Escola Sagrat Cor , 20 de maig de 2026
Estimades germanes Vedrunes, Comunitat educativa de l’Escola Sagrat Cor de Tarragona. Germana Provincial. Estimada Delegada Diocesana per a la Vida Consagrada. Mossens que concelebreu i que heu tingut al llarg del temps relació amb la pastoral del centre. Famílies. Estimats i estimades.
Ens trobem celebrant l’eucaristia que dona gràcies per 200 anys de vida «Vedruna» a casa nostra. És així com la presència Vedruna ha quallat en la educació i en la vida del nostre poble durant dos segles i, també, en aquesta nostra ciutat. Celebrem dos-cents anys de vida! I voldria començar recalcant aquest aspecte que es reflecteix a cada racó de les escoles Vedruna: Estan plenes de vida! I això és molt important, també, perquè aquesta vida està plena de memòria. La nostra, dels que avui som aquí, la dels que avui sou a l’Escola, però també de la memòria de les generacions que al llarg d’aquests dos-cents anys hi han passat. Imagineu quanta vida ha passat per aquí? Ho torno a dir. Aquesta escola està plena de vida, i plena de memòria. Malgrat la vida i la memòria tenen moments de tota mena, que fan història, avui aquesta escola està plena de memòria. Perquè celebrar dos-cents anys no és només parlar del passat. No venim aquí simplement a recordar dates, fotografies antigues o noms importants. Venim a donar gràcies per una vida que continua passant de generació en generació. Imagineu quants infants petits, amb la por del primer dia d’escola? Quants adolescents i joves no han desvetllat aquí les seves primeres grans preguntes de la vida? Quants docents han i heu dedicat la vida sencera a educar? I, per sobre de tot, quantes germanes Vedrunes que ho han donat tot amb discreció i estimació al projecte de la seva fundadora, santa Joaquima, però també a la ciutat i a Déu. Tot plegat com a abric de tantes famílies que han confiat aquí el més valuós que tenien: els seus fills i filles.
I enmig de tota aquesta història hi ha una dona que avui continua parlant-nos amb molta força: santa Joaquima de Vedruna. El paradigma de la seva vida ens l’ha recordat el llibre dels Proverbis, quan ens ha parlat de la «dona forta», i a fe de Déu que ho va ser, ho sabeu tots vosaltres prou bé. La primera lectura parlava d’aquella dona forta que treballa amb saviesa i que «obre la mà als pobres». És impossible no pensar avui en tantes germanes Vedruna que han viscut així.
Santa Joaquima va entendre una cosa molt senzilla i molt profunda: que educar és una forma d’estimar. No es tracta només d’ensenyar, es tracta d’educar. I és cert. Una escola cristiana vol anar, ha d’anar, més enllà. Ha d’ajudar cada persona a descobrir que la seva vida té valor, que ningú no sobra, que tots tenim una llum per oferir. I aquesta Llum emana també de la Pasqua, del missatge de Crist, el primer educador.
Santa Joaquima de Vedruna va entendre una cosa molt profunda: educar no és només transmetre coneixements; és ajudar una persona a créixer sencera. És cuidar el cap i el cor. És ensenyar competències, sí, però també compassió, responsabilitat, interioritat, capacitat de servei. I això continua essent avui enormement actual. Perquè vivim en una societat molt preparada tècnicament, però sovint desorientada humanament. Tenim accés a molta informació, però no sempre sabem què fer-ne. Estem híper connectats, però moltes persones se senten soles. I enmig d’aquest context, una escola com aquesta continua tenint una missió preciosa: ajudar els joves a descobrir que la seva vida té valor, que poden fer el bé, que el món no canvia només amb èxit, sinó amb persones capaces d’estimar. El llegat de Santa Joaquima, custodiat per les germanes, és a les vostres mans.
El salm ens deia: «Els justos creixeran com les palmeres». És una imatge preciosa per avui. Les palmeres resisteixen el vent, la calor, les tempestes. I continuen dretes. Potser aquesta és també la història de la presència Vedruna a Tarragona.
Ho deia abans, aquests dos segles no han estat fàcils. Hi ha hagut moments d’incertesa, guerres, canvis socials, persecucions religioses, transformacions culturals profundes, crisis educatives, manca de vocacions. I, tanmateix, aquí continueu. Tampoc va ser fàcil la vida de Santa Joaquima, exemple de superació, fe i compromís social. La seva obra, materialitzada en la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat, que el passat mes de febrer va complir els dos-cents anys de la seva fundació a Vic, ha tingut un impacte durador al llarg de dos segles, contribuint a millorar la vida de moltes persones arreu del món. La seva herència continua viva gràcies a la tasca de les germanes i de totes aquelles persones que comparteixen els seus valors.
Benvolgudes i benvolguts. La fidelitat cristiana no consisteix a repetir mecànicament el passat. Consisteix a mantenir viu el que és essencial, trobant llenguatges nous. Les obres que duren dos-cents anys no són les que no canvien mai; són les que saben discernir què és essencial i què s’ha de renovar. I l’evangeli ens porta precisament al centre de tot això. Jesús, en el capítol 17 de sant Joan, prega pels seus deixebles. És una pregària plena de tendresa i de responsabilitat. «Pare sant, guarda’ls en el teu nom… perquè siguin u.» Potser aquesta frase resumeix molt bé la vocació d’una escola cristiana i també del carisma Vedruna: Fer unitat creant espais on cadascú pugui sentir-se reconegut, escoltat i estimat. Vivim temps de divisió, de crispació, d’individualisme. De vegades sembla que cadascú vagi a la seva. I, en canvi, Jesús continua somiant una humanitat unida, capaç de reconèixer-se germana.
Prosseguim ara l’Eucaristia. Gràcies per tantes germanes que van sembrar sense veure tots els fruits. Gràcies pels educadors que avui continueu aquesta missió. Gràcies per les famílies que feu confiança a aquest projecte. Gràcies pels alumnes, que sou el present i el futur d’aquesta casa. I gràcies també a la ciutat de Tarragona, perquè una escola així ja forma part de la seva memòria i de la seva vida, és a dir, de la seva ànima. I que santa Joaquima de Vedruna continuï inspirant aquesta gran família perquè, molts anys després, continuï essent veritat allò que avui celebrem: que l’amor, quan es fa servei, deixa una petjada que travessa els segles. Amén.
