Catedral de Tarragona, 6 de maig de 2026
Molt estimat poble sant de Déu. Benvolguts germans i germanes, confrares de la Mare de Déu de Montserrat,
En aquesta Catedral, mare de totes les esglésies de l’arxidiòcesi, celebrem la renovació d’una confraria que, com una llavor sembrada en temps difícils, torna a brotar amb nova vida: la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Allò que un dia fou acollit i beneït —en un context històric complex, poc abans de la guerra civil— avui reneix amb humilitat i esperança. I ho fa no com un simple record del passat, sinó com una realitat viva que vol donar fruit en el present.
Saludem amb goig la presència del pare Joan M. Mayol, rector del Santuari de Montserrat, signe visible del vincle que ens uneix amb aquella muntanya santa, amb aquella casa de Maria que, des de fa segles, acompanya el camí de fe del nostre poble.
La celebració d’avui és molt més que un simple acte devocional o commemoratiu: és un veritable signe eclesial. La renovació de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat ens parla d’una Església viva, capaç de custodiar la memòria i, alhora, d’obrir-se amb esperança al futur.
Aquesta Confraria, refundació de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat que hi havia a la Parròquia de Sant Francesc de Tarragona, i de la confraria de la Catedral, acollida amb el beneplàcit pel bisbe auxiliar de Tarragona, el beat i màrtir Manuel Borràs, va quedar després en la penombra, com tantes altres realitats eclesials marcades pels esdeveniments luctuosos del segle XX. Però allò que neix de la fe, encara que sembli adormit, no mor. I avui en som testimonis: el Senyor fa rebrotar allò que semblava oblidat.
La celebració d’avui ens recorda que aquesta Confraria no és una realitat aïllada, sinó inserida en una comunió més àmplia: la comunió amb el Santuari de Montserrat, amb la seva tradició espiritual, amb la seva litúrgia, amb la seva vocació d’acollida i de pregària. I, en definitiva, inserida en la comunió de tota l’Església catòlica.
Les lectures que hem escoltat avui ens ajuden a comprendre amb profunditat aquest moment.
A l’Evangeli de Joan que hem proclamat avui, Jesús ens revela una de les imatges més riques i profundes de la vida cristiana: «Jo sóc el cep veritable […] i vosaltres sou els sarments.» Aquesta imatge no és només espiritual en un sentit intimista; és profundament eclesial. La vinya no és un conjunt de sarments aïllats, sinó un organisme viu, unit, sostingut per un mateix cep, cuidat per un mateix vinyater.
Això ens porta a una veritat central: la vida cristiana no és individualista. No hi ha fe sense comunió. No hi ha fruit sense unió amb Crist i, en Ell, amb els germans. La Confraria, en aquest sentit, és una expressió concreta d’aquesta comunió eclesial. No és només un grup de persones que comparteixen una devoció, sinó una realitat que participa del misteri mateix de l’Església: ser Cos de Crist, ser vinya del Senyor.
Quan Jesús parla de romandre en Ell, utilitza un verb clau en la teologia joànica. Romandre vol dir ‘establir-se, perseverar, habitar’. No és un gest puntual, sinó una actitud constant. I aquesta permanència en Crist implica poder donar fruit, donat que no és una permanència puntual, sinó —valgui la redundància— permanent. Si ens quedem en Crist podrem demanar tot el que desitgem, perquè la glòria del Pare és que donem molt de fruit i siguem deixebles de Jesús. Aquesta permanència en Crist té una dimensió sacramental —en la Paraula i en l’Eucaristia— però també una dimensió comunitària. Romanem en Crist quan romanem en la seva Església, quan vivim en comunió eclesial, quan estimem. Els cristians no som una simple colla de ben avinguts que fem coses, sinó que, en primer lloc, som creients i, pel fet de ser creients, aleshores esdevenim germans els uns amb els altres.
Per això, la renovació d’aquesta Confraria és també una crida a aprofundir en la identitat eclesial. No podem ser en absolut un simple grup tancat de ben avinguts, sinó que hem de ser un lloc de comunió, un espai de fraternitat, un signe visible d’una fe compartida.
La primera lectura, del llibre dels Fets dels Apòstols, ens ofereix un altre element essencial: el discerniment eclesial. L’Església primitiva es troba davant un conflicte seriós. No hi ha respostes fàcils, però hi ha una actitud: reunir-se, escoltar la veu dels Apòstols, dialogar, deixar-se guiar per l’Esperit.
Aquest passatge ens mostra que l’Església no és una realitat rígida ni tancada, sinó un poble en camí que busca fidelment la voluntat de Déu en cada moment de la història. I això també és clau per a vosaltres: aquesta nova etapa de la confraria no pot ser simplement una repetició del passat, sinó un discerniment del que l’Esperit demana avui a la nostra Església, en comunió amb els seus pastors i dins les orientacions i el discerniment eclesial que realitza l’Església diocesana de Tarragona amb els seus organismes sinodals.
Què vol el Senyor de vosaltres en aquest temps? Com podeu ser signe de l’Evangeli en la Tarragona d’avui? Com podeu viure la devoció a la Mare de Déu de Montserrat d’una manera que sigui realment significativa per als homes i dones del nostre temps?
El salm 121 ens ha fet cantar l’alegria del pelegrinatge: «Anem a la casa del Senyor.» Aquesta alegria és profundament eclesial. No és només la joia d’anar a un lloc sagrat, sinó la joia de sentir-se part d’un poble, d’un poble convocat, reunit i estimat per Déu.
I en aquest poble Maria ocupa un lloc únic. La Mare de Déu de Montserrat és, per a nosaltres, molt més que una imatge venerada. Ella és figura de l’Església, model de fe, icona de la comunió. Ella és la dona que ha romàs plenament en Crist, la que ha acollit la Paraula i l’ha donada al món.
Per això, la dimensió mariana de la confraria no és accessòria: és profundament teològica. Maria ens ensenya què vol dir ser Església. Ens ensenya a escoltar, a acollir, a perseverar, a servir. Ens ensenya a viure no per a nosaltres mateixos, sinó per a Déu i per als altres.
Germans i germanes, confrares de la Mare de Déu de Montserrat, permeteu-me dir-ho amb claredat: una confraria que no viu aquesta profunditat eclesial corre el risc de quedar-se en la superfície. Però una confraria arrelada en Crist, en comunió amb l’Església, guiada per l’exemple de Maria, esdevé un veritable ferment evangèlic.
Avui, doncs, no sols recupereu una història, sinó que assumiu una missió. Sou cridats a ser presència viva de l’Evangeli enmig del poble sant de Déu que peregrina a Tarragona. Sou cridats a ser sarments que donen fruit: fruit de pregària, fruit de caritat, fruit de comunió.
I aquest fruit no és teòric. Es concreta en la vida quotidiana: en la fidelitat a la celebració litúrgica, en la participació activa en la vida de la comunitat diocesana, en l’atenció als més pobres, en el testimoniatge discret però valent de la fe.
Que aquesta capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat dins la nostra Catedral sigui realment un cor que batega, un espai viu de pregària i d’acollida. Que tothom qui hi entri pugui percebre que aquí hi ha una comunitat que viu, que estima i que creu.
I acabo: la vinya del Senyor necessita sarments vius, l’Església necessita testimonis arrelats en Crist, Tarragona necessita signes d’esperança.
Que la Mare de Déu de Montserrat us acompanyi en aquest camí. Que us ensenyi a romandre en el seu Fill. I que, per la seva intercessió, aquesta confraria renovada doni molt de fruit, per a glòria de Déu i bé de tot el seu poble. Amén.
