30 de juny de 2024
Molt estimat P. Abat. Molt estimats monjos d’aquest entranyable monestir de santa Maria de Poblet. Molt estimada presidenta de l’Acció Catòlica General de l’Arquebisbat de Tarragona. Molt estimada presidenta de l’Acció Catòlica de Barcelona i president de l’Acció Catòlica de Tortosa. Molt estimats amics i amigues, preveres, consiliaris, laics i laiques, infants i joves, de l’Acció Catòlica General de les diòcesis de Tarragona, Barcelona i Tortosa. Em plau moltíssim que hàgiu volgut celebrar aquesta trobada interdiocesana aquí a Tarragona, a l’Espluga de Francolí i, avui, diumenge, celebrar l’eucaristia aquí, en el monestir de Poblet.
Des del divendres us heu trobat sota el lema «Testimonis vius. Sembradors de la Paraula». Us heu trobat en aquest encontre d’estiu infants, joves i adults. Tots junts, però cada sector amb les seves activitats, compartint la reflexió i la festa fraternal. Jesús ens crida i ens fa sembradors.
«Sembradors de la Paraula.» Hi ha, certament, per part de cada batejat, l’anunci de la fe per mitjà de la Paraula. No en va, com afirma sant Pau, «la fe ve, doncs, de l’escolta, i l’escolta arriba per la predicació de la paraula de Crist» (Rm 10,17). Però, intrínsecament unida a la paraula, la fe arriba principalment amb el testimoniatge de vida. Hi ha, al mateix temps, el testimoniatge comunitari que neix de la comunió, suggerit per Jesús quan envia els apòstols i els deixebles «de dos en dos» (Lc 10,1). Per això, com afirmava a la carta pastoral d’inici de curs, Heu estat fills, sigueu també mares. Aquest seria el sentit de constituir fraternitats de comunió, aquest seria el sentit de formar grups a través de l’Acció Catòlica General: que els batejats, formant fraternitat, siguem enviats per Jesús a la missió i a l’anunci. Com ho podem fer? Soc conscient que no és una comesa fàcil, perquè no hi estem avesats. Potser ens tenallen les pors o els respectes humans, o podem pensar que no ho sabrem fer o que no hi estem preparats. Però no podem acabar dient que no hi ha res a fer o, contràriament, per a justificar el que s’ha fet sempre, dir allò del «sempre s’ha fet així!».
Proposo, doncs, que ho comentem en les nostres fraternitats i comunitats, i que vegem quins «assajos» de missió evangelitzadora podem endegar, fent-ho també «de dos en dos», com indica Jesús, es a dir, en petit grup. Pensem, però, que no podem separar mai l’anunci de l’Evangeli del propi testimoniatge de vida. Com afirmava sant Pau VI, «l’home contemporani escolta més de grat els testimonis que els mestres […], o, si escolta els mestres, és perquè són testimonis».[1] Però, poc més endavant, també afirmava: «El més esplèndid testimoniatge es revelarà a la llarga impotent, si no queda aclarit, justificat […], explicitat per un anunci clar i inequívoc del Senyor Jesús. La bona nova proclamada pel testimoniatge de vida haurà de ser, doncs, tard o d’hora, proclamada per la paraula de vida. No hi ha veritable evangelització mentre no s’anunciï el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el regne, el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu.»[2]
Com ho podem fer? Per començar, hi ha sempre l’anunci personal de fe amb el propi testimoniatge de vida. El «tu a tu», el «boca a boca» esdevé fonamental. Així van començar sant Pau i els altres apòstols. D’altra banda, es podrien proposar convocatòries en alguna casa particular o en alguna entitat veïnal, etc. És cert que, al llarg d’aquests últims anys, a les nostres diòcesis s’han fet experiències interessants, sobretot a través dels anomenats nous moviments, però, d’altra banda, ja va sent hora que s’explorin noves possibilitats i que tinguin un caire més diocesà. En aquest sentit, la implementació de l’Acció Catòlica General a les nostres parròquies i a les mateixes Unitats pastorals podria crear un ambient adequat perquè altres s’engresquessin a esdevenir evangelitzadors dels propis ambients. Felicito de cor, per tant, tot el vostre treball i us encoratjo a continuar endavant. Moltes gràcies per tot el que feu i pel vostre testimoniatge esdevenint sembradors de la Paraula.
Anem ara a comentar, sobretot, l’Evangeli d’aquest diumenge.
Avui, l’evangelista sant Marc ens presenta el relat de dues guaricions extraordinàries que Jesús realitza en favor de dues dones: la filla d’un dels caps de la sinagoga, anomenat Jaire, i una dona que patia pèrdues de sang (cf. Mc 5, 21-43). Són dos episodis en què hi ha dos nivells de lectura; el purament físic: Jesús s’inclina davant el sofriment humà i guareix el cos, i l’espiritual: Jesús va venir a guarir el cor de l’home, a donar la salvació, i demana fe. En el primer episodi, davant la notícia que la filla de Jaire havia mort, Jesús li diu al cap de la sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por» (v. 36), el porta amb ell on hi havia la nena i exclama: «Noia, aixeca’t» (v. 41). I aquesta es va aixecar i es va posar a caminar.
Sant Jeroni comenta aquestes paraules, subratllant el poder salvador de Jesús: «Noia, aixeca’t per mi: no per mèrit teu, sinó per la meva gràcia. Per tant, aixeca’t per mi: el fet d’haver estat guarida no depèn de les teves virtuts» (Homilies sobre l’Evangeli de Marc, 3). El segon episodi, el de la dona que patia hemorràgies, posa també de manifest com Jesús va venir a alliberar l’ésser humà en la seva totalitat. De fet, el miracle es realitza en dues fases: en la primera es produeix la guarició física, que està íntimament relacionada amb la guarició més profunda, la que dona la gràcia de Déu a qui s’obre a ell amb fe. Jesús diu a la dona: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau» (Mc 5, 34).
Per a nosaltres aquests dos relats de guarició són una invitació a superar una visió purament horitzontal i materialista de la vida. A Déu li demanem moltes curacions de problemes, de necessitats concretes, i està bé fer-ho, però el que hem de demanar amb insistència és una fe cada vegada més sòlida perquè el Senyor renovi la nostra vida, i una ferma confiança en la seva gràcia, en el seu amor, en la seva providència que no ens abandona.
Jesús, que es troba atent al sofriment humà, ens fa pensar també en tots aquells que ajuden els malalts a portar la seva creu, especialment en els metges, en els agents sanitaris i en els qui presten l’assistència religiosa als hospitals. Són «reserves d’amor», que porten serenitat i esperança als qui pateixen. En l’encíclica Deus caritas est, el papa Benet XVI explica que, en aquest valuós servei cal abans de tot competència professional —que és una primera necessitat fonamental—, però aquesta per si sola no és suficient. En efecte, es tracta d’éssers humans, que necessiten humanitat i atenció cordial. «Per això, aquests agents, a més de la preparació professional, necessiten també i sobretot una «formació del cor»: se’ls ha de guiar cap a l’encontre amb Déu en Crist que susciti en ells l’amor i obri el seu esperit a l’altre» (n. 31). També vosaltres, membres de l’Acció Catòlica General, necessiteu d’una preparació professional per a realitzar la vostra tasca, però necessiteu també una formació del cor per tal de poder donar i donar-vos en la vostra missió d’esdevenir sembradors de la Paraula enmig de les vostres comunitats.
Tots, però, necessitem aquesta formació del cor. Des del bisbe, passant pels preveres i diaques de les nostres comunitats, els monjos d’aquest monestir, així com tots vosaltres, membres de l’Acció Catòlica. Que el nostre encontre amb el Crist susciti també a tots nosaltres obres d’amor per tal d’obrir el nostre esperit per a ser promptes a comunicar als qui hem trobat el nostre goig i la nostra esperança. Que aquesta trobada de l’Acció Catòlica sigui per a tots una veritable formació del cor per tal de donar i donar-nos amb el nostre propi testimoniatge a ser sembradors de la Paraula.
Demanem a santa Maria de Poblet que acompanyi el nostre camí de fe i el nostre compromís d’amor concret, especialment cap als necessitats, mentre invoquem la seva maternal intercessió pels nostres germans que viuen un sofriment de cos o d’esperit, o es troben en la indiferència religiosa o en el sense sentit de la vida. Recordem el que avui ens ha dit el llibre de la Saviesa: «A Déu no li agrada que l’home perdi la vida.» Amén.
[1] Sant Pau VI, Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi (8-XII-1975), n. 41: DdE 209 (1976) 276.
[2] Ibid., n. 22: DdE 209 (1976) 268.
