El Pla de Santa Maria, 27 novembre 2022
Estimat Mn. Joan, Rector d’aquesta Parròquia de Santa Maria del Pla i Vicari Episcopal de Pastoral. Estimat Mn. Jordi, director del Secretariat per al Diaconat Permanent. Estimats preveres i diaques. Estimats Josep i Juanjo. Molt estimat Poble Sant de Déu. Benvolguda comunitat parroquial. També saludo amb afecte a les esposes i les famílies d’en Juanjo i d’en Josep que us acompanyen avui, com, de fet, ho estan fent en tot el vostre itinerari vocacional.
En aquest primer d’Advent, just a l’inici del camí de preparació pel Nadal, assistim a la institució del lectorat i de l’acolitat d’en Juanjo i d’en Josep; uns ministeris que els són confiats com a part del seu camí cap al diaconat.
És sabut que des de molt antic l’Església instituí uns ministeris per a poder donar culte a Déu i servir adequadament la comunitat cristiana. Aquests, amb freqüència, es conferien amb un ritus especial, per mitjà del qual qui els rebia quedava agregat a una classe o un orde per a desenvolupar una determinada funció eclesial. Amb el pas dels temps, els serveis més vinculats amb la litúrgia van ser considerats com a passos previs a la recepció dels ordes sagrats. D’aquesta manera, dins la tradició de l’Església de ritus llatí, va començar a parlar-se «d’ordes menors», per a designar els oficis de lector de la Paraula de Déu i el d’acòlit, o servidor de l’altar. I amb aquests «ordes menors», també es parlava «d’ordes majors», en relació al sotsdiaconat, al diaconat i al presbiterat.
Va ser el papa Sant Pau VI qui, a l’any 1972, després del Concili Vaticà II amb el decret Ministeria quaedam,[1] seguint el pensament de molts pastors, teòlegs i estudiosos de la història de l’Església, va decidir reformar les ordes menors i el sotsdiaconat, abolint els sotsdiaconat i establint tan sols dos ministeris instituïts que, a partir d’aquell moment, s’anomenaven laïcals. Tot i que havien d’instituir-se obligatòriament per als candidats al diaconat o al presbiterat, aquests podien ser instituïts a qualsevol laic que, per aptituds o qualitats apostòliques, ho determinés l’autoritat de l’Església. Aquests són els ministeris de lector i d’acòlit que avui instituïm a en Josep i a en Juanjo, per tal que els exerceixin servint la comunitat. A més, com segurament recordareu, des del gener de l’any passat, per mitjà del decret Spiritus Domini del papa Francesc, aquests ministeris laïcals poden ser instituïts també a les dones.[2]
Al decret del papa sant Pau VI que he esmentat, hi trobem el sentit de la reforma, amb aquestes paraules que, a més, remeten a la Constitució Lumen gentium sobre l’Església del Concili Vaticà II: «també apareixerà millor la distinció entre clergues i laics; entre allò que és propi dels clergues i allò que és propi o pot ser demanat als laics cristians»; i resultarà més clara la mútua relació entre «el sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial».[3]
Lectorat i acolitat són, per tant, uns ministeris laïcals que, per bé que han de rebre’ls de forma necessària els homes que avancen vers el diaconat, com és el cas d’en Juanjo i en Josep, poden també ser instituïts a qualsevol laic o laica per tal que, de forma estable, exerceixi aquests ministeris en l’Església.
El ministeri de lector consisteix en proclamar en l’assemblea litúrgica les lectures de la Paraula de Déu ―excepte l’evangeli―, així com si cal també el salm, les pregàries dels fidels, la direcció dels cants, etc. El ministeri d’acòlit consisteix en ajudar els ministres ordenats en el servei de l’altar, i també, si és el cas, distribuir la comunió als fidels.
Si bé és cert que en molts llocs els laics ―homes i dones― realitzen ja aquests serveis de forma habitual sense haver rebut la institució formal en aquests ministeris, i que el ritu propi per a la seva institució generalment es reserva als candidats als ministeris ordenats, també és cert que la modificació feta pel papa Francesc, incloent-hi també a les dones, reforça amb un text oficial la idoneïtat de tots els laics ―homes i dones― per exercir aquests ministeris. Caldrà pensar a la nostra pròpia arxidiòcesi, si això pot ser ocasió per promoure la institució d’aquests ministeris de forma ritual i habitual.
Molt estimats i estimades. A un altre ordre de coses, avui, com hem dit, comencem el temps d’Advent, que ens prepara per a la celebració del Nadal, el temps més adient per a cultivar l’esperança. Els cristians sabem que Jesucrist és la nostra esperança. Vers ell ens encaminem, amb ell ens identifiquem, ell és la nostra il·lusió de viure i la nostra esperança en el camí. Però també, al llarg de l’any, veiem com aquesta nostra esperança cristiana, rep moltes sotragades per la multitud de crisis, angoixes, problemes, desànims, desenganys, fracassos. Us convido a reflexionar sobre l’esperança, la més humil i la més atrevida de totes les virtuts.
Davant la multitud de desesperances en el nostre món i en nosaltres mateixos, l’esperança és avui una virtut més necessària que mai. Les múltiples crisis ―polítiques, socials, econòmiques, de valors― estan originant una desconfiança general, una incertesa davant el futur, una resignació fatalista, una desesperança radical. Els últims anys s’ha parlat, fins i tot, d’una nova classe de pobres, la de qui viu en l’escepticisme i la desesperança, en la depressió i l’angoixa davant el futur. La depressió nerviosa és la malaltia de moda. Però, al mateix temps, com ja afirmaven els nostres bisbes fa uns anys, hi ha «un esperit pragmàtic, amic de gaudir del món i de la vida, sense posar l’esperança i la confiança en revelacions i promeses que no estiguin a l’abast de la mà i no es puguin gaudir aquí, de forma immediata. Aquest esperit, amplament difós entre nosaltres, és més propens a la incredulitat que a la fe, al pragmatisme que a l’esperança, a l’egoisme que a l’amor i a la generositat».[4] Està passant el mateix que afirmava Jesús a l’Evangeli d’avui quan deia: Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent… i no es van adonar de res. La nostra societat, com la del temps del diluvi, té els ulls enterbolits per la superficialitat, les mans ocupades per la banalitat i el cor abandonat al plaer.Cal tenir esperança, malgrat tot: L’esperança no és cega. Coneix totes aquestes realitats i les trampes que l’encerclen. L’esperança cristiana té una força misteriosa, un buf creador, un alè espiritual i un afany de superació per mirar la realitat amb fe i optimisme. El cristià sap que tot temps s’ha de convertir en temps d’Advent, en temps d’esperança: tot i les contradiccions del món, tot i haver d’anar contracorrent, cada dia pot ser un dia de gràcia, de vida, de salvació; cada minut pot ser un minut de bondat i de bé. L’esperança sempre diu: avui puc portar més amor, avui puc començar quelcom nou.
La conclusió, per tant, esdevé òbvia: Hem de treballar i cultivar l’esperança. Per això, el temps d’Advent és un temps per recordar les inacabables promeses de Déu i experimentar la seva protecció invencible. És el temps per escoltar les promeses, els anhels i les esperances dels grans profetes de l’Antic Testament, com el profeta Isaïes, que hem escoltat a la primera lectura. És també temps per apropar-nos a Maria, la que millor resumí i va viure totes les esperances de l’Antic i el Nou Poble creient. Però és també un temps per preparar els compromisos que calen en la nostra vida. Estigueu a punt, vetlleu, deia Jesús a l’Evangeli d’avui. Es tracta d’una esperança atenta, vigilant. Cal despullar-nos de les obres pròpies de la fosca, ens deia Sant Pau a la segona lectura. I afegia: Revestim-nos l’armadura del combat a plena llum… Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos.Llavors serem capaços de combatre l’ensopiment i la desesperança d’aquest nostre món amb les pròpies obres.
Molt estimats Juanjo i Josep. En conferir-vos el ministeri del lectorat, us recordo que l’Església us demana també que testimonieu amb la pròpia vida aquesta esperança bíblica que avui hem escoltat en la Paraula de Déu. Us exhorto, per tant, a que sigueu més conscients de la responsabilitat adquirida. No es tracta tan sols de llegir o d’ensenyar la Paraula, sinó de proclamar-la també amb la pròpia vida, essent portadors i missatgers d’esperança.
D’altra banda, el ministeri d’acòlit, us aproparà més a la taula eucarística i us comprometrà més en la celebració dels sagrats misteris. Ajudareu «el diaca i el sacerdot en les celebracions litúrgiques», principalment en la celebració de l’Eucaristia, a més de distribuir quan calgui, com a ministres extraordinaris, la sagrada comunió. Apreneu «tot allò que es refereix al culte diví públic i mireu de captar-ne el seu íntim i espiritual sentit»; de tal manera que, enfortits per l’esperança, cada dia us oferiu vosaltres mateixos «a Déu», tot procurant de sentir de ben «a prop, amb un amor sincer […] el poble de Déu, especialment els malalts i necessitats».[5]
Molt estimats i estimades. Em dirigeixo finalment a tots els qui avui participem d’aquesta Eucaristia, acompanyant el pas que fan en Juanjo i en Josep en les seves vides i en la seva vocació al ministeri diaconal. Convé aprofundir la consciència de la inquietud vocacional que ha d’estar present en tots els batejats. I ho faig reprenent les paraules de la Carta Pastoral L’Esperit fa jove l’Església,[6] que vaig escriure fa prop més dos anys, on glossava també un passatge del papa Francesc en la seva Exhortació dirigida las joves.[7] Deia: «Si partim de la convicció que l’Esperit continua suscitant vocacions» laïcals, religioses i sacerdotals, aleshores el que hem de fer és, per coherència amb la nostra pròpia vida, «“tornar a tirar les xarxes” en nom del Senyor, amb tota confiança. Podem atrevir-nos, i ho hem de fer, a dir a cada jove que es pregunti per la possibilitat de seguir aquest camí». No perdem mai l’esperança.
Amb aquest convenciment, continuem la nostra celebració, en actitud d’acció de gràcies.
[1]. Pau VI, «Motu proprio Ministeria quaedam» (15-VIII-1972): DdE 134 (1972) 1193-1198.1229-1230.
[2]. Francesc, «Motu proprio Spiritus Domini» (10-I-2021): DdE 1119 (2021) 197.
[3]. Pau VI, «Motu proprio Ministeria quaedam», DdE 134 (1972) 1196. Cf. Lumen Gentium, 10.
[4]. CEE, «Testimonis del Déu vivent» (Testigos del Dios vivo, Assemblea Plenària de la CEE del 24-29 juny 1985), en DdE 418 (1985) 997-1024; aquí, 1004.
[5]. Pau VI, «Motu proprio Ministeria quaedam», DdE 134 (1972) 1197-1198.
[6]. Joan Planellas, Carta pastoral L’Esperit fa jove l’Església, Tarragona 2020, núm. 12, pàg. 67.
[7]. Francesc, «Exhortació apostòlica postsinodal Christus vivit als joves i a tot el Poble de Déu» (25-III-2019), núm. 274: DdE 1101 (2019) 322-367; aquí, 363.
