Aquesta frase la llegia un dia d’aquests en un article que reflexionava sobre la situació social en la qual creixen les tendències conservadores, desanimades, negatives, que veuen el demà tancat. La reacció normal és la desesperança, el pessimisme: una vida abandonada a mercè dels avatars que venen ara d’allí, ara de l’altra banda, ara de no sabem d’on… i ens fa la sensació que som marionetes a mercè d’algú que està jugant pel seu propi profit.
No fa gaire, en un centre de jardineria, tot admirant el seu art floral, vaig veure un molinet de vent. Em va venir a la memòria d’infant quan, a la festa major del meu poble, se’n venien al carrer i, també, els núvols de sucre filat i les pomes vermelles ensucrades. Entendrit per aquests records vaig comprar el molinet de vent.
Arribat a casa el vaig clavar a una de les torretes més elevades i més obertes als vents, a un angle del terrat. Allí va quedar fixat a la terra. Ara giravoltava frenètic, ara estava encallat, ara es girava cap a un costat, ara ho intentava en una altra direcció.
Fa ja un temps vaig encertar la bona direcció d’on solia venir el vent, de normal. En aquest cas orientat al mar. Encanta l’alegria del seu moviment continu, enjogassat i alegre, perquè el vent li ve de cara: és el que vol!
Tots els humans estem plantats en la vida i anem fent la nostra història. Cadascun de nosaltres sabem com ens va, què ens enjoia i què ens deprimeix; què ens gratifica l’esforç i què ens enfosqueix el demà. Ens sentim fràgils davant els contratemps i les maltempsades. Cerquem fortalesa per resistir i anar tirant. A vegades ens hem de conformar a anar subsistint i poca cosa més.
Cal aprofitar el vent que ens ve de cara perquè ens doni la vitalitat per anar avançant. Els vents ens venen d’una triple direcció, sumats en una sola més potent i continuada. Un vent lluminós ens ve de la natura, del mar, de les flors, de les muntanyes, dels arbres dels nostres camps. El Pare Creador alena fortament perquè tot existeixi, visqui i creixi. Nosaltres els humans som la primera d’aquestes criatures i la més bella, a les seves mans.
Un vent fresc ens ve de la solidaritat i fraternitat en acció, dels homes i dones amb qui convivim, família i amics. En tot acte d’amor compromès. Jesús, el Fill de Déu i Germà nostre, hi és present. El seu Evangeli és la Paraula, sempre nova. Un vent càlid ens ve de la comunitat de fe, l’Església, mare i mestra, on l’optimisme es torna esperança, perquè l’Esperit Sant ens empeny amb una ventada impetuosa.
Vents que no paren mai: si hi estem ben encarats mantindrem la bona direcció i l’energia per no defallir.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical del 2 de juliol de 2023 (n. 3825)
