta anglesa. Allí tampoc no va trobar la tranquil·litat i protecció que necessitava, i es va refugiar en un buc francès que el portà a Tolon. D’allí va passar a Niça i més tard a Roma, on va viure amb tota austeritat a la casa missió de Montecitorio.
Va retornar a la seva arxidiòcesi el 1845, amb l’encàrrec també de les de Girona i Tortosa. Va ser prelat domèstic de Sa Santedat, Gran Creu de Carles III i senador del Regne.
Va morir el 15 de novembre de 1854, als 86 anys.
Escut heràldic
Quarterat: 1r, d’or, un arbre de sinople amb un llop passant, orla d’atzur carregada per cadena d’argent, que és «Echánove»; 2n, d’or, arbre de sinople, banda de gules mossegada per dos dragants, una perola a dalt i una altra a sota, que és «Zaldívar»; 3r, d’or, un arbre de sinople amb un porc senglar passant, orla de gules carregada per vuit aspes d’or, que és «Aguirre», de Zumárraga; 4t, d’argent, banda d’atzur, a dalt un ocell, que és «Usaola».
Gran Creu de Carles III.
(Del seu sepulcre a la capella de la Mare de Déu del Claustre, a la Catedral de Tarragona).
Josep Domènec Costa i Borràs (1857-1864)
Va néixer a Vinarós el 1805. Guanyà per oposició la canongia doctoral de Tortosa, l’any 1828. Va obtenir la càtedra de Dret Canònic de la universitat de València, així com la Pabordia d’aquella Seu. Poc temps després va ser doctor de la mateixa Església. En començar la guerra civil, una Junta provisional de Govern el separà de la càtedra el 1840 i l’any 1843 hi va ser restituït.
En reprendre’s les relacions entre la Santa seu i el Govern espanyol, el papa va enviar a Espanya com a legat Monsenyor Brunelli, a qui el Dr. Costa i Borràs, amb la col·laboració de Balmes, instruí en la redacció del nou Concordat. El 12 d’agost de 1847 va ser presentat per la Mitra d’Orense, a la qual renuncià, acceptant més tard el nomenament de bisbe de Lleida, on fou consagrat el 1848. L’any següent va ser presentat per la Mitra de Barcelona, i es manifestà com enemic decidit de les doctrines lliberals i això va comportar que fos deportat a Cartagena, on estigué dos anys.
En el Consistori de Bolònia de 1857 Pius IX el va traslladar a l’arxidiòcesi de Tarragona, de la qual es va possessionar per procura. Va entrar solemnement el 4 d’octubre del mateix any.
Va reformar la demarcació parroquial i va crear a la ciutat de Tarragona les parròquies de la Trinitat i de Sant Francesc, que segregà de la Catedral. Va instituir la devoció de les Quaranta Hores. Va construir un altar a la capella de l’Anunciata, i va fer col·locar reixes a les capelles de la Visitació i de Sant Francesc.
D’acord amb el capítol, va confeccionar uns nous estatuts amb un notable preàmbul, en el qual defensa, amb nous i poderosos arguments, la primacia de l’Església Tarraconense.
Va incrementar amb molts títols la biblioteca del seminari i en va ampliar les dependències de cara a l’acolliment d’estudiants pobres. Estava en possessió de les Grans Creus de Carles III i Isabel la Catòlica.
Va morir el 14 d’abril de 1864 i va ser enterrat a la capella de l’Anunciata. A la seva mort, Ramon Ezenarro publicà les seves Obres completes en sis volums (Barcelona 1865-66).
Escut heràldic
Partit: 1r, d’argent una muntanya de sinople i un lleó rampant que lluita contra dos corbs de sable, forma «Costa»; 2n, partit: a) d’atzur l’anagrama de Maria; b) d’or, les armes de València
Grans Creus de Carles III i Isabel la Catòlica. Divisa: «Diliges».
(Del seu sepulcre, a la capella de l’Anunciació de la Catedral de Tarragona).
Mentre va ser bisbe de Lleida, va utilitzar aquestes armes i al damunt un escudet d’argent, amb un cor coronat d’espines.
Francesc Fleix i Solans (1864-1870)
Va néixer a Lleida l’any 1804. Va ser canonge de Tarragona, sotsdelegat castrense del mateix districte i capellà de Sa Majestat. El dia 12 de novembre de 1845 fou designat per la Mitra de Puerto Rico, que rebutjà i el 14 de gener del 1846 per la Seu de Sant Cristòfor de l’Havana, per la qual va ser consagrat a la reial capella i en presència de la reina Isabel. El 23 de febrer de 1849 aquesta el va proposar per l’arquebisbat de Santiago de Cuba.
El 12 de juny de 1864 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona. Va donar a la Catedral el magnífic tern de la Puríssima. Va assistir al concili Vaticà I, on el designaren primer membre de la diputació dels ordes religiosos i on va rebre el reconeixement com a primat, per la qual cosa es va asseure entre els prelats de la mateixa condició de totes les nacions. Les llargues deliberacions d’aquell concili malmeteren la seva salut i va morir a Vichy, en el viatge de retorn a Tarragona, el 23 de juliol de 1870.
Escut heràldic
Partit: 1r, partit; a) d’atzur, arbre de sinople acompanyat en cap de tres estrelles d’or de cinc puntes, col·locades una i dues i a cada costat del tronc, un dau d’argent marcat de sable; b) d’atzur, tres llances i sis fusos d’argent col·locats tres, dos i un, que és «Fleix»; 2n, partit: a) de gules un sol d’or; b) de gules, castell d’or maçonat i aclarit de sable, que és «Solans».
Grans Creus de Carles III i d’Isabel la Catòlica.
Divisa: «Justitia et pax osculatae sunt».
(Del seu sepulcre, a la capella de Sant Tomàs, a la Catedral de Tarragona).
També consten aquestes armes a la certificació donada pel rei d’armes Pablo Lavergne al baró de Casa-Fleix, germà de l’arquebisbe, amb data 9 de juny de 1847, si bé amb algunes variants en els esmalts.
Amb motiu d’haver-se-li concedit la Gran Creu de Carles III va provar la noblesa dels quatre cognoms: Fleix, Solans, Fàbregues i Armengol.
Mentre va ser sotsdelegat castrense va utilitzar unes altres armes i en un quadre de l’avantsala capitular hi apareixen les descrites, però amb els esmalts canviats.
Constantí Bonet i Sanui (1875-1878)
Va néixer l’any 1808 a Tamarit de Llitera, segons consta a l’arxiu parroquial d’aquesta població, foli 194, del volum 13 de batejos, fill de Mamés Bonet, de Tamarit, i d’Antònia Sanui, d’Auñón. Al seminari de Lleida va rebre les ordes sagrades a títol d’un benefici que va obtenir a la col·legiata de Tamarit i que va posseir fins a l’any 1833. El 1841 va ser nomenat regent de la parròquia de les Borges Blanques, i posteriorment, per mèrits en brillants exercicis, rector en propietat.
Es va doctorar en Sagrada Teologia a la universitat de Saragossa el 1846, i va adquirir una fama justa de gran orador i doctíssim en Ciències sagrades. El 1851 va obtenir la canongia de penitencier de Barcelona i el 1862, va ser promogut bisbe de Girona. Va ser traslladat a la nostra arxidiòcesi l’any 1875.
Moria a Tarragona tres anys més tard (1878). Va erigir la parròquia de Sant Pere Apòstol al barri marítim del Serrallo, de la qual va costejar la construcció de l’església parroquial.
Escut heràldic
Quarterat: 1r, d’atzur, una llitera d’argent, en cap una estrella del mateix metall, que indica que era nascut a la comarca de «Llitera»; 2n, les armes de la Mercè; 3r, d’or, quatre pals de gules, damunt un brau del seu color, recorda la seva vida parroquial a les Borges Blanques; 4t, d’atzur, un sol d’or
Gran Creu d’Isabel la Catòlica.
Divisa: «Charitas mea cum omnibus vobis».
(Del seu sepulcre, al paviment de la capella del Santíssim Sagrament, a la Catedral de Tarragona).
Benet Vilamitjana i Vila (1879-1888)
Va néixer a Sant Vicenç de Torelló el 4 d’octubre de 1812. Seguí amb gran lluïment la carrera eclesiàstica al seminari de Vic, d’on va ser becari. Ordenat prevere amb dispensa d’edat el 24 de setembre de 1836, va desenvolupar el càrrec de mestre d’escola a Sant Julià de Vallfogona. Més endavant va ser cridat al seminari, on va ser catedràtic i vicerector per espai d’alguns anys. El juny de 1854 va obtenir per oposició la prebenda magistral de la seu d’Urgell. Presentat per la seu episcopal de Tortosa el maig de 1861, i preconitzat el 23 desembre, va ser consagrat a l’església del Carme de Vic el 4 de maig de 1862. Va fer la solemne entrada a la capital de la seva diòcesi el dia 15 del mateix mes. El 1869 va prendre part en les sessions del concili Vaticà I, i va romandre a Roma des del principi del concili fins a la invasió de les tropes de Víctor Manuel II.
Durant els calamitosos dies de la Revolució de setembre es va mostrar sempre fidel al seu ministeri i va estar a l’alçada de les circumstàncies, emprenent una enèrgica i engatjada lluita amb les autoritats revolucionàries: sobre el matrimoni civil, sobre la prohibició dels viàtics i altres actes de culte, vindicant sempre els sagrats drets de l’Església. L’any 1876 va aconseguir que li restituïssin els dos edificis del seminari, i va fundar, en el seminari menor, el col·legi de segona ensenyança, agregat a l’Institut. Va visitar la seva extensa arxidiòcesi dues vegades.
Traslladat a l’Església primada de Tarragona el 1879, va prosseguir incansable la seva missió pastoral, complint amb fidelitat la divisa del seu escut «Attende tibi et doctrina». Aquí va deixar lligat el seu nom a l’obra del Seminari, que va aconseguir acabar vencent dificultats que semblaven insuperables. Amb motiu de la celebració de les noces d’or de la seva consagració sacerdotal, va rebre un calorós homenatge dels bisbes sufraganis.
Va morir el 1888 i està enterrat al presbiteri de la capella del Seminari, amb la següent inscripció:
«MORTALES EXUVIAE BENEDICTI VILAMITJANA ET VILA EPISCOPI DERTUSENSIS ET ARCHIEPISCOPI TARRACONENSIS VIXIT ANN. LXXV MENS. X DIES XXIX EPISCOPUS ANN. XVII MENS. II DIES V ARCHIEPISCOPUS ANN. IX MENS. VI DIES IV OBIIT DIE III SEPTEMBRIS ANN. MDCCCLXXXVIII. I.P.CHRIS.R.»
Escut heràldic
Partit: 1r, partit; a) d’argent, una doble creu en el cim d’una muntanya de sinople; b) d’atzur, una casa i un arbre; 2n, d’atzur, una serra i, al mig, una muntanya amb un castell al cim
Divisa: «Attende tibi et doctrina».
(Del seu sepulcre, a la capella del Seminari de Tarragona).
Tomàs Costa i Fornaguera (1889-1911)
Va néixer a Calella el 1828. Va obtenir la canongia lectoral de Canàries. El 1875 passà a ocupar el mateix càrrec a Cadis. El 23 de setembre del mateix any el papa el preconitzava bisbe de Lleida i el 27 de maig del 1889 Lleó XIII el va nomenar arquebisbe de Tarragona, on va fer la seva entrada solemne el 30 d’octubre del mateix any.
Va morir en aquesta ciutat el 9 d’octubre de 1911. A la làpida de la seva sepultura llegim la inscripció següent:
«D.O.M.
RMI. DR. D. THOMAE COSTA ET FORNAGUERA, ARCHIEPISCOPI TARRACONENSIS, INHUMATAE EXUVIAE. GERUNDENSIS DIOECESIS IN OPPIDO V. CALELLA NATUS, ET IN ILLO SEMINARIO MUNERE MAGISTERII ORNATUS.
CANARIENSIS CATHEDRALIS ECCLESIAE CANONICUS POENITENTIARIUS, GADICENSIS DEINDE CANONICUS THEOLOGUS.
ILLERDENSIS EPISCOPUS A PIO IX DIE DIVAE THECLAE DICATA, NEMPE 23 SEPTEMBRIS 1875, PUBLICE NOMINATUS POSTEA A LEONE XIII, DIE 27 MAII 1889 TARRACONENSIS ARCHIEPISCOPUS CREATUS. AETATIS SUAE ANNO OCTOGÉSIMO PRIMO INCEPTO, DIE 9 OCTOBRIS 1911 TARRACONE EX HAC VITA MIGRAVIT. HEIC SEPULTUS IN SIUGNUM TENERRIMI AMORIS QUO ECCLESIAM HANC SPONSAM SUAM DILEXIT CUIUS HONOREM ZELAVIT, PRO EJUSDEMQUE JURIBUS ADVERSUS IMPUGNANTES STRENUE PROPUGNAVIT.
R.I.P.»
Escut heràldic
Quarterat: 1r d’atzur, núvols d’argent envoltant una tau (indica l’especial devoció del prelat a santa Tecla); 2n, d’atzur, un gos passant i una ala amb tres estrelles d’argent, que és «Calella», on ell havia nascut; 3r, d’atzur, un penyasegat que vol dir «Costa»; 4t, un forn, que indica «Fornaguera». Damunt, un escudet ovalat amb l’emblema de Maria
Creu de Carles III.
Mentre va ser bisbe de Lleida utilitzà en el primer quarter l’escut de la ciutat.
Divisa: «Propter mansuetudinem et justitiam».
(Del seu sepulcre a la capella de Santa Tecla, a la Catedral de Tarragona).
Segle XX
Antolín López Peláez (1913-1918)
Va néixer a Manzanal del Puerto, província de Lleó, a la casa caserna de la Guàrdia Civil, el 31 d’agost de 1866. Va guanyar una beca al seminari d’Astorga que li va permetre cursar tota la carrera de franc, compaginant els estudis eclesiàstics amb els de batxillerat. Es doctorà en Teologia i Dret, i als vint-i-cinc anys era nomenat canonge magistral de Lugo, i pocs anys més tard gaudia de la mateixa dignitat a Burgos. El 1904 és bisbe de Jaca. El 1907, senador del Regne.
El 1913 el preconitzaren arquebisbe de Tarragona, on entrà solemnement el 20 de novembre del mateix any. El 27 de gener de 1915 inaugurà el Museu Diocesà. Va ser acadèmic de la Llengua, de la Història, de Belles Arts de San Fernando i va pertànyer a altres corporacions culturals, nacionals i estrangeres.
Es va distingir com orador notable, hàbil polemista i fecund i brillant escriptor.
Va morir a Madrid el 22 desembre de 1918, però les seves restes foren traslladades a Tarragona. Van rebre sepultura definitiva a la capella de Sant Fructuós de la Catedral, on hi ha següent làpida sepulcral:
«HIC JACET VIR ORNATISSIMUS D. ANTOLINUS LÓPEZ PELÁEZ JACENSIU OLIM EPUS. POSTMODUM TARRACONENSIS PRIMATIS ECCLAE. METROPOLITA, IN SENIORUM REGNI COMITIIS P.C., QUI QUA FUIT ORIS FACUNDIA INGENII FACULTATE IN CATHOLICA RE CATHOLICORUM JURIBUS ASSERENDIS, ATQUE ADEO INOPUM OMNIUM RATIONIBUS AB INJURIA VINDICANDIS DICENDO, SCRIBENDO OMNI OPE NITENDO EGREGIAM ASSIDUAMQUE NAVAVIT OPERAM.
DECESSIT MATRITI XI KAL.JAN. A. DNI. MCMXVIII, AETATIS SUAE LII.
HUJUS AMPLISSIMI CONSESSUS CAPITULARES IN LOCO AUSPICATO POSUERE MEMORES.
COETUS PUBLICUS CUI NOMEN “LOS CENTROS COMERCIALES HISPANO- MARROQUÍES” B.D.S.M. FACIENDUM CURAVIT PECUNIA PRO RATA PARTE CONLATA.
R.I.P.»
Escut heràldic
Quarterat: 1r, de gules, una branca de roure, que és «Astorga»; 2n, d’atzur, el viril de «Lugo»; 3r, la Catedral de Burgos; 4t, d’atzur, emblema dels framenors de Sant Francesc, als que pertanyia el prelat; al peu, una calavera, evocació dels fidels difunts
Divisa: «Orate pro persequentibus».
Les armes descrites representen episodis de la seva vida eclesiàstica.
Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1919-1943)
Cardenal del Títol de Santa Sabina
Va néixer a Cambrils el 3 d’octubre de 1868. Va estudiar la carrera d’advocat a la universitat de Barcelona i l’eclesiàstica al seminari d’aquesta ciutat i al Pontifici de Tarragona. Va exercir l’advocacia algun temps a la ciutat comtal, però atret per una gran vocació, va rebre les ordes sagrades el 1899. L’any següent va ser nomenat fiscal substitut del Tribunal eclesiàstic i metropolità de Tarragona, on desenvolupà, també amb caràcter de substitut, els càrrecs de provisor i vicari general. L’any 1905 va ser nomenat amb caràcter efectiu fiscal eclesiàstic i metropolità; el 1909 provisor i vicari general, auditor de testaments i causes pies, i jutge metropolità. El 1907 havia obtingut per oposició una canongia a Tarragona i el 1910 va prendre possessió de la dignitat d’arxiprest de la mateixa Catedral. A més, va ser consiliari del Patronat Obrer, vocal de la Comissió diocesana pel foment de l’Acció Catòlica-social, president del Consell de vigilància contra el modernisme, delegat diocesà per a la Instrucció i resolució d’expedients de redempció de càrregues eclesiàstiques, etc.
L’any 1911, a la mort de l’arquebisbe Costa i Fornaguera, va ser escollit vicari capitular. L’any 1913 fou preconitzat bisbe titular de Pentacomia i el 1914 administrador apostòlic de Solsona, on va romandre fins el 1919, quan succeí el doctor López Peláez com arquebisbe de Tarragona. Fou creat cardenal amb el títol de Santa Sabina el 1921. El mateix any va fundar l’Arxiu Històric Diocesà i va adquirir unes relíquies de sant Fructuós. El 1924 va realitzar els inventaris generals de les esglésies de l’arxidiòcesi; el 1925 celebrà, a la capital, la Setmana sacerdotal eucarística, i l’any 1926 instaurà l’Obra de les santes missions i exercicis espirituals parroquials i creà un nou Museu Històric Diocesà.
L’any 1931 va ser molt celebrada la seva pastoral sobre la Maternitat de Maria en ocasió del VI Centenari de la consagració de la Catedral, així com les seves circulars contra la dissolució de la Companyia de Jesús (gener 1932), sobre les confessions religioses (juny 1933) i sobre la reparació d’injúries (22 d’octubre de 1933). A Tarragona, i per a contrarrestar els efectes de la supressió de l’assignatura de religió en els estudis de batxillerat, va fundar l’any 1933 l’Institut d’Estudis Superiors Religiosos Paedagogium, dirigit per professors del seminari.
Participà en l’organització dels grans actes celebrats a Tarragona en ocasió de la celebració de la setmana Pro Ecclesia et Patria, i en la clausura de la Setmana Social Catòlica de Madrid (1933), en la qual pronuncià una magnífica conferència sobre «La crisis moral y su remedio por la Acción Católica», on hi ha interessants i alliçonadores afirmacions. Va ser també autor d’un llibre on demostrava la il·legalitat de la persecució religiosa que aleshores s’efectuava a Mèxic pel president Calles. En nom de l’episcopat espanyol va contestar, l’any 1933, una carta de l’episcopat xilè.
Obligat a expatriar-se durant la revolució de 1936, després d’haver-se negat a signar la carta de l’episcopat espanyol favorable a l’aixecament militar contra la II República, va morir a la ciutat de Friburg (Suïssa), el 13 de setembre de 1943, portant sempre al cor la seva estimada arxidiòcesi. En ell es va donar la trista paradoxa d’haver estat perseguit pels dos bàndols de la contesa civil. Les seves despulles tornaren a Tarragona l’11 de maig de l’any 1978, i foren enterrades a la cripta de la capella de Sant Fructuós de la Catedral de Tarragona el dia 17 d’aquell mateix mes i any.
Per a més informació sobre aquest il·lustre prelat, creditor de més profund estudi que no pas la pinzellada precedent -sense desmerèixer els seus antecessors- consulteu la següent bibliografia.
Bibliografia bàsica:
– AA.VV.: «Francesc Vidal i Barraquer, 1868/1943», Serra d’Or, núm. 109 (octubre 1968)
– AA.VV.: «L’arribada de les despulles del nostre cardenal», Cambrils, núm. 84 (abril 1978)
– AA.VV.: «Retorn del cardenal Vidal i Barraquer», Quaderns de Pastoral, núm. 53 (maig 1978)
– AA.VV.: «Retorno definitivo a Tarragona. Vidal i Barraquer. cardenal de Catalunya», Destino, núm. 2.118 (11/17 maig 1978)
– AA.VV.: La Iglesia Católica y la Guerra Civil Española. Cincuenta años después, Madrid, Fundación F. Ebert. Instituto Fe y Secularidad, 1990
– Batllori, Miquel: Dos cardenals catalans: Vidal i Barraquer, prelat i patrici, Anselm-M. Albareda, prefecte de la Vaticana i historiador, Galeria de personatges, Editorial Vicens-Vives. Barcelona 1975
– Batllori, M. i V. M. Arbeola: Arxiu Vidal i Barraquer. Església i Estat durant la segona República espanyola 1931-1936, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1971-1991
– Benet, Josep: «La lluita del cardenal Vidal i Barraquer com a home d’Església», Quaderns de Pastoral, núm. 4 (febrer 1970)
– El cardenal Vidal i Barraquer, home d’Església, home de dret, Fets i personatges. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981
– «Cardenal Vidal i Barraquer. De la Valsainte a Tarragona», Butlletí Oficial de l’Arquebisbat, núm. 96 (21-XII-1978)
– Comas i Maduell, Ramon: Gomà-Vidal i Barraquer: dues visions antagòniques de l’Església del 1939, Barcelona. Laia, 1974
– Vidal i Barraquer: síntesi biográfica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977
– Garcia i Jordan, Pilar: Els catòlics catalans i la Segona República (1931-1936), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986
– Manent i Segimon, Albert; Raventós i Giralt, Josep: L’Eglésia clandestina a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939). Els intents de restablir el culte públic, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984
– Marquina Barrio, Antonio: La diplomacia vaticana y la España de Franco (1936-1945), Madrid, CSIC, 1983
– Muntanyola, Ramon: Vidal i Barraquer. Cardenal de la pau. Barcelona, Estela 1969; nova edició revisada de l’Abadia de Montserrat, 1976
– Pont i Gol, Josep: «El cardenal Vidal i Barraquer: sentit d’un retorn», Butlletí oficial de l’Arquebisbat, núm. 80 (25-I-1977)
– Raguer, Hilari: «Le Vicaire du cardenal: Mgr. Salvador Rial Lloberas, Vicaire Général de Tarragone pendant la guerre civile espagnole», Revue d’Histoire Ecclesiastique, 79, 1984
– Raventós i Giralt, Josep: Francesc Vidal i Barraquer, Gent nostra 109. Labor, 1993
– [Rial, Salvador]: «Miniatura psicológica», Boletín Oficial del Arzobispado de Tarragona, 2ª época, núm. 1 (octubre 1943)
Escut heràldic
Partit: 1r, d’atzur, banda d’argent carregada per tres erminis, sota de la banda, càbria d’or, acompanyada de tres roses d’argent, que és «Barraquer»; 2n, partit, a) de gules, un cavall d’argent, b) d’argent, un mascle de guineu, forma «Gimbernat». Al cap escudet de gules, una tau d’argent
Divisa: «Diligite alterutrum».
Posteriorment quarterà l’escut:
1r, d’atzur, banda d’argent carregada per tres erminis; 2n, de gules, un cavall de plata; 3r, d’atzur, càbria d’or, acompanyada de tres roses d’argent; 4t, d’argent, un mascle de guineu del seu color; a la punta, de gules, una tau d’argent
Manuel Borràs Ferré (1934-1936)
Bisbe auxiliar del cardenal Vidal i Barraquer
Manuel Borràs Ferré, bisbe de Bisica. La seva ordenació episcopal va tenir lloc el 22 de juliol de 1934 i va ser consagrat pel cardenal Vidal i Barraquer, del qual va ser bisbe auxiliar des del 19 d’abril de 1934 fins al 12 d’agost de 1936. Havia nascut a la Canonja el 9 de setembre de 1880 i va ser martiritzat a Lilla el 12 d’agost de 1936.
Per a més detalls sobre la biografia d’aquest bisbe màrtir, recomanem el llibre Manuel Borràs i Ferré: una vida al servei de l’Església, de Manuel Fuentes Gasó i Francesc Roig Queralt, editat l’any 2005 pel Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví (ISBN 84-920146-9-5). Un volum de 600 pàgines que es pot considerar gairebé la biografia definitiva.
Manuel Arce Ochotorena (1944-1948)
Cardenal del Títol de Sant Vital
Manuel Arce Ochotorena va néixer a Ororbia (Navarra) el 18 d’agost de 1879, fill de Pedro Arce i Lorenza Ochotorena. Cridat al sacerdoci, cursà i aprovà en el seminari conciliar de Pamplona tres cursos de Llatinitat i Humanitats, tres cursos de Filosofia i els tres primers de Teologia Dogmàtica i primer de Moral, amb les màximes qualificacions acadèmiques que també va obtenir en les disciplines que aprovà en el seminari de Saragossa, on es graduà doctor en Sagrada Teologia, amb la qualificació de Nemine doctorum Discrepante. De 1902 a 1905 va estudiar tres anys de Dret Canònic i un curs de Sagrades Escriptures a la universitat Gregoriana de Roma, graduant-se doctor en Dret Canònic amb la qualificació de Superavit Cum Magna Laude. En els cursos internacionals celebrats a la mateixa universitat el 1904 va obtenir els dos primers premis en Decretals, i durant el mateix curs assistí a l’estudi de pràctiques de la Sagrada Congregació del concili. A Roma va rebre la sagrada orde del presbiterat. També l’any 1904 es graduà doctor en Filosofia a l’acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino.
En tornar a Navarra va ser nomenat professor del seminari conciliar de Pamplona i el 1914 va obtenir per oposició la canongia doctoral de la Catedral de dita ciutat. Va ser vicari capitular el 1922; vicari general el 1923; general apostòlic el 1926 i nomenat bisbe de Zamora el 5 de febrer de 1929. Va rebre la consagració episcopal a la Catedral zamorana del cardenal Federico Tedeschini, nunci apostòlic, el 16 de juny d’aquell mateix any. Va regir aquella diòcesi fins al 22 de gener de 1938 que passà a governar la d’Oviedo, poc després de la caiguda de la capital asturiana a mans de les tropes «nacionals».
Havia actuat en diversos processos de beatificació i canonització, i va ser consiliari de la Junta diocesana d’Acció Catòlica i de l’Associació de Pares de Família.
A Oviedo la seva primera preocupació va ser la reconstrucció espiritual i material de la diòcesi, la qual va trobar sense catedral, seminari, ni palau arquebisbal, amb més de quatre-centes esglésies derruïdes i cent trenta sacerdots assassinats. Davant d’aquesta situació, va escriure les magistrals pastorals El templo y la parroquia i El seminario. Va crear patronats de reconstrucció de la Catedral de Covadonga; posà la primera pedra del nou seminari i del palau arquebisbal i va iniciar la reconstrucció total o parcial de més dues-centes esglésies. Per esmorteir les discòrdies i odis provocats per la revolució i la guerra, va escriure la pastoral La Caridad.
Va fomentar amb gran èxit les organitzacions d’Acció Catòlica, Acció Missional i Acció Catequètica, i el setembre de 1942 se celebraren a Astúries, en bona part per la iniciativa i les gestions del prelat, els solemníssims actes de la consagració de la Cambra Santa (reconstruïda totalment després de la seva voladura durant la revolució d’octubre de 1934) i l’XI Centenari d’Alfons II el Cast.
Preconitzat per a la Seu primada de Tarragona el 29 de març de 1944, va prendre possessió de la mateixa el 26 d’octubre, i va fer la seva entrada a l’arxidiòcesi el 12 de novembre del mateix any. La ciutat li va dispensar una triomfal recepció, sense precedents.
Va ser condecorat amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica i va ocupar la presidència del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.
El Sant Pare el va elevar al col·legi de cardenals amb el títol de Sant Vital, el 18 de febrer de 1946.
Va morir el 16 de setembre de 1948 y està sepultat a la capella del Baptisteri de la Catedral de Tarragona.
Escut heràldic
Partit: 1r, d’argent, cinc flors de lis en sautor, orlat d’escacs de gules i argent, que és «Arce»; 2n, de sinople, cinc banelles de gules en sautor, que és «Ochotorena»; a la punta, de gules una tau d’argent
Divisa: «Ut in omnibus formetur Christus».
Benjamín de Arriba y Castro (1948-1970)
Cardenal del Títol De Sant Vital.
Benjamín de Arriba y Castro va néixer a la seva casa pairal de Ferreria, parròquia de Santa María de Peñamayor, el 8 de maig de 1886. Els seus pares foren Antonio de Arriba i Pilar de Castro, ambdós de la parròquia de Peñamayor.
Benjamín de Arriba y Castro a l’edat de nou anys va anar a viure a Madrid amb els seus pares, i va començar els estudis primaris al col·legi dels pares escolapis de San Antonio Abad on, segons sembla, li havien de treure els llibres a l’hora del pati perquè era molt estudiós. Després del primer curs de batxillerat va passar al seminari per cursar estudis eclesiàstics. Al final dels cursos filosòfics va ser enviat com a becari de la seva diòcesi al Pontifici Col·legi Espanyol de Roma. Es va doctorar en teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i en filosofia per l’Acadèmia Pontifícia de Sant Tomàs de Roma. A la ciutat eterna també va cursar un any de Sagrada Escriptura al Pontifici Institut Bíblic. Es va llicenciar en Dret Canònic a la Universitat Pontifícia de Toledo, i allí va ser ordenat sacerdot pel cardenal Merry del Val, el 14 de juliol de 1912. Des de 1913 fins a 1921 va ocupar al seminari de Madrid les càtedres de Metodologia i Crítica Històrica, Grec Clàssic, Hebreu i Teologia Fonamental. El 1920 va obtenir per oposició una canongia de la qual es va possessionar el febrer d’aquell any. Durant nou anys va ser secretari de cambra i govern del bisbat de Madrid, i el 1930 va passar a ser-ne el provisor i tinent vicari general.
L’u de maig de 1935 va ser preconitzat bisbe de Mondoñedo i el 16 de juny de 1935 va ser consagrat a la Catedral de Madrid pel Dr. Leopoldo Eijo Garay. El dia 19 va prendre possessió de la diòcesi de Mondoñedo, i va fer la seva entrada el 23. Va regir la diòcesi mindoniense durant nou anys, des d’on va ser traslladat a la seu d’Oviedo. El 8 d’agost de 1944 era nomenat bisbe de la ciutat asturiana, i feia la seva entrada el 18 de novembre.
Preconitzat arquebisbe de Tarragona el 22 de gener de 1949, va prendre possessió de la Seu de sant Fructuós el dia 1 de juliol, i va fer la seva entrada a la imperial ciutat dos dies després.Entre les moltíssimes activitats dutes a terme en el seu govern podem destacar-ne algunes. La creació del Full Parroquial de l’Arquebisbat, el 19 de març de 1950, que desenvolupa encara una important tasca pastoral sota el nom de Full Dominical. La Peregrinació Missional de la Mare de Déu de Fàtima, que va començar el 21 de setembre de 1951 i va recórrer durant diversos mesos els pobles de l’arxidiòcesi, i va concloure el maig de 1952 amb la consagració de la ciutat a l’Immaculat Cor de Maria.
Per decret de 15 d’octubre de 1951 va organitzar l’Escola Social sacerdotal. Va crear l’Acadèmia Col·legi de Sant Pau, institució social que va iniciar les seves activitats el 15 d’octubre de 1951 amb una escola nocturna per a nens i joves de les classes més humils de la part alta i perifèria de Tarragona. L’obra predilecta del prelat tarragoní va créixer ràpidament i el 8 d’abril de 1954 el seu fundador i mentor va inaugurar i va beneir l’ampliació de nous locals. Comptava ja llavors amb guarderia infantil, escoles maternals, parvulari, primer ensenyament, iniciació professional, adults analfabets, comerç, escola d’obreres, etc.
Va publicar la seva primera carta pastoral amb motiu de l’any sant de 1950. Va organitzar i va dirigir el Congrés catequètic diocesà, congrés marià de l’arxidiòcesi, celebrat del 3 al 7 de novembre de 1954; el XVII Centenari del martiri de sant Fructuós i els seus diaques sant Auguri i sant Eulogi, celebració de l’any jubilar des del 21 de gener de 1959 fins al 21 de gener de 1960. Durant aquest any jubilar van ser clausurats els processos de beatificació, o declaració de martiri, del Servent de Déu doctor Manuel Borrás i Ferré, bisbe auxiliar, i dels cent quaranta-sis religiosos i sacerdots màrtirs de l’arxidiòcesi, expedient del qual va ser vicepostulador el germà Joaquim Donato, i incoat per desig del Dr.de Arriba y Castro.
El 18 de maig de 1950 va rebre una relíquia autèntica de sant Pròsper per a la Catedral, on pot venerar-se. Joan XXIII concedí, a proposta del Dr.de Arriba y Castro, la celebració d’ofici i missa del sant bisbe a tota l’arxidiòcesi, vinculada a la data de la recepció de la relíquia. Recordem que sant Pròsper havia estat bisbe de Tarragona (segle VIII), i que es va refugiar i morir a Camogli (Ligúria-Itàlia) amb motiu de la invasió àrab.
El 1950, com a representant de l’episcopat espanyol, va assistir als actes celebrats a Londres amb motiu de la commemoració del primer centenari de la Jerarquia Catòlica d’Anglaterra. El mateix any, el 18 de juny, va beneir i inaugurar la casa diocesana d’exercicis espirituals de Selva del Camp iniciada pel cardenal Arce Ochotorena, que porta el seu nom.
Per decret de 25 de març de 1952 augmentà el nombre d’arxiprestats i hi distribuí les parròquies. Va pronunciar l’oració fúnebre amb motiu del trasllat de les restes mortals dels reis de la Corona d’Aragó des de la Catedral tarragonina fins al Monestir de Poblet (3 i 4 de juny de 1952). Va presidir l’acte el llavors cap d’Estat, Francisco Franco Bahamonde.
El 1953 fundava el col·legi episcopal Nostra Senyora de la Mercè de Montblanc, amb la intenció d’atendre la formació dels joves d’una comarca geogràficament separada dels centres urbans. El 21 de maig de 1964 entrava en la categoria de «Reconegut de grau superior».
El dia 9 de maig de 1953 presidia el Jubileu i els actes del VII Centenari de la reconquesta de Siurana. Efectuà la cerimònia d’imposició de les corones a la Mare de Déu i al Nen. El 24 d’agost del mateix any, la Sagrada Congregació de Ritus nomenava sant Pau patró coprincipal de l’arxidiòcesi de Tarragona, juntament amb la Mare de Déu en el misteri de la Nativitat.
El 12 de gener de 1953 Píus XII el va nomenar cardenal. Li va ser imposat el solideu el 15 de gener de 1953 a la Catedral de Tarragona pel legat pontifici, membre de la guàrdia noble, el marquès Silvio Ghini. El bitllet del seu nomenament va ser firmat pel prosecretari d’Estat Gian Baptista Montini, anys més tard papa Pau VI. El cap de l’Estat espanyol, general Francisco Franco Bahamonde, li va imposar la birreta cardenalícia a la capella del palau d’Orient de Madrid el dia 19 de gener, juntament amb els nous cardenals Cicognani i Quiroga Palacios.
El dia 25 del mateix mes, festa de la conversió de sant Pau, entrava solemnement a Tarragona. El capell cardenalici li va ser imposat per Pius XII al palau de Castelgandolfo el 29 d’octubre i li va conferir el títol de l’església romana de Sant Vital, una de les més antigues de Roma, del qual va prendre’n possessió el dia 4 de novembre.
El 1953, com a representant d’Espanya, assistia a Dublín als actes celebrats a propòsit del centenari de la mort de sant Patrici; i al Congrés internacional de la infantesa, a Lisboa.
El dia 21 de setembre de 1954, a Rocallaura, oficià la cerimònia de la solemne coronació canònica i entronització al seu nou tron de la Mare de Déu del Tallat, proclamada, així mateix, per breu apostòlic de 8 d’agost del mateix any, celestial patrona de vint pobles de la comarca i titular principal de l’església parroquial d’aquella localitat.
Va imposar a la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus, el 24 d’octubre de 1954, la valuosa corona que els reusencs ofrenaren a la seva excelsa patrona, amb motiu de la commemoració del cinquantenari de la seva coronació canònica.
Beneí i inaugurà el temple parroquial de Sant Pau de Tarragona el 22 d’abril de 1957, iniciat i dut a terme per la seva iniciativa.
El 14 de juliol de 1962 va celebrar les noces d’or sacerdotals. El Sant Pare el felicità per mitjà d’una carta autògrafa. La Diputació Provincial li va imposar la medalla d’or de la província i se li féu lliurament, també, del títol de fill adoptiu de Tarragona.
El 25 de gener de 1963 obria el XIX Centenari de sant Pau, any jubilar paulí celebrat a Tarragona per al qual el propi cardenal va publicar un treball titulat San Pablo en España que, juntament amb l’homònim del doctor Serra Vilaró, va tenir gran difusió.
Va assistir a dos conclaves per a l’elecció de nou papa: Joan XXIII (1958) i Pau VI (1963).
L’11 de desembre de 1963 va beneir l’emissora diocesana EAK 53 Ràdio Popular de Reus, que actualment pertan a la cadena COPE.
Els Cursets de cristiandat, nascuts a Mallorca i sembrats a Creixell per voluntat del cardenal, creixeren i es desenvoluparen a l’arxidiòcesi. A petició del Dr. de Arriba y Castro, sant Pau fou nomenat celestial patró dels Cursets de cristiandat (breu pontifici de 14 de desembre de 1963).
Inaugurà el santuari de la Mare de Déu de Loreto, a la muntanya del «Llorito» de Tarragona, el 20 de juny de 1964.
Va sofrir una delicada intervenció quirúrgica, en una clínica de la Barcelona, el 10 de setembre de 1964. Dotze dies més tard tornava a Tarragona convalescent de l’operació i no podia assistir a la tercera sessió conciliar, iniciada el 14 de setembre d’aquell mateix any.
A propòsit del concili Vaticà II publicà diverses exhortacions pastorals, així com entrevistes a través dels diferents mitjans de comunicació social. Va tenir diverses intervencions en el transcurs de les altres sessions, en especial sobre temes de llibertat religiosa i l’Església dels pobres.
El 2 d’octubre de 1966 efectuà la benedicció i inauguració del nou col·legi-residència Sant Pau d’ensenyament mitjà, a Tarragona, construït pel Ministeri d’Educació Nacional i cedit a l’Arquebisbat per al seu funcionament com a internat, i secció delegada de l’Institut Nacional d’ensenyament mitjà. Una altra iniciativa del prelat tarragoní, a qui tant preocupava la formació moral i intel·lectual de la joventut.
El dia 26 de juny de 1966 va coronar canònicament la imatge de la Mare de Déu del Lledó de Valls. L’any següent creava el Consell presbisteral (20 de setembre de 1967).
El 16 de novembre de 1967 inaugurava la residència sacerdotal Sant Fructuós, aixecada a la plaça Verdaguer de Tarragona. El cardenal manifestava, en aquesta jornada, la seva profunda satisfacció en oferir aquesta residència als seus sacerdots estimats. Comptava amb diversos pisos independents. Per decret de 7 de desembre de 1967 a Falset s’obria un col·legi menor, promogut pel cardenal de Arriba y Castro.
El 1968 assistí als actes del centenari de la consagració de la Catedral de Nôtre Dame de París, en representació de l’episcopat espanyol.
Fou membre de les sagrades congregacions de Religiosos i instituts seculars, Ritus, Causes dels Sants i de la Fàbrica de Sant Pere.
Va participar en els congressos eucarístics internacionals de Munic, Buenos Aires i Rio de Janeiro.
Ocupà amb gran zel i diligència els càrrecs de president de la Comissió episcopal de migració i promotor del Moviment apostòlic-social gitano a Espanya.
Va fundar el Patronat diocesà de suburbis, dels quals depenien vuitanta mestres. Es preocupà intensament de l’educació de nens i nenes, en especial de les barriades, creant tres escoles de formació professional: Bonavista i Acadèmia-Col·legi de Sant Pau (a Tarragona) i Falset.
Va efectuar el trasllat del cor de la Catedral. Va construir l’Arxiu Històric Arxidiocesà.
Aquestes i moltes altres activitats les va realitzar al capdavant de l’arxidiòcesi de Tarragona durant vint-i-un anys, fins que el 19 de novembre de 1970 Pau VI va acceptar la seva renúncia. Va anar a viure a Cardedéu (Barcelona), on el va acompanyar el seu secretari particular, Mn. Ramon Gallisà. Va visitar en diverses ocasions la seva antiga arxidiòcesi, destaquem la visita del 12 de desembre de 1971, amb motiu de la consagració de l’altar del santuari de la Mare de Déu. del Loreto, a Tarragona, i la benedicció de la primera pedra del Centre d’Espiritualitat i Orientació vocacional, al costat del santuari lauretà; i la de Riudoms, el dia 22 de novembre de 1972, a propòsit de la rebuda de les despulles mortals del beat Bonaventura Gran.
El 10 de febrer de 1973, el Dr. de Arriba y Castro va ser ingressat a la clínica Quirón de Barcelona a causa d’una afecció de tipus gripal-respiratori, que va anar agreujant-se per un procés tumoral que ja patia. A les 3.45 de la tarda del dia 8 de març, després d’haver sentit missa i combregat devotament, com tots els dies, el cardenal Benjamín de Arriba y Castro, arquebisbe dimissionari de Tarragona, va lliurar plàcidament la seva ànima a Déu. El dia 9 a la tarda el seu cadàver va ser traslladat des de Barcelona a Tarragona, al palau arquebisbal, on va romandre dos dies.
Acabada les solemnes exèquies a la Catedral, el cadàver del cardenal de Arriba y Castro va ser inhumat a l’església parroquial de Sant Pau de Tarragona, beneïda i inaugurada pel mateix prelat. Al terra del presbiteri d’aquesta església parroquial, sense ornaments de cap classe, reposen les restes del Dr. de Arriba y Castro. Una humil làpida de marbre recorda la important lliçó paulina, redactada per l’«apòstol de l’Apòstol» que diu: «Paulus vel solus sufficeins mihi fuisset/ Christi argumentum/ haec verba sculpi voluit/ emmus. ac. revdmus. Beniaminus/ Cardinalis de Arriba y Castro/ Olim Archipiscopus Tarraconensis/ Obit VIII idus Martias A. D. MCMLXXIII/ orate pro eo».
Durant l’estada a Mondoñedo li va ser concedida la Gran Creu de Mèrit Naval, amb distintiu blanc; durant la d’Oviedo, la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, i a Tarragona, la Gran Creu d’Alfons X el Savi.
Escut heràldic
Part superior: Al centre, sobre fons d’argent, calze amb rajos d’or i sagrada forma blanca amb creueta negra, agafat de l’escut de la ciutat de Mondoñedo, la seva primera diòcesi.
Als costats: Monograma d’argent de la Mare de Déu i sant Josep, sobre fons d’atzur (la vara de sant Josep del mateix color). El primer agafat de l’escut de Covadonga, com a record de la diòcesi d’Oviedo. El segon en record del col·legi espanyol de Sant Josep de Roma.
Part inferior: Griu d’or sobre camp d’atzur, detall heràldic del cognom “Arriba”, i sis rodelles blaves sobre fons d’argent, emblema del cognom «Castro».
Extrem: Tau i dues besants d’argent sobre fons vermell, emblema de l’arquebisbat de Tarragona.
Divisa: «Traham eos in vinculis caritatis».
La creu arquebisbal, d’or. El capell, vermell.
Laureano Castán Lacoma (1954-1964)
Bisbe auxiliar del cardenal de Arriba y Castro
Laureano Castán Lacoma, bisbe de Dalisande a Isàuria. Va ser bisbe auxiliar del cardenal de Arriba y Castro des del 24 de febrer de 1954 fins al 7 de febrer de 1964. Havia rebut la consagració episcopal de mans de l’esmentat cardenal el 13 de juny de 1954 a l’església del monestir de Poblet. Va néixer el 8 de novembre de 1912 a Fonz (Osca). De Tarragona va passar a ser bisbe de Sigüenza-Guadalajara (1964-1980). Va morir a Roma el 28 de setembre de 2000.
Josep Pont i Gol (1970-1983)
Neix a Bellpuig (Urgell, diòcesi de Solsona) el 9 d’abril de 1907. El 1926 completa els estudis eclesiàstics a la universitat gregoriana de Roma: teologia (en grau de doctorat) i dret canònic (en grau de batxillerat). Rep el presbiterat a Roma el 21 de marc; de 1931. Exerceix diferents serveis pastorals al seu bisbat de Solsona, on també li són confiades distintes responsabilitats diocesanes, entre les quals la de secretari de cambra i govern, essent bisbe d’aquesta seu el doctor Vicent Enrique y Tarancon. Preconitzat bisbe de Sogorb el 4 d’agost de 1951, rep l’ordenació episcopal el 30 de novembre del mateix any a l’església arxiprestal de Bellpuig. Pren possessió de la diòcesi de Sogorb el 30 de gener de 1952. Després d’una remode1ació de límits diocesans de què ell mateix té cura, és nomenat bisbe de Sogorb-Castelló el 31 de maig de 1960. Participa en el concili ecumènic Vaticà II, on té algunes intervencions i en relació amb el qual fa pública la carta pastoral L ‘Església davant del concili (1962), de ressò internacional. El Vaticà II marcà definitivament l’estil pastoral de Pont i Gol: obert, dialogant, proper, renovador, evangelitzador i participatiu. És nomenat arquebisbe de Tarragona el 26 de novembre de 1970. Per poders pren possessió d’aquesta seu metropolitana i primada el 21 de gener de 1971 i hi fa la solemne entrada el 24 del mateix mes. El 1976, per primera vegada (i els primers a tot l’estat espanyol), els bisbes de Catalunya amb l’arquebisbe Pont i Gol com a metropolità fan la seva preceptiva visita quinquennal a Roma de manera conjunta. L’arquebisbe Pont i Gol, a través d’uns seus enviats i representants (el bisbe d’Urgell i el secretari general de l’arquebisbat de Tarragona) negocia un modus operandi amb el president Tarradellas, a Saint Martin le Beau, pel que fa a les relacions entre la Generalitat i els bisbes de Catalunya, basades en una “mútua independència i sana cooperació”. Com a metropolità i president de la Conferència Episcopal Tarraconense impulsa la vertebració i la coordinació de l’acció pastoral de les vuit diòcesis amb seu a Catalunya: Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Solsona, Tortosa, Vic. Amb entusiasme impulsa i acompanya el trasllat de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, des de la cartoixa de La Valsainte (Suïssa) a la catedral de Tarragona, per a ser-hi definitivament inhumades, amb un cenotafi proper en recordança del doctor Manuel Borràs, bisbe auxiliar del cardenal, immolat en la revolta de 1936. Tingueren especial ressò dues conferencies seves: La llengua de l’Església (1975, a Reus) i L’Església a Catalunya, quins camins? (Mollerussa, 1976). El 1981 rep de la Generalitat la distinció de la Creu de Sant Jordi. El 12 d’abril de 1983 el papa Joan-Pau II li accepta la dimissió que havia presentat prèviament per raó de l’edat. El 13 d’abril és nomenat administrador apostòlic de l’arxidiòcesi de Tarragona fins que el nou arquebisbe no en prengués possessió, fet que s’esdevindria el 12 de juny del mateix any. El 1988 rep el títol de fill adoptiu de Tarragona. Els darrers anys de la seva vida transcorren a Tarragona i a Solsona, on mor el 4 d’octubre de 1995.
La multiplicitat dels seus escrits, de tots els gèneres, adreçats a tota mena de grups d’arreu de Catalunya, i en ocasions ben diferents, demostren la seva proximitat a les persones i la seva sensibilitat com a cristià i bisbe a les variades realitats que s’anaven desvetllant l’últim quart de segle al nostre país. D’un tarannà afable, pacífic i senzill, Pont i Gol fou fidel als valors espirituals que representava com a bisbe, i sensible a les realitats humanes i culturals del país.
Fou reconegut a Catalunya i respectat i considerat en l’àmbit de l’Església d’Espanya. Moltes foren les persones que des de diferents instàncies de la vida ciutadana, cultural i política, i de la vida eclesial, trobaren en l’arquebisbe una persona que acull, escolta, comprèn i aconsella.
Cinc són les publicacions que ajuden a la divulgació de l’obra, sobretot escrita, d’aquest egregi prelat del segle passat.
Butlletí Oficial de l’arquebisbat (nº extraordinari), gener 1976. En els 5 anys del seu pontificat a l’arxidiòcesi de Tarragona.
25 anys de presencia i fidelitat, novembre 1976. En els 25 anys de la seva ordenació episcopal.
Converses radiofòniques, marc; 1981. En els 50 anys de la seva ordenació de prevere.
Presència i fidelitat, encara, abril 1987. En el 80 aniversari del seu naixement.
Miscel·lània Arquebisbe Pont i Gol, desembre 1998. Obra pòstuma, que recull 49 col·laboracions i un repertori de totes les publicacions de l’arquebisbe al llarg del seu servei episcopal, classificat en 12 epígrafs.
Escut heràldic
L’escut partit: escartell primer el camper d’or, un pont al natural sur-montat d’ombra d’estel de vuit raigs de güella, el peu vai-contravai de güella i d’or. Escartell segon: el camper d’atzur, un anyell d’argent passant darrera d’una creu del Salvador, d’or, el peu vai-contravai d’agent i d’atzur.
Timbre: el capell folrat de sinoble amb cordons del mateix amb deu borles a cada costat acabant quatre sota del capell la mitra de front amb les ínfules al costat destre i el bàcul pastoral d’or en el sinistre girat cap a fora.
Divisa, sota l’ecut: «Pontifex Pastor».
Ramon Torrella Cascante (1983-1997)
Nasqué el dia 30 d’abril del 1923 a Olesa de Montserrat, (Barcelona). Enginyer d’Indústries Tèxtils, Escola de Terrassa, promoció de 1945.
Ingressà al Seminari de Barcelona als 22 anys. Es doctorà en Teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma (1958) i obtingué, en el mateix Centre, la llicenciatura en Ciències Socials. Va publicar la seva tesi doctoral Lo humano y lo divino en la Iglesia.- Aspectos del reformismo católico contemporáneo l’any 1968.
Va ser Consiliari diocesà de la JOC i de la JOCF, a Barcelona, els anys 1958-1959.
Fou nomenat Consiliari nacional de la JOC espanyola des del 1960 fins el 1964.
Consiliari nacional de la JACE 1964-66.
Rector del Seminari de Barcelona els cursos 1966-1968 i primer president de la Facultat de Teologia de Barcelona.
Fou nomenat bisbe auxiliar de Barcelona per Pau VI el 25 d’octubre de 1968, i rebé la consagració episcopal a la Basílica de Santa Maria del Mar el 14 de novembre d’aquell any. El mateix Pau VI el nomenà vicepresident del Consell de Laics i de la Comissió «Iustitia et Pax» de la Cúria romana el 6 de novembre de 1970. L’any 1971 és nomenat, a més, vicepresident del Consell “Cor Unum”.
El 20 de desembre de 1975 el Papa Pau VI el nomenà vicepresident del Secretariat per a la Unitat dels Cristians, càrrec que ha ocupat fins el 30 de maig de 1983.
El 12 d’abril de 1983 Joan Pau II el nomenà arquebisbe de Tarragona, responsabilitat que comporta la presidència de la Conferència Episcopal Tarraconense, que comprèn les diòcesis de Catalunya. El setembre de 1984 va publicar la seva primera carta pastoral El diàleg eclesial.
El dia 8 de setembre de 1994 convocà el Concili Provincial Tarraconense, i el 7 de juny de 1996 en signà el Decret de la seva promulgació.
El març de 1995 va publicar la comunicació pastoral Cridats a servir el poble de Déu, sobre les vocacions al sacerdoci.
El dia 20 de febrer del 1997 el papa Joan Pau II va acceptar la seva renúncia al govern de l’arxidiòcesi de Tarragona. Al capdavant de la qual continuà, com a administrador apostòlic fins el dia 13 d’abril del mateix anys.
Joan Pau II el nomenà membre del Secretariat per a la Unitat dels Cristians. Fins el 1993 va ser el representant de la Conferència Episcopal Espanyola en el Consell de les Conferències episcopals d’Europa.
Fins el 1993 va ser el representant de la Conferència Episcopal Espanyola en el Consell de les Conferències episcopals d’Europa.
Fins el 1997 Vicegran canceller de la Facultat de Teologia de Catalunya.
Fins el 1997 Vicepresident del Reial patronat del Monestir de Poblet.
Fou, durant dos triennis, membre del Comitè Executiu de la Conferència Episcopal Espanyola, i durant dos triennis més president de la Comissió episcopal de Relacions Interconfessionals.
Des de 1988 fins al 1996 va ser el bisbe delegat del Seminari Major Interdiocesà.
Fou membre del Consell Social de la Llengua Catalana, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i des de l’any 1985 fins al 1996 va publicar setmanalment un article al Diari de Tarragona, sota el títol de Fets y criteris.
El dia 17 de març del 1997 rebé el títol de Fill Adoptiu de Tarragona.
El dia 21 de juny de 1998 rebé el títol de Fill Predilecte de la seva vila nadiua d’Olesa de Montserrat.
Estava en possessió de la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya.
Va finar el 22 d’abril de 2004
Escut heràldic
1.- Sobre camp d’atzur, una muntanya al natural serrada, amb una serra de plata.
2.- Sobre camp de plata, un arbre arrencat del seu color.
3.- A l’entat, sobre camp de gules, una tau de plata amb dos besants banda i banda del pal, sota el travesser.
Timbrat d’un capell de sinoble amb deu borles penjant a cada costat de l’escut, també de sinoble i acoblat d’una creu grega d’or de dos travessers. Penjant de la part inferior de l’escut, el pal·li.
En el cartell, la divisa «Omnia propter evangelium».
Lluís Martínez Sistach (1997-2004)
Va néixer a Barcelona el 29 d’abril de 1937. Va estudiar el Batxillerat al Col·legi dels Gns. Maristes de Barcelona, i l’any 1954 va estudiar Filosofia i Teologia al Seminari Major de Barcelona. Va obtenir també el títol de Magisteri.
Va ser ordenat prevere el 17 de setembre de 1961 per l’arquebisbe-bisbe Gregorio Modrego Casaús, a la parròquia de Santa Maria de Cornellà.
Va ser enviat a Roma l’any 1962 per fer la llicenciatura In utroque iure a la Universitat Pontifícia Lateranense; també hi va fer el doctorat i va publicar la seva tesi doctoral sobre «El Derecho de asociación en la Iglesia».
De tornada a Barcelona va ser membre de l’equip sacerdotal del Guinardó -el seu barri natal-, professor de religió a l’Institut IPSE de Barcelona, consiliari dels Equips de la Mare de Déu i consiliari diocesà dels Graduats d’Acció Catòlica.
Va ser notari-secretari del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona, i l’any 1973 va ser nomenat jutge viceprovisor d’aquest Tribunal. Ha estat professor de dret canònic a la Facultat de Teologia de Catalunya, a l’Institut Teològic Martí Codolar dels PP. Salesians i a l’Institut Superior de Ciències Religioses.
L’any 1979 el cardenal Narcís Jubany el va nomenar vicari general de Barcelona amb l’encàrrec especial d’assegurar la coordinació de tots els organismes de la Cúria diocesana. Se li va confiar també la coordinació dels tres consells diocesans -l’Episcopal, el Presbiteral i el Pastoral- i la presidència de la comissió assessora de nomenaments parroquials, i va ser membre del Col·legi de Consultors.
El 13 de novembre de 1987 el papa Joan Pau II el va nomenar bisbe auxiliar de Barcelona. Va rebre l’ordenació episcopal el 27 de desembre del mateix any a la Catedral de Barcelona.
Des de l’any 1971 fins l’any 1977 va ser vicesecretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, i l’any 1977 va passar a ser-ne secretari. A la Conferència Episcopal Tarraconense va ser l’encarregat de la pastoral de joventut, de la pastoral de la salut i de les relacions amb els ordes i congregacions religiosos.
Quan Mons. Ricard M. Carles va ser nomenat arquebisbe de Barcelona el va nomenar vicari general.
L’any 1983 va ser elegit president de l’Associació Espanyola de Canonistes. L’any 1986 va publicar el llibre Las Asociaciones de fieles, del qual se n’han fet cinc edicions.
Des de l’any 1990 fins l’any 2002 va ser president de la Junta Episcopal d’Assumptes Jurídics de la Conferència Episcopal Espanyola, i actualment és membre d’aquesta Junta Episcopal.
El 17 de maig de 1991 va ser nomenat bisbe de Tortosa, i va prendre possessió de la diòcesi el 7 de juliol de 1991. Com a bisbe de Tortosa va participar en el concili provincial Tarraconense.
El 20 de febrer de 1997 va ser nomenat arquebisbe metropolità de Tarragona, i va prendre possessió d’aquesta seu metropolitana i primada el 13 d’abril del mateix any. És president de la Conferència Episcopal Tarraconense i membre de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola.
L’any 1996 el papa Joan Pau II el va nomenar Consultor del Consell Pontifici per als Laics, encàrrec que li va ser renovat per a un quinquenni més el 27 de novembre de 2002.
El 16 de desembre de 2002 el sant pare Joan Pau II el va nomenar membre del Consell Pontifici per als Textos Legislatius.
A més dels llibres abans citats, ha publicat molts treballs a les revistes especialitzades i de divulgació sobre qüestions canòniques i pastorals relatives especialment al matrimoni, a l’organització de l’Església i a les relatives entre l’Església i l’Estat.
El 18 de juliol de 2004 va prendre possessió del nou arquebisbat metropolità de Barcelona.
Actualment és membre del Comité executiu de la Conferència Episcopal Espanyola.
L’Ajuntament de Tarragona, per unanimitat, el va nomenar «Fill Adoptiu de la Ciutat», títol que l’hi va ser lliurat protocolàriament el 30 de marc de 2007.
Escut heràldic
Es tracta d’un escut partit i mantellat en punta.
1-Sobre camp de plata, una creu de santa Eulàlia de porpra (morat), acoblada d’una palma martirial de sinoble (verd)(Simbolitza els seus origens barcelonins).
2-Sobre camp de güella (vermell), una tau de plata (Simbolitza la seu tarragonina).
En el mantell, sobre camp d’atzur (blau), una muntanya serrada de plata, amb una serra d’or (Amb aquests colors i metalls representa la devoció envers l’advocació mariana de Montserrat i és també un símbol de Catalunya).
Timbrat d’un capell de sinoble amb deu borles penjant a cada costat de l’escut, també de sinoble (Signe d’arquebisbe) i acoblat d’una creu grega d’or de dos travessers (Signe d’arquebisbe residencial). Penjant de la part inferior de l’escut, el pal·li (Signe de metropolità).
En el cartell, la divisa «Charitas Christi urget nos».
Segle XXI
Jaume Pujol Balcells (2004- )
Va néixer a Guissona (Lleida) el 8 de febrer de 1944. Va cursar els estudis primaris als col·legis de les Dominiques de l’Anunciata i dels Germans Maristes de Guissona. Més tard va estudiar a Pamplona, a Barcelona i a Roma. Va fer el doctorat en Ciències de l’Educació a Roma, on va cursar els estudis filosòfics i teològics.
És doctor en Teologia per la Universitat de Navarra. Va ser ordenat prevere pel cardenal Vicente Enrique y Tarancón, a Madrid, el 5 d’agost de 1973, incardinat a la Prelatura de la Santa Creu i Opus Dei. Va ser professor ordinari de Pedagogia Religiosa a la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra. Des de 1976 fins al seu nomenament per a Tarragona va dirigir el Departament de Pastoral i Catequesi, i des de 1997, l’Institut Superior de Ciències Religioses de la mateixa Universitat. Va ocupar diversos càrrecs dins la Facultat de Teologia: director d’estudis, director del Servei de Promoció i Assistència dels Alumnes, secretari, director de la revista Cauces de Intercomunicación (Institut Superior de Ciències Religioses), adreçada a professors de religió…
Durant els anys a Pamplona va dirigir cursos de titulació, formació i perfeccionament de catequistes, professors de religió i educadors de la fe, i tesis de llicenciatura i de doctorat. El seu treball d’investigació s’ha centrat en qüestions de didàctica i catequesi; ha publicat 26 llibres i més d´un centenar d´articles en revistes científiques, obres col·lectives, etc. També ha desenvolupat altres tasques docents i pastorals amb joves, preveres, etc. Va ser membre del Consell Assessor de Catequesi de la Subcomissió Episcopal d’Ensenyament i Catequesi de la Conferència Episcopal Espanyola des de l’any 1992 fins a la seva consagració episcopal.
El dia 15 de juny de 2004 el papa Joan Pau II el va nomenar arquebisbe de Tarragona, arxidiòcesi metropolitana i primada, responsabilitat que, fins al moment present, comporta la presidència de la Conferència Episcopal Tarraconense, que integren els bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense i els de la província eclesiàstica de Barcelona. El dia 19 de setembre de 2004, a la Catedral Metropolitana i Primada de Tarragona, va ser consagrat bisbe i va prendre possessió canònica de l’arxidiòcesi, i el dia 29 de juny de 2005 va rebre el pal·li de mans del papa Benet XVI, a la basílica de Sant Pere del Vaticà. De 2005 a 2011 ha estat membre de la Comissió de Seminaris i Universitats de la Conferència Episcopal Espanyola, des del mes de març de 2005 és membre de la Comissió Episcopal d’Ensenyament i Catequesi, i des del mes de març de 2014 és membre de la Subcomissió episcopal d’Universitats de la mateixa Conferència Episcopal.
El 8 d´abril de 2011 va ser designat “Fill adoptiu de Tarragona” per l´Ajuntament de Tarragona, acord que va ser adoptat per absoluta unanimitat.
El dia 4 de maig de 2019 el Sant Pare Francesc va acceptar-li la renúncia, presentada en complir els 75 anys d’edat com és preceptiu al Dret Canònic, al govern pastoral de l’arxidiòcesi de Tarragona. Des d’aquest moment i fins el dia 8 de juny de 2019, dia de l’ordenació episcopal i presa de possessió canònica de l’arxidiòcesi del seu successor, va governar l’arxidiòcesi en qualitat d’Administrador Apostòlic.
El dia 1 de juny de 2019 va presidir una solemne eucaristia de comiat a la Catedral Metropolitana de Tarragona.
Escut heràldic
La forma de l’embocadura és una de les pròpies de l’Heràldica catalana. La lleu disminució de les particions segona i quarta obeeix a un signe -reconegut per diverses escoles heràldiques- d’augmentar encara més la importància i la càrrega simbòlica de les altres dues particions.
La primera part de l’escut presenta, sobre camp de gules (vermell), una tau de plata. El conjunt representa l’arxidiòcesi tarragonina.
La segona part de l’escut ofereix, sobre camp d’or, tres faixes en ona d’atzur (blau), surmuntades d’una creu de sable (negre). Es tracta de l’escut d’armes de Guissona, vila nadiua del nou arquebisbe de Tarragona.
La tercera part (sobre camp d’or, un mar d’atzur i plata, surmuntat de tres flames de gules) fa referència també a l’arxidiòcesi. Les tres flames simbolitzen el martiri de sant Fructuós i els seus diaques sant Auguri i sant Eulogi. El mar té diverses significacions. En aquest cas: a la seva vora van patir martiri els sants bisbe i diaques; també, segons una tradició venerable i ben atendible, pel mar va arribar sant Pau a Tarragona a predicar la paraula de Déu, i la devoció a santa Tecla; finalment, simbolitza l’obertura i l’amplitud d’horitzons.
La quarta part ens mostra sobre camp d’atzur uns turons serrats de plata cimallejat el més alt amb una serra d’or, surmuntat tot per un llibre obert de plata. Aquesta divisió, a més d’una reinterpretació de l’escut familiar de Mons. Pujol, fa referència a la catalanitat i simbolitza també la seva devoció envers la Mare de Déu de Montserrat. El llibre, que significa l’evangeli, surmuntant els turons, indica la urgència d’escampar la bona nova de Jesús per tot el nostre país.
Pel que fa als guarniments exteriors, vénen marcats pels que corresponen a la seu tarragonina. Així, cal dir que la creu d’or amb dos travessers és la que correspon als arquebisbes. El pal·li és un ornament propi i exclusiu dels metropolitans. Pel que fa al timbre, aquest consisteix en un capell verd del qual pengen dos cordons verds (un a cada costat de l’escut) amb quinze flocs cadascun, propi dels arquebisbes primats que no són cardenals.
Quant a la divisa «Quae audisti doce» (‘Ensenya el que has escoltat’), fa referència a la urgència d’evangelitzar i està treta de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 2,2)
Joan Planellas i Barnosell (2019- )
Mons. Joan Planellas va néixer a Girona el dia 7 de novembre de 1955 tot i que va viure la seva infantesa a Verges. L’any 1982 va ser ordenat de prevere a Banyoles (Girona). És llicenciat en Teologia Dogmàtica (1981) i Doctor en Teologia por la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma (2004). Entre els anys 1988 i 1998 va ser director de l’Institut de Teologia de Girona, el que actualment es coneix com a Institut Superior de Ciències Religioses, on fins l’any 2019 va impartir cíclicament assignatures de Teologia Fonamental, Eclesiologia i Ministeris ordenats i laïcals. De 1996 al 2002 va ser rector del Seminari Diocesà de Girona. Ha estat canonge de la Catedral de Girona i rector de diverses parròquies rurals del Baix Empordà: Jafre, Garrigoles, Colomers, Foixà, Rupià, La Sala, La Tallada i Marenyà, a més del Santuari de la Font Santa. L’any 2016 va ser nomenat Missioner de la Misericòrdia pel Sant Pare Francesc.
En l’àmbit acadèmic, entre els anys 2015 i 2019, ha estat Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, d’on també ha estat professor ordinari i vicedegà entre els anys 2010 i 2015. També ha ocupat el càrrec de director de la Revista Catalana de Teologia (RCAtT), de 2008 a 2019. A més, ha publicat nombrosos articles i recensions i diversos llibres.
El dia 4 de maig de 2019 va ser elegit pel Sant Pare Francesc arquebisbe metropolità de Tarragona i primat i el dia 8 de juny de 2019 va tenir lloc la seva ordenació episcopal i la presa de possessió canònica de l’arxidiòcesi de Tarragona a la Catedral Metropolitana.
Escut heràldic
Escut quarterat en creu.
1r. sobre camp d’or, quatre pals de güella (vermell), representant la senyera (emblema de la Casa de Barcelona) i el conopeu atorgat pel papa Innocenci III al comte-rei Pere I, del qual també gaudeix la Seu tarragonina. Sobre el tot, un escudet ovalat (propi de l’Heràldica eclesiàstica): en camp de plata, una creu de tau de güella que significa la Tau, un símbol de santa Tecla, amb dues rodelles, també de güella, una sota cada braç, que en conjunt (tau i rodelles) són el signe/logotip de l’Arquebisbat de Tarragona.
2n.- Sobre camp de plata, tres flames de güella sorgint d’un amfiteatre en el seu color, tot recordant el martiri dels sants protomàrtirs Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques.
3r.- en camp de plata, un llibre en el seu color, al·legoria de l’Evangeli, acoblat d’una espasa igualment en el seu color, que simbolitza sant Pau, apòstol que segons una tradició atendible va evangelitzar a Tarragona.
4r.- Sobre camp de güella, un colom de plata, becat d’or, representació de l’Esperit Sant.
Pel que fa als guarniments exteriors, vénen marcats pels que corresponen a la Seu tarragonina. Així, cal dir que la creu d’or amb dos travessers, acoblada en pal a l’escut, és la que correspon als arquebisbes.
El pal·li, de plata, amb tres creus visible de sabba, amb el capciró de l’extrem penjant també en sabba, sorgint de la punta de l’escut, és un ornament propi i exclusiu dels metropolitans.
En relació al timbre, aquest consisteix en un capell de sinoble (verd) del qual pengen dos cordons verds (un a cada costat de l’escut) quinze flocs cadascun, propi dels arquebisbes primats que no són cardenals.
La divisa, sota l’escut, amb lletres de sabba (negre) sobre una cinta d’or, expressa el lema “Spiritus iuvenem facit Ecclesiam” (“L’Esperit fa jove l’Església”), adaptació d’una frase extreta de la constitució dogmàtica del concili Vaticà II Lumen Gentium (L.G. 4), al·lusiva a l’acció de l’Esperit Sant en la vida de l’Església.