Prioral de Sant Pere de Reus, 29 de juny de 2026
Molt estimat poble sant de Déu. Benvolgut Prior, Coordinador de la Unitat pastoral i mossens de la ciutat de Reus; religiosos i religioses, comunitats cristianes. Benvolguda Sra. Alcaldessa, regidores i regidors de l’Ajuntament. presidenta de la Diputació, altres autoritats. Representants de les entitats religioses, cíviques, socials i culturals de Reus. Molt estimats tots i totes en el Senyor.
Un any més comparteixo amb vosaltres el goig de celebrar l’Eucaristia del dia central de la festa major en honor a sant Pere.
I aquest any, any Gaudí, tenim especialment motius per donar gràcies a Déu per la vida, l’obra i l’exemple del nostre conciutadà, venerable servent de Déu Antoni Gaudí i Jornet. Fa just vint dies, el papa Lleó XIV va inaugurar i beneir la torre de Jesús, que culmina la gran obra gaudiniana de la Sagrada Família i que marca, en certa manera, el camí cap a la seva finalització. El papa Lleó va glossar amb fermesa la passió de «l’arquitecte de Déu», la seva lloança permanent al Creador i com va posar el seu talent, l’art i l’arquitectura al servei de la lloança a Déu. A les nostres retines encara tenim les imatges del temple il·luminat i radiant. Aquí, a la seva ciutat, també s’han multiplicat els actes, activitats i iniciatives a honor i recordança de Gaudí, una recordança que ja es va iniciar el mes de maig de l’any passat quan vam celebrar aquí mateix a la Prioral la declaració d’Antoni Gaudí com a Venerable —pas previ a la seva beatificació— per part del recordat papa Francesc i amb la presència del cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella. També recordo amb afecte les sàvies paraules del Dr. Armand Puig en el pregó de la Setmana Santa d’enguany; o la benedicció de la imatge de l’Arquitecte que vam fer divendres passat aquí fora, sota el campanar de la Prioral, i a redós d’aquest temple on va ser batejat, i l’eucaristia posterior d’acció de gràcies. I, per què no, preguem perquè un dia el puguem venerar com a beat i, qui sap, com a sant.
Benvolgudes i benvolguts, hem escoltat les lectures que corresponen a aquesta solemnitat de Sant Pere i Sant Pau i ho hem fet repassant un fragment del llibre dels Fets dels Apòstols que narra l’estada de Pere a la presó i el seu posterior alliberament miraculós. Ens ha parlat la lectura de cadenes, empresonament i violència. Lamentablement, el moment actual que vivim no és una època de pau, ni col·lectiva ni individual. Per un cantó tenim les guerres que delmen la societat i degraden la humanitat; per l’altre, les angoixes, depressions i foscors de moltes vides anònimes de veïns, de familiars, de companys de treball o fins i tot d’escola o universitat, que viuen amb dificultat la seva adaptació a un món exigent i veloç, que descarta amb massa facilitat i que no estima. En definitiva són abusos de tot tipus, que també els membres de la mateixa Església, malauradament, han protagonitzat i pels quals mai no hem de deixar de demanar perdó, acollir i restituir les víctimes. Perquè l’ésser humà sempre ha d’ocupar el centre. Promoure la felicitat personal i contribuir-hi també és tasca actual de tots els éssers humans. Ho és de les autoritats, dels mestres i educadors, de les famílies, de l’Església, de les institucions. És una tasca col·lectiva que ajudarà a restaurar el món i la societat. Aquest esforç ha d’esdevenir com un gra de sorra per al nostre món, tan delmat per la nostra acció inconscient.
Hem trencat la pau del Senyor quan ens diu: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dona» (Jn 14,27). La pau del món, està prou vist, no és la Pau que s’escriu amb lletres grosses, no és la Pau de l’Evangeli. Es multipliquen els conflictes i les guerres, i es té en molt poca consideració la vida humana. Sofrim a diari l’esgarrifança de Gaza o el Líban, els atacs a Ucraïna i Rússia, els que es desprenen del conflicte a l’Iran. En aquest sentit, esperem que l’anunciat i fa poc estrenat acord de pau sigui durador i real, i no fictici com s’està veient en aquests últims dies. Podem esmentar també altres conflictes, com els del Iemen, Síria, els permanents conflictes a Mali, Níger, el nord del Txad i Sudan; la persecució religiosa contra els cristians, sobretot a l’Orient Mitjà i a Nigèria. També els brots de violència al continent americà, o les greus conseqüències del terratrèmol a Veneçuela, a conseqüència d’una precària construcció dels edificis i d’un ajut sense eines indispensables. I a tot això cal sumar-hi desenes de conflictes amb perill d’esclatar en guerra. No és això la pau del Senyor. Tampoc esdevenen la pau del Senyor els desafortunats atacs contra la immigració que es repeteixen aquí i allà. Ni la radicalització i la polarització de les polítiques fins i tot locals, que s’allunyen de la defensa de les persones i pretenen segmentar i enfrontar la societat en virtut de suposats drets adquirits, o d’una suposada prioritat nacional, quan el dret únic adquirit és el de la vida, una vida de pau i de creixement, de respecte i de promoció. El deteriorament de la convivència és fruit de l’obsessió humana pel poder i per aixafar qui és diferent. Que nosaltres estiguem de festa i gaudim de festa no ens pot fer oblidar els trencaments deliberats de la pau, la sega indiscriminada de vides, d’espais i de terra.
També, a nivell eclesial no hem pogut evitar polaritzacions, disgustos i polèmiques efímeres. Ens convé anar i estar més units, evitant els conflictes innecessaris. A la nostra mateixa ciutat de Reus ens convé fer un treball més unitari on es visqui amb més intensitat la comunió, a nivell de les parròquies i de les diverses entitats eclesials. Per això totes elles formen una única Unitat pastoral. Ens ho creiem això? O cadascú mira encara tan sols el seu grupet, la seva parròquia o el seu campanar?
Precisament, el papa Lleó XIV ens està regalant un pontificat que subratlla la importància d’una Església més unida. El seu mateix lema ens ho diu tot: In Illo uno unum, és a dir, «En l’únic Crist som u». Aquest és un dels missatges fonamentals del seu magisteri, que ens recorda que sense comunió evangèlica no hi pot haver Església, ni tampoc evangelització.
Aquesta comunió, però, no pot ser uniformitat. Com ell mateix ens deia l’any passat en la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau: «La història de Pere i Pau ens ensenya que la comunió a la qual el Senyor ens crida és una harmonia de veus i de rostres, que no anul·la la llibertat de cadascú.»
En aquest sentit, el Papa és molt sensible a les diferències espirituals i culturals que enriqueixen l’Església universal, i això ens ajuda a trobar la nostra pròpia identitat i fomentar el treball sinodal de les comunitats locals de Catalunya i de la nostra pròpia arxidiòcesi, que gaudeixen d’una cultura i d’una tradició pròpies. Unitat en la diversitat i diversitat en la unitat, això és el que demano i hem de demanar per a la nostra Església i per a les mateixes comunitats cristianes de la ciutat de Reus.
Seguirem ara amb l’Eucaristia i després sortirem en processó per la ciutat acompanyant la imatge-reliquiari de Sant Pere, la relíquies del qual van arribar a Reus ara fa 400 anys. Ahir al matí ho vau celebrar de manera extraordinària amb una tronada. Aquest és l’any extraordinari de les sis tronades, ja que també hi hem d’afegir els 400 anys de la celebració de la professó de Corpus. La commemoració de la vinculació patronal de l’apòstol sant Pere a Reus és precisament el que motiva i dona sentit a tots els actes culturals i socials que es desenvolupen durant aquests dies. La festa major és memòria de la vida d’un poble, del seu tarannà i de la seva identitat més pregona, recapitulació del que som i del que fem. I, d’altra banda, donem gràcies també per la visita a Catalunya del successor de Pere, el papa Lleó.
Que sant Pere ens enforteixi en la fe i ens ajudi a construir una Església fidel, en sintonia amb el món, defensora de la Veritat que fa lliures les persones i creadora de pau. I que la Mare de Déu de Misericòrdia ens miri sempre amb ulls d’amor. Amén.
