Parròquia de Cornudella de Montsant , 13 de març 2023
Lectures: Lamentacions 3,17-26; Salm 22, Marc 15,33-39; 16,1-6
Benvolguts i benvolgudes. Molt estimat Poble sant de Déu que formeu aquesta Unitat Pastoral de Cornudella de Montsant i de les altres parròquies veïnes. Saludo també especialment als qui heu vingut de Guimerà i de les seves parròquies veïnes, on Mn. Szymon havia exercit el seu ministeri pastoral. Molt estimat Vicari General i Vicaris Episcopals. Molt estimats mossens, preveres i diaques. Benvolgut alcalde de Cornudella. Benvolguts tots.
És molt possible que en aquests moments no tenim més que una única pregunta en el nostre pensament i en la nostra ànima: Per què? Per què ha anat tot tan de pressa? Però si Mn. Szymon era encara molt jove, ni havia arribat als 50 anys! Per què ha mort? Per què la mort en comptes de la vida?
Qui pot respondre totalment a aquests interrogants tan punyents? Almenys jo, personalment, no puc. D’ençà que em vaig assabentar de la seva malaltia fulminant així com de la seva mort inesperada i sorprenent, no m’he pogut treure del cap aquests per quès. Crec també que pensar i gairebé cridar aquests per quès, fins i tot en forma de protesta, no és una blasfèmia. Jo m’atreviria a dir que és una pregària. És la pregària d’un creient que es dirigeix a Déu desconcertat i atordit davant la incomprensibilitat de la realitat d’una mort inesperada. La mateixa Paraula de Déu, és a dir, la Bíblia no té por a dirigir a Déu aquests «per quès». La Bíblia es troba plena de crits de dolor contra el mal i la injustícia. I tots nosaltres vivim un esdeveniment irritant, veritablement dolorós per a aquestes parròquies que Mn. Szymon tenia encomanades, així com per a tot el presbiteri diocesà i per tota l’arxidiòcesi; un esdeveniment, en certa manera, incomprensible.
Nosaltres, els qui som creients, ens atrevim a dirigir a Déu la nostra protesta, la nostra angoixa, el nostre dolor. Perquè si hi ha algú capaç de comprendre’ns, aquest és Déu mateix. Un Déu que ens estima no perquè nosaltres siguem bones persones, sinó perquè ell és Bo. És el que hem escoltat a la primera lectura, on enmig d’un crit d’angoixa ―«el record de les meves penes i del meu abandó m’amarga i m’enverina»―, l’autor del text del llibre de les Lamentacions no perd ―malgrat tot― l’esperança, doncs acaba dient: «La pietat del Senyor és nova cada matí… i per això espero en ell… És bo d’esperar silenciosament la salvació del Senyor». Aquest Déu que ens ha promès estar amb nosaltres tots els dies. Que Déu estigui amb tots nosaltres en aquests moments. En la foscor d’aquesta prova que hem de passar, que hi brilli una llum, encara que feble, encara que vacil·lant: la llum de l’esperança en Jesús ressuscitat, simbolitzada pel ciri pasqual que està al davant de les despulles del nostre estimat Mn. Szymon.
No acabar de comprendre el que ens està passant és una prova cruel i més encara pels amics i els familiars de Mn. Szymon. Jesús mateix, a la creu va dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?». Ho hem escoltat a l’Evangeli. En la seva agonia va arribar a refusar la mateixa creu perquè, penso no la comprenia ni la podia comprendre. Per què morir? Jesús també, als 30 anys estava fet per a viure, per a predicar i anunciar l’Evangeli i no merament per a morir torturat. Una cosa us haig de dir, contràriament al que alguns puguin pensar: la veritable religió, davant la desgràcia i el dolor com el que avui vivim, no té una resposta fefaent, no té una resposta que alliberi dels «per quès» que ens hem plantejat. El creient també es troba davant l’obscuritat del no saber el «per què» del misteri del dolor. Aleshores, algú es podria preguntar: per què seguim creient en circumstàncies semblants? O dit d’una altra manera, avui, per a tots nosaltres, on es troba l’esperança? Voldria humilment donar dues indicacions:
Avui l’esperança que m’anima a creure la veig, en primer lloc, en la vida curulla de Mn. Szymon, en el seu testimoniatge sacerdotal, en la seva generositat d’una vida entregada a l’Església que significà deixar la seva pàtria polonesa i, amb esperit missioner, venir a les nostres contrades per a fer-hi present l’Evangeli de Jesús enmig d’una societat girada a les coses de l’esperit. L’esperança que m’anima a creure la veig també en el fet que la seva sembrada no ha estat endebades. Les mostres d’afecte i d’estimació de tot el Poble sant de Déu d’aquestes parròquies, així com de les altres que abans havia servit, ho mostren palesament. Mn. Szymon, nascut a Osieciny (Polònia) el 21 d’abril de 1975, després dels corresponents estudis en el Seminari, rebé l’ordenació sacerdotal el dia 10 de juny de l’any 2000 a Wloclawek, incardinant-se a la diòcesi de Tarnów. Les circumstàncies van fer que Szymon es decidís a venir a la nostra arxidiòcesi, iniciant el seu ministeri entre nosaltres l’any 2010, com a vicari de la Parròquia de Sant Salvador del Vendrell. Entre els anys 2011 i 2019 va ser rector de les parròquies de Sant Miquel de Ciutadilla, de Santa Maria de Glorieta, de Santa Maria de Guimerà, de Sant Jaume de Passanant i de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb. Actualment, i des de l’any 2019, era rector d’aquesta parròquia de Santa Maria de Cornudella de Montsant, de Santa Maria de la Morera de Montsant, de Sant Pere de Poboleda, de Santa Maria de Siurana i, des de l’any 2020, encarregat de l’església de la Mare de Déu de la Mercè d’Escaladei.
Davant aquesta vida de servei, he palpat també ―com deia― l’afecte, l’estimació, la tendresa, i l’amistat sincera que tantes persones heu manifestat aquests dies per a Mn. Szymon. Que esperançador i sincer és el missatge que aquests dies i avui mateix heu manifestat: Encara que ell se n’hagi anat, ell sempre estarà amb nosaltres en el record afectuós. Perquè viure en el cor dels qui hem deixat rere nostre, viure els seus ideals, ja no és morir. A voltes, a la vida, podem esdevenir indiferents els uns en relació amb els altres, i no sabem dir mai quan depenem els uns dels altres. Però, en els moments difícils, com aquest, la gent s’atreveix a expressar-ho, a ser veritablement propers i afables per a poder sostenir aquells qui es troben trencats pel dolor i donar-los consol i esperança.
I, en segon lloc, l’esperança que m’anima a creure i a seguir endavant, malgrat tot, la veig en Jesucrist mateix. Jesús és, per a nosaltres els cristians, la imatge de Déu. I fixeu-vos especialment ―i en aquest punt és allà on volia anar―, Jesús, en els Evangelis, en la seva pròpia predicació, no explica el dolor i el sofriment, no explica per res el dolor. Però fa una cosa fonamental: el que fa és venir a compartir-lo; el que fa és venir enmig nostre, encarnar-se. No és un Déu llunyà que es quedi en les altures. Ell es fa un de nosaltres. Es fa carn com nosaltres. Aquest misteri de l’Encarnació és el misteri més gran de la nostra fe. Perquè encarnar-se vol dir també patir i morir. Jesús plora i sofreix amb nosaltres, i mor amb nosaltres. És el que recordarem i farem present en els propers dies de Setmana Santa. Aquesta és la prova de la seva solidaritat. No explica el dolor però el ve a compartir fins a l’extrem incomprensible de la creu. Per això, a la llum de Jesucrist, els cristians podem resar amb uns ulls nous el Salm de l’Antic Testament que avui se’ns ha proclamat: «Ni quan passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè tu, Senyor, ets vora meu: la teva vara i el teu bastó em donen confiança».
Molt estimats i estimades. La mort de Jesús a la creu va portar a la Pasqua de la seva humanitat: el pas de la mort a la vida plena amb Déu. La mort de Jesús va ser el signe i la garantia que Déu havia apostat per la vida, perquè com a Fill del Pare que era, Déu mateix no podia deixar-lo reclòs en la mort i una mort per sempre. D’aquí la resurrecció, d’aquí la Pasqua que, precisament celebrarem dintre poc. I la mort de Jesús va significar per a nosaltres també la nostra pròpia Pasqua: Déu, que ens estima, com estimà al seu Fill Jesús, però no li estalvià el sofriment i la creu, també vol que nosaltres ⸺després de la nostra mort⸺ visquem la vida plena amb ell, vol que ressuscitem amb ell.
Aquesta és l’última raó per la qual ara podem confiar que el nostre estimat Mn. Szymon està amb Déu. Crec sincerament que això no són només paraules: Mn. Szymon està en les mans amoroses de Déu, de la mateixa manera que Déu acollí la mort de Jesús a la creu. Però el que no entenc és que hagi hagut de morir tan jove, tan sols amb 47 anys, com tampoc entenc que Jesús hagués hagut de morir als 30 anys i encara en la mort ignominiosa de la creu. Però, malgrat no entendre això, recolzat per la fe, m’atreveixo a dir que Mn. Szymon viu amb Déu, està amb Déu. I no puc dir gaire res més, però n’estic convençut i la fe em porta a expressar-me d’aquesta manera.
Tot això ara serà bo de recordar-ho i de celebrar-ho en aquesta missa en la qual fem present l’estimació de Déu, manifestada en la mort i en la resurrecció de Jesús. Amén.
