Lourdes, 9 de juliol de 2024
Estimat poble sant de Déu, mossens, germanes i germans de l’Hospitalitat diocesana de Lourdes de Tarragona,
A l’alba del penúltim dia del nostre pelegrinatge, ens tornem a trobar als peus de Maria. Hi hem vingut pelegrinant per cinquantena vegada des de l’arxidiòcesi de Tarragona. Maria ja ens coneix. Ens hem trobat aquí novament. I estem molt contents de trobar-nos amb Maria, tan contents com ho estem cada cop que ens hi trobem en les circumstàncies de les nostres vides. I és que Maria ens coneix, perquè som els cristians que fa més de cinquanta anys que venim a Lourdes. I ens coneix a nosaltres, sí, i també coneix les persones que ens han precedit, que venien a Lourdes i ja no són entre nosaltres, moltes persones que portem al cor i que ja són acaronades per les mans amoroses de Maria, com aquelles mans de carn que van visitar Elisabet i es posaren a la seva disposició, aquelles mans de tendresa que ens acompanyen, aquelles mans d’amor que volem imitar cada dia.
Som a Lourdes. Som un bon grup de gent que, formant un núvol de fraternitat i una passió de solidaritat pels altres fem d’aquesta trobada anual una opció de vida. Quan he dit que som un bon grup, ho he dit amb tota la intenció de la frase: som un i bo. Totes les persones que estem aquests dies a Lourdes formem un sol grup ple de bondat, i ho dic perquè en aquest grup s’hi donen totes les condicions: un petit grup d’infants, una bona munió de joves, un bon grup de persones més grans i, també, una bona munió de malalts a qui servim. Però també, en aquest grup, hi trobem confiança mútua, solidaritat, tendresa, ajuda, unió i celebració de la fe. I per què? Perquè som un grup que estima.
La forma d’estimar ha de sorgir de la mateixa proposta que Déu fa a Maria en l’Anunciació i per boca de l’Àngel. I sorgeix de l’opció que ella pren en saber-se triada per Déu, en dir aquell sí generós: Maria anà decididament, va anar a comunicar a Elisabeth la joia que portava a dins. Ella tenia «el Senyor, el rei d’Israel, dintre seu», com ens indicava el profeta Sofonies a la primera lectura. Per això, «sense por de res», «se n’anà decididament a la muntanya». Ara que dic aquesta expressió de «se n’anà decididament» vull recordar que va ser el lema de la Jornada Mundial de la Joventut tinguda a Lisboa l’estiu passat, on un grup de joves que esteu aquí aquests dies hi vau participar. Precisament, els joves que heu vingut en pelegrinatge, heu reflexionat aquests dies, des de la fe, aquesta disponibilitat a servir decididament: «El Senyor m’ha cridat a servir els necessitats». El Senyor «m’ha cridat», el Senyor «us ha cridat», per servir. I això és el que heu reflexionat i això és el que feu aquests dies.
Estimades i estimats pelegrins, no hi ha condicions, aquí a Lourdes: hi ha persones. Hi ha pregària, hi ha esperança, hi ha amor. Al llarg de la nostra història molta gent del nostre país ha pelegrinat a Lourdes, perquè la majoria de diòcesis organitzen pelegrinatges anuals.
Venim aquí a Lourdes a compartir l’alegria d’acompanyar en la fragilitat; perquè la malaltia, com a experiència, posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat.
Contemplem Maria amb la mateixa il·lusió que Elisabeth va rebre «la Mare del Salvador» i preguntem-nos, per què no, qui som nosaltres, qui sóc jo, perquè la Mare del Salvador del món «vingui a visitar-me», vingui a ajudar-me? Per a respondre-hi cal fer allò que Jesús ens demana. I si Jesús ens demana estimar fins i tot per damunt de les nostres forces, és perquè Déu ha estat el primer d’estimar-nos d’aquesta manera.
Amb aquest esperit continuem ara la nostra eucaristia, la nostra acció de gràcies. Per l’Hospitalitat, per la seva gent, per la seva donació, per l’exemple de santa Bernardeta, pels guariments, les pregàries, els pelegrinatges… Que la Mare de Déu, la dona que va córrer a visitar Elisabeth, la Mare que estigué al peu de la creu al costat del seu Fill Jesús, ens estimuli a donar i a donar-nos a mans plenes. Amén.
