Parròquia de Santa Maria de Montblanc, 23 de juny de 2023
Lectures: 1 Joan 3,14-16; Salm 22; Lc 24,13-35
Benvolguts i benvolgudes. Molt estimada família de Mn. Jaume: Fills, nets, germà. Estimats Vicaris Generals, Mn. Josep Maria, Plebà, Delegat del Clergat. Molt estimats mossens, preveres i diaques. Estimat poble sant de Déu.
Sovint diem que la vida és un camí. I ho diem i ho expressem particularment d’un amic, o d’una persona amb qui hem conviscut, que hem estimat. I diem que ha acabat el seu camí, el camí d’aquesta vida. I això és ben veritat: la mort és el terme del nostre caminar per aquest món que passa.
Aquesta realitat avui la palpem i l’experimentem davant la mort de Mn. Jaume. En siguem més conscients o menys, ho volem o no, la mort d’un familiar, o la mort d’una persona que hem conegut i estimat ―encara que la seva avançada edat ens la faci presagiar―, ens qüestiona radicalment, ens toca en el més profund de nosaltres mateixos, en el sentit últim de la nostra vida. I, aleshores, ens preguntem una i altra vegada: Què és la vida? Qui sóc jo? Què queda de mi? On vaig? I és que en la mort dels altres, especialment quan són persones volgudes i estimades, palpem l’experiència anticipada de la nostra pròpia mort.
La nostra vida és, certament, un camí. En el nostre caminar anem pel món desitjant la veritat, intentem fer allò que és bo, sofrim, ens consumim, ens abrusem en la bondat. Anem pel món d’ací i d’allà, com cecs, recolzats en el nostre bastó blanc dels cinc sentits, desitjosos d’ésser, de saber, d’explicitar la nostra identitat. Però, en aquest nostre caminar palpem l’experiència radical de la pròpia insuficiència, de la possibilitat de «no ser més», de no deixar ni rastre, i ―tal com trobem escrit en el Salm 49― «d’assemblar-nos al bestiar de qui no es parla més». La mort posa al nostre davant una por de tipus únic. És la por a no viure més, la por a fondre’ns, la por a desfer-nos, la por a ser com la palla escampada pel vent.
I és llavors quan ens cal retornar a l’Evangeli. És llavors quan cal que retrobem el nostre nord. Cal centrar-nos, cal adonar-nos que el nostre nord i el nostre sol és Jesucrist. Cal copsar que en el nostre pobre caminar pel món no estem sols: Jesús fa camí amb nosaltres. L’Evangeli que avui hem escoltat ens ho acaba de dir. Els deixebles de Jesús, sovint sense adonar-nos-en, caminem amb ell. Jesús ens surt a l’encontre, especialment quan estem més abatuts i descoratjats, quan no trobem sentit a la vida, quan tot se’ns enfonsa. Aleshores ell, per la seva paraula, ens endinsa en la veritat de les coses, ens descobreix i ens comunica la vida veritable, recorre amb nosaltres el camí dels nostres dubtes i incerteses, de la nostra angoixa i el desànim. Jesús, camí, veritat i vida, ens acompanya, com acompanyà aquella tarda de Pasqua els deixebles que anaven tristos i descoratjats camí d’Emmaús.
Jo crec, germans i germanes, que els qui aquesta tarda ―abans de portar les despulles del nostre estimat difunt al cementiri― ens hem reunit en aquesta Església Parroquial de Santa Maria de Montblanc per tal de celebrar l’Eucaristia recordant amb afecte cristià a Mn. Jaume, ho hem fet per escoltar una paraula de llum i de vida, una paraula que només Jesús ens pot dir. Encara que la seva edat avançada ens feia preveure un desenllaç més o menys proper, sentim, malgrat tot, la necessitat que Jesús ens descobreixi el sentit de les Escriptures, el sentit de la nostra vida, ens abrusi el cor en aquesta hora sempre punyent i descoratjadora de la mort. Dels nostres llavis, amarats de tristesa, en brolla, certament, la súplica d’aquells dos deixebles d’Emaús: «Senyor, quedeu-vos amb nosaltres». Dins el vespre sempre fosc de la mort, ens cal la presència de l’amic, del Mestre, d’aquell que ens pren la mà per encoratjar-nos a seguir endavant. I aquest només pot ser Jesús.
Mn. Jaume va néixer aquí, a Montblanc el dia 10 de juny de fa 86. Va estudiar al Seminari uns anys i després es va casar amb la Liduvina amb qui van formar una família de 4 fills, quatre nois. Va estar lligat al Santuari de la Serra com si formés part de la seva vida de treballador i de bon cristià. Fou Obrer de la Serra. En enviudar, la seva dedicació a la fàbrica, a la Serra, a la parròquia i a la família li va fer retrobar aquella vocació que sempre devia portar amb ell. Mossèn Albert, per una banda i el diaca Alfons Vila, li van fer despertar aquell “Jo també podria ser diaca al servei de l’Església”. Després d’un temps de preparació, va rebre l’orde del diaconat aquí mateix, en aquesta Església de Montblanc l’any 2004. El dia 3 de juliol de 2005 va ser ordenat prevere a la Catedral de Tarragona. Mn. Sanahuja va exercir com a diaca, entre 2004 i 2005, en aquesta mateixa Parròquia de Santa Maria la Major. Durant els primers mesos després de la seva ordenació presbiteral va ser vicari de les parròquies de Santa Maria de Fulleda, Sant Joan Baptista de Vinaixa i Sant Miquel dels Omellons. D’aquestes mateixes parròquies en va ser rector fins l’any 2015. A més, el 2008 va passar a ser també rector de les parròquies de Santa Maria dels Omells de na Gaia i Santa Maria de l’Espluga Calba. A l’any 2015 quedà adscrit en aquesta Parròquia de Santa Maria de Montblanc. Pel que fa als càrrecs diocesans, entre 2003 i 2005 va ser membre del Consell Pastoral Diocesà.
Ara Mn. Jaume ja ha passat a l’altra riba, emportant-se una munió de vivències entranyables de la seva dilatada vida i, en els seus últims anys, del seu fructuós ministeri sacerdotal. I nosaltres, que restem aquí, avui, amb la nostra oració fraterna, preguem especialment per ell, per tal que visqui i regni amb Jesús, és a dir, que participi per sempre en el Regne de Déu de la victòria del Senyor sobre el pecat i la mort. Que Jesús, el Senyor. Jutge de vius i de morts, li perdoni tot mal i tota infidelitat, ja que ell resta sempre fidel encara que nosaltres restem infidels. Que trobi en Jesús la vida per sempre, ja que ell va compartir i anunciar el seu Evangeli i va participar de la fe i va administrar els sagraments de la fe, mentre va viure en aquest món.
Molt estimats i estimades. Jesús, el nostre Bon Pastor, tal com hem resat i cantat en el Salm de la Missa, es queda amb nosaltres. Sabem que es troba enmig nostre. El reconeixem en la fracció del Pa, en l’Eucaristia. A nosaltres, els qui en la intimitat de la nostra fe li diem germà i amic nostre, ens destina a proclamar el seu missatge, ens destina a seguir el seu Evangeli, a ser testimonis de la seva resurrecció. I som testimonis de la seva resurrecció quan servim, quan ajudem, quan estimem, i també, quan proclamem la mort victoriosa del Senyor Jesús amb l’esperança del seu retorn gloriós. «Sabem que hem passat de la mort a la vida; i ho sabem perquè estimem els germans», ens afirmava avui la primera lectura. Sabem que això ja ha tingut lloc en Mn. Jaume. Perquè sabem que la mort, acceptada com Jesús, en plena unió amb ell, és un pas: El pas de la mort a la vida. La mort és la nostra Pasqua: el nostre pas d’aquest món al Pare, amb Jesús, per sempre més. Sabem, en definitiva, que la mort és el pas cap a la misericòrdia de Déu.
Per acabar, d’aquí a un parell de setmanes celebrarem, a Lourdes, els 50 anys de pelegrinatges en els que ell va participar tan fervorosament. A la Mare de Déu de Lourdes oferirem l’Eucaristia per ell, com ell ho va fer per la seva esposa.
Seguim ara amb l’Eucaristia, és a dir, amb la nostra acció de gràcies. I, tot pregant per ell, donem gràcies per la vida entregada i generosa de Mn. Jaume, la vida senzilla i curulla d’obres bones del vostre pare, i també del nostre germà prevere al llarg dels seus 86 anys que ha estat en aquest món. Amén.
