Capella del Portal del Carro de Tarragona, 19 d’agost de 2026
Molt estimat poble sant de Déu. Estimat mossèn Joan, capellà d’aquesta capella de Sant Magí, estimats preveres, diaca. Molt estimats germans i germanes.
Ens hem reunit en aquesta estimada Capella del Portal del Carro, als peus d’aquest lloc tan entranyable per a la fe del poble de Tarragona, per celebrar la memòria gloriosa de sant Magí, màrtir, patró estimat de la nostra ciutat i testimoni fidel de Jesucrist. Aquí convergeixen la història, la tradició, la devoció popular i la fe de moltes generacions que, al llarg dels segles, han pujat fins aquest santuari urbà portant al cor les seves esperances, les seves llàgrimes i les seves accions de gràcies.
La festa d’avui no és només el record d’un sant del passat. És una invitació a tornar a les fonts de la nostra identitat cristiana. Les lectures que acabem d’escoltar ens ofereixen la clau per comprendre la figura de sant Magí. El llibre de la Saviesa proclama amb una serenor admirable: «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu i cap turment no els podrà tocar.» Aquest és el secret del martiri. El màrtir no és aquell que estima el sofriment, sinó aquell que estima Crist més que la seva pròpia vida. La seva força no prové de l’heroisme humà, sinó de la comunió profunda amb Déu. L’autor de la Carta als Hebreus exhorta els cristians: «No perdeu la vostra confiança… us cal constància.»I l’Evangeli de sant Joan ens recorda unes paraules que mai no deixen de ser actuals: «Si el món us odia, sapigueu que abans m’ha odiat a mi.» Aquestes paraules semblen escrites pensant en homes com sant Magí.
La tradició ens presenta Magí retirat a la solitud de les muntanyes de la Brufaganya, vivint com a ermità. Però aquella solitud no era una fugida del món. Era una manera nova d’habitar-lo. Els Pares de l’Església van comprendre molt bé aquest misteri.
Sant Atanasi d’Alexandria, en descriure la vida de sant Antoni Abat, escriu aquella frase tan coneguda: «El desert es convertí en una ciutat.» Què vol dir? Vol dir que quan un home busca Déu amb tot el cor, no s’allunya dels seus germans; al contrari, acaba essent un centre de comunió, una font d’esperança per a molts.
Això és exactament el que contemplem en sant Magí. Va cercar el silenci per escoltar Déu. Va abraçar la pobresa per descobrir la riquesa de Crist. Va escollir la solitud perquè el seu cor pogués estimar tothom. I això va fer que no estigués isolat del món, tot i fer vida contemplativa: anaven a trobar-lo per a cercar consell i orientació, esdevenint testimoni preclar de fe i esperança en el Crist.
És profundament significatiu que la tradició cristiana de Tarragona hagi reconegut en sant Magí l’iniciador de la vida eremítica a les nostres terres. Abans que existissin els grans monestirs, abans que les nostres muntanyes s’omplissin d’ermitans i de santuaris, hi havia aquest home senzill que va entendre que Déu és suficient. Potser avui més que mai necessitem recuperar aquesta saviesa. Vivim envoltats de soroll, de presses, d’una comunicació incessant que, paradoxalment, sovint ens deixa més sols. Ens costa trobar espais de silenci. I, tanmateix, sense silenci no hi ha pregària; sense pregària no hi ha discerniment; sense discerniment la fe esdevé superficial.
Deia Sant Isaac el Siri: «Estima el silenci més que no pas parlar; el silenci és el misteri del món futur.» L’ermità no fuig del món; més aviat, aprèn a mirar-lo amb els ulls de Déu. Per això la vida contemplativa continua essent avui un do imprescindible per a l’Església. Els monestirs, les comunitats contemplatives, els eremites que encara avui viuen entre nosaltres ens recorden que l’home no viu només del que produeix, sinó de la relació amb Déu. Però hi ha encara un altre símbol inseparable de sant Magí. És l’aigua. Cada any contemplem amb emoció com l’aigua de la Brufaganya baixa fins a Tarragona. És una tradició que travessa els segles. Molts podrien veure-hi només una festa popular, una expressió folklòrica. Però seria quedar-se a la superfície. Perquè l’aigua és un dels grans símbols bíblics. És la vida. És la gràcia. És el baptisme. És l’Esperit Sant. Quan aquesta aigua arriba a la ciutat, és com si tota la nostra història espiritual tornés a recordar-nos d’on brolla la nostra esperança. No és l’aigua la que fa miracles. És Crist, l’aigua viva. Sant Magí ens condueix sempre cap a Ell. Per això el poble fidel estima aquesta tradició. Perquè la fe del poble sap expressar allò que de vegades la teologia explica amb paraules més complexes.
El Directori sobre la pietat popular i la litúrgia ens recorda una afirmació preciosa: «La pietat popular és un veritable tresor del poble de Déu.» I continua dient que, en aquestes expressions senzilles de fe, «es manifesta una autèntica set de Déu que només els pobres i els senzills poden conèixer en profunditat». Aquestes paraules ens ajuden a comprendre què passa aquests dies a Tarragona. No assistim únicament a una festa tradicional: Veiem un poble que continua confessant la seva fe. Veiem famílies que transmeten als fills una devoció rebuda dels avis. Veiem persones que potser durant l’any viuen allunyades de la pràctica religiosa, però que quan arriba sant Magí senten dins seu la necessitat d’acostar-se novament al Senyor. La pietat popular és sovint el primer llindar per on l’Esperit Sant torna a entrar en moltes vides.
El papa sant Pau VI, a l’exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, afirmava que la religiositat popular, ben orientada, «pot ser cada vegada més un veritable encontre amb Déu en Jesucrist». I el papa Francesc, a Evangelii gaudium, ens exhortava a contemplar-la «com una autèntica expressió de l’acció missionera espontània del poble de Déu». Aquest Magisteri ens convida no a menysprear aquestes manifestacions, sinó a purificar-les, a il·luminar-les i a acompanyar-les perquè condueixin sempre a una vida sacramental més intensa i a una caritat més compromesa.
Com a pastor d’aquesta Església de Tarragona, voldria avui donar gràcies a tots aquells que mantenen viva aquesta devoció: la Confraria, els portants de l’aigua, els voluntaris, els qui preparen la festa, els qui custodien aquesta capella, els qui continuen explicant als infants qui fou sant Magí. No esteu conservant únicament una tradició. Esteu transmetent una fe. I això és immensament valuós. Necessitem una Església capaç d’unir la litúrgia celebrada amb dignitat i la pietat popular viscuda amb autenticitat; una Església que no oposi el culte oficial a la devoció del poble, sinó que faci que l’un condueixi a l’altra i que tots dos portin al trobament amb Crist. Sant Magí també ens recorda el valor del testimoni. No sabem molts detalls històrics de la seva vida. Però sabem el més important. Va estimar Crist fins al final. Això és el que roman. Això és el que converteix un home en sant. Això és el que continua evangelitzant després de tants segles.
Estimats germans i germanes, que en aquesta festa cadascun de nosaltres pugui acostar-se interiorment a la font de la Brufaganya. No només a la font material, sinó a aquella altra font de què parla Jesús: «Qui tingui set, que vingui a mi.» Que sant Magí ens ensenyi el gust del silenci, la força de la pregària, la perseverança en la fe, la fidelitat en les dificultats i l’alegria de confessar Crist sense por. I que l’aigua beneïda que avui venerem ens recordi sempre el nostre baptisme, perquè renovats per la gràcia, puguem ser, enmig del nostre món, homes i dones que facin brollar esperança allí on sembla que tot s’asseca. Que santa Maria, Mare de Déu, tan venerada en aquesta ciutat de Tarragona, ens acompanyi en aquest camí de fidelitat. I que sant Magí intercedeixi per la nostra Església arxidiocesana, per les nostres famílies, pels malalts, pels joves, pels qui cerquen sentit a la seva vida i per tots els habitants de Tarragona, perquè mai no deixem d’acostar-nos a l’única font que no s’esgota: Jesucrist, Senyor nostre. Amén.
