Catedral de Tarragona, dilluns 14 d’abril de 2025
Molt estimat poble sant de Déu, ungit pel sant crisma. Molt estimat bisbe David, auxiliar de Barcelona, que avui ens pronunciaràs la conferència sobre els 1.700 anys del Concili de Nicea, en el marc d’aquesta nostra trobada del clergat. T’agraïm de cor la teva presència avui aquí entre nosaltres. Molt estimat pare abat de Poblet. Molt estimats preveres i diaques. Molt estimats vicari general, provicari general i vicaris episcopals, degà i membres del Capítol, secretària general i personal de la Cúria. Molt estimats religiosos i religioses, consagrats i consagrades. Molt estimats seminaristes. Estimada Coral i orquestra. Benvolguts i benvolgudes.
Saludem i felicitem també Mn. Xavier Reñé pel seixantè aniversari de la seva ordenació presbiteral; Mn. Miquel dels Sants Combalia pel cinquantè aniversari, i Mn. Clemente Lucena pel vint-i-cinquè aniversari. A tots, ad multos annos. I avui, també, en aquesta missa, pregarem especialment pels preveres difunts des de la darrera celebració de la missa del crisma: Mn. Pere Dalmau, Mn. Vicenç Morera, Mn. Manuel Borges, Mn. Miquel Barbarà, Mn. Francesc Xavier Fort, Mn. Josep Bonet i Mn. Joan Miracle. Que tots gaudeixin de la pau de Déu.
Avui, en el marc d’aquesta missa del crisma, voldria dirigir-me especialment a vosaltres, estimats preveres i diaques, per oferir-vos unes senzilles reflexions sobre diverses paradoxes en les que ens trobem els ministres ordenats. I ho faré a partir d’un llibre que, en acabar la celebració, repartirem a tots els mossens.
El seu autor és Gaspar Hernández, rector del teologat d’Àvila a Salamanca, i porta per títol L’existència del prevere, paradoxa i misteri.[1] Crec que es tracta d’una obra que fa pensar. Per començar, a partir del seu índex, i en l’anàlisi de la situació actual, podem fer un plantejament d’unes primeres paradoxes: Els ministres ordenats som «homes de Déu» en un món secularitzat; som «homes eclesials» en una Església qüestionada; som homes i humans enmig d’una greu crisi antropològica.
Mireu, quan era seminarista, va tornar del Perú un mossèn de Girona que havia estat durant molts anys a la diòcesi d’Abancay, a més de 4.000 metres d’alçada. Ens explicava que quan va arribar allà, va tenir una profunda crisi existencial. A més d’importants problemes de salut a causa de la gran alçada del territori, no acabava de comprendre la població, que li parlava amb quítxua quan ell només sabia castellà. I, a més, li costà molt comprendre aquella cultura, que li resultava paradoxal en molts aspectes. I ens va afegir tot seguit: «Vaig sortir d’aquella crisi quan a la pregària em vaig dir: Miquel, tu no has vingut aquí per salvar el Perú, sinó perquè el Senyor t’estima.»
Doncs, entre altres, aquest llibre de què us parlo va cap a una reflexió d’aquest tipus. A tall d’exemple, hi trobareu un decàleg de “provocacions” que han formulat diversos autors preocupats per l’exercici i la vida dels preveres actuals. Cada provocació és paradoxal, perquè el comparatiu de superioritat es més important. Però no es busca eliminar l’altre terme de la comparació, sinó suggerir una contradicció que convida a una síntesi dinàmica. Poso alguns exemples:
- És més important com visc com a prevere que el que faig com a prevere. Al mateix temps, és més important estar marcat a foc per la missió que evangelitzar amb moltes accions.
- És més important el que Crist fa en mi que el que jo mateix faig. Al mateix temps, és més important mirar les persones amb amor que jutjar-les.
- És més important que visqui en la unitat del presbiteri que no pas que realitzi la meva tasca sol. Al mateix temps, és més important ser i actuar des d’un profund “nosaltres” que des de responsabilitats i decisions solitàries, encara que, a vegades, no en quedi exempt. En aquest sentit, hi ha tot un capítol que porta per títol Mai un prevere sol,[2] que us recomano vivament.
- És més important el servei de l’oració i de la Paraula que el servei de les taules. Però, al mateix temps, és més important deixar que les oracions s’alimentin d’històries viscudes que separar l’oració de la vida.
- És més important actuar en unitat que actuar de manera més perfecta però aïlladament. Al mateix temps, és més important el treball conjunt que el simple treball; és més important la communio que l’
- És més important la creu que l’efectivitat. Al mateix temps, és més important assumir la fragilitat de la vida plena d’esperança que desenvolupar respostes i estratègies massa simplistes.[3]
Per a aconseguir això, dirà l’autor, són necessàries tres actituds fonamentals: La humilitat de qui reconeix la desproporció entre la seva persona i la seva missió; la confiança, perquè és l’Esperit qui uneix i dinamitza les polaritats de les paradoxes del ministeri, i la disponibilitat del prevere a la conversió contínua, sempre a la recerca de noves formes d’exercir el ministeri i de viure l’existència apostòlica amb més fidelitat, entrega i alegria.[4]
La condició paradoxal del ministeri ordenat ens fa viure també segons la ἐπέκτασις, això és, som llançats cap endavant, cap a un Déu el rostre del qual tan sols podem contemplar veient la seva esquena, com Moisès (Ex 33,18-23). Sempre m’ha impressionat moltíssim aquell passatge de Moisès quan, després del desastre del vedell d’or, demana a Déu un senyal per continuar endavant, i el Senyor li dóna el de contemplar la seva esquena com una llambregada, en l’escletxa de la roca, i encara li tapa l’escletxa amb la seva mà. Aleshores Moisès ja en té prou, comprèn que ha de seguir, que ha d’anar tot darrere el Senyor. I és llavors quan recobra la força per tornar a pujar al Sinaí.
Si el rostre del Pare és el Fill encarnat, contemplar-lo és també «posar-se darrere» seu (Mc 8,33), seguir-lo. Precisament enguany, en el març de l’Any jubilar llegim especialment l’Evangeli de sant Lluc on, a partir del capítol novè, l’evangelista ens fa una composició temàtica de posar tota la vida i el missatge de Jesús en un llarg camí, o «pelegrinatge d’esperança» cap a Jerusalem, on tindrà lloc la seva glòria. I els deixebles van rere seu moltes vegades sense comprendre el missatge i sense saber els camins que hi porten. Perquè, com molt bé sabeu, el camí que hi porta és el de la creu.
Molt estimats preveres i diaques, portem el nostre tresor, el tresor de l’Evangeli que hem de viure i de proclamar com en «gerres de terrissa» (2Co 4,7). Però, malgrat tot, moguts per l’Esperit del Senyor, que és l’Esperit de Crist, hem estat ungits, hem estat enviats, llençats podríem dir, «a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor». Avui també, aquí, s’acompleix aquesta Escriptura que hem escoltat, en cada un de nosaltres i en la comunitat de l’Església de Tarragona. Aquesta Paraula del Senyor, precisament pel nostre ministeri, ha de ressonar —com afirma el poeta— en el nostre món convuls i atabalat, en aquest «nostre món cansat i gris, de miserables coses velles emmascarades de vernís, del nostre món tan lluny de les estrelles!».
Amb tot, malgrat l’acció de l’Esperit, ningú no té la recepta màgica en la pastoral de la família, dels joves o en la vocacional. I això perquè, com es manifesta palesament sobretot en el llibre dels Actes dels Apòstols, l’acció de l’Esperit sempre actua comunitàriament, mai isoladament. I és en la comunitat, a la llum de l’Esperit, on s’entrelluca la veritat total.
Així, els preveres vinguts d’altres latituds, o que porteu carismes nous, sou una riquesa gran, però tampoc no podeu marcar una direcció diocesana en la qual no hi cabríem tots. Vosaltres il·lumineu una universalitat que polvoritza la uniformitat, i ens empeny a formes noves i creatives de pastoral. En aquestes formes noves, també vosaltres sereu enriquits per la tradició que heu trobat aquí, a la nostra diòcesi. El mateix passa amb la vida consagrada o amb altres iniciatives de nova evangelització que han arribat a la nostra diòcesi. Són una riquesa que l’Església universal reconeix i que constitueixen també un enriquiment per a la nostra Església local. Amb tot, no poden anar en detriment d’altres realitats diocesanes i, principalment, de l’Acció Catòlica General, promoguda pels nostres bisbes i, per tant, promoguda per mi mateix.
En conclusió, «al tros» —com es diu en alguns indrets aquí— treballant junts, sumant carismes, i vosaltres —preveres i diaques— posant-vos «al servei de l’harmonia» de tot el poble sant de Déu —com ho subratlla el Text final del Sínode de 2024—,[5] farem sorgir el millor de cada batejat i de cada comunitat. Si l’Esperit Sant és amb nosaltres, si hem estat ungits per ell, el futur ja no serà de confrontació, de resignació o de decadència, sinó d’alegria, de fraternitat eclesial, de fecunditat i d’«esperança que no enganya» (Rm 5,5), sobretot en aquest any del Jubileu, per desèrtics que ens puguin semblar els moments que estem vivint.
Gràcies, estimats preveres i diaques, gràcies per la vostra fe esperançada, pel vostre treball abnegat i per la vostra caritat ardent.
[1] Gaspar Hernández, La existencia del presbítero. Paradoja y misterio, Salamanca: Sígueme 2024.
[2] «Nunca un presbítero solo. El ministerio presbiteral en una red de relaciones», a ibid., cap. 6, p. 81-99.
[3] Ibid., 16-17.
[4] Ibid., 23-24.
[5] Sínode de 2024, «Per una Església sinodal: comunió, participació i missió. Text final de la XVI assemblea ordinària del Sínode de bisbes», 68-74: DdE 1161 (2025) 85-87.
