La primera idea que em va venir al cap, davant la proposta de fer una breu reflexió sobre Maria com a Seu de la Saviesa, va ser la imatge de la Mare de Déu entronitzada amb el seu Fill a la falda, com pot ser la Mare de Déu de Montserrat o la de Núria, imatges ben conegudes per tots nosaltres, ja que es tracta d’una de les iconografies de Maria com a Mare de Déu més significatives del romànic català.
Aquesta iconografia representa la Mare i el Fill sense cap tipus de relació. Maria fa de seu o tron del seu Fill, i el hieratisme i la frontalitat típica del romànic ho reforça. Però voldria anar més enllà d’aquesta interpretació iconogràfica, que és la que s’acostuma a explicar quan s’estudia història de l’art i a la que, a vegades, li manca el concepte teològic sobre el que es fonamenta.
El nom de Seu de la Saviesa prové del llatí Sedes Sapientiæ i això enllaça amb les celebracions marianes, ja des de l’edat mitjana, on la litúrgia romana veu en la Mare de Déu no la saviesa sinó la dona que permet que la Saviesa s’estableixi a la seva falda. Maria és, doncs, la Seu de la Saviesa perquè, des del seu sí al Senyor, accepta la seva missió, que és donar-nos el seu Fill perquè a través d’ell puguem conèixer l’amor de Déu. Convé recordar que Jesucrist és la revelació última de Déu i com a tal fa present la saviesa de Déu.
Davant d’això la imatge de Maria com a Seu de la Saviesa em porta a reflexionar com a través d’ella i del seu Fill se’ns ofereix la Saviesa de Déu. I d’aquí, a veure la imatge com aquella font de valors i de fe que m’acompanyen en el camí cap a la plenitud que cada dia intento fer i que m’ajuda a donar sentit a allò que faig.
Montserrat Trias, professora del Col·legi Maria Rosa Molas de Reus
Article publicat al Full dominical del 26 de maig de 2024 (n. 3872)
