Catedral de Tarragona, 2 d’abril de 2026
Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimats mossens i membres del Capítol. Estimada Coral. Benvolguts integrants de les diverses associacions de la Setmana Santa tarragonina. Estimats tots i totes.
Ens hem reunit aquí aquest capvespre de dijous —com estan fent milers i milers de comunitats cristianes arreu del món— per celebrar aquesta Eucaristia que és el pròleg de la Pasqua: l’inici del camí final de Jesús, a través de la mort, cap a la vida nova. Encetem el Tríduum Pasqual: la passió mort i resurrecció del Senyor.
És el pròleg de la nova Pasqua, la Pasqua definitiva. I així ho hem repassat en les lectures que la Litúrgia ens proposa per avui.
A la primera lectura, treta del llibre de l’Èxode, se’ns descriu detalladament el ritu de la Pasqua jueva: Una festa plena de sentit, memòria viva de la sortida d’Egipte, quan Déu alliberà de l’esclavatge el seu poble. Aquest esdeveniment cabdal, comportà no pocs sacrificis, el sopar de l’anyell, el pas posterior del Mar Roig, l’aliança a la muntanya del Sinaí, la travessa del desert i l’entrada a la terra promesa. Res no fou fàcil, cap d’aquests esdeveniments resultà fàcil. I, tanmateix, el poble jueu ho continua celebrant encara avui. Però Jesús, en el moment de celebrar amb la seva gent el que seria el darrer sopar, precisament el de la Pasqua, hi va afegir un nou sentit, duent aquell esdeveniment a la seva plenitud. Ara, nosaltres celebrem la pasqua cristiana, la mort i resurrecció de Crist i la seva celebració sacramental en l’Eucaristia. En aquest sopar ple d’emoció, quan ja havia arribat l’hora de «passar d’aquest món al Pare» ―aquest és, precisament, el nou Èxode―, Jesús va voler deixar als seus —a l’Església— el memorial del seu lliurament i de la seva mort salvadora. Com diu Sant Pau, no només seria Jesús des d’aleshores el veritable Anyell, la Pasqua definitiva, sinó que confià personalment aquest gest a la comunitat, perquè el celebri «fins que ell torni». Així, amb aquest sopar, inaugura la seva Pasqua i fa que els seus deixebles participin ja, d’una manera misteriosa, del seu Cos i de la seva Sang. Amb aquell gest del Pa partit i del Vi compartit, avançava i inaugurava ja sacramentalment el seu sacrifici pasqual a l’ara de la creu, per a la salvació del món.
Però, a més, encarregà als seus deixebles que ho celebressin, i el celebressin a Ell, en cada Eucaristia, fins a la seva vinguda gloriosa al final del temps, esdevenint així ell mateix aliment per al camí de la seva gent, és a dir, de tots nosaltres. Alegrem-nos, germanes i germans, i participem amb gratitud de l’Eucaristia, rebent amb fe el Cos i la Sang d’aquest Crist que ens vol fer partícips de la seva pròpia vida. L’Eucaristia és el testament de Jesús que mai no sabrem agrair prou i que dona llum i força a tota la nostra existència. Però a més a més, en aquest comiat, ell ens va voler deixar una altra herència: el testament de l’amor fratern. L’Evangelista Joan, que no narra en aquest moment la institució de l’Eucaristia, sí que narra, en canvi, el gest d’humilitat servicial de Jesús, quan va prendre un gibrell, es va cenyir una tovallola i rentà els peus dels seus deixebles. Aquí hi ha el segon manament: l’amor fratern fet servei concret.
Com deia Sant Pau, això que estem fent ara i aquí, aquest dijous, no ho fem perquè sí. No és una invenció nostra. És una tradició rebuda. Ho fem perquè algú ens ho ha explicat i ens ho ha transmès. I així s’ha fet de generació en generació durant dos mil anys. Pau ens ha dit: «aquesta tradició que jo he rebut ve del Senyor». No és de Pau, ni de Pere, ni tan sols de cap dels seus deixebles ni seguidors. És del Senyor! Aquelles paraules tan senzilles de Jesús: «mengeu, beveu i, quan ho feu, recordeu-vos de mi», són exactament les mateixes. Sí, en un entorn diferent, amb afegits més o menys encertats de ritus, imatges, gestos i música, però l’essencial és això: «Reuniu-vos entorn la taula, mengeu, beveu i, quan ho feu, recordeu-vos de mi, perquè jo estaré amb vosaltres allí menjant. Més encara, jo seré el menjar que us alimentarà».
Germanes i germans estimats. Encara una altra cosa. Jesús diu: «Com desitjava sopar amb vosaltres aquesta nit!». Hem de reconèixer que ens agrada saber que Jesús estava content de sopar amb el seus amics i amigues i, per això, s’entén que es preocupés de preparar-ho bé. Però també està sopant amb nosaltres a taula, en aquesta taula immensa i universal, en la que estem tots, malgrat les distàncies, les idees, els idiomes. Si som capaços de fer això, aleshores haurem de mirar el món com ens va dir Jesús que el miréssim. I tindrem la capacitat de fer-ho des de l’Amor. Per això avui també celebrem el dia de l’Amor Fratern.
Però la cosa no s’acaba aquí. Tot això que estem celebrant ara i aquí, al costat de Jesús, va més enllà. Compartir taula amb Jesús vol dir molt més. Perquè, en un moment donat, sense que ho esperem, sense entendre res, ens agafarà per sorpresa, s’alçarà de la cadira i ens vindrà a rentar els peus. Com aquella nit a Jerusalem! Va rentar el peus a tothom, fins i tot a Judes!!
El Fill de Déu, Déu mateix, s’ajup davant l’ésser que ha creat i li renta els peus. Per això ser cristiana, ser cristià, és tant compromès i difícil. La dignitat, per a Jesús, no és quedar-se dret i esperar que l’adorin. La dignitat està en servir!! I com ens costa, massa sovint, d’entendre que el seguiment de Jesús comporta posar-se al servei d’un món que hem de fer millor i d’unes persones que mereixen dignitat.
Per això Jesús diu que aquest és un manament nou. I tant nou! La dignitat està en servir. I això, malauradament, no es troba fàcilment entre l’espècie humana. Tan sols cal fer una ullada a les notícies que ens arriben, a la munió de conflictes acumulats, a un món ple de divisions i discòrdies. Però Jesús ens diu que ens rentem els peus els uns als altres! Jesús ens ensenya com estimar i què és estimar de Veritat.
I encara, acabat el sopar, Jesús ens proposa una altra cosa tant sublim com les altres. Una cosa que, si hi pensem detingudament, fa estremir. Jesús ens fa una confidència: Jesús, el Fill de Déu, ens necessita al seu costat, té necessitat d’afecte: «Sento a l’ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi». Acompanyem-lo també en aquesta Hora Santa, acompanyem-lo amb la nostra pregària.
