La comunitat cristiana, des dels primers temps, ha tingut una viva consciència de la necessitat de pregar pels difunts. Aquesta consciència neix de l’aprofundiment en la creença de l’íntima i profunda comunió entre l’Església del cel i l’Església de la terra. Així, el document del Concili Vaticà II Lumen gentium ens parla dels tres estats de l’Església «fins que el Senyor vingui en el seu esplendor amb tots els seus àngels i, destruïda la mort, totes les coses li siguin sotmeses, alguns dels seus deixebles peregrinen en aquest món, d’altres es purifiquen després de morts, i d’altres són glorificats, intuint “clarament Déu mateix, u i tri, tal com és”» (LG 49).
Així, Lumen gentium continua afirmant que «no es trenca pas la unió dels membres de l’Església peregrina amb els germans que s’adormiren en la pau de Crist». Més encara, segons la fe constant de l’Església, formem una mateixa Església i estem units els uns als altres en Crist, i aquesta comunió es reforça amb la comunió dels béns espirituals.
Per tant, en relació amb els sants, els qui ja estan glorificats, nosaltres demanem la seva intercessió. Ells, pel fet d’estar més íntimament units a Crist, no deixen d’intercedir per nosaltres davant del Pare. D’ells no sols venerem el record com a models nostres, sinó que la seva sol·licitud fraternal i la seva intercessió ajuda molt la nostra debilitat.
D’igual manera, ens diu Lumen gentium 50: «L’Església peregrina, perfectament conscient d’aquesta comunió de tot el Cos místic de Jesucrist, des dels primers temps del cristianisme va honorar amb gran pietat el record dels difunts i també va oferir per ells oracions; perquè és una idea santa i profitosa pregar pels difunts per tal que es vegin lliures dels seus pecats (cf. 2Ma 12,45)». La nostra pregària per ells pot no sols ajudar-los, sinó també fer eficaç la seva intercessió en favor nostre.
Tot això, és important repetir-ho, es fonamenta en la fe en la comunió de l’única família de Déu, els qui ja participen de la glòria eterna, els qui estan en procés de purificació, i els qui encara peregrinen per la terra: «Tots els fills de Déu i membres d’una mateixa família en Crist, en unir-nos en l’amor mutu i en la mateixa lloança a la Santíssima Trinitat, estem responent a l’íntima vocació de l’Església» (LG 51).
L’Església ens diu, en aquest sentit, que els qui han mort en la gràcia i en l’amistat de Déu, però es troben encara imperfectament purificats, encara que segurs de la seva eterna salvació, pateixen després de la seva mort una purificació, a fi d’assolir la santedat necessària per entrar a l’alegria del cel (CEC 1030). L’Església anomena purgatori aquesta purificació final dels elegits (CEC 1031).
Aquest ensenyament recolza també en la pràctica de la pregària pels difunts. Des dels primers temps, l’Església ha honorat la memòria dels difunts i ha ofert sufragis en el seu favor, en particular el sacrifici eucarístic, per tal que, un cop purificats, puguin arribar a la visió beatífica de Déu. L’Església també recomana les almoines, les indulgències i les obres de penitència en favor dels difunts.
És important, en aquest sentit, tenir present que el sacrifici eucarístic és també ofert pels fidels difunts que han mort en Crist i encara no estan plenament purificats, per tal que puguin entrar en la llum i en la pau de Crist. Que al llarg d’aquest mes, especialment, ens endinsem en aquesta comunió en la pregària.
Lluís Simón Pascual, pvre.
Article publicat al Full dominical de l’1 de novembre de 2026 (n. 3999)
