dilluns 30 de març de 2026
Molt estimat poble sant i fidel de Déu. Molt estimats preveres. Molt estimat pare abat de Poblet. Estimats Vicari General i Vicari Judicial. Vicaris episcopals, degà del Capítol. Estimats diaques. Molt estimats delegat per al clergat i rector del Seminari Diocesà. Molt estimats religiosos i religioses, laics i laiques. Saludem i felicitem també a Mn. Joaquim Claver, a Mn. Ignasi Olivé, i a Mn. Joan Roig, per celebrar enguany el 60è. aniversari de la seva ordenació presbiteral; al P. Mario Buonanno, de la comunitat de Rogacionistes, pel 50è aniversari; i a Mn. Joan Àguila, a Mn. Joan Francesc Amigó, al P. Maties Pau Prades de la Comunitat de Poblet, a Mn. Santiago Soro, i a Mn. Jordi Vila, pel seu 25è. aniversari. A tots ells, ad multos annos. També tenim un record pel P. Francesc Xammar i per Mn. Alfons Vilà, traspassats l’any 2025.
Estimada Orquestra i Coral. Benvolguts i benvolgudes. Estimat Poble Sant de Déu. Saludo también de corazón al P. Iván, que ha podido volver de Ucrania, y fue el primer sacerdote encargado de la comunidad ucraniana de Tarragona. Bienvenido entre nosotros.
Hem escoltat el passatge d’Isaïes que proclamava: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor». I el mateix text, l’hem escoltat de boca del Senyor a l’Evangeli. És el programa de vida de Jesús. L’Esperit Sant, durant tota la seva existència terrenal, li va anar posant al davant aquest horitzó. I el mateix Esperit Sant —ho he recordat en altres ocasions en aquesta mateixa Missa del Crisma— proposa també a tots nosaltres el mateix camí, tant els qui exercim el ministeri ordenat, com els religiosos i religioses, com els laics i laiques. És aquesta, la mateixa força amb la que l’Esperit de Déu ha guiat l’existència terrenal de totes les persones santes que han testimoniat el Senyor, fins i tot, amb el lliurament de la seva pròpia vida.
La nostra vida ha de ser, doncs, una vida en l’Esperit i segons l’Esperit: una vida de propostes positives i amables; una vida fraterna que generi fraternitat; una vida exemplar que esdevingui exemplificant. Aquesta profunda empremta espiritual esdevé, en el presbiteri diocesà, el motiu més pregon de la vida quotidiana de la comunió, en la missió compartida i en la corresponsabilitat amb tot el Poble de Déu. Aquesta profunditat es pot sintetitzar en el terme «diocesanitat». El papa Francesc hi va fer referència sovint: «La diocesanitat és una experiència de pertinença», deia el papa a Bolonya l’any 2017, en una trobada amb el clergat i els seminaristes.[1]
Fa pocs dies, he tingut el goig de poder repassar el diari d’un mossèn traspassat no fa molt de temps. Recordo que ell sempre deia que el seu tret d’identitat era el fet de ser capellà i capellà diocesà. Un adjectiu ben clarificador. De capellà al servei d’unes persones i d’un poble concret. Doncs bé, a la pàgina que va escriure en el seu diari durant el recés amb motiu de la seva ordenació de prevere, hi deia: «La meva vida sacerdotal ha de tenir una altra font: la diocesanitat. Diocesanitat que vol dir: unió estreta de pensament i d’acció amb el bisbe. Jo em lligo a una diòcesi i, per tant, a un bisbe que és el que té l’obligació d’exercir la caritat pastoral en la diòcesi […]. La meva diòcesi: heus aquí la nineta dels meus ulls. I, per ella, i a través d’ella, unió amb tota l’Església Universal».
Molt estimats i estimades. Som membres d’un cos que és la diòcesi. Som assemblea i som aplec que uneix. Renovem avui les promeses sacerdotals amb aquest esperit! Les unitats pastorals, la xarxa de delegacions, els grups, els moviments i les comunitats, en són expressió visible d’aquesta diocesanitat. Enmig de la vida de l’Església que peregrina a Tarragona, el presbiteri ha de viure amb convicció aquesta diocesanitat del prevere diocesà, acompanyada ―naturalment― pels diaques, els religiosos i tota la resta del poble sant i fidel de Déu. La diocesanitat és un terme profund que implica la «pertinença» eclesial i, en el cas dels preveres, pertinença sacramental al presbiteri diocesà. En aquest «ser diocesans» hi ha l’antídot contra l’individualisme; hi ha l’antídot a les temptacions d’anar per lliure; hi ha l’antídot davant les discòrdies i les crítiques als altres companys de presbiteri. En la diocesanitat hi ha la victòria sobre la temptació d’aïllament; hi ha la superació de qualsevol resistència a viure la relació fraterna amb el cos presbiteral.
Per a viure bé la diocesanitat es demana una actitud de llibertat, una anar lleuger d’equipatge per a una disponibilitat total al servei, sigui quin sigui, i sense actituds carreristes. I, després, es demana una altra virtut, que és la de suportar. Suportar al bisbe i suportar els germans. Tots els bisbes tenim les nostres faltes; tots, cada un de nosaltres té els seus defectes. Qui no té el valor o la llibertat de parlar clar davant els altres, té l’actitud «baixa» de parlar malament d’amagat. No té la paciència de suportar en silenci. La diocesanitat és la capacitat de dir les coses a la cara, amb correcció, però dir-les amb la cara pel davant.
Per això, el papa Francesc, a la mateixa trobada a Bolonya que he esmentat abans, afegia: «És important cultivar i augmentar el sentit de la diocesanitat, que també té una dimensió de sinodalitat amb el bisbe. Tot plegat esdevé un cos que té una força especial […], una força que du al coratge de parlar i a la paciència de suportar —de suportar sobre les espatlles, diria jo—: la hypomoné».[2]
Aquest terme grec, que el papa Benet XVI ja explicitava en el número 9 de l’Encíclica Spe Salvi, tot referint-se al capítol 10 de la carta als Hebreus, significa paciència, resistència ferma, perseverança sota pressió o sofriment. Literalment significa «romandre a sota» d’una càrrega o d’una situació difícil i fer-ho amb una actitud activa i una esperança que no es rendeix. En resum, la hypomoné és la ferma resolució de no rendir-se i mantenir la convicció enfront de circumstàncies adverses, transformant la dificultat en creixement; el contrari del que passa amb la hypostolé que expressa el retreure’s de qui no s’arrisca a dir obertament i amb franquesa els problemes, donat que dir la veritat el podria perjudicar. Aquest amagar-se davant els homes per esperit de temor davant seu, porta a la «perdició», afirma la Carta als Hebreus (cf. He 10,39). La Segona Carta a Timoteu, al contrari, caracteritza l’actitud de fons del cristià amb una bonica expressió: «Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó un esperit de fortalesa, d’amor i de seny» (1,7)».[3]
Avui, en acabar la celebració, a tots els preveres i diaques se’ls regalarà un llibre promogut per la Comissió Episcopal per al Clergat i els Seminaris de la Conferència Episcopal, on hi trobareu fins a vint-i-cinc temes diversos que afecten la nostra vida ministerial i que alguns d’ells ―si us sembla bé― poden ser llegits i reflexionats en grup, per exemple, en el mateix Arxiprestat o a la Unitat Pastoral. Es tracta de poder compartir i expressar diocesanament com estem vivint el ministeri ordenat, els èxits i els fracassos, les ferides que precisen ser guarides, els encerts i els fruits en la mateixa evangelització que anem realitzant en les nostres comunitats, en la Unitat Pastoral, l’Arxiprestat i la mateixa Diòcesi. Espero que pugui donar els seus fruits.[4]
Estimats i estimades. A casa nostra, encara estem respirant sínode i sinodalitat en aquesta fase d’implantació i d’aprofundiment. A través del procés sinodal viscut per l’Església Universal i per cada Església particular, l’Esperit ha suscitat l’esperança d’una renovació eclesial capaç de revitalitzar les comunitats, perquè creixin en estil evangèlic, en proximitat a Déu i en servei testimonial al món.
El papa Lleó XIV, en l’inici de l’any pastoral a Roma el setembre passat, afirmava que «el fruit del camí sinodal, després d’un llarg període d’escolta i debat, ha estat sobretot l’impuls a valorar els ministeris i els carismes, partint de la vocació baptismal, posant al centre la relació amb Crist i l’acollida dels germans, començant pels més pobres, compartint les seves alegries i sofriments, les esperances i els cansaments. D’aquesta manera, es destaca la naturalesa sacramental de l’Església, que, com a signe de l’amor de Déu per la humanitat, està cridada a ser canal preferencial perquè l’aigua viva de l’Esperit arribi a tothom. Això demana l’exemplaritat del poble sant de Déu».[5] Sacramentalitat i exemplaritat, aquests dos conceptes clau del Concili Vaticà II són dos conceptes que, com podeu veure, marquen moltes de les intervencions del papa Lleó: Sacramentalitat i exemplaritat, dos conceptes clau del nostre propi ministeri.
Ara hem de treballar perquè l’Església que viu a Tarragona sigui un «taller de sinodalitat», en paraules de Lleó XIV, «capaç ―amb la gràcia de Déu― de realitzar els “fets de l’Evangeli”, en un context eclesial on no falten fatigues, sobretot en relació a la transmissió de la fe» i en una Arxidiòcesi ―crec jo― que necessita més profecia davant de tantes pobreses existencials. «Una Església sinodal en missió ―afirma encara el papa Lleó en el discurs esmentat― necessita habilitar-se per un estil que valori els dons de cadascun i que comprengui la funció de guia com un exercici pacífic i harmoniós, de manera que, en la comunió suscitada per l’Esperit, el diàleg i la relació ens ajudin a vèncer les nombroses pressions a la oposició o a l’aïllament defensiu». És així com treballarem també adequadament la diocesanitat de la nostra Església particular.
Per tot això, «us convido a enfortir la formació dels organismes de participació» i, a nivell parroquial o d’unitat pastoral, «a verificar les mesures preses fins ara o, quan aquests organismes falten, per entendre quines son les resistències, per poder-les superar».[6]
I encara voldria plantejar un tema estrictament pastoral. Ara que en aquesta celebració beneirem i consagrarem els sants olis que ens acompanyaran en l’administració dels sagraments al llarg de l’any, voldria fer un esment a la relació entre la iniciació cristiana i l’evangelització, tenint en compte que la petició dels sagraments esdevé una opció que minva, però que té uns destacats «brots verds» en el catecumenat d’adults. El constant degoteig de persones que mostren el desig de baptisme en l’etapa de la joventut, a partir dels 20 anys, i a l’edat adulta, ens donen pinzellades lluminoses que han de ser tractades amb delicadesa i cura, i això sobretot en l’acompanyament posterior que la majoria de vegades acaba essent inexistent. Aquests renascuts de l’aigua i l’Esperit ens aporten també moltes vegades la implicació de les famílies amb les que hem d’establir una pastoral que sigui, sobretot, acollidora dels allunyats i dels que transiten pels viaranys d’una fe en estat de «descoberta». Qui es farà càrrec de l’antiga i nova missió de transmetre la fe a tots ells i, després, acompanyar-la adequadament? Respondre a aquest interrogant és una tasca pastoral que, a la nostra arxidiòcesi hi hem de dedicar més entrega i ha d’esdevenir clau en els objectius i els enfocs triennals.
Tot això, us insto, s’ha de concebre i dur a terme conjuntament, de manera sinodal, com a poble sant i fidel de Déu que, com ens indicava avui el llibre de l’Apocalipsi, ha fet «de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare». A ell «li sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén».
[1] Diàleg del papa Francesc a la trobada amb els preveres, religiosos, seminaristes del Seminari Regional i diaques permanents: Catedral de Sant Pere de Bolonya (1-X-2017) [en línia] <https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2017/october/documents/papa-francesco_20171001_visitapastorale-bologna-clero.html> [Consulta: 14 març 2026].
[2]. Ibíd.
[3]. Cf. Benet XVI, Encíclica Spe Salvi (30-XI-2007), núm. 9: DdE 914 (2008) 166-167.
[4]. Lázaro Albar Marín, Unidos a Cristo. Sacerdotes para la misión, Madrid: EDICE 2025.
[5] Lleó XIV, «Litúrgia de la Paraula amb motiu de l’obertura del nou any pastoral de la Diòcesi de Roma». Basílica de Sant Joan del Laterà (19-IX-2025) [en línia], <https://www.vatican.va/content/leo-xiv/it/speeches/2025/september/documents/20250919-apertura-annopastorale.html> [Consulta 16 març 2026].
[6]. Ibíd.
