Cada dia, just quan m’aixeco, vaig al lavabo. A la dreta de la pica hi ha una grua preparada per quan la M. ve a casa. La porten cada setmana. A l’habitació del costat de la meva també hi ha un altre aparell igual per a ajudar-nos a posar-la al seu llit, les nits que es queda a dormir, que no són gaires. La M. ens necessita per tot perquè té paràlisi cerebral des del seu naixement fa 52 anys. Des de sempre coneix la gran limitació que té i és agraïda a tots els qui l’ajuden, a la família, als amics i a les persones del centre que l’acull i la cuida.
Penso que tots som discapacitats o amb capacitats diverses —com ara se sol dir. La convivència diària a casa i les relacions múltiples que establim ens fan adonar de les discapacitats de totes les persones. Quant més i millor ens estimem més ho descobrim i més fem per a minorar les seves mancances.
Hi ha qui sordeja. Fem de manera que senti el que li diem aixecant el volum necessari —sense estridències que el podrien ofendre— i parlant-li mirant-nos fit a fit, amb bona cara, tot afegint-hi un somriure, que tot ho fa més fàcil.
Hi ha qui ha perdut la memòria. No recorda el que ens acaba de dir i ho repeteix una i altra vegada i no recorda on ha deixat els objectes que usa. No li ho retraiem contínuament com si fos culpa seva. Això més aviat l’exaspera i no l’ajuda pas a recuperar la retentiva que ha perdut. Mirem d’establir rutines que li facilitin les coses.
Segur que a l’escala de casa o a alguna altra casa del carrer hi ha una persona necessitada de companyia que sent amargament la soledat o l’abandonament. Podem dedicar-li una estona de tant en tant, escoltar-la amb afecte, fer alguna activitat junts si és possible, sortir a fer un tomb. Perdem tant de temps amb foteses que «perdre una mica de temps» per un altre aconsegueix una doble felicitat: la seva i la nostra.
Pot ben ser que algun familiar o algun veí o veïna sigui una persona pesada, inquieta, de caràcter difícil. Si coneguéssim la seva història personal, l’educació que va rebre a la seva família, les penalitats per les que ha passat, les deficiències de la seva ment o del seu organisme, seríem més comprensius i ens podria explicar la seva discapacitat afectiva. Tot això només es cura amb paciència afectuosa i amb estimació pacient.
Aquesta llista l’hauries d’allargar i concretar. Són les persones que acostumes a tractar ordinàriament. Observa amb respecte i reserva la seva discapacitat. Proposa’t d’atendre-les delicadament. Estima-les una mica… i es farà el miracle de la convivència fraternal i pacífica.
Amb les capacitats que tots tenim podem atendre les discapacitats que tots patim.
Josep Bofarull, pvre.
Article publicat al Full dominical del 14 d’abril de 2024 (n. 3866)
