Catedral de Tarragona, 11 de maig de 2025
Estimat poble sant de Déu, molt estimats preveres i diaques; religiosos i religioses; laics i laiques. Apreciats cantors, membres dels diferents cors i corals de l’arxidiòcesi, que participeu a través del Secretariat de Música Sacra en aquesta celebració. Benvolgudes delegacions diocesanes de vocacions, laics i família, missions, clergat i vida consagrada, amb motiu de la Jornada de pregària per les vocacions que l’Església celebra avui. I en tot aquest marc, ens trobem també avui per a donar gràcies al Senyor per l’elecció d’un nou Papa, d’un nou bisbe de Roma, l’Església que «presideix tota l’assemblea de la caritat», com afirmava sant Ignasi d’Antioquia.
Després de la mort del papa Francesc, calia que el Senyor suscités, per mitjà del seu sant Esperit, un pastor que conduís la nostra estimada Església, en nom del Pastor suprem, és a dir, de Jesucrist. Calia un nou bisbe de Roma, i l’escollit per una àmplia majoria ha estat el cardenal Robert Francis Prevost, que s’ha posat el nom de Lleó. De l’orde de sant Agustí, el papa Lleó XIV és originari dels Estats Units, però va ser enviat com a missioner de ben jove al Perú, on ha estat prevere, professor de dret, dels Pares de l’Església i de moral, prior del seu orde i, finalment, bisbe. Aquest és el seu currículum personal, però també n’hi ha un altre: home d’Evangeli viscut, missioner lluny de casa seva i dels seus, home del concili Vaticà II, home de pregària, lliure d’esperit, amic dels pobres, defensor de la justícia, home de diàleg amb les altres confessions, obert a totes les persones de bona voluntat, fraternal i misericordiós, cordial i serè.
D’acord amb els seus gestos inicials, Lleó XIV, com ho va fer Francesc, impregnarà el seu pontificat —paraula que etimològicament vol dir ‘establir ponts’— d’un retorn a l’Evangeli. Jesucrist, mort i ressuscitat per a la nostra salvació, que recordem i celebrem especialment en aquest temps de Pasqua, serà el centre de la seva predicació missionera. Al mateix temps, maldarà per la justícia social i la pau, i tot plegat, no per plaure els media o el món, sinó per a retornar a l’essencial, a l’espiritualitat, a la pregària.
Si en el segle XIX el Papa era sobretot dels catòlics i únicament dels catòlics, i en el segle XX en gran part ho va ser també de tots els cristians, principalment a partir del diàleg ecumènic impulsat pel concili Vaticà II; ara, en ple segle XXI, i sobretot després del papa Francesc, la seva sol·licitud abraça el món sencer. Per això, més que mai, el papa Lleó XIV, enmig d’un món global que es mou entre la fragmentació i l’uniformisme, haurà de ser servidor de la comunió i de la fraternitat, esdevenint principi d’unitat de tota la nissaga humana. La seva veu serà escoltada amb gran atenció en un món que viu entre el desconcert i les certeses de perfil baix, entre la manca de solidaritat i la distància en relació amb els pobres i els descartats de la societat.
Lleó XIV ha portat amb ell un missatge profundament espiritual encapsulat en el seu lema episcopal, i ara papal: «In illo uno unum.» Aquesta frase llatina pot traduir-se dient que ‘en ell [en Crist)], tots som u’. No es tracta d’una expressió arbitrària, sinó que Prevost la va treure d’un Sermó de sant Agustí, el Pare de l’Església patró del seu orde i que ha marcat profundament el seu pensament. La frase prové del Sermó sobre el Salm 127. En ell, Agustí reflexiona sobre la veritable benedicció divina, advertint els creients en contra d’una interpretació materialista de les promeses del Salm. Mentre alguns entenen la benedicció com tenir prosperitat, tenir fills, riqueses o una taula abundant, Agustí invita els oients a sacsejar el text del Salm per a revelar el seu significat espiritual. I afirma: «Aquests cristians, amb el seu Cap, que pujà al cel, són un sol Crist; no és Ell u i nosaltres molts, sinó que, essent nosaltres molts, en Aquell u, som u.» Sant Agustí, per tant, crida a transcendir la visió carnal del Salm i percebre en ell un missatge més profund: la veritable benedicció és ser part del cos de Crist, on els molts creients formen una sola cosa en Crist, units per la fraternitat cristiana. Aquesta unitat no nega la diversitat, sinó que la integra i l’eleva a un pla espiritual.
En elegir aquest lema, Lleó XIV no sols rendeix homenatge a sant Agustí, sinó que subratlla un aspecte fonamental de la seva missió pastoral: promoure l’autèntica unitat en l’Església sense caure en la uniformitat. Però no sols en l’Església, sinó també en el món. És a dir, fer una Església i una humanitat més fraternal, en Crist.
A nivell intern, l’elecció d’aquest lema, en un context eclesial a voltes marcat per tensions internes i divisions ideològiques, per crítiques i rancúnies, el missatge esdevé molt clar: que siguem portadors de fraternitat eclesial, perquè la unitat de l’Església no depèn de l’homogeneïtat, sinó de la comunió en Crist, el nostre Pastor, com indica avui l’Evangeli en aquesta diada del Bon Pastor. «Les meves ovelles reconeixen la meva veu», diu Jesús. «També jo les reconec i elles em segueixen […]. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.» Aquest és el programa de reforma de l’Església. D’aquí que ens cal pregar molt perquè el testimoniatge del Papa ens estimuli a mantenir viva la flama de la fe pels camins del primer anunci de Jesucrist i a viure en comunió en el si de la santa mare Església.
I l’elecció d’aquest lema, a nivell extern, s’inscriu en un context global on el Papa ha estat cridat a estendre ponts entre diferents cultures i sensibilitats. Davant un món indiferent a les injustícies, a les baralles, a les guerres i, fins i tot, als genocidis, ell està cridat, com a veu autoritzada, a aportar enmig del context de les nacions «l’experiència d’humanitat», que malgrat les seves llums i ombres, pot oferir la nostra Església, com afirmava sant Pau VI. En un moment de crisi global, l’Església ha de ser signe visible d’unitat, de compassió i de comunió.
Molt estimats i estimades, creiem en l’Esperit Sant, que guia l’Església de Crist. I avui, diumenge del Bon Pastor i diada de pregària per les vocacions, demanem a aquest mateix Esperit de Déu que enforteixi el papa Lleó per tal que uneixi la nostra Església sota el guiatge de l’únic Pastor que és Jesucrist. El seu primer predecessor a tenir aquest nom de Lleó, Lleó I, el Gran, un dels millors papes de tota la història, mentre Roma es trobava assetjada per Atila, parlava de la dignitat i de la vocació comuna de tot cristià. Deia: «Reconeix, oh cristià, la teva dignitat, ja que participes de la naturalesa divina […]. Recorda de quin cap i de quin cos ets membre […]. Pel sagrament del baptisme et vas convertir en temple de l’Esperit Sant» (Sermo 21). Si fóssim conscients d’això, tots —tant pastors com fidels—, pel sol fet de ser cristians, posaríem el llistó molt més alt. I també Lleó I, desitjós de la unitat de l’Església, i de ser u en Crist, va escriure una famosa carta al concili de Calcedònia (a. 451) en la qual subratllava la unitat inseparable i la distinció no confusa de la naturalesa divina i humana en la persona del Fill de Déu. Això és base i fonament de la nostra fe catòlica, que hem de maldar que continuï unint tots els cristians. Treballem, doncs, per la unitat dins la diversitat, sense confusió però tampoc sense divisió. I fem-ho amb esperit fraternal, com indicava en la darrera carta pastoral.
D’altra banda, l’últim papa amb el nom de Lleó, Lleó XIII, amb la seva famosa encíclica de 1891, Rerum novarum, ‘Les realitats noves’, va fonamentar les bases de la doctrina social de l’Església, subratllant la dignitat dels treballadors i condemnant el capitalisme. Aquesta doctrina, allà on ha estat presa com a guia, ha constituït el fonament d’una societat moderna, justa i lliure.
Però també, un germà d’orde del nou papa, l’agustí Martí Luter, va provocar sense voler-ho la divisió en la vida de l’Església. I això va tenir lloc durant una època en què, lamentablement, els papes estaven més preocupats per les coses del món que per les coses de Déu. Precisament, aquesta divisió va tenir lloc en l’època d’un altre papa de nom Lleó, Lleó X, que acabà el cinquè concili del Laterà, on es van promulgar unes normes totalment insuficients per a la veritable reforma que en aquells moments necessitava l’Església, en el seu cap i en els seus membres. D’aquí que més tard fou necessari el concili de Trento, però la divisió ja s’havia consumat.
Molt estimats i estimades, tornem a Jesucrist i al seu Evangeli. Aquesta és la veritable reforma, la reforma que evita divisions, la reforma que fa jove l’Església!
I avui, Jornada de pregària per les Vocacions, convé subratllar que la vocació sempre té un punt de partença: Reconèixer que som estimats per l’Altre en majúscules, és dir, pel Senyor, un amor que ens porta a l’existència, que ens dona la vida, que ens regala el do de la fe, proclamada pels primers apòstols com ens recordava avui la primera lectura. La clau de ser cridats és, abans de tot, reconèixer que som estimats per Déu. Per tant, la vocació no és un extra al que som, no és un afegit a l’estructura antropològica fonamental: és el que som. I, si som estimats, som cridats també a estimar. És bonic pensar que el nom que portem cada un és el reflex del que estem dient: ens és donat i ens identifica. I amb ell «se’ns crida», perquè abans de ser cridats a fer quelcom concret en la vida, som «cridats amb» un nom. És el nom del nostre baptisme, el nom amb el qual hem entrat a la casa de l’Església, la casa de la fraternitat cristiana.
El camí cap a la felicitat veritable passa per acollir aquest do que som i fer-lo florir per als altres, en una dinàmica de convertir-se en donació. Si ho fem així, l’Església retornarà a l’Evangeli. No estarem passius o mig adormits, sinó que anirem a l’arrel i al cor de la nostra fe, donant i donant-nos a mans plenes.
Si ens sentim cristians, segur que el Senyor ens crida a donar i a donar-nos per mitjà d’una vocació específica. En aquest sentit, la vocació concreta no serà una autorealització —com afirmen els llibres de moda—, sinó reconèixer que el Senyor va tenint la iniciativa, ens va modelant en un procés de relació amb Ell. Per tant, els sentiments mateixos, la subjectivitat, el pensar en un mateix, no són el criteri últim, ni són creadors de la realitat, ni de la vocació. És el que li passa al jove ric de l’Evangeli: només es preocupa d’ell, dels seus béns, del que té, del que ha fet, del que pretén aconseguir, per més que sembli que està cercant la vida eterna (Mt 19,16-29).
Per tant, la vocació s’ha de visualitzar en una resposta concreta. Té un caràcter personal i dialògic amb el Senyor, de manera que és do, però també és una tasca a realitzar, pel fet que no és una crida etèria, sinó que demana una concreció. I sense la resposta concreta no hi ha vocació. Aquesta és la «cultura vocacional» que hem d’anar creant en la nostra Església. Si tenim cristians entregats, aleshores tindrem les vocacions específiques necessàries i convenients. En la pregària pel nou Papa, anhelem aquest desig en els nostres cors.
I avui, que aquesta trobada de Corals, amb els seus cants que ens apropen al transcendent, al misteri de Déu que ens ocupa, ens estimuli a gaudir de la bellesa de la litúrgia, a gaudir del tast de cel o de Déu que avui experimentem, perquè renovats interiorment visquem com ressuscitats, per tal que —com afirmava el llibre de l’Apocalipsi—, el Senyor eixugui totes les llàgrimes dels nostres ulls, i ens protegeixi amb la seva presència. «Has traspassat el meu cor amb la teva Paraula», deia sant Agustí al·ludint a la seva conversió. Que aquest cor traspassat, simbolitzat en l’escut del nou Papa, sigui també el nostre.
L’arxidiòcesi de Tarragona avui està de festa per aquesta trobada de Corals, perquè preguem per les vocacions, i perquè el Senyor no ha deixat òrfena la seva Església. Saludem el sant pare Lleó XIV plens d’esperança en el seu guiatge pastoral i sentim-nos en profunda comunió amb el nou bisbe de Roma. Que el Senyor el beneeixi amb l’abundor dels seus dons. Amén.
