El Museu Bíblic exposa una interessant reproducció en guix, a mida real, de la impressió d’un motlle de pa eucarístic conservat al Museu Nacional del Bardo de Tunísia. La peça original fou trobada l’any 1920 a les ruïnes d’una església, a 4,5 km de Djebeniana (Tunísia). El pare dominic Jean Tommy-Martin, sacerdot diocesà a Tunísia, va difondre aquest tresor de la cultura material litúrgica amb reproduccions en guix que va fer circular entre amics i familiars. L’exemplar del Museu Bíblic prové d’una donació del Sr. John López. El motlle original està realitzat amb terracota, és de forma circular i mesura 16 cm de diàmetre i 1 cm de gruix aproximadament. Originàriament, funcionava amb un mànec per a la producció repetida de pa eucarístic. Es feia a partir d’una massa de farina de blat sense llevat. La seva cronologia s’emmarca entre els segles V-VI tot i que ja devien existir exemplars amb anterioritat. Sant Epifani, a finals del segle IV, parla de la forma rodona del pa eucarístic. El nord d’Àfrica va estar molt cristianitzat en època tardoromana i bizantina amb gran quantitat de comunitats i esglésies, i una rica vida litúrgica i teològica. En aquest territori també existiren importants centres de produccions artístiques que exportaren sarcòfags decorats, laudes musivàries i altres creacions amb iconografia cristiana a la resta del món romà. El nord d’Àfrica fou bressol de grans intel·lectuals cristians i teòlegs, com Tertulià, Cebrià de Cartago i Agustí d’Hipona, entre altres.
Els motlles de pa eucarístic són un instrument que han perviscut fins als nostres dies. En el Museu de Cleveland (USA) se’n conserva un en fusta, datat entre els segles VII i X, amb la representació del complex basilical del Gòlgota i l’Anàstasi de Jerusalem. Al Museu Diocesà de Tarragona es pot veure una col·lecció de motlles metàl·lics d’època medieval i moderna. Avui és usual fer servir planxes elèctriques per a la producció de les hòsties. Tanmateix, la tradició és la mateixa: l’ús de la massa de pa àzim i l’estampació de símbols eucarístics. El motlle del Museu del Bardo porta, a manera d’orla, la inscripció d’un fragment del versicle de l’Evangeli de Sant Joan (6,51): Ego sum Panis Vivus qui de celo descendi, «Jo soc el pa viu que ha baixat del cel.» En el centre, incisa, es troba la figura d’un cérvol. En el llibre dels Salms (41,2) la cérvola és presenta com el símbol de l’ànima pietosa assedegada de comunió: «Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua també es deleix per tu la meva ànima, Déu meu.» Tanmateix, el cérvol també és símbol de Crist. Jesús a la creu té set (Jn 19,28), és un anhel de la unió amb el Pare del qual cal nodrir-se. En el motlle, rere el cérvol [en la impressió en positiu al davant de l’animal] apareix un arbre que simbolitza l’arbre de la vida identificat des d’antic pels Pares de l’Església com la creu. Si la soca viva de l’arbre del Paradís porta la mort, la soca morta de la creu porta la vida (cf. Rm 6,1-14). A cada costat del cérvol i l’arbre es representa una planta cereal i un gotim de raïm esquematitzats, símbols del pa i del vi que, en el sacrifici eucarístic, es convertiran en el cos i la sang de Crist. Per aquest aliment el creient obté la unió íntima amb Crist, la resurrecció i la vida eterna.
Andreu Muñoz Melgar, director del Museu Diocesà de Tarragona
Article publicat al Full dominical del 18 d’agost de 2024 (n. 3884)
