Solemnitat de la Sagrada Família, Catedral de Tarragona, 29 desembre 2024
Molt estimat poble sant de Déu. Molt estimats preveres i diaques, consagrats i consagrades, laics i laiques. Membres de les delegacions, secretariats, personal de la cúria i membres de les diverses associacions. Amb molt de goig iniciem avui, en aquesta solemne Eucaristia l’Any Jubilar a la nostra Arxidiòcesi de Tarragona. Venim dels quatre punts cardinals de la mateixa, i, en el nostre pelegrinatge, ens apleguem a la nostra estimada església Catedral, mare de totes les esglésies de l’Arxidiòcesi.
En l’itinerari des de la històrica capella de Sant Pau del Seminari, bressol i memòria de la primigènia evangelització al nostre país, fins aquí a la Catedral, ha obert el nostre pelegrinatge la creu de la parròquia de la Santíssima Trinitat, anomenada també la creu dels gitanos de Tarragona, i que amb tanta il·lusió ells porten durant la Setmana Santa pels carrers de la ciutat. Una creu que durant tot l’Any Jubilar romandrà presidint la misericòrdia i el perdó aquí, a la Catedral. Una creu significativa i vinculada a la pietat del poble. Una creu que és el signe del camí d’esperança del poble pelegrí, que va tot rere la creu de Jesucrist, tal i com es representa en el mateix logotip del Jubileu. Perquè, com afirma el papa Francesc, «en un món en què es creuen progrés i retrocés, la Creu de Crist continua sent l’àncora de salvació: signe de l’esperança que no decep perquè està fundada en l’amor de Déu misericordiós i fidel».[1] Avui, diumenge de la Sagrada Família, hem de dir que la creu de Crist va ser el camí de la família de Jesús i és també el camí de la Sagrada Família de Déu que, en l’Església d’avui, avança vers la Jerusalem celestial.
Celebrem, doncs, el Jubileu, esdeveniment que omple els nostres cors d’esperança. El «jubileu» es remunta a una antiga tradició jueva, quan el so d’un corn de marrà ―en hebreu yobel, que en llatí es va traduir per iubilaeus― anunciava, cada cinquanta anys, un any de clemència i alliberament per a tot el poble (cf. Lv 25,10). Aquesta crida solemne havia de ressonar idealment a tot arreu (cf. Lv 25,9), per a restablir la justícia de Déu en diferents àmbits de la vida: en l’ús de la terra, en la possessió dels béns, en la relació amb el proïsme, sobretot pel que fa als més pobres i els qui havien caigut en desgràcia. És l’anomenat «any de gràcia del Senyor», com afirma el profeta Isaïes (Is 61,2). El so del corn recordava a tot el poble ―a qui era ric i a qui s’havia empobrit― que cap persona ve al món per a ser oprimida; som germans i germanes, fills del mateix Pare, nascuts per a ser lliures segons la voluntat del Senyor (cf. Lv 25,17-55).[2]
Amb els Anys Sants o Jubilars ―el primer dels quals va tenir lloc el 1300―, l’Església catòlica ha donat al jubileu hebreu un significat més espiritual. Consisteix en un perdó general, una indulgència oberta a tots, i en la possibilitat de renovar la relació amb Déu i amb els altres. D’aquesta manera, l’Any Sant és sempre una oportunitat per a aprofundir la fe i viure, amb un compromís renovat, el testimoni cristià.
El do de la indulgència en el marc de l’Any Jubilar, es troba indissolublement unit al sentit de pelegrinatge: caminem cap a Crist, anem rere Crist. D’aquí el sentit de visitar una església Jubilar i entrar per la seva porta, que enguany és especialment porta d’Esperança, porta de Misericòrdia. Per arribar-hi, ens hem de posar en camí, com hem fet avui. Ens hem d’alçar dels nostres llocs de comoditat i iniciar un pelegrinatge sobretot interior, per acostar-nos a aquell que ens ha dit «Jo sóc la Porta» (Jn 10,9). Volem entrar a la porta de Crist per experimentar l’amor de Déu que consola, que perdona, que ofereix esperança. D’aquí que a l’Arxidiòcesi hàgim disposat cinc esglésies Jubilars, una per arxiprestat: la Catedral, la parròquia de Sant Salvador a El Vendrell; el Santuari de la Mare de Déu de la Serra, a Montblanc; el Santuari Parròquia de la Mare de Déu del Lledó, a Valls; i el Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, a Reus.
Per aquest Any Jubilar, el Papa Francesc ens ha proposat el lema: «L’esperança no enganya» (Rm 5,5) i ens ha convidat a ser peregrins d’esperança en la salvació de Jesucrist, en un món assedegat i desitjós d’ella, tal com proposa en la Butlla de convocatòria.[3] El Papa ens convida a discernir els signes dels temps per convertir-los en anuncis d’esperança.
Amb tot, això no vol dir que siguem uns ingenus. No es pot obviar, per exemple, la difícil situació de països que, lamentablement, es troben en situació de guerra. No podem entendre com alguns dels conflictes internacionals s’eternitzen, sense trobar solucions al diàleg i a la pau.
Tampoc no es pot passar per alt la situació de tantes persones que sofreixen en la seva carn el fruit d’injustícies i desigualtats. Homes i dones a qui manquen els recursos necessaris per viure, aquells que es troben en la desesperança de les presons, o els obligats a exiliar-se per causa de guerres o conflictes polítics. Ni podem desentendre’ns, encara, de tants malalts físics i mentals que necessiten la companyonia i el recolzament de familiars, amics i personal sanitari. Ni de tantes situacions de solitud no desitjada o de pèrdua de sentit de la vida que minva la capacitat creativa de la persona i la fa viure en un pou sense fons.
També el Sant Pare impulsa a donar respostes contundents dins la pròpia Església. No negarem que a voltes ens trobem en situacions de fortes desavinences entre nosaltres, les quals provoquen sofriment intern i ens allunyen del missatge d’amor fraternal del Regne. El Papa vol que enguany fem una memòria especial dels 1700 anys de la celebració del primer gran Concili de Nicea (325), per recordar-nos la importància de la comunió i la sinodalitat en l’Església. Enmig de les controvèrsies doctrinals del moment, Nicea va proclamar la fe de l’Església en la divinitat de Jesucrist, que proclamem cada vegada que resem el Credo. Nicea és, per tant, «una invitació a totes les Esglésies i comunitats eclesials a seguir avançant en el camí cap a la unitat visible, a no cansar-se de cercar maneres adequades per a correspondre plenament a la pregària de Jesús: «Que tots siguin u […]. Així el món creurà que vós m’heu enviat» (Jn 17,21).[4] A nivell intern de la nostra Església de Tarragona, Nicea és una invitació a anar més units i ben avinguts, evitant les desavinences i les discòrdies, per tal que el món cregui que som de Crist.
És l’amor, doncs, que constitueix i arrela l’esperança, com s’intuïa a la segona lectura d’avui: «l’esperança efectivament neix de l’amor i es funda en l’amor que brolla del Cor de Jesús traspassat a la creu».[5] De fet, allò que infon més esperança a les persones és sentir-se connectades i recolzades per d’altres. El sentit de germanor sol fomentar un assossegament en les situacions presents i una visió positiva del futur. La fraternitat ofereix suport emocional i confiança, elements essencials per afrontar dificultats i mantenir l’esperança, contribuint a la justícia social i promovent canvis positius en l’Església i en la societat.
Ens ha semblat, doncs, que seria interessant relacionar l’Any Jubilar amb un aprofundiment al voltant d’un dels àmbits que configuren les propostes de les nostres unitats pastorals, presentades pel Consell Pastoral Diocesà: es tracta de la fraternitat.[6] No veig millor far d’esperança que comprometre’ns per construir un món on sobresurti la fraternitat, la solidaritat, la confiança mútua, la igualtat i la coresponsabilitat. Sense fraternitat no hi ha vida de família, com tampoc no hi ha vida cristiana, ni hi ha Església.
El Jubileu ens ajudarà a recordar que la irrupció del Regne no és possible sense misericòrdia i perdó, sense escolta i acolliment, sense renovació de les relacions entre les persones i les comunitats. «Perdonar no canvia el passat, no pot modificar el que ja ha passat; i, tanmateix, el perdó pot permetre que canviï el futur i es visqui d’una manera diferent, sense rancor, ira ni venjança».[7] Entrem, doncs, en aquest temps de gràcia, deixant enrere diferències, disputes i picabaralles, tot corrent a abraçar-nos com a germans i germanes que comparteixen un sol cor i una sola ànima en els sentiments de Crist.
Per aquest motiu, en acabar la nostra celebració es repartirà una nova Exhortació Pastoral que porta per títol: «La fraternitat, far d’esperança». Durant el Jubileu podrà esdevenir un bon ajut per a la reflexió en el marc de les nostres parròquies i unitats pastorals.
En la festa de la Sagrada Família que avui celebrem, hem vist a l’Evangeli com Maria i Josep tampoc no ho van tenir fàcil per comprendre el seu mateix Fill. Però van seguir en la llar de Natzaret i se’ns diu que ell els era obedient. Per això, avui, en què celebrem el record de la família de Natzaret és una invitació a veure les nostres pròpies famílies i la mateixa família eclesial a la llum de l’experiència familiar de Jesús. No reduïm la vida de la família als problemes de la parella, sinó obrim-la a la comunió amb Déu, de manera que la família esdevingui un signe lluminós i transparent del diàleg entre Déu i els homes.
Avui, en aquesta celebració, hi participeu una colla d’esposos cristians. Al mateix temps alguns celebreu el vostre vint-i-cinquè o cinquantè aniversari de casats. Se us ha de felicitar de cor, i així ho fa el bisbe i l’Església de Tarragona, perquè tot i les dificultats de la vida, us heu mantingut fidels en els ideals humans i cristians. I que el vostre testimoniatge de fidelitat esdevingui primera escola d’evangelització per a les vostres pròpies famílies i per a la nostra pròpia Església que peregrina a Tarragona.
¡Quin far d’esperança no seríem si tothom ens veiés actuar amb respecte, cura i empatia envers els altres, si la nostra Església fos la casa que consola i aixopluga cada ésser humà, membres tots de la gran família humana, per oferir-li les riqueses del missatge de Jesús de Natzaret!
També jo, adherint-me a la intenció dels primers cristians, vull demanar-vos, i demanar-me que en la nostra estimada arxidiòcesi de Tarragona, aprenguem a créixer i aprofundir el misteri de comunió trinitària que ens convoca com a poble sant de Déu i que ens fa esdevenir llar de fraternitat. ¿Quin sentit tindria en aquest món nostre, a voltes envaït pel desànim de la deshumanització, dels conflictes armats i de les tensions fratricides, presentar-nos també nosaltres, els cristians, dividits i enfrontats? ¿No us sembla que la nostra aportació més genuïna ha de ser oferir un testimoniatge de fraternitat que manifesti la força de l’Evangeli i eradiqui tot allò que no és amor ni unitat? Recordem les paraules de Jesús: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35). Ens ho creiem això?
Aquesta és precisament la llum que m’agradaria compartir amb tots vosaltres, desitjós que arribi als racons més recòndits dels nostres cors i de les nostres comunitats per deixar-ho tot ben il·luminat i resplendent. És el moment d’afinar les nostres orelles i obrir els nostres cors, tot esdevenint portadors de l’esperança que no enganya. Per aquest motiu, que la intercessió de Santa Maria, Mare de Déu, sota les advocacions de La Serra, del Lledó, de Misericòrdia, i del Claustre, així com el testimoniatge i la intercessió de sant Pau i santa Tecla, sant Fructuós, Auguri i Eulogi, ens portin cap a Crist, el nostre Senyor i Salvador. Amén.
[1] Francesc, Audiència general, Plaça de sant Pere, 21 de setembre de 2022.
[2] Id., Missatge per la 58a Jornada Mundial de la Pau, 1 de gener de 2025.
[3] Francesc, «L’esperança no enganya. Butlla Spes non confundit de convocació del Jubileu ordinari de l’any 2025» (9-V-2024), 6: DdE 1154 (2024) 324.
[4] Ibíd., 17: DdE 1154 (2024) 329.
[5] Ibíd., 3: DdE 1154 (2024) 322.
[6] Prioritats Pastorals. Curs 2024-2025, Arquebisbat de Tarragona, 4.
[7] Francesc, Butlla Spes non confundit, 23: DdE 1154 (2024) 332.
