Un cop finalitzada la primera sessió de l’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, que s’ha desenvolupat a partir del mètode de discerniment de la conversa en l’Esperit, el passat dissabte dia 4 de novembre l’equip diocesà del Sínode va organitzar una jornada formativa per a treballar aquesta metodologia amb l’objectiu que pugui esdevenir un recurs a tenir en compte en els diferents àmbits de la pastoral.
Un grup de cinquanta persones, entre preveres i diaques, religioses i laics i laiques, van participar en aquesta trobada. L’arquebisbe Joan Planellas va donar la benvinguda als participants i va recordar que a la nostra arxidiòcesi hem viscut aquest procés sinodal «en totes les fases prèvies i també en els canvis que hem fet a les nostres parròquies amb la creació de les Unitats pastorals i la nova distribució dels arxiprestats».
Planellas va destacar la voluntat del papa Francesc d’allargar aquest procés un any més «perquè l’experiència sinodal esdevingui constitutiva de la vida de l’Església […] i que els mesos que ens separen de la segona sessió permetin a tothom participar de manera concreta en el dinamisme de la comunió missionera». En aquest sentit, va demanar un «esperit de conversió per tal de saber-nos escoltar els uns als altres, escoltar la veu de l’Esperit que fa jove l’Església i trobar quins són els millors camins que podem anar fent amb les llums i ombres de la nostra Església».
Finalment, va convidar els participants «a ser llum a les vostres comunitats per reproduir, amb senzillesa i humilitat, el que avui compartirem i així esdevenir deixebles missioners».
El decàleg d’una Església sinodal
A continuació, Mn. Jordi Vila, consiliari d’Acció Catòlica General i de la Delegació diocesana per a la pastoral social, va presentar un decàleg de les característiques d’una Església sinodal, «que plantegen quina és la nostra manera de viure i de funcionar com a Església». En primer lloc, va parlar de «la dignitat comuna de tots els membres de l’Església, que som fills de Déu i germans en Crist, habitats per l’Esperit i enviats a una missió comuna». Aquí, va recordar que «a l’Església, l’autoritat no és una dignitat superior, sinó que és un servei».
En segon lloc, va parlar de «l’Església de l’escolta a l’Esperit, a través de la paraula de Déu, dels signes dels temps i dels germans». També va fer referència a una «Església humil, que no tingui recança de demanar perdó» i a una Església «de l’encontre i del diàleg, especialment amb les altres Esglésies, amb les quals compartim el baptisme».
El cinquè punt del decàleg parlava d’una «Església que no té por de la diversitat i que la valora». Mn. Jordi Vila també va presentar «una Església oberta, acollidora, que abraça a tothom», una «Església que conjuga amor i veritat, que, quan són de debò, sempre van junts», o una «Església inquieta i en tensió, que aprofundeixi en el coneixement de la revelació de Jesús i el magisteri de la qual pugui progressar».
Els dos darrers punts d’aquest decàleg establien una «Església que es nodreix del misteri en la litúrgia, prenent com a protagonista el Senyor» i una «Església del discerniment, deixant-se guiar per l’Esperit Sant».
El mètode de la conversa en l’Esperit
Mn. Joan Àguila, vicari general amb la funció específica de promoure, coordinar i animar la pastoral, va ser l’encarregat de presentar el mètode de la conversa en l’Esperit. Per a fer-ho, va començar amb una metàfora a partir dels còdols de riu, unes pedres que han fet camí i s’han anat transformant. «Cadascun de nosaltres podríem identificar-nos amb aquestes pedres, la nostra vida ens ha anat fent com som ara», va expressar.
Mn. Àguila va explicar que «aquestes pedres de riu no són peces d’un trencaclosques que encaixen perfectament, per tant, si volem construir alguna cosa amb elles tenen pocs punts de contacte. Tot i així, sempre hi ha un punt d’equilibri que permet fer una construcció conjunta». I, en aquest punt, és on intervé el mètode de la conversa en l’Esperit, un sistema per a «trobar els punts de trobada on, malgrat les dificultats d’encaix, nosaltres també podem construir coses junts».
«L’Església ja no és aquell gran edifici de pedres ben tallades que es podia permetre descartar aquelles que no encaixaven, perquè la pedra que descartaven els constructors és el Crist, és la que corona l’edifici, i si hi som tots, hi és el Crist», va assegurar.
Així, el mètode de conversa en l’Esperit ha de partir d’una «preparació personal, confiant en el Pare i posant-nos a l’escolta de l’Esperit Sant, preguntant-nos què ens demana l’Esperit com a pedres vives de l’Església», va dir. A partir d’aquí hi ha d’haver uns moments de silenci i de pregària personal, que donaran pas a una primera volta, en la qual «tots els membres del grup han d’exposar de manera breu i clara allò que l’Esperit Sant els ha dit en relació amb el tema tractat, sense que ningú pugui interrompre cada intervenció», va explicar Mn. Àguila.
De nou, s’han de deixar uns moments per al silenci i la pregària, «deixant ressonar la paraula de l’altre en mi». En la segona volta de la conversa, «cada membre del grup només pot dir allò que l’ha interpel·lat de les intervencions dels altres. En allò que ens interpel·la de l’altre, l’Esperit ens vol dir alguna cosa», va afirmar.
Per últim, després d’una nova estona de pregària i silenci, «es dialoga a partir de tot el que ha emergit per a buscar els punts de contacte amb tots». Una pregària d’agraïment culminarà aquest procés de conversa en l’Esperit.
L’experiència dels participants
Després de conèixer el desenvolupament d’aquest mètode sinodal, es van organitzar cinc grups de deu persones amb un moderador per a posar-lo en pràctica al voltant d’un dels temes de l’Instrumentum laboris, que tracta sobre com podem reconèixer i recollir la riquesa de les cultures i desenvolupar el diàleg entre les religions a la llum de l’Evangeli.
Un cop treballades les diverses qüestions que presenta aquest punt del document, els representants del grup van posar en comú l’experiència viscuda. Entre les propostes que van sorgir, es va plantejar la necessitat de «donar importància al testimoniatge, com Evangelis vivents que hem de ser», així com la d’anunciar l’Evangeli partint «d’un aprofundiment en el que nosaltres som i també d’una obertura de les comunitats per a l’acollida i també per a sortir a l’encontre».
Per altra banda, es va constatar que «l’amor al proïsme implica que cadascú ha de posar de la seva part i que ens cal ser testimonis de l’amor que hem viscut amb alegria, participant del que tenim». Així mateix, es va proposar «retornar a l’essència de la nostra fe a partir de la pregària, la formació i el coneixement de l’Evangeli per a evangelitzar de manera que s’entengui, discernint els signes dels temps i adaptant-nos al llenguatge d’avui».
