Reus, 30 de maig de 2026
Molt Honorable Sr. Josep Rull, president del Parlament de Catalunya; molt estimat germà en l’episcopat i bon company i amic Josep Lluís Serrano, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra; Il·lustríssima Sra. Sandra Guaita, alcaldessa de Reus; Honorable Sr. Ramon Espadaler, conseller de Justícia i de Qualitat democràtica de la Generalitat de Catalunya; Sr. Josep Baiges, en representació de la Diputació de Tarragona; Sr. Jaume Piñol, president de l’Agrupació de les Associacions de Setmana Santa de Reus; altres autoritats, germanes i germans confrares, representants de les diferents confraries, germandats i associacions de Setmana Santa de tot Catalunya, amics tots.
És per a mi un honor i una emoció profunda poder intervenir en aquest acte inaugural del XII Congrés de Confraries de Setmana Santa de Catalunya, aquí, a la ciutat de Reus, precisament en l’any dedicat a Antoni Gaudí, i a pocs dies del centenari de la seva mort, que —si a Déu plau— se celebrarà especialment en l’eucaristia a la basílica de la Sagrada Família que serà presidida pel papa Lleó XIV.
Ens reunim avui no sols per celebrar una tradició, ni únicament per compartir experiències associatives o organitzatives. Ens reunim perquè som hereus d’una fe viva, d’una esperança que travessa els segles, d’una manera d’entendre la vida que té el seu centre en Jesucrist mort i ressuscitat.
Aquest Congrés que ara s’inaugura no és només una trobada cultural. És, sobretot, una trobada espiritual. I aquesta diferència és essencial. [Precisament, en aquest sentit m’ha agradat moltíssim la citació que l’Honorable Ramon Espadaler ha fet del papa Benet XVI, quan parlava d’una sana laïcitat. El nostre país és un país laic, però això no vol dir laïcista, perquè —com fem avui en aquest acte— hem de parlar i practicar una sana laïcitat, o una laïcitat positiva. Així l’aportació que fa la fe cristiana és respectada i valorada positivament, perquè contribueix a humanitzar el nostre món.]
Les nostres confraries custodien un patrimoni valuós: imatges, passos, música, vestes, processons, rituals i memòria col·lectiva. Però tot això perdria el seu sentit més profund si algun dia deixéssim d’anunciar allò que veritablement importa: que Crist estima el món, que Crist comparteix el sofriment de la humanitat i que Crist ressuscitat continua obrint camins d’esperança.
La Setmana Santa no és una representació del passat. És un misteri viu que continua parlant al cor de les persones d’avui.
En un temps marcat sovint per la indiferència espiritual, per la pressa, per la fragmentació interior i per una certa pèrdua del sentit transcendent de la vida, les confraries tenen una missió immensa.
No som simplement conservadors d’un llegat. Som testimonis, testimonis d’una fe que es fa visible als carrer, testimonis d’un Evangeli que camina entre la gent, testimonis d’una espiritualitat popular que, lluny de ser superficial, ha estat capaç durant generacions de portar moltes persones a la pregària, al silenci, a la conversió i a la trobada amb Déu.
Quan una processó avança pels nostres pobles i ciutats, quan el silenci acompanya el pas del Crist o de la Mare de Déu, quan una banda interpreta una marxa que sembla pregària feta música, passen moltes més coses de les que sovint sabem explicar.
Hi ha persones que recorden els seus éssers estimats. Hi ha persones que tornen a pregar després de molts anys. Hi ha persones que descobreixen que encara tenen set de Déu. Hi ha cors ferits que troben consol. I hi ha joves que, potser sense saber-ho del tot, comencen a fer-se preguntes profundes sobre el sentit de la vida.
Per això, les confraries no poden renunciar a la seva ànima espiritual.
Seria un error reduir la Setmana Santa a folklore, a espectacle o a simple identitat cultural. Tot això pot tenir valor, i evidentment forma part de la nostra història compartida. Però el centre és Crist. El centre és la passió, mort i resurrecció del Senyor.
I precisament perquè el centre és Crist, les confraries estan cridades també a ser espais de fraternitat autèntica.
En un món on creixen les divisions, les polaritzacions, la desconfiança i l’individualisme, les confraries poden ser escoles de comunió.
Allí on persones de diferents edats, professions i sensibilitats aprenen a caminar juntes, allí on el servei es posa per davant del protagonisme, allí on el compromís discret val més que el reconeixement públic, allí on s’aprèn que portar un pas, preparar una processó o servir una confraria és, en el fons, una manera concreta de servir els altres.
També per això és tan important el paper dels joves.
El futur de les confraries no dependrà només de mantenir estructures, sinó de transmetre una experiència de fe autèntica a les noves generacions.
Els joves no busquen només activitats. Busquen sentit. Busquen autenticitat. Busquen comunitat. Busquen esperança.
I les confraries poden oferir tot això si no tenen por de mostrar el rostre viu de l’Evangeli.
Catalunya necessita testimonis cristians serens, humils i valents, com ho va saber fer, al seu moment, el venerable Antoni Gaudí. Catalunya necessita persones capaces de viure la fe sense imposicions, però també sense complexos. Necessita comunitats que siguin llum discreta enmig de les dificultats del nostre temps.
I en aquesta missió, la pietat popular continua tenint una força extraordinària.
El papa Francesc va recordar moltes vegades que la pietat popular és un veritable tresor del poble sant de Déu. No és una fe de segona categoria. És una manera concreta amb què moltes persones senzilles expressen la seva relació amb Déu.
Les confraries, quan viuen amb autenticitat el seu carisma, es converteixen en ponts entre l’Església i el poble. I aquest servei és avui més necessari que mai.
Permeteu-me també una paraula d’agraïment.
Gràcies a totes les persones que, de manera silenciosa i constant, sostenen la vida de les confraries durant tot l’any; als qui dediquen hores a preparar celebracions, assajos, actes solidaris i processons; als qui mantenen viva la tradició familiar; als mossens i consiliaris que acompanyen espiritualment les confraries; als voluntaris, als músics, als portant, als joves, i també a les famílies que transmeten la fe amb senzillesa i fidelitat.
Res del que avui celebrem seria possible sense aquesta entrega discreta.
I gràcies també a la ciutat de Reus per acollir aquest Congrés. Aquesta ciutat té una llarga tradició associativa, cultural i religiosa, que avui esdevé punt de trobada de les confraries de tot Catalunya.
Ben aviat tindrem el privilegi d’escoltar la ponència central del molt estimat Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra. La seva presència avui entre nosaltres dona profunditat eclesial a aquest Congrés i ens ajuda a recordar que tota confraria troba el seu sentit ple quan camina en comunió amb l’Església.
Estimades germanes i germans,
Que aquest XII Congrés no sigui només un intercanvi d’idees o experiències. Que sigui també una oportunitat de renovació interior.
Que ens ajudi a preguntar-nos: com podem anunciar millor Crist? Com podem servir millor els qui pateixen? Com podem transmetre la fe als joves? Com podem viure amb més autenticitat allò que processem pels carrers?
Perquè la credibilitat de les nostres confraries no dependrà només de la bellesa de les nostres imatges, sinó sobretot de la coherència de la nostra vida cristiana.
I acabo:
Quan les confraries surten al carrer durant la Setmana Santa, el poble veu imatge, però Déu espera veure cors, cors capaços de perdonar, cors capaços de servir, cors capaços d’esperar, cors capaços d’estimar.
Que aquest Congrés ens ajudi a continuar caminant junts amb fidelitat, humilitat i esperança.
I que Maria, Mare de Déu dels Dolors, que acompanya en el camí de la Creu amb fe i fortalesa, protegeixi totes les confraries de Catalunya i ens ajudi sempre a portar Crist al cor i als carrers.
Moltes gràcies.
