Prioral de Sant Pere de Reus, 18 de maig de 2026
Estimats germans preveres, estimats fills en el Senyor. Ens hem aplegat en aquesta Prioral de sant Pere, font baptismal d’Antoni Gaudí, en la memòria de sant Pròsper de Tarragona, pastor en temps convulsos, per escoltar junts la Paraula i deixar-nos renovar pel misteri pasqual que celebrem.
Les lectures d’aquest dia ens situen en un moment de trànsit, de pas, de maduració. A Fets dels Apòstols, l’apòstol Pau troba uns deixebles que encara no han rebut plenament l’Esperit. Han cregut, però la seva fe és incompleta, encara no ha arribat a la plenitud pasqual. I l’evangeli segons sant Joan ens presenta uns deixebles que creuen entendre Jesús… però que encara no han passat per la prova. Jesús els ho diu amb claredat: «Arriba l’hora, més ben dit, ja ha arribat, que us dispersareu cadascú pel seu costat». Però Jesús també afegeix: Us dic això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món».
Germans, aquesta Paraula ressona avui amb una força particular per a nosaltres, ministres ordenats en una Església que també viu un temps de pas. Com aquells deixebles d’Efes, podem tenir la temptació de quedar-nos en una fe «apresa», en un ministeri «funcional», sense deixar-nos renovar contínuament per l’Esperit Sant. I, com els apòstols al cenacle, podem pensar que ja ho hem entès tot, que ja ho sabem tot… fins que arriba la prova, la dispersió, la nit.
Sant Pròsper, a inicis del segle VIII, va haver de viure aquesta prova en la seva pròpia carn. Pastor d’aquesta seu tarraconense, es va veure obligat a marxar, a deixar la seva Església, a causa de la invasió i la inestabilitat. La seva no va ser una fugida còmoda, sinó un èxode dolorós. I tanmateix, en aquest desarrelament, va continuar essent pastor. No va perdre la comunió, no va perdre la fe, no va perdre l’esperança. En Jesús va trobar la pau.
Què sosté un pastor quan tot trontolla? Què ens sosté a nosaltres, germans, quan experimentem la fragilitat de les nostres comunitats, la secularització, el cansament pastoral davant la multiplicitat de tasques o de comunitats que hem de servir o, fins i tot, quan experimentem la nostra pròpia pobresa interior?
La resposta és clara en la Paraula d’avui: l’Esperit Sant i la victòria de Crist.
Sant Pau imposa les mans, i es fa actual la presència de l’Esperit. No és una tècnica, no és una estratègia: és un do. El ministeri que hem rebut no és una possessió, sinó una gràcia que ens precedeix i ens supera. Només si tornem una vegada i una altra a aquesta font —a la pregària, a l’Eucaristia, a l’escolta obedient de la Paraula— podrem ser veritablement pastors segons el cor de Crist.
I Jesús ens recorda que la pau que ens ofereix no és l’absència de conflicte, sinó la seva presència precisament enmig del conflicte. «Jo he vençut el món». Aquesta és la roca sobre la qual podem edificar tota la nostra vida sacerdotal.
En aquest Any dedicat a Antoni Gaudí, la seva figura ens ofereix també una llum particular. Una llum que ens ha desgranat admirablement el bon amic i estimat Mn. Armand en la lliçó magistral que ha precedit a aquesta celebració de l’eucaristia. Aquí, en aquesta mateixa església, Antoni Gaudí va rebre el baptisme: aquí va començar una vida que seria, tota ella, una resposta creativa a la gràcia. Gaudí no va ser només un geni de l’arquitectura; va ser un home profundament arrelat en Déu, que va comprendre que la bellesa és camí cap a la veritat, i que la veritat té un rostre, que és el Crist.
En la seva obra més emblemàtica, la Sagrada Família, tot tendeix cap a l’altura, tot parla de Déu, tot està travessat per una lògica pasqual: la pedra esdevé pregària, la llum esdevé revelació. Però no oblidem que aquesta obra va quedar inacabada en vida seva. Com la vida de sant Pròsper, com la nostra mateixa missió, és una obra oberta, confiada a la fidelitat de Déu més que no pas a la nostra eficàcia.
Germans, nosaltres també som «constructors». No de pedres, sinó de comunitat; no de formes, sinó de comunió. Però només podrem construir si deixem que sigui l’Esperit qui edifiqui en nosaltres. Només podrem sostenir si estem sostinguts. Només podrem romandre dempeus si la pau de Jesús ens ha calat fins al moll dels nostres ossos.
El salm que hem proclamat ho expressa amb força: «Reialmes de la terra, canteu a Déu». És una invitació a reconèixer que la història —també la nostra història diocesana, amb les seves ferides i esperances— està en mans de Déu.
Avui, en aquesta memòria de sant Pròsper, se’ns convida a viure amb esperit pasqual el nostre ministeri: amb disponibilitat per marxar si cal, amb fidelitat per romandre quan toca, amb humilitat per reconèixer que no som nosaltres els salvadors, i amb esperança ferma en aquell que ha vençut el món.
Que l’Eucaristia que celebrem ens renovi profundament. Que l’Esperit Sant, que hem rebut, no resti adormit en nosaltres. Que, com sant Pròsper, sapiguem ser pastors fins i tot en l’exili. Que, com Gaudí, sapiguem fer de la nostra vida una obra que apunti cap a Déu.
I que, en tot, Crist sigui la nostra pau. Amén.
